El laberint palestí

Article d'opinió d'Ignacio Ramonet
A Le Monde Diplomatique
Cap a l'abisme. El sofriment que pateixen els palestins, la solidaritat creixent que se’n deriva i la violència de la defensa israeliana arrisquen el món cap a l'abisme.
El cara a cara entre dues poblacions, la israeliana i la palestina, que equivocadament o no es temen l’una a l’altra no pot perdurar eternament. Aquests temors «justifiquen», d'un costat, una escalada de la repressió, i, de l'altre, el recurs a la violència per part de grups radicals.
En cada bàndol les enquestes confirmen que la majoria dels ciutadans aspiren a la pau. Però, també en cada bàndol, creixen els odis i els extremismes. Tots dos bàndols parlen de «guerra a mort» i de «destrucció total».
La no-derrota de les milícies de Hezbol·là d’aquest estiu contra les tropes israelianes i la no-victòria de les forces americanes a l'Iraq contra insurgents han retornat l’esperança als grups palestins, els quals tornen a creure en l’oportunitat d'una «guerra popular perllongada». Després d'haver capturat el soldat Gilad Shalit el 25 de juny (encara retingut), els grups palestins han multiplicat els atacs amb coets sobre Sderot i Ashkelon. Hi han deixat la vida sis persones en sis anys. En el mateix període, la repressió als Territoris Ocupats n’ha ocasionat 4500.
Però l'amenaça dels coets atia el desig de revenja entre els israelians. El bàndol dels «durs» al poder, animat per la passivitat internacional, sembla tenir carta blanca per castigar sense límit les poblacions palestines.
Des de fa cinc mesos més de 400 persones, la meitat civils, han estat abatudes per les forces israelianes, a les quals sembla que res als aturi. Els militars ni tan sols no van vacil·lar a abatre, el 3 de novembre, dones desarmades a Beit Hanoun. La mateixa ciutat en què cinc dies més tard vint civils, entre ells diversos nens, serien assassinats pels obusos israelians.
Aquest crim –resultat d'un «error» segons les autoritats israelianes– ha commocionat l’opinió pública mundial. Tanmateix, ha conduït l'Assemblea general de les Nacions Unides, sota l’impuls de França, a aprovar (per 156 vots a favor per 7 en contra) una resolució reclamant la fi de les operacions israelianes a Gaza i el cessament de qualsevol acte de violència.
Però tot això encara queda molt lluny. El govern d’Ehud Olmert no ha vacil·lat –malgrat la valenta dimissió del Ministre de cultura, el laborista Ofir Pines-Paz– a acollir al seu si amb el rang de viceprimer Ministre i a càrrec de la cartera d’«amenaces estratègiques», Avigdor Lieberman, cap del partit extremista Yisrael Beytenu (Israel la nostra llar), els militants del qual són principalment emigrants de l’exUnió Soviètica sovint acusats de xenòfobs.
L'entrada en funcions de Lieberman en un gabinet desorientat i temptat per la utilització confusa de la força representa un perill per al conjunt de la regió. En primer lloc per a Israel i les seves poblacions. Aquest fet no ha estat prou subratllat pels grans mitjans de comunicació europeus, més atents a denunciar l'arribada d'altres extremistes en governs de la Unió.
Més lúcids, diaris israelians com l’Ha'aretz han advertit ràpidament que “escollir el dirigent més irresponsable i més desproveït per ocupar la funció de Ministre d’amenaces estratègiques constitueix, en si mateix, una amenaça estratègica. L'absència de moderació de Lieberman i les seves declaracions intempestives –comparables només a les del President de l'Iran– arrisquen a provocar un desastre en tota la regió.”
El politòleg israelià Zeev Sternhell, historiador del feixisme europeu, ha estat molt clar: segons ell Lieberman és probablement el polític més perillós de la història d'Israel perquè representa un “còctel de nacionalisme, d'autoritarisme i de mentalitat dictatorial[2].”
El context regional n’agreuja el risc. La recent derrota electoral de George W. Bush i la comprovació del fracàs militar a l'Iraq podrien doblegar la política dels Estats Units en aquesta regió. S’intueixen contactes amb Síria (malgrat les acusacions que pesen sobre Damasc després del recent assassinat de Pierre Gemayel). I fins i tot amb Teheran, el paper del qual pot ser decisiu si Washington vol aconseguir la seva retirada del fangar iraquià. A Palestina, finalment, sembla que s’acosta la perspectiva d'un govern d'unió nacional.
Aquest panorama no convé l’Israel que –com Lieberman i els seus amics– continuen apostant per l'enfrontament i la supremacia de la força. D’altra banda, un gest irresponsable tampoc no seria obviat. Saben bé que l’evidència poc a poc s’imposa a les cancelleries internacionals: no hi haurà pau en aquesta regió sense la sortida dels palestins del seu laberint.

El somni d’una segona independència al continent africà

Article d'opinió d'Anne-Cecile Robert
A Le Monde Diplomatique
Un període de transició s'acaba a l'Àfrica. S'havia obert amb la democratització després de la guerra freda el 1989 i s'ha tancat de nou amb el fracàs –sota el fons del desastre social– dels Programes d'Ajust Estructural (PAE) i la seva substitució per nous programes al començament dels anys 2000. Les conseqüències per al continent dependran d'aquest canvi històric que emergeixen lentament.
Si les mutacions que es produeixen a l’Àfrica, sovint dramàtiques (moviments socials, cops d'Estat, guerres, malalties, pobresa...), donen la impressió d'un gran caos, les coses no hi són menys comprensibles que en altres indrets. Són sovint les simplificacions mediàtiques i els prejudicis de menyspreu les que creen "la insoluble complexitat" del continent[1].
Durant el decenni 1989-1999, la majoria dels models polítics i econòmics que estructuraven el continent han estat qüestionats. La fi de l'enfrontament Est-Oest ha acabat amb conflictes atiats des de l'exterior, com a Angola o a Moçambic; els règims criptocomunistes han desaparegut o s'han alineat a l'economia de mercat (Benín o Etiòpia); l’enderrocament de l'apartheid a Sud-àfrica va segellar la fi simbòlica dels règims colonials; el multipartidisme s'ha estès de la República Democràtica del Congo (RDC) al Cap Verd, passant per Kènia o a la República Centreafricana.
Es poden considerar aquestes evolucions de dues maneres. Del costat negatiu: cada dia tenim exemples de les tensions de tota mena que ocasionen aquest tipus de trastorns. Del costat positiu: l'espai polític i social en què s’obre el marge de maniobra per qüestionar tot «statu quo». És a dir, que cada drama o perill té com a conseqüència una esperança o la possibilitat d'un canvi positiu. Per exemple, els cops d'Estat, que serveixen de vegades per portar la democràcia, com a Mali el 1991, quan els militars van enderrocar el dictador Moussa Traoré abans de cedir el poder als civils. La mateixa intenció dels colpistes mauritans el 2005.
Tres línies de fractura permeten donar compte d'aquestes ambivalències. D'una part, les teràpies neoliberals i el seu fracàs, en la majoria dels països, han fet esclatar el contracte social procedent de les independències (l'Àfrica subsahariana és l'única part del món en desenvolupament on l'esperança de vida ha recaigut al seu nivell de començaments dels anys 1970 i continua sent inferior a 50 anys). Aquest fet desestabilitzador constitueix un poderós motor per a conflictes socials o tensions armades. Al mateix temps, provoca un debat, encara boirós, sobre la necessària redefinició de les polítiques econòmiques. D'altra banda, la democratització va ampliar l'espai polític, però de manera incompleta. En particular, la tutela de les institucions financeres internacionals (IFI) fa planejar un dubte sobre la legitimitat de les autoritats públiques. Finalment, l'emergència de noves potències africanes o estrangeres redibuixa la geopolítica del continent, deixant entreveure una possible redistribució dels mapes.
El fracàs dels Programes d'Ajust Estructural (PAE) és àmpliament acceptat[2]. Fins i tot quan els Estats africans aconsegueixen taxes de creixement relativament elevades –5% de mitjana el 2005, amb puntes als països petroliers com el Txad (7,7%) o Guinea Equatorial (9,3%)–, aquesta no redueix la pobresa. Obligats a comprovar els seus escassos resultats sobre el terreny, els economistes neoliberals es comencen a interrogar sobre els determinants d'aquest creixement –i sobre el seu contingut–, com ho nota un document de treball del Fons Monetari Internacional (FMI) adientment titulat «Patiment i creixement»: "Els estudis han intentat determinar recentment el que caracteritza un creixement favorable als pobres, noció de la qual no n’existeix definició única. (...) A l'Àfrica, el paper de les desigualtats mereix un examen, donada la profunda modificació de la repartició de la riquesa des de 1980 (...). Se sap que la reducció de les desigualtats pot contribuir a reduir la pobresa, com pot anul·lar una part del retrocés de la pobresa que comporta el creixement[3]."
Davant l'amplitud dels danys, el Banc mundial i el FMI han decidit apadrinar nous programes econòmics. Aquests últims anuncien objectius estrets al voltant de la lluita contra la pobresa i la corrupció, el desenvolupament dels recursos humans i el desenvolupament de les infraestructures. Els Documents Estratègics de Reducció de la Pobresa (DERP[4]) han de permetre sobretot acomplir els Objectius del Mil·leni (ODM) fixats per les Nacions Unides[5].
Amb els Acords de Col·laboració Econòmica (ACE), establerts en el marc de l'Acord de Cotonú, el 2000, la Unió Europea s'ha posat al davant d'aquest nou concert. Igual com en la Nova Col·laboració Econòmica per al Desenvolupament de l'Àfrica (NEPAD[6]). Per finançar el desenvolupament, la reducció o l’anul·lació de deutes, també s’anuncien mesures sobretot per part del G8, com la iniciativa Països Pobres Molt Endeutats (PPME[7]). També s’anuncien mesures per augmentar l'ajuda internacional per part de diferents organismes multilaterals[8].
Tanmateix –com les lliçons de les polítiques passades–, aquestes iniciatives continuen sent presoneres dels apriorismes ideològics neoliberals, i es guarden d'abordar el "debat prohibit[9]" sobre polítiques macroeconòmiques alternatives. L’informe «El nostre interès comú», redactat a iniciativa de Tony Blair el 2005, és el prototipus d'aquests atzucacs[10]. Així, les reduccions del deute sempre són condicionades pels «medicaments malignes» (liberalitzacions-privatitzacions, reducció de la poder públic, lliure mercat, obertura dels mercats a la competència mundial). La Conferència de les Nacions Unides del Comerç i el Desenvolupament (CNUCD) suggereix en và canvis estratègics, sobretot el qüestionament de les regles del comerç mundial[11].
Però certs politòlegs i observadors socorren els economistes dominants: no són les seves prescripcions que són dolentes, són els africans que no comprenen res. El periodista francès Stephen Smith ha esdevingut capdavanter en la crítica violenta i despectiva de les "mentalitats", que serien el verdader obstacle al desenvolupament[12]. Sigui quina sigui l'erudició dels seus autors, aquestes crítiques impliquen un "vici de construcció": no són vàlides sinó s’accepta l'economia liberal com l'única possible. En definitiva, els africans es neguen a morir curats. Sens dubte una manca d'imaginació per part seva... Però, dissortadament, el continent negre és el símbol de la violència de l'economia mundialitzada i, per solidaritat, el Fòrum Social Mundial serà a Nairobi el 2007.
Avui per avui, els danys estructurals ocasionats a les societats africanes són considerables. Tres motors de desestabilització social i política sacsegen el continent. En primer lloc, la inserció compassada dels mercats internacionals ha debilitat el sector agrícola (dos terços de la població subsahariana és rural), sobretot pel joc d'una competència deslleial que ha afavorit la pauperització i l’èxode cap a les ciutats. Consegüentment, han estat minvades les classes mitjanes. A partir dels anys 1980, les societats africanes s'han polaritzat durament entre molt pobres i molt rics: el 20% dels més rics tenen ingressos deu vegades superiors als dels 20% de la part baixa de l'escala[13]. Ara bé, el desenvolupament d'un país reposa en gran part sobre el dinamisme de les classes mitjanes, el desenvolupament de les quels ha d’oferir, d'altra banda, perspectives de progrés a les capes més desafavorides. "En el transcurs de la fase actual d'expansió del capital i les seves noves formes d'acumulació”, apunta el politòleg ganès Kwame A. Ninsin, “molta gent –incloent-hi la classe mitjana– ha estat privada de mitjans d'existència i s’han abocat a la pobresa, al maltracte i al trencament de les forces del mercat[14]."
Finalment, la ideologia liberal ha trencat els Estats predicant disciplina pressupostària, liberalització financera, obertura de mercats, privatitzacions. Aquesta situació constitueix, en principi, una dificultat per al desenvolupament: la CNUCD ha ensenyat que l’impuls públic (finançament d'infraestructures, instauració d'un marc legislatiu favorable, etc.) era indispensable per a l'arribada de les inversions i l’empresariat privats[15]. D'altra banda, l'Àfrica s'ha beneficiat poc del "boom" de les inversions directes a l'estranger d’aquests darrers anys[16].
Però el debilitament del poder públic contribueix també a la dislocació de les societats. D'una part, l'Estat es troba privat dels mitjans per redistribuir els ingressos, com ho il·lustra el debat sobre l'absència de protecció social o la degradació de l'ensenyament que té lloc a Rwanda, a la RDC, a Costa d'Ivori... La seva pauperització afavoreix el malestar dels exèrcits mal atesos, creant contextos favorables als cops d'Estat (els darrers: Guinea Bissau el 2003 i Mauritània en 2005). Els funcionaris són remunerats al cap de mesos i fins i tot anys de retard. Així, el primer gest del general colpista François Bozizé, a la República Centrafricana, el 2003, va ser l’anunci del pagament dels funcionaris.
D'altra banda, ja no existeix autoritat veritablement legítima capaç de fixar un cap a la societat. Sense que el poder públic tingui la capacitat de definir l’interès general, van quallant els discursos que el susbstitueixen, sobretot etnicistes. A la República Democràtica del Congo es defensa l'autenticitat de la "congolitat"; s'evoca la "togolitat" o la "ivoiritat"... Aquests discursos simplistes recorden "la França per als francesos" de Jean-Marie Le Pen. "Quan va venir la crisi –arrossegant la destrucció sobtada del creixement d'excedents que havia permès el finançament de polítiques transètniques del nou Estat–”, explica l'economista egipci Samir Amin, “les classes dirigents s'han dividit en fraccions que, havent perdut tota la legitimitat fundada en resultats de desenvolupament, s'esforcen a crear per a elles mateixes noves bases sovint sinònimes de replegament ètnic[17]." La idea mateixa del bé públic, que havia portat les elits a la independència, ha de reconstruir-se com a motor que redefineixi el contracte social.
Típic de les crisis de postajustament estructural, Costa d'Ivori dóna un bon exemple d’aquesta situació. El conflicte que s'hi desenvolupa des de setembre de 2002 troba les seves arrels en la successió catastròfica de Félix Houphouët-Boigny. Aquest líder històric havia instaurat un sistema paternalista fundat en la renda de l'economia del cacau i el suport minso de París. Les coses s'han complicat amb la privatització del sector del cacau, la davallada de la seva rendibilitat i la del nivell de vida de la població. El descontentament social ha augmentat entre la joventut urbana empobrida, entre la qual Laurent Gbagbo n’és l’exponent popular. Mentrestant, les poblacions rurals abans mimades per Houphouet-Boigny, intenten avui assegurar el seu futur reposseint les terres generosament distribuïdes en els temps del "miracle ivorià" als estrangers que venen a revaloritzar-les. D'aquí el discurs nacionalista sobre la "ivoiritat" i la fragmentació del país en què cadascú troba que l'altre s'enriqueix en detriment seu: urbans contra rurals, estrangers contra ivorians, joves contra vell...
Les tensions són encara més vives en les societats africanes en què la democràcia permet expressar-les, de vegades amb èxit. Els electors es mobilitzen arreu: la forta participació (70%) en les eleccions generals a la República Democràtica del Congo, el juliol de 2006, és emblemàtica d'aquest moviment. Emergeixen nous actors com les associacions –de dones, d'artesans, de petits empresaris, etc.– o els sindicats que s'imposen al debat públic. Així, en resposta a les massives manifestacions populars, s’ha establert un govern "plural" a Togo, l'octubre de 2006, sota la presidència de Faure Gnassingbé, fill del dictador mort Gnassingbé Eyadema.
A Madagascar, la mobilització popular va precipitar la sortida de Didier Ratsiraka el 2002. A la RDC, les «operacions ciutats mortes» van ser organitzades per protestar contra la lentitud del procés de transició el 2003-2004. I esclaten els conflictes socials: vagues generals contra l’encariment de la vida a Guinea, a la primavera 2006; moviment contra la privatització ferroviaria a Mali; lluites contra els talls d'electricitat als suburbis sudàfricans... En definitiva, tensions que qüestionen la tutela del FMI i del Banc Mundial i que són tractats en els fòrums socials que s’organitzen regularment arreu del continent[18]. Els artistes (cantants, «rapers», pintors de carrer o dibuixants de diaris, reporters i cineastes), molt populars, fan d’altaveu de les problemàtiques.
D’altra banda, els moviments religiosos juguen un paper cada vegada més important sobretot en l'àmbit social, tot ocupant els llocs orfes de domini públic. En són exemples les associacions musulmanes, però també les Esglésies evangèliques vingudes dels Estats Units. El president Gbagbo està afiliat a una d'elles. Desenvolupen discursos mil·lenaristes i profètics[19], però intervenen també com a mediadors en certs conflictes com a la RDC. L'islam africà, antic i tradicionalment tolerant, experimenta les conseqüències dels esdeveniments al Pròxim Orient i dels aporismes de la guerra nord-americana contra el terrorisme. Es percep arreu una certa radicalització, de la qual Nigèria, el Sudan o Somàlia en són una mostra –sovint també deformades pels mitjans de comunicació.
Però és la irrupció dels joves sobre l'escena social que forada més les democràcies africanes (entre el 40 i el 49% de la població té menys de 15 anys al sud de Sàhara[20]). Fustigats per la degradació d'una educació sense mitjans però també per les grans pandèmies com la sida[21], oscil·len entre manifestacions de descontentament social sobretot en mitjans urbans –en són mostres l'agitació permanent que regna a Abidjan i la joventut dels líders rebels del nord del país–, i creació de bandes més o menys mafioses –com ho il·lustren els sabotatges criminals a les zones petrolieres de Nigèria.
Als suburbis de les grans ciutats com Nairobi o Johanesburg, els joves es reagrupen en petites societats paral·leles o, quan accedeixen a la universitat, estudien en la major de les precarietats. Moviments contra uns drets d'inscripció massa elevats, l'absència de beques o la indecència dels allotjaments i dels aliments universitaris sacsegen regularment els campus, com a Dakar el darrer hivern. "La joventut té set de justícia (...) vol que es facin bé les coses”, analitza el cineasta maurità Abderhamane Cissako. “És a dir, que vol trobar la dignitat i alhora una explicació a la difícil situació del continent[22]".
A aquests fenòmens s'hi afegeix la temptació de l'emigració –amb els drames humans que revela l'actualitat–, de vegades fomentada per les famílies i els pobles que s'endeuten per fer marxar un jove, amb l'esperança que podrà sostenir-los. L'emigració es ja un fenomen paradoxal, ja que priva els Estats de les seves "forces vives" però que alhora aporten al continent 232.000 milions d'euros anuals, més que l'ajuda al desenvolupament...
"Els nostres dirigents donen el mal exemple”, lamenta l'historiador senegalès Ibrahima Thioub. “Enviant els seus nens a estudiar o a enriquir-se al nord, acrediten la idea que aquí no es pot aconseguir res." Més que en un altre lloc, les elits africanes viuen en levitació sobre les societats. La concomitància de la democratització amb l'expansió de la mundialització ha creat, en efecte, un nou tipus de règim polític: el que es podria anomenat les "democràcies FMI". És a dir, que la selecció de les elits és el producte d'una doble dinàmica: eleccions multipartites i armadura per les institucions financeres internacionals (IFI), en què el segon element comporta sovint concessions sobre l'eficàcia del primer.

Homes de negocis, banquers i experts economistes
En els Estats africans sota tutela dels IFI, els candidats a les altes funcions passen tots per la "guixeta de proveïdors de fons", de la qual se n'han d'assegurar el suport o la neutralitat. El president malià Amadou Toumani Touré reconeix "haver descobert moltes injustícies en les relacions econòmiques internacionals" i haver provat no la "vergonya" sinò la "molèstia" d’aquesta dependència[23]. Certs responsables provenen fins i tot dels rangs del FMI o del Banc Mundial, com la presidenta de liberiana Ellen Johnson-Sirleaf. Entre els actors d’anys recents, Alassane Dramane Ouattara, exdirector de departament al FMI, ha estat Primer ministre de Costa d'Ivori; Nicephore Soglo, antic governador del FMI, ha estat president del Benín; Ngozi Okongo-Iweala, Ministra d’economia de Nigèria, va ser Secretària general del Banc Mundial; els homes de negocis com el President de Madagascar Marc Ravalomana, o els banquers, com el Primer ministre ivorià Charles Konan Banny, antic governador del Banc Central dels Estats de l'Àfrica de l'Oest (BCEAO), tenen els favors de les institucions financeres.
La legitimitat i la representativitat de les elits procedeixen llavors no tant de la població com dels organismes internacionals. En un debat al Parlament, un ministre senegalès va poder fer callar l'oposició gràcies a aquesta curta frase: "Els proveïdors de fons hi estan d'acord". El conflicte del cotó, el 2003, va il·lustrar paradoxalment la connivència de les elits i dels economistes dominants: els dirigents africans demanaven el respecte a les regles del lliure comerç, no pas el qüestionament del joc mundial de les relacions de forces entre el Nord i el Sud.
De vegades, no obstant això, les institucions de Bretton Woods pateixen la sanció popular. Al Benín, expulsat del poder el 1991 per Nicephore Soglo, l'exdictador Mathieu Kerekou va batre aquest últim el 1996 (abans de deixar voluntàriament i definitivament la presidència el 2006). Més recentment, escollida el 2005, Sirleaf ha de tractar amb un Parlament hostil.
Més enllà de la benevolència carnívora de la "comunitat internacional", la qüestió econòmica pertorba diàriament un joc democràtic encara més aleatori en la mesura que els partits polítics no tenen militants, a causa, entre altres raons, de no poder pagar quotes. Tanmateix, la diferència de mitjans entre candidats falseja la competència electoral. Paradoxa: els règims hàbils ajuden la creació de formacions d'oposició, però per a dividir els seus adversaris (Gabon i Burkina Faso, per exemple). La majoria de les vegades, els "observadors internacionals" validen els resultats o no si el règim en qüestió és un bon alumne en economia (veure el cas de Zimbabwe).
Tanmateix, la cultura democràtica no sembla afermar-se, ans alcontrari: alguns fan modificar la Constitució per fer-se escollir de nou sense restriccions (Burkina Faso, Uganda, el Txad). Els opositors, els periodistes i els jutges són objecte d'intimidació. És el cas al Senegal (detenció de l'antic Primer ministre Idrissa Seck, agressions al diputat Talla Sylla...) i també al Níger, on dos periodistes han estat jutjats l'estiu 2006 per "difusió de notícia falsa " sobre l'estat del país.
"Per què no emergeix un Chávez africà[24]?" Es lamentava recentment un estudiant en un campus d'Abidjan[25]. Un enfrontament significatiu va tenir lloc durant l'hivern 2005-2006 entre el Txad i el Banc Mundial, que subministra elements de resposta. Invocant la urgència dels problemes socials als quals ha de fer fornt el seu país, N'Djamena va reclamar el desbloqueig dels fons petroliers imposats pel Banc per "preservar els interessos de les generacions futures". El règim d’Idris Deby pensava evidentment més en el seu exèrcit (i en el seu conflicte amb el veí sudanès) que en el seu poble. I és que el joc de dependència en el qual s'inscriu l'economia del Txad il·lustra allò que a l'Àfrica s’anomena la "maledicció del petroli". La dependència econòmica, l'incentiu del guany de les multinacionals que juguen al continent com en un gran casino[26] i la corrupció d'elits poc representatives, es conjuguen per privar els pobles de les repercussions de les seves immenses riqueses.
Tanmateix, la geopolítica del continent està en plena mutació i podria obrir marges de maniobra per als Estats. Les antigues dependències en posen en dubte, sobretot el neocolonialisme francès. Discutit en uns llocs (Costa d'Ivori, Togo, Senegal...) i encara persistents en d’altres (el Txad, Gabon...[27]). Altres potències prenen terreny, com la Xina comercial o els Estats Units (entre el gran negoci i la guerra contra el terrorisme). Les relacions Sud-Sud es desenvolupen amb socis com el Brasil o Veneçuela, que ha obert tres noves ambaixades a l'Àfrica. Per a les elits nascudes després de les independències les relacions colonials són realitats obsoletes i totes les col·laboracions són possibles.
Al mateix continent emergeixen padrins regionals, com Sud-àfrica, Nigèria[28] o el Sudan. El conflicte del Darfur –en part un conflicte d'hegemonia entre Khartum i N'Djamena– és seguit per la Unió Africana, que participa també en altres operacions de manteniment de la pau (Sierra Leona i RDC). De fet, les organitzacions interafricanes es reforcen i juguen un paper cada vegada més important. Així, l'octubre de 2006, el Consell de Pau i de Seguretat de la Unió Africana i la Comunitat Econòmica dels Estats de l'Àfrica Occidental intenten desbloquejar el procés de pau a Costa d'Ivori. La manca de mitjans és, però, un límit a l'acció d'aquestes organitzacions.
El potencial alliberador de l'actual període històric està acutalment molt emmarcat per la dependència "vertical" dels països, la representativitat esbiaixada dels dirigents i el seu tall liberal. Però també està condicionat per l'estímul d'una cultura democràtica pròpia de l'Àfrica que plana sobre el continent, amb el somni d'una "segona independència" que seria sinònima tant de progrés econòmic com social.

[1] Jean-François Dupaquier, «De la françafrique a la maffiafrique», Mouvements, 17 de maig de 2002 - www.mouvements.asso.fr/
[2] Llegir Jean-Pierre Foirry, “L’Afrique: continent d’avenir?”, Ellipses, coll. «Transversale Débats», Paris, 2006.
[3] "Patiment i creixement. Àfrica: el creixement se'n va finalment, però com accelerar i sostenir la cadència per reduir la pobresa?", Finances i desenvolupament, FMI, Washington, març de 2006.
[4] Elaborat pel FMI i el Banc Mundial, el DERP descriu les polítiques i els programes macroeconòmics, estructurals i socials d'un país en diversos anys, així com les seves necessitats de finançament exterior.
[5] http://www.un.org/french/millenniumgoals/
[6] Adoptat per la Unió Africana, a Lusaka (Zàmbia), el juliol de 2001, el NEPAD ha estat concebut per cinc "vehicles pesats" de la política africana : Sud-àfrica, Nigèria, Algèria, Egipte i el Senegal.
[7] La iniciativa PPME és un dispositiu global de reducció del deute dels països pobres molt endeutats que apliquen programes d'ajust i de reforma recolzats per FMI i el Banc Mundial.
[8] Llegir «The 25 bilion dollar questión», The Economist, Londres, 2-8 de juliol de 2005.
[9] Jean-Pierre Foirry, op. Cit, pàg. 87.
[10] http://www.commissionforafrica.org/french/report/introduction.html
[11] CNUCED, «Informe sobre el comerç i el desenvolupament 2006», http://www.unctad.org
[12] Stephen Smith, Negrologie. Per què mor l'Àfrica, Destraló, apostes, 2004.
[13]www.un.org
[14] Llegir Kwame A. Ninsin, “Les nouveaux mouvements sociaux africains”, dins «Et si l’Afrique refusait le marché?», L’Harmattan, París, 2001, pàg. 221.
[15] CNUCED, «Fluixos de capitals i creixement a l’Àfrica», Ginebra, 2000.
[16] En el transcurs del període 1975-1982, les entrades de capitals estrangers representaven un 3,9% del producte nacional brut (PNB) dels països africans. En el transcurs del període 1983-1998, no representaven més que un 1,8%. Encara pitjor, es comprova una fugida dels capitals africans cap als països estrangers.
[17] Samir Amin, "L'economia política de l'Àfrica i la mundialització", dins «Et si l’Afrique refusait le marché?», L’Harmattan, París, 2001, pàgina 45.
[18] www.forumsocialafricain.org
[19] Llegir Laurent Fouchard, René Otayek, André Mary, “Des imaginaires partagés”, «Courrier de la planète», núm. 79, Montpeller, gener-març de 2006.
[20] Contra menys d’un 30% als països industrialitzats. Sud-àfrica és un país intermig situant-se entre el 30 i 39%.
[21] Llegir Stephen Ellis, "La crisi universitària", Courrier de la planète, op. cit.
[22] «Le rideau rouge», TV5, febrer de 2003.
[23] «Le rideau rouge», TV5, febrer de 2003.

País Basc, per fi la pau?

Article d'opinió de Véronique Danis i Dante Sanjurjo
A Le Monde Diplomatique
S’ha trobat el camí per la pau al País Basc després de quatre dècades de conflicte i d'atemptats terroristes que han causat més de 800 morts i milers de ferits? Després de l’”alto el foc permanent” declarat per ETA el 22 de març s'ha iniciat una taula de negociació política amb el Govern central, però el final és incert. No obstant això, sembla poc probable que ETA reprengui les armes.
Després de les negociacions secretes de juny 2005 entre ETA, autor de nombrosos atemptats mortífers, i el Govern, representat pel PSOE, el febrer de 2006 es va arribar a un principi d'acord, parcialment revelat pels mitjans, per començar i parlar de pau. En base al model nord-irlandès[1], la idea és la de separar formalment negociacions polítiques i qüestions militars.
El grup armat clandestí va decretar en principi, el 22 de març, un “alto el foc permanent”. Després, el 29 de juny, el President del Govern José Luis Rodríguez Zapatero, va anunciar al Congrés dels Diputats que el seu govern es disposava a “establir un diàleg amb ETA” no tocant qüestions polítiques (és a dir la independència del País Basc). Aquestes, va dir, “només es resolen amb els representants legítims de la volutat popular”. I després va agregar que “respectaré les decisions que els ciutadans bascos prenguin lliurement, en el respecte de les normes i dels procediments legals”. Això significa que tota modificació de l'estatut d'autonomia del País Basc, o de la Comunitat Autònoma basca d'Euskadi, haurà de ser compatible amb la Constitució espanyola. Els nacionalistes bascos de diferents forces han lloat aquesta iniciativa. El president del Govern ha precisat que les decisions dels bascos hauran de reflectir un ampli consens en el si d'una “taula de partits” que reunieixi totes les forces polítiques locals.
Després d'anys de discrets diàlegs entre el Partit Socialista d'Euskadi (PSE), branca local del PSOE, i Batasuna, partit considerat per la justícia espanyola i la Unió Europea com el braç polític d'ETA, es van fer públiques des de novembre del 2004 una sèrie de mesures per avançar cap a la pau, –la “proposta d'Anoeta”–, que fins a cert punt avui és vàlida. D'un costat el Govern espanyol negocia amb ETA la fi de la violència a canvi de l'alliberament de 462 presoners d’ETA (149 en presons franceses), el retorn dels exiliats i la reinserció de desenes de militants. D'altra banda, a Vitòria una taula de negociacions reuneix el total dels partits locals a excepció del Partit Popular, oposat al procés que s'està portant a terme. Queda poc temps perquè la taula de negociacions es constitueixi abans de finals del 2006, com es va preveure inicialment per evitar que la seva posada en marxa coincideixi amb l'inici de les campanyes electorals a Espanya, a principis de 2007. El seu rol és, per tant, cabdal: la recerca d'una solució política al conflicte.
Al País Basc, la majoria dels electors voten pels partits que reclamen més autonomia i una part de la població, més enllà del nacionalisme radicals, demanden en certa manera el dret a l'autodeterminació, sense que això impliqui reclamar la independència. Segons diversos sondejos el 2002, el 32% dels habitants d'aquesta comunitat autònoma estarien a favor del «statu quo», 31% recolzarien la idea d'un model federal d’Espanya conferint al País Basc una autonomia més àmplia i el 31% recolzaria el projecte independentista.
Monsenyor José María Setién, que va estar al càrrec de l'oficina del bisbat de Sant Sebastià entre 1979 i 2000, opta per una de les posicions més destacables a favor de la resolució política del conflicte i explica: “Es requereixen dues condicions per arribar a la pau: frenar la violència i la normalització, és a dir, un nou escenari político-jurídic basat en la justicia en les relacions entre el País Basc i l'Estat espanyol i l'Estat francès”.
Després de l'abolició dels “furs” (els drets i les llibertats particulars de certes regions d'Espanya) al segle XIX, una part dels bascos estima que els seus drets col·lectius no són respectats. “La qüestió no és saber qui té raó històrica o cultural”, considera Monsenyor Setién, “sinó com arribar a un acord acceptable per a tots”.
Els independentistes radicals van fer dos passos en aquest sentit a Anoeta: van acceptar que ETA cedeixi a Batasuna la conducció de la negociació política, i que les discussions no portin el mateix ritme al País Basc, a Navarra i al País Basc francès. Però de moment la seva reivindicació principal resta intacta: superar l'àmplia autonomia actual per obtenir el reconeixement del poble basc, també de Navarra, i del dret a decidir el seu futur.
L'organització armada ha estat pressionada per la política policial de les autoritats espanyoles i basques[2], però també pel cansament i la desaprovació de la violència expressada per la població basca. Després que ETA ha assassinat periodistes, regidors tant d'esquerra com de dreta i empresaris que es van negar a pagar l’“impost revolucionari” –alguns eren membres del PNB– el nombre de bascos que recolzen la seva acció ha disminuït. Inclús ha estat debatut al si de l'esquerra abertzale, tendència representada principalment per Batasuna.
A més, el novembre del 1999, molts militants no van acceptar que després del fracàs de les negociacions amb el Govern conservador de l'expresident José María Aznar, ETA trenqués la seva primera treva il·limitada, reprengués els atemptats i trenqués la dinàmica sobiranista de l'Acord de Lizarra-Garazi. Catorze mesos abans, aquest Acord havia establert una aproximació entre el PNB i Batasuna per crear una relació de força favorable davant Madrid.
La sèrie d'accions conduïdes pel Govern d'Aznar i per la justícia espanyola contra les organitzacions socials i culturals independentistes, considerades per la justícia espanyola com a pròximes a ETA[3], i la dissolució de Batasuna el 2003, van comportar un augment de les dificultats en matèria d'organització i de finançament de les seves activitats. D'altra banda, els seriosos cops en contra d'ETA per les policies espanyola i francesa (França ha serivt amb freqüència de rereguarda als comandos d'ETA i als seus dirigents) han desestabilitzat el grup armat.
Finalment, un context internacional en què el terrorisme està estigmatitzat sobretot després dels atemptats del 11 de setembre, l'ús de la violència política s'ha tornat impopular a Europa. Els 192 morts causats pels atemptats islamistes de Madrid l'11 de març del 2004, només han aconseguit reforçar aquesta tendència a Espanya, inclòs el País Basc. Així, una part de les persones que són o han estat favorables a ETA, estima que l'ús de la violència és, avui dia, contraproduent.
Més enllà d'aquesta situació desfavorable és probable que ETA hagi decretat un “alto el foc permanent” perquè amb l'arribada al poder de Zapatero l'endemà dels atemptats de l'11 de març se li permetés obtenir un mínim de contrapartides. “Sembla que hi hagués un acord entre l'esquerra abertzale i el Govern central per a la consecució de la negociació, almenys respecte a la decisió dels bascos i a la inclusió de Navarra en les negociacions”, declara el Joseba Egibar, representant de l'ala independentista del PNB i portaveu del seu grup al Parlament Basc de Vitòria. "A la fi d'aquest procés llarg i difícil hauria d'emergir un nou subjecte polític: el poble basc. El reconeixement d'aquest subjecte és la clau de la normalització, i el nostre electorat no ens perdonaria cedir en aquest punt”. En canvi, altres dirigents del PNB consideren que només trobant un acord amb el PSOE –a risc de renunciar a qualsevol forma d’autodeterminació–, el seu partit podrà mantenir-se al poder.
Pel seu costat, els socialistes del PSE no estan d'acord amb l'autodeterminació, la qual no es permesa per la Constitució espanyola. “El nostre objectiu”, explica el secretari general Patxi López, des del seu càrrec a Bilbao, protegit per quatre guardaespatlles degut a les amenaces d'ETA, “és trobar un acord entre nacionalistes i no nacionalistes per viure bé al País Basc, actualitzant el nostre Estatut d'Autonomia. Però nosaltres lluitarem contra l'autodeterminació: un dret reservat als pobles colonitzats, oprimits o sense representació institucional”.
Aquests objectius fan reaccionar Joseba Egibar, que evoca el referèndum d’independència celebrat a Montenegro sota la supervisió de la Unió Europea. “La taula de partits no funcionarà mentre el partit socialista digui que no hi pot haver autodeterminació. Ha d'estar obert a considerar el que cadascú proposa.” Sobre aquest punt, nacionalistes moderats del PNB i pròxims a ETA semblen estar d'acord: “La paraula autodeterminació s'ha convertit en tabú per als socialistes”, estima Arnaldo Otegi, portaveu del dissolt partit Batasuna. “Diguem llavors que la solució passa pel reconeixement, per part dels estats espanyol i francès, del dret del poble basc a decidir el seu futur polític. Després s'haurà d'arribar a un acord sobre la manera que els bascos exerciran aquest dret, quines condicions, quins ritmes, en quins moments. Un nou estatut d'autonomia podria ser un estadi intermedi, però haurà d'incloure el dret de decidir i deixar la porta oberta a nous passos”.
Els independentistes volen que sigui posible –si la voluntat popular així ho decideix–, la integració de les set províncies basques històriques. La qüestió de Navarra és, segons ells, determinant. La majoria de navarresos voten pels partits hostils a una integració al País Basc espanyol, però els nacionalistes i els socialistes de la Comunitat Foral de Navarra podrien arribar, per una acció conjunta en les eleccions al Parlament Autònom de la primavera del 2007, a desplaçar la dreta del poder a Pamplona i proposar als navarresos un referèndum sobre una aproximació de tipus federal amb el País Basc. Una consulta contemplada per la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola, però no contemplada fins avui.
Què succeirà amb les províncies basques franceses? “Podria ser que al nord el procés no hagi ni començat mentre que al sud ja s'hagi trobat una solució”, opina Otegi. La posició dels governs de dreta i d'esquerra francesos és que el problema basc és “una qüestió espanyola”, com va afirmar a Madrid l'1 de juliol del 2006 Nicolas Sarkozy, Ministre de l'interior. No obstant això, molts bascos de França exigeixen politiques per la llengua basca. I també la creació d'un departament basc escindit del dels Pirineus Atlàntics que, junt amb el Bearn, és reclamat per nombrosos representants municipals, nacionalistes o no, i categòricament rebutjat per molts altres.
Al sud dels Pirineus, els partits nacionalistes d'Euskadi, majoritaris, volen evitar l'escenari a la catalana, en el qual l'Estatut aprovat a Vitòria seria modificat a Madrid. Se sap que el PSE no farà res sense l'aval dels socialistes d'Espanya, majoritaris al Parlament, i que seran la clau per ratificar un eventual nou estatut.
En tant que Zapatero es va comprometre a respectar la Constitució, l'autodeterminació sembla exclosa si aquesta no es modifica. El debat entre els constitucionalistes va crear adversió al “Pla Ibarretxe” de “lliure associació” del País Basc a Espanya, el qual definia els bascos com una “nació” i obria la via a l'autodeterminació.
Certs juristes assenyalen que la Constitució defineix Espanya com una “nació” que integra “nacionalitats” que “respecta els drets històrics dels territoris forals”. Opinen que aquesta podria admetre aquest estatut. Altres han recordat la “unitat indissoluble” de la “nació espanyola” que evoca l'article 3. “Els marcs jurídics es poden adaptar”, opina Miren Azkarate, portaveu i Consellera de la cultura del Govern basc. “Enlloc les institucions no es constitueixen com una cotilla que limita els acords polítics”.
Els desacords profunds entre les diferents forces polítiques basques i espanyoles són tan importants que la negociació a penes és a les beceroles. En el comunicat del 18 d'agost del 2006, ETA va acusar al Govern de Madrid, al Partit Socialista i al PNB de falta de voluntat. Va denunciar la continuació dels arrestos i de processos judicials, assenyalant el retard en l'acostament dels presoners al País Basc i en la formació de la “taula de partits”.
Les diferents formacions polítiques locals han multiplicat les reunions bilaterals aquest estiu, per arribar a un acord sobre la composició i la manera de funcionament de la taula de partits. Però ara persisteix la situació de bloqueig i s'observa una intensificació de la violència al carrer (kale borroka) portada a terme per joves independentistes. Batasuna ha començat a mobilitzar als seus militants: el 25 d'agost diversos milers de persones es van manifestar pels carrers de Bilbao. Els membres del PNB parlen també, en el cas que les negociacions no arribin a res, de desenterrar el “Pla Ibarretxe” per sotmetre'l a referèndum.
Es tracta d'una verdadera crisi en les negociacions o d'una maniobra d'ETA i del Govern destinada a dramatitzar la situació a fi que les seves respectives bases acceptin un acord tot renunciant més del que preveuen?
Atacat per l'oposició de dreta sobre els suposats riscos que corre la unitat d'Espanya, Zapatero ha de defensar-se de l'acusació de danyar la democràcia acceptant de pagar un preu polític pel fi de la violència. Alguns mitjans l’acusen de negociar el futur del País Basc amb Batasuna, i per tant amb la “banda terrorista” ETA. “El que els espanyols no accepten i no acceptaran mai és que es recompensi els botxins, que se'ls doni la raó i que se sacrifiquin les seves víctimes”, va declarar el President del PP Mariano Rajoy al Congrés de Diputats el passat 6 de juny.
Com en el seu moment Aznar, Rajoy, que va ser el Ministre de l'interior des de febrer del 2001 al juliol del 2002, pensa que ETA només pot ser vençuda per la via policial. Sobre aaixò, la poderosa Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) ha reunit alguns mitjans controlats per la dreta i per l'Església sota la bandera “Negociacions? No en el meu nom”. Aquesta s'oposa a tota mesura de clemència cap als etarres condemnats per crims de sang.
Un posicionament que no comparteixen les associacions que van sortir de l'AVT la primavera de 2006 per constituir la Federació d'Associacions Autonòmiques de Víctimes del Terrorisme (FAAVT). “El nostre treball és la defensa dels drets de les víctimes, no la política”, explica el portaveu Roberto Manrique, víctima d'un atemptat amb bomba comès per ETA a l’Hypercor de Barcelona el juny de 1987 (el més mortífer, amb 21 morts i 45 ferits). “Durant vint anys a l'AVT no ho vam fer. Pel que fa als presoners etarres, que el Govern faci el que li sembli oportú, sempre que es respecti la llei. El conflicte ha d'acabar.”
Enfront d'aquesta posició i la de certs mitjans de comunicació, de la justícia, de l'Església o de l'exèrcit pròxims al PP, però també per mostrar que tenen domini de la situació, el Govern de Zapatero juga amb el temps. Per la seva part, ETA rebutja d'obrir el diàleg amb Madrid en tant que la “taula de partits” bascos no s'hagi reunit.
El desbloqueig de la situació haurà de passar per l'acció de la Unió Europea? El passat 25 d'octubre el Parlament Europeu va atendre un ple a Brussel·les per recolzar les negociacions de pau. “És la primera vegada que el Parlament Europeu intervé en un estat tan precoç de resolució d'un conflicte en un territori”, afirma el seu vicepresident Gérard Onesta. Aquest suport, després del mostrat per Tony Blair, Gerrry Adams i Adolfo Pérez Esquivel, pot proporcionar l'avinentesa a Batasusna i al PSOE d'afavorir el retorn a la vida política legal de la formació independentista, així com l'impuls de la mesa de partits; i també al Govern i a ETA d’establir una negociació.
“L'últim gest polític visible del PSOE”, recorda José Elorrieta, secretari general del sindicat ELA, proper al PNB (41% dels obrers sindicats al País Basc espanyol), “va ser el de canviar substancialment el text votat pel 90% de representants al Parlament català. Aquí el seu objectiu és, segons la meva opinió, de posar fi a ETA evitant com al 1998 una acumulació de forces sobiranistes, indispensable en el procés d'autodeterminació”.
Rafa Díez, secretari general del sindicat LAB, pròxim a Batasuna (16% dels sindicats), creu en les negociacions actuals, “però si no s'arriba a un acord, s'hauran de reunir tots els nacionalistes per tractar, democràticament, de fer que canviï el posicionament de l'Estat”.
Amb els sindicats Unió General de Treballadors (UGT, socialista) i Comissions Obreres (CCOO, pròxima a IU), majoritaris en el conjunt d'Espanya, Díez pretén contràriament a ELA participar en la taula de negociacions que, paral·lela a la dels partits, podria reunir els actors de la societat civil basca. La implicació d'aquesta mesa permetria impulsar les negociacions de pau i impedir que es paralitzin[4].
Podrien també participar en aquesta segona taula els defensors de la llengua i la cultura basques. La repressió franquista de les llengües regionals i el fet que la defensa de l'euskera ha estat una de les principals reivindicacions dels independentistes, n'ha polititzat el seu ús. I és que segons la UNESCO l'euskera està en perill. Amb 816.000 persones que el parlen a Espanya i 81.000 a França, el conjunt basc (País Basc espanyol, Navarra i País Basc francès) compta amb només un 25,5% de parlants i un 36% de bilingües passius, que comprenen l'euskera però no el parlen[5]. En aquesta “cursa contrarrellotge” per salvar la llengua que evoquen amb inquietud els parlants, les perspectives de pau augmenten les esperances: “Afavoreixen la normalització lingüística”, explica Xavier Mendiguren, secretari general de Kontseilua, federació de nombrosos actors culturals bascos. “Poden permetre que el conjunt de la societat s'apropiï aquest patrimoni comú que ha patit les contingències polítiques”.
La resolució del conflicte marcaria la fi de més de quaranta anys de violència, de pors i de sofriment en els dos costats. Malgrat els obstacles i la temptativa de sabotatge de la dreta, aquesta vegada les dues parts semblen determinades a trobar una solució al problema basc al sud dels Pirineus. Però les posicions polítiques romanen tan antagòniques entre la societat basca que la pau verdadera està ben lluny de l’horitzó.

[1] Llegiu Cédric Gouverneur, “Segregation en Irlande du Norte”, Le Monde diplomatique, juliol de 2006.
[2] L’acció policial molts cops s’ha servit de la tortura. Veieu els informes del Comité contra la tortura de l’ONU (www.unhchr.ch), del Consell de Europa (www.cpt.coe.int) o els informes anuals d’Amnistia Internacional; també www.stoptortura.com. D’altra banda, segons les dades proporcionades per l’associació de suport als presoners d’ETA, Askatasuna, més d’un centenar de militants han estat assassinats des de 1974 per les forces de l’ordre.
[3] Llegiu Cédric Gouverneur, “Régression de la démocratie au Pays basque espagnol”, Le Monde diplomatique, maig de 2003.
[4] La Comissió per a la resolució del conflicte, que va reunir personalitats polítiques, sindicals i associatives de tot l’aspectre polític (tret del PP) ha jugat un paper precursor en l’apertura del diáleg (www.konponbidea.info). Una taula de dones per la pau, també reunint dones de tot el ventall polític, es va posar en marxa a començament del 2006 (www.ahotsak.blogspot.com).
[5] L’euskera té cinc règims jurídics. A França no existeix cap reconeixement oficial (com a llengua d’ús en l’administració, la justicia, etc.) Al País Basc espanyol es cooficial amb el castellà, la qual ha aturat la seva erosió. A Navarra está dividit en tres zonas, “bascòfona”, “mixta” i “ no bascòfona”. L’euskera només és oficial en la primera (11% los navarresos). El 2004, un informe del Consell d’Europa va demanar l’extensió de l’oficialidad a la zona mixta, la més habitada i que comprèn Pamplona.

Les armes financeres de destrucció massiva

Article d'opinió de Gabriel Kolko
A Le Monde Diplomatique
El sistema conegut com "Bretton Woods", amb les seves dues institucions –el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial–, va ser creat en una conferència de les Nacions Unides el juliol de 1944 per impedir el rebrot de les crisis financeres dels anys 1920 i 1930, que figuren entre les principals causes de la depressió, del feixisme i de la Segona Guerra Mundial. Però el sistema es va esfondrar el 1971 quan els Estats Units van abandonar el patró or. Des d'aquesta data, més d'un centenar de crisis més o menys greus han afectat la majoria de països membres del FMI.
El sistema financer mundial mai no ha estat tan opac. El muntant quotidià de les transaccions de canvi, més o menys igual al capital d'un gran banc dels Estats Units, fa alguns decennis, equival actualment al capital global dels seus cent bancs més grans.
Els filibusters de les finances inventen constantment nous "productes" que desafien alhora els Estats-Nació i els bancs internacionals. Aquest maig, el director general del Fons Monetari Internacional (FMI), Rodrigo Rato, ha lamentat aquests nous riscos, fortament agreujats per la feblesa del dòlar i pel dèficit comercial dels Estats Units. Els seus temors reflecteixen el desconcert, tant estructural com intel·lectual, que sacseja actualment el FMI.
Estructuralment, els efectes en curs dels crèdits de l'organització internacional i dels seus préstecs han disminuït espectacularment des de 2003, passant de més de 70.000 milions a aproximadament 20.000 milions de dòlars a finals de juliol de 2006, reduint així, de manera sensible, la seva influència sobre la política econòmica dels països en desenvolupament, i fent caure els seus ingressos sota el llindar requerit pels seus elevats costos de funcionament. El FMI reconeix estar “quantitativament marginat[1]". Les seves dificultats es deuen molt a la duplicació, des de 2003, dels preus mundials de les matèries primeres (petroli, coure, plata, zinc, níquel...), de les quals els països en desenvolupament són tradicionalment exportadors, i que els han permès pagar amb antel·lació els seus deutes, tot reduint també els recursos del FMI.
Aquestes alces prosseguiran en base al ràpid creixement econòmic de la Xina, de l'Índia i d'altres països, tot comportant una augment de la demanda que no existia quan la balança del comerç exterior era sistemàticament favorable als països rics. D’altra banda, la posició relativa dels Estats Units en termes d'actius nets a l'estranger s'ha degradat en favor del Japó, dels països asiàtics emergents i dels països exportadors de petroli, que reafirmen la seva potència i es fan, cada dia més, creditors de Washington. L’augment del dèficit americà empeny el dòlar a la baixa: un 28% respecte a l'euro en el període 2001-2005.
Psicològicament, el FMI i el Banc Mundial es troben igualment a la defensiva, després de la cascada d'esfondraments financers a l’Àsia oriental, a Rússia i arreu, entre 1997 i 2000. Molts dels seus dirigents més coneguts afirmen ja no acceptar les premisses del pensament econòmic clàssic del «laissez-faire», que fins avui han inspirat les seves polítiques. Molts ja admeten que el seu "coneixement del creixement econòmic és extremadament limitat" i que els cal fer cures de "més humilitat". Reprenent l'advertiment de Stephen Roach, economista al capdavant del banc Morgan Stanley, el món "no ha fet gran cosa per preparar-se per al que podria ser la pròxima crisi[2]".
La naturalesa del sistema financer mundial ja no té res a veure amb les polítiques econòmiques nacionals "virtuoses" predicades pel FMI. Els gestors de carteres de fons d'inversió i els grans bancs han marginat els bancs nacionals i els organismes internacionals. Operadors borsaris («traders») aventurers han guanyat la mà als banquers tradicionals, més prudents, ja que la compra i venda d'accions, d'obligacions i altres productes derivats[3], permeten obtenir beneficis més importants, i la regla des d’ara és prendre riscos molt més elevats.
Aquests operadors són remunerats sobre la base dels beneficis anunciats –siguin ficticis o reals– i, sovint, posen en joc els fons dipositats al seu si. Febles tipus d'interès i bancs que demanen més diners per prestar-los a "hedge funds" (fons especulatius d’alt risc) i a establiments especialitzats en operacions de fusions-adquisicions, han donat a aquests actors completa llibertat per jugar al casino de la finança, tant als Estats Units com al Japó i arreu. Han elaborat una sèrie de fusions més que dubtoses que abans haurien estat jutjades d’aventurades. En certs casos, les recapitalitzacions finançades pel préstec ("leveraged recapitalitations[4]") els permeten atribuir-se d'enormes honoraris i dividends que augmenten igualment l'endeutament de l'empresa. Quant a què passarà després, ja no serà assumpte seu...
Des de començament de 2006, els bancs d'inversió han multiplicat els préstecs que serveixen per a recompres d'empresa, desposseint els bancs comercials que, fins aquí, dominaven aquesta activitat. Per aconseguir parts de mercat més importants, els bancs d'inversió "viuen perillosament", segons les apreciacions del responsable del registre dels préstecs bancaris de Standard & Poor. Es llancen a operacions cada vegada més arriscades. Per això "els observadors preveuen una alça sensible del nombre d'empreses fortament endeutades que es trobaran en suspensió de pagaments", com ho assenyalava el Financial Times el juliol passat[5].
Però com que les clàusules jurídiques destinades a protegir els inversionistes s'han reduït en un bon nombre, els prestataris tenen menys possibilitats d'obligar les empreses mal administrades a manifestar-se en suspensió de pagaments. Conscients que les seves apostes són cada vegada més arriscades, els “hedge funds” s'arrangen perquè sigui molt més difícil retirar els diners amb els quals especulen. Els operadors s'han posicionat en intermediaris entre els prestataris tradicionals –públics i privats– i els mercats, la qual cosa contribueix a desreglamentar, una mica més encara, l'estructura financera mundial i a augmentar la seva vulnerabilitat a les crisis. Recerquen beneficis sobre inversions elevades i per això prenen riscos cada vegada més grans.
La situació és tan inquietant que el març de 2006 el FMI es va fer ressò d’una inusitada obra publicada de Garry J. Schinasi: «Safeguarding Financial Stability[6]». Aquest llibre, alarmista, revela les angoixes del FMI amb una abundància de detalls torbadors. Bàsicament, la "manca de regularització i la liberalització" que el Fons i els partidaris del "Consens de Washington[7]" preconitzen des de fa decennis s'han convertit en un malson. Certament, assegura l'autor, aquesta política ha produït "beneficis socials i privats fenomenals[8]", però encobreix també "un potencial (...) de fragilitat, d'inestabilitat, de risc sistèmic i de conseqüències econòmiques desfavorables."
Magníficament documentada, l'obra de Schinasi conclou que el desenvolupament irracional de les finances globalitzades, conjugat a la manca de regularització, "ha ampliat el perímetre de la innovació en matèria de finança i augmentat la mobilitat dels riscos". Garry J. Schinasi i el FMI preconitzen un marc radicalment nou per seguir de prop i prevenir els problemes susceptibles d'aparèixer. Però per aconseguir-ho, caldrà "comptar amb la sort" tant com amb polítiques adaptades i sobre la vigilància dels mercats... Hi hagué un temps en què l'economia no es remetia a la sort per preveure el futur.
Un estudi, encara més alarmista, redactat per experts de l'establishment financer, aparegut al mateix moment i també recomanat pel FMI, analitza la miríada de problemes creats per la liberalització del sistema financer mundial. Els autors en treuen la conclusió que "els sistemes financers nacionals [són] cada vegada més vulnerables a un risc sistèmic, que també augmentat, i a un nombre creixent de crisis financeres[9]”. Els especialistes bancaris de l'antiga escola comparteixen, cada vegada més amb el FMI, la convicció que aquesta precarietat és molt més forta que abans.
L'esfondrament financer d'Argentina (1998) ha ensenyat que els governs que es resistien a les pressions del FMI i dels bancs podien jugar sobre les divisions entre Estats Membre de la institució per tal d’ignorar la majoria de les exigències estrangeres, si no totes. Aproximadament 140.000 milions d'obligacions de l'Estat, que vencien a finals de 2001, en mans de creditors privats i del FMI estaven llavors en joc,–la suspensió de pagaments d'un Estat més important de la història. Els bancs que, als anys noranta, havien multiplicat els préstecs a l’Argentina n'han acabat pagant el preu.
Des de llavors, amb l’augment meteòric dels preus de les matèries primeres, els països emergents (la Xina, els països del sud-est asiàtic i d'Amèrica Llatina) han experimentat entre 2004 i 2005 taxes de creixement dues vegades més elevades que els dels països rics. Des de 2003, aquests països emergents estan a l'origen d'un 37% de les Inversions Directes Estrangeres (IDE) als altres països en desenvolupament. La Xina compta molt en aquest creixement, la qual cosa significa que el FMI i els banquers adinerats de Nova York, Tòquio i Londres tenen molta menys influència que abans. De fet, malgrat les seves bones proposicions de major prudència en el futur, en resposta a les crisis financeres de la fi dels anys noranta als països emergents, l'exposició dels bancs als riscos de les accions i obligacions dels mercats emergents mai no ha estat tan forta en base als rendiments que procuren a certs països (com Filipines o Zàmbia) i de l'excés de liquiditats. Com ho diu un operador borsari “torna a començar una història d’amor[10]".
La creixent complexitat econòmica mundial i les eternes negociacions de l'Organització Mundial del Comerç (OMC) no han pogut superar les subvencions i les mesures proteccionistes que obstaculitzen un acord global de lliure canvi i la fi de les amenaces de guerres comercials. El planeta econòmic viu ara sota l'amenaça d'una inestabilitat molt més gran –i de perills més importants per als rics.
El problema financer global que es perfila es fa inextricable en base a l'agreujament ràpid dels dèficits comercial i pressupostari dels Estats Units. Des que va assumir el poder, l’any 2001, el president George W. Bush ha superat en més de 3000 milions de dòlars el sostre de préstec federal, que frega ara els 9000 milions de dòlars. Mentre el bitllet verd es continue devaluant, els bancs i els operadors intentaran protegir els seus havers i les aventures financeres d’alt risc semblaran cada vegada més atraients. És veritat que Washington preconitzava una major manca de regularització financera molt abans que la seva divisa es debilités.
Existeixen almenys 10.000 “hedge funds”, les quatre-cinquenes parts dels quals són domiciliats a les Illes Caiman. Tanmateix, només 400 d'ells, que administren cadascun almenys mil milions de dòlars, realitzen el 80% de les operacions. En l'estat actual, no existeix cap mitjà per reglamentar-los. Aquests fons especulatius tenen més de 1500 milions de dòlars d'actius, i el volum de negocis quotidià de les seues operacions sobre els productes derivats globals arriba als 6000 milions de dòlars –és a dir, la meitat del producte interior brut dels Estats Units. En el clima d'eufòria dels cinc últims anys, la majoria hi han guanyat, però d’altres no. Així, en un any (d'agost de 2005 a agost de 2006), s’han establert prop de 1900 “hedge funds”, però d’altres 575 han estat liquidats. L'agència de qualificació Standard & Poor voldria avaluar bé la seva solvència, però no ho ha fet mai. Els més importants asseguren que fan servir models informàtics per efectuar les seves transaccions.
A la tardor de 1998, l'economia mundial va fregar amb una de les crisis més greus de la postguerra quan Long-Term Capital Management (LTCM), “hedge fund” cèlebre per la seva utilització de tècniques matemàtiques concebudes per Myron Scholes i Robert Merton, dos premis Nobel, va fer fallida[11]. Els esforços conjugats de Washington i de Wall Street van impedir el desastre, però els fons especulatius són a hores d'ara excessivament voluminosos per a poder ser fàcilment reflotats.
En competència feréstega entre ells i jugadors per naturalesa, aquests fons són atrets pels productes derivats de crèdit[12] i altres procediments imaginats per guanyar diners. El mercat d'aquests productes, pràcticament inexistent el 2001, s'ha desenvolupat prou lentament fins a 2004 (llavors era de 5000 milions de dòlars), abans d'atènyer l'alçada estratosfèrica de 26.000 milions de dòlars de finals de juny de 2006. Els instruments financers es multipliquen, i els mercats de contractes a termini de derivats de crèdit, de credit «default swaps» (intercanvis d’impagament de crèdits[13]) i d’altres que es perfilen ja a l'horitzó.
Ningú no pot dir exactament què són els productes derivats de crèdit. Fins i tot Gillian Tett, principal responsable dels mercats de capitals al Financial Times, ho ha investigat. El producte va néixer, fa una desena d'anys, en el moment d'una reunió de certs dirigents del banc J. P. Morgan, a Boca Raton, Florida: entre dos còctels, i abans d'empènyer-se els uns als altres a la piscina, van tenir la idea d'un nou instrument financer, que havia de ser prou complex per què no pogués ser imitat fàcilment (el copyright no és moneda corrent per a les idees en matèria de finança) i que els havia de reportar molts beneficis.
Gillian Tett és extremadament crític respecte al mecanisme que, segons ella, pot provocar una reacció en cadena de pèrdues que engolirien els fons especulatius que s'han aventurat sobre aquest mercat. "En aquests temps de liquiditats fàcils", els banquers s'han fet "ultracreatius [...] en els seus esforços per redistribuir el risc després d’haver-lo tallat en rodanxes i en cubs", conclou en el Financial Times. D'altra banda, l'influent diari econòmic ha publicat aquests últims mesos una sèrie d'articles sobre aquesta "màgia financera", no amagant el seu escepticisme sobre els mitjans i les finalitats d'aquestes innovacions[14].
Els tipus d'interès baixos han conduït els inversionistes a jugar sobre els mercats amb diners manllevats, considera Avinash Persaud, un guru de les finances, i "una reducció dolorosa de la ràtio d'endeutament és tan inevitable com a la nit la succeeix al dia [...]. L'única qüestió és saber en quin moment arribarà". Per als “hedge funds”, que s'han complicat ràpidament per assegurar la seva seguretat, l'hora de veritat no trigarà i "es veuran forçats a vendre les seves inversions més líquides." “Jo no apostaria un ral sobre una final feliç", apunta Gillian Tett, després d'haver examinat certes temptatives tardanes per salvar aquests fons del seu propis esgarriaments[15].
En opinió de l'inversionista americà Warren Buffet, bon coneixedor de tots els rerafons de la finança, els derivats de crèdit són "armes financeres de destrucció massiva". Mentre que representen teòricament una seguretat contra els riscs d’impagament, fomenten apostes encara més arriscades i una nova expansió dels préstecs. Enron[16] en va fer un ús abundant, el que va ser un dels secrets del seu èxit –i de la seva bancarrota final que s'ha traduït en un forat de 100 milions de dòlars. Totalment opacs, els derivats de crèdit no són objecte de cap vigilància real. Molts d'aquests "productes" innovadors, segons un director financer, "només existeixen al cibermón i són només mitjans que permeten als ultrarics" d'escapar a hisenda[17]".
En realitat, el mateixos alts responsables dels bancs i de la regulació financera no comprenen com funciona la cadena d'exposició als riscs, i no saben "qui posseeix què". Aquests fons pretenen ser honrats. Només hi ha que els que els piloten reben remuneracions vinculades als beneficis que produeixen, i que impliquen l’assumpció de riscos. Molts recullen informacions confidencials –pràctica tècnicament il·legal però, no obstant això, comuna.
Tothom reconeix l’augment constant dels perills. Si es posa entre parèntesis la persistència dels dèficits pressupostaris nacionals, deguts a un creixement de les despeses i a reduccions d'impostos per als més rics, no pot fer la mateixa cosa amb la inestabilitat dels mercats financers i de matèries primeres. Aquesta ja ha provocat una baixada dels rendiments dels fons especulatius el maig últim, la més important del darrer any. Els “hedge funds” produeixen encara beneficis considerables, però de manera cada vegada més perillosa.
Els problemes són estructurals, com ho testimonien les ràtios d'endeutament de les empreses en relació als seus beneficis sobre fons propis, que han passat de quatre a sis des de l'any passat. Mentre els tipus d'interès eren baixos, els préstecs a efecte de palanca[18] eren presentats com la solució. I, amb els “hedge funds” i els altres instruments financers, existeix d'ara endavant un mercat per a les empreses mal administrades i crivellades de deutes. A començament setembre de 2006, la Ford Motor Company ha anunciat que perdia 7 milions de dòlars anuals: la cotització de les seves accions ha augmentat un 20%. Ni tan sols les regles que alguns associaven adés al capitalisme, com el profit, ja no tenen vigència.
Els problemes, gairebé surrealistes, són també inherents a la velocitat i a la complexitat d'aquestes operacions financeres. A finals de maig, la Internacional Swaps and Derivatives Association ha revelat que una transacció sobre cinc en relació amb derivats de crèdit, molts d'ells implicant sobre mil milions de dòlars, implicava errors majors. Errors que han augmentat amb el volum de les transaccions. Més del 90% de tots els contractes formalitzats als Estats Units eren consignats sobre paper, sovint sobre trossos de paper, i no eren correctament registrats.
El 2004, Alan Greenspan, llavors president de la Reserva Federal Americana, es va declarar "francament impactat" per aquesta situació. Les primeres mesures per remeiar aquesta incúria no han estat aplicades fins al juny de 2006. I estan lluny de poder resoldre un fenomen de tal amplitud que posa en joc sumes colossals de diners. Encara pitjor, a conseqüència de la manca de regularització i de la multiplicació dels instruments financers, no és possible recollir ni quantificar dades essencials, perquè la realitat no escapi així ni als banquers ni als governs. Potser vivim una "era nova de les finances", però no hi ha cap dubte que avancem amb els ulls embenats.
Així, Stephen Roach va escriure, el 24 d'abril de 2006, que una crisi financera major es perfilava i que les institucions mundials (el FMI, el Banc Mundial i altres mecanismes de l'arquitectura financera internacional) estaven totalment desarmades per fer-hi front[19]. Al seu torn, Rafael Hui Si-Yan, el cap de l’executiu de Hong Kong, ha lamentat aquest darrer juny els perills que presenten els “hedge funds”. Al mateix temps, l'economista en cap del FMI, l'iconoclasta Raghuram Rajan, ha alertat contra la pròpia estructura de compensació d'aquests fons, que empeny a prendre riscos cada vegada majors, i a posar així en perill el conjunt del sistema financer. A finals de juny, Stephen Roach s'ha mostrat encara més pessimista: "Un cert sentit de l'anarquia" domina les comunitats universitària i política que es declaren "incapaces d'explicar com funciona el nou món [20]." El misteri regna. Recentment, el mateix FMI estimava que el risc d'un alentiment seriós de l'economia mundial mai no havia estat tan gran des de 2001, essencialment en base a la caiguda del mercat immobiliari als Estats Units i en la majoria dels països d'Europa occidental. Roach hi afegeix la disminució dels ingressos reals dels assalariats i la insuficiència del poder adquisitiu als Estats Units[21]. Però encara que el nivell actual de prosperitat es mantinga l'any pròxim, i que es demostre que tots aquests especialistes s'han equivocat, la transformació del sistema financer mundial és un fet que tindrà, tard o d'hora, conseqüències desastroses.
La realitat escapa a tot control. L'"extensió i el camp d'operació dels mercats financers internacionals" i l'"arquitectura" del sistema, "han evolucionat a l'atzar", i la seva regulació, pràcticament inexistent, és "ineficaç" segons els experts de les elits[22]. Hom considerava que les lleis econòmiques d'abans prendrien el relleu des què el sistema financer mundial abandonaria totes les restriccions. Aquest no ha estat el cas.
La liberalització financera ha engendrat un monstre, i els que lamenten els controls sobre la realització dels beneficis estan mals situats per resoldre els múltiples problemes que han aparegut. L’informe anual del Banc dels Reglaments Internacionals (BRI), publicat a finals de juny de 2006, evoca el triomf dels comportaments econòmics depredadors i aquestes orientacions en les quals és "difícil trobar una explicació lògica”. Els taurons de la finança s'han mostrat més astuts que els banquers tradicionals. "Davant la complexitat de la situació i els límits dels nostres coneixements, és extremadament difícil preveure com girarà tot això[23]", explica el BRI, que no desitja que els seus temors provoquin un pànic i continuen estant, doncs, del costat no-alarmistes. Però admet que un "big bang" podria sacsejar completament els mercats, i considera que existeix "raons per inquietar-se per un cert nivell de desordre".
No estem actualment en una situació immediata de probabilitat d'un esfondrament, afirma l’informe, però és prudent "esperar el millor, tot preparant el pitjor dels casos." I de precisar: durant un decenni, les tendències econòmiques globals i els "desequilibris financers" han creat perills creixents. "És doncs essencial comprendre com hi hem arribat, allà, per escollir les polítiques susceptibles de reduir els riscos actuals[24]." El BRI resta inquiet, molt inquiet.
Però aquest pessimisme incita els voltors de les societats i bancs d'inversió a imaginar nous instruments per aprofitar la catàstrofe econòmica imminent –d’una crisi que, als seus ulls, és una qüestió de temps i no de principis. Atès que els especialistes estan d'acord en què els impagaments augmentaran de manera substancial en un futur molt pròxim, hi ha doncs diners a guanyar. De cop, els experts del deute impagable i de la reestructració d'empreses en fallida o a punt de ser-ho, estan cada vegada més sol·licitats a Wall Street.
Al sistema financer mundial l’assalten les contradiccions; existeix un consens creixent entre els que el sostenen i els que consideren que el «statu quo» és alhora immoral i generador de crisis. Si cal creure's les institucions i les personalitats que han estat en les posicions avançades, el capitalisme podria realment estar a les vigílies de profunds trastorns.

[1] IMF Survey, Nova York, 29 de maig de 2006, pàg. 147; IMF in Focus, Nova York, setembre de 2006, pàg. 11.

[2] Roberto Zagha i d’altres, "Rethinking Growth", Finance & Development, Washington DC, març de 2006, pàg. 11; Stephen Roach, Global Economic Forum, Morgan Stanley, New York, 16 de juny de 2006.

[3] El principi dels productes derivats és de prevenir-se contra un risc de preus de canvi i concerneix tant les matèries primeres, les monedes, com les accions, les obligacions... És una aposta de futur que pot portar molt. Llegiu Ibrahim Warde, "La deriva dels nous productes financers", Le Monde Diplomatique, juliol de 1994.

[4] Aquests augments de capital permeten anunciar balanços amb grans beneficis sobre els quals es calculen honoraris i dividends.

[5] The Financial Times, Londres, 17 de juliol, 14 d’agost de 2006.

[6] Garry J. Schinasi, Safeguarding Financial Stability: Theory and Practice, FMI, Nova York, 2006.

[7] L'expressió ve de l'economista John Williamson, el 1989, i resumeix les "recomanacions" fetes als Estats, entre els quals la baixada dels impostos, la liberalització del comerç, les privatitzacions i la desregularització financera. El FMI condiciona els seus préstecs a l'adopció d'aquestes mesures. Llegiu Moisés Naim, "Ordre del FMI, 'Consens de Washington' " Manière de Voir, núm. 72, desembre de 2003-gener de 2004.

[8] Aquesta cita i les següents són de Garry J. Schinasi, Safeguarding Financial Stability, op. cit. pàg. 8, 14 i 17.

[9] Kern Alexander, Rahul Dhumale i John Eatwell, Global Governance of Financial Systems: The International Regulation of Systemic Risk, Oxford University Press, Oxford, 2005, pàg. 22 i següents.

[10] The Financial Times, 27 de juliol de 2006.

[11] LTCM s'havia introduït als mercats en 100 milions de dòlars mentre que els fons administrats s'elevaven a... 5 milions de dòlars. Per evitar un esfondrament del sistema, el Banc Central Americà reflotarà les caixes amb 3,6 mil milions de dòlars.

[12] Com per a tots els productes derivats, els operadors aposten per riscos previsibles, però en aquest cas són crèdits (obligacions, deutes...) que són intercanviats.

[13] El venedor es compromet, contra el pagament d'una prima, a indemnitzar el client en cas d’impagament o simplement degradació de la qualitat dels seus deutors.

[14] Gillian Tett, "The dream machine", The Financial Times Magazine, Londres, 24-25 març de 2006; The Financial Times, 10 i 19 de juliol 2006, 14, 24 i 29 d’agost de 2006.

[15] The Financial Times, 23 i 24-25 de juny de 2006.

[16] Conglomerat del sector energètic famós al món de les finances, Enron es va esfondrar quan van ser revelades les seves pràctiques de frau comptable, delicte d'iniciats... Llegiu Tom Franck, "Enron i les mil i una estafes", Le Monde Diplomatique, febrer de 2002.

[17] The Financial Times, 17 juliol de 2006. Llegiu també els números de 31 de maig i 8 de juny de 2006.

[18] Aquests préstecs (LBO o LBI) permeten comprar una empresa amb una aportació de capital molt feble i préstecs a interessos inferiors a la rendibilitat esperada.

[19] Global Economic Forum, Morgan Stanley, 24 d’abril de 2006.

[20] Global Economic Forum, Morgan Stanley, 23 de juny i 5 de setembre de 2006.

[21] The Financial Times, 6 de setembre de 2006.

[22] K. Alexander, R. Dhumale i J. Eatwell, op. cit., pàg. 251.

[23] "76th Annual Report", Banc dels Reglaments Internacionals, Basilea, 26 de juny de 2006.

[24] "76th Annual Report", op. cit.

El sentit del meu vot (per un pacte EUPV-BLOC ja!).

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
A poc menys d’un any de les pròximes eleccions al Parlament Valencià i de les municipals, i tal com s’estan produint paraules i fets a propòsit del pacte preelectoral entre EUPV i el BLOC (fonamentalment, encara que no exclusivament), em sent obligat a repetir una dita fins a la sacietat per molts i que respon, senzillament, al sentit comú, a les necessitats més bàsiques i democràtiques de centenars de milers de valencians i valencianes, i a l’esperança d’un gir cap a polítiques progressistes i d’esquerra: eixe pacte és imprescindible, eixe pacte és urgent, eixe pacte és vital.
És imprescindible, urgent i vital per a tirar al PP de la Generalitat Valenciana, i més encara perquè els seus inevitables successors, el PSOE, compten amb un argument de pes per a no repetir la història que ens va portar fins ací, perquè el PSOE, necessitat de suport per a poder governar el País Valencià, haja d’atendre les veus que des del valencianisme, l’esquerra i l’ecologisme polític puguen proporcionar-li els vots necessaris…, i justament açò és el que ens estem jugant tots els valencians i valencianes en estes negociacions entre EUPV i BLOC, no sols qui governa la Generalitat sinó com ho farà durant, presumiblement, més d’una legislatura.
Si una formació política no servix per a atendre necessitats tan òbvies dels ciutadans, llavors és que, senzillament, no servix per a res i ha de deixar pas a nous aires. Si una organització política no servix per a fer política, perquè els seus representats puguen portar les seues propostes i actituds a les institucions democràtiques, per a governar o exercir l’oposició amb dignitat i de forma efectiva, en eixe cas no mereix tal nom i cal qualificar la dita formació com un enquistament per a la societat i denunciar que els interessos que defensa segurament tenen més a veure amb el pessebre que amb els compromisos socials. No caben mitges tintes, els votants, els ciutadans mereixem el respecte de les organitzacions i amb el vot hem d’atorgar la confiança i, arribat el cas, també castigar a qui ens maltracta. La política o és un vertader contracte social o és l’instrument d’una tirania disfressada de democràcia.
Ho diré d’una altra manera, perquè quede meridianament clar: en este assumpte, i fins ara almenys, hi ha qui està demostrant claredat i alçada de mires, el BLOC, i hi ha qui s’està deixant portar per una visió mesquina, absurda, caínita i clànica de la política, EUPV; uns que tenen clars els objectius d’eixe desitjat i necessari pacte, el BLOC, i altres que juguen a la mordassa, a l’abraç de l’ós i a la depredació, els sectors d’EUPV que porten el pes negociador fins hui.
Estic segur que el que dic és compartit per desenes de milers de valencians, sóc un d’eixos més de cent mil votants del BLOC que per imperatiu legal no estic representat per la formació que sempre he votat, o dit d’una altra manera sóc un més d’eixes desenes de milers de vots que votaran amb satisfacció una àmplia coalició fonamentada per EUPV i el BLOC, que s’òbriga generosament a altres formacions menors però també importants per a tots, per a tirar el PP y obrir la porta a un govern valencià de progrés… Una coalició de sentit comú basada en un acord de sentit comú, just, clar i perfectament mesurable: la força electoral d’EUPV i del BLOC, és a dir aproximadament 60-40. Un pacte preelectoral basat en altres proporcions, simplement, ni és desitjable, ni generaria confiança i adhesió, ni serviria per a res.
Ja ho dic hui, i ho dic des de la llibertat que m’atorga ser un simple votant i no un militant d’una de les formacions que, per tant s’ha de mirar les paraules que es gasta: si hi ha coalició, el meu vot serà per a eixa oportunitat per a l’esquerra i el valencianisme, però si no hi ha coalició el meu vot continuarà sent per al BLOC l’any que ve, i espere que als més de cent mil d’ahir s’unisquen altres més de cent mil que EUPV haurà deixat òrfens de sentit comú.

Recuperem la nostra Sobirania

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
“Considerant que la llibertat, la justícia i la pau en el món tenen per base el reconeixement de la dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la familia humana (preàmbul)”…, “no hi haurà distinció alguna fundada en la condició política, jurídica o internacional dels país o territori de la jurisdicció del qual dependisca una persona, tant si es tracta d’un país independent, com un territori sota administració fiduciària, no autònom o sotmés a qualsevol altra limitació de la sobirania (article 2)”…, “tota persona té dret a una nacionalitat (article 15.1.)”…, “A ningú se li privarà arbitràriament de la seua nacionalitat ni del dret a cambiar de nacionalitat (article 15.2.)”…, això diu de forma textual la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i en això té la seua base el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, de l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU), de 1966, i en vigor des de 1976, que expressa: “Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’este dret establixen lliurement la seua condició política i proveixen igualment el seu desenvolupament econòmic, social i cultural (article 1.1.) i “Els estats part en el present Pacte, fins i tot, els qui tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideicomís, promouran l’exercici del dret de lliure determinació, i respectaran este dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides (article 1.2.). No són paraules menors, es tracta de principis amb efectes jurídics i polítics de valor universal, uns principis que partixen del reconeiximent de drets iguals de carácter individual per a tots els ciutadans i ciutadanes del planeta, i en funció d’això el consegüent reconeixement de drets col·lectius, es a dir, societaris o de poble.
La lliure determinació o autodeterminació partix doncs del valor universal de la llibertat de cada persona d’elegir la seua identitat col·lectiva i d’exercir-la com millor considere oportú en cada moment històric, una llibertat individual que es transforma en dret de pobles, sense cap limitació ni “distinció alguna de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió pública o de qualsevol altra classe, origen nacional o social, posició económica, naixement o qualsevol altra condició (DUDH 1948)”, per comú acord de la més alta instancia internacional, en perfecta línia argumental amb els valors de la democràcia i de la llibertat.
Doncs bé, nosaltres, els valencians, els ciutadans i ciutadanes que vivim en el territori del País Valencià, nascuts o no en el territori valencià, d’expressió valenciana o castellana, tot i gaudir del reconeixement jurìdic de poble, tot i ser un poble autogovernat amb institucions pròpies representatives de la nostra voluntad col·lectica (les que formen la Generalitat), estem fora d’eixe marc universal de drets reconeguts, i ho estem perquè nosaltres, els valencians, no podem determinar-nos per ser allò que lliurement decidim, ni les nostres decisions com a poble tenen plena sobirania sinó que estan sotmeses a una instancia (l’estat espanyol) a la que no hem decidit pertànyer sinó que ens ha estat imposada…, fins i tot, les nostres pròpies institucions d’autogovern i l’ordenament jurídic propi dels valencians tenen un carácter atorgat (en tant que són conseqüència d’un ordenament jurídic i constitucional que no ens conté com a comunitat i que ens diluix com a poble) i no són l’expressió d’un acte de pròpia voluntad, és a dir, de sobirania, perquè l’única sobirania que referma la Constitució espanyola vigent fins hui és la del poble espanyol…, dit d’una altra manera, vosté vota i decidix en funció de ser espanyol, no de ser valencià, els seus drets i llibertats civils ho són en la mesura de la seua condició espanyola, i això és així amb independencia que vostè vulga o no ser espanyol, vulga o no ser valencià; vostè és espanyol, vulga o no, i els seus drets civils, les seues llibertats, la seua ciutadania, partix de forma exclusiva d’este fet; vostè podria renunciar a ser-ho, a ser espanyol, i podria ser francés (i ciutadà de la Unió Europea, per tant), podria ser argentí, ugandés o japonés, i ser, doncs, ciutadà de ple dret d’Argentina, d’Uganda o de Japó, però de cap de les maneres la seua elecció pot ser, senzillament, ser valencià i exercir els seus drets i llibertats universalment reconegudes en funció d’esta identitat.
I sap vostè en què es basa això? Doncs per trobar la resposta cal anar a buscar-la quasi tres segles en la Història. L’any 1707, la monarquia borbònica espanyola, desprès d’haver-nos vençut als valencians en la batalla d’Almansa, exercia el seu Dret de Conquista (és a dir, aquells drets que el vencedor d’una guerra imposa al perdedor, o dit d’una altra manera, la força de les armes) i promulgava els Decrets de Nova Planta pels quals les institucions pròpies dels valencians, institucions fins aleshores sobiranes (tant era així que els reis de la Corona d’Aragó per ser reis del Regne de València havien de jurar els Furs, és a dir les lleis pròpies dels valencians), i amb elles l’ordenament polític i jurídic distintiu del nostre poble, van ser, senzillament, esborrades. Som espanyols, doncs, com a conseqüència directa d’una imposiciò armada, d’un acte de guerra i devastació, i des d’aleshores en cap moment de la nostra història hem pogut determinar-nos lliurement per sancionar una situació distinta a la que l’Estat espanyol ens imposa a cada valencià des del mateix moment del naixement.
En el moment històric actual una de les línies d’actuació més importants que podem seguir els diferents nuclis actius valencianistes és, precisament, desenvolupar propostes dirigides al nostre poble que avancen cap a la recuperació d’uns drets bàsics dels ciutadans i ciutadanes, àmpliament recollits per les institucions i els organismes internacionals, com són el d’identitat nacional, i el d’autoderminació i sobirania…, quan l’any 1707 la monarquia dels Borbons devastà les nostres institucions de govern i el nostre ordenament jurídic, va robar a cada valencià dos drets humans universalment reconeguts hui, el d’identitat i el d’autodeterminació, ens va robar a tots la nostra sobirania…, este fet no ha sigut esmenat fins hui en cap moment de la història, ni tan sols amb la recuperació de la democràcia i de la promulgació del nostre autogovern per mitjà de l’autonomia, perquè l’ordenament jurídic actual, que sí ens ha permet recuperar la nostra identitat política i les nostres institucions, manté encara la submissió de les nostres decisions com a ciutadans i ciutadanes, i la submissió de les nostres institucions de govern.
No parlem, doncs, només d’una pèrdua històrica, d’uns fets del passat, d’una reivindicació legítima però més o menys romàntica, parlem d’uns fets que hui ens maltracten com a ciutadans i ciutadanes, nascuts o no al País Valencià, parlem que hui se’ns impedix a cadascun dels valencians l’exercici de la nostra autodeterminació, a definir què som, què volem ser i com, un dret plenament reconegut per l’ONU a tots els pobles del món com a conseqüència directa de l’aplicació dels drets humans, parlem que hui se’ns nega la nostra sobirania a través una Constitució que atorga a les forces armades en última instancia el dret a imposar per les armes la unitat d’un estat i la pertinença obligada a ell de tots els pobles que el conformen.
Se´ns diu al capdavall que a casa nostra les claus de casa les té el veí, en aplicació dels drets de conquista de fa tres segles, com si forem llogaters i no propietaris del nostre propi país.., hem recuperat la Generalitat, el nostre estat, però no la nostra sobirania…, a un any del 300 aniversari dels Decrets de Nova Planta els Borbons de hui continuen exercint el dret de conquista imposat als valencians. És hora ja de recuperar la nostra sobirania, i no podem fer-ho sense avançar cap a la constitució d’una República Valenciana, és hora ja, com diu un dels nostres himnes, de “Ser lliures i ser valencians.

Contra el "vell estat" veneçola; revolució a la revolució

Article de Renaud Lambert
A Le Monde Dimplomatique
Implicat en el cop d'estat contra Hugo Chávez el 2002, Manuel Rosales serà el candidat únic de l'oposició a l'elecció presidencial –i democràtica– del proper 6 de desembre. No obstant això, el 18 d'agost, John Negroponte, director d’informació nacional del govern nord-americà, va anunciar el nomenament d'un “cap de missins especials” per a les operacions d'informació a Veneçuela (i Cuba), unint-se, així, als països de l'”eix del mal”, Corea del Nord i l'Iran.
Als despatxos no s’hi troba a gust i és ben conscient que amb la gorra al crani, la seva barba de tres dies i els seus texans tacats, desentona. Però no s’ha passat una setmana travessant el país per deixar-se impressionar a l'últim moment per un funcionari de l'Assemblea Nacional. Camioner de l'Estat de Zulia, Juan Guerra recorda que té drets i que està molest. Pica el puny sobre la taula: "No, no demanem. Exigim al camarada diputat que transmeti directament la nostra queixa al ciutadà president!”
L’any 2000, els 700 camioners que Juan i el seu company Jhonny Plogar representaven, van denunciar els empresaris de Cootransmapa, Coozugavol i Coomaxdi, tres empreses especialitzades en el transport de carbó que, segons ells, "usurpen el títol de cooperativa per aprofitar l’exempció d'impostos i contractes amb l'Estat". Cansats d’anar d’una oficina a una altra, no se’ls esacoltaran fins al cap de cinc anys, després d'haver multiplicat els correus dels quals Jhonny en tè còpia en una butxaca plena a petar: "Ministeri", “Ajuntament", "Govern de l'Estat", "Presidència", etc. Mentrestant, la Superintendència Nacional de les Cooperatives (Sunacoop) retirarà a les pseudocooperatives la "certificació". Però la societat nacional d'extracció de carbó les continua contractant! Per la seva banda, el Governador de l'estat, Manuel Rosales –signatari del decret que destitueix tots els cossos constituïts durant el cop d'estat d'abril de 2002– perd temps. Els patrons, de mentres, aprofiten per organitzar-se. Aviat amenacen els sicaris.
Aquesta història és gairebé normal aquí. D'altra banda, quan els tres companys arriben davant l'Assemblea Nacional per intentar fer-se sentir, una multitud també fa sentir la seva: "No a la burocràcia! No a la corrupció!" Arreu també, la mateixa certesa "Estem amb Chávez!" Perquè és amb una administració jutjada en el millor dels casos com a "ineficaç", i, en el pitjor dels casos, de "reaccionària", amb qui han de lluitar. El "ciutadà president", d’altra banda, ho declarava recentment: "El nostre enemic intern, un dels més perillosos per a la revolució, és la burocratització i la corrupció![1]"
Certament, aquest tipus de discurs ja ha estat utilitzat, a l’Amèrica Llatina i arreu, per imputar a càrrecs incompetents la mala gestió... de la política del president! Tanmateix, el "procés" (com se'l coneix aquí) bolivarià posa l'accent sobre la participació popular com a mitjà de transformar l'aparell de l'Estat. El que es diu a Veneçuela la "revolució a la revolució" .
Fins a l'elecció de Chávez el 1998, els dos partits polítics que es van repartir poder durant quaranta anys (el partit democratacristià COPEI i el socialdemòcrata Acció Democràtica), van saber utilitzar la renda petroliera per transformar aquestes dues plagues, la burocratització i la corrupció, en sistema d'organització de l'Estat. Al mateix temps que es distribuïen els llocs de funcionari per comprar la pau social, calia tanmateix sotmetre's a la ideologia vinguda del nord: la "necessària" retirada de les polítiques públiques. En aquesta situació gairebé paradoxal, la bombolla de l'aparell d'Estat no podia ser compensada més que per la conscient organització de la seva ineficàcia.
D'una altra banda, en aquest país amb separacions sociològiques caricaturesques, els funcionaris qualificats són sovint procedents de cercles totalment hermètics a qualsevol projecte de transformació social, de vegades per simple ignorància de les condicions de vida de la immensa majoria dels veneçolans. Gilberto Gimenez, director general del gabinet del Ministre d'Afers Exteriors, esbossa un somriure evocant la solució amb què mira de solventar el problema: "Actualment, la promoció està supeditada a cursets de dues setmanes en els "barrios" [populars]".
D’altra banda, els quadres polítics "sòlids" capaços de ser part activa a la transformació interna de l'Estat, no abunden massa. En menys d'un any, el Ministeri d’Afers Estrangers va acollir sis personatges diferents abans de trobar l'estabilitat amb el nomenament d’Ali Rodríguez[2].
La formació política que ha portat Chávez al poder, el Moviment per la V República (MVR), no és un partit. Es va constituir a corre-cuita a partir de 1994[3], a través de la base d'una coalició de partits d'esquerra i d'antics moviments guerrillers els dirigents dels quals començaven, per a cert, a trobar una certa comoditat en la societat que tant havien combatut abans. Pel seu costat, els joves executius formats pels instituts d'AD i de COPEI van comprendre de seguida que la candidatura de Chávez oferia noves possibilitats d'accés al poder. D'ací el nombre no gens important d'adhesions...
Tanmateix, quan el novembre de 2001, el president aprova 49 "decrets-llei" marcant el punt de partida de les reformes socials, l'artesà de l'acostament de l'esquerra veneçolana a Chávez, Luis Miquilena, els jutja de massa radicals. Dimiteix com a Ministre de l'Interior[4], seguit pels seus a l'Assemblea Nacional. "Hem perdut una legislatura –explica el sociòleg Edgar Figuera–. Quan les lleis es van aprovar, eren lleis de rebaixa: Veneçuela continua vivint en el marc legislatiu de la quarta República[5]." Paradoxa d'un projecte revolucionari que, abans de disposar de marcs legals propis, es construeix amb les eines llegades d’un Estat l'estructura del qual perpetuava el model neoliberal.
Des de desembre del 2005, els partits progovernamentals disposen de la totalitat dels 167 escons de l'Assemblea Nacional. Ja no tindran aquesta excusa per explicar eventuals retards en la reforma de les eines legislatives del país. Però la taxa d'abstenció (75%) que va caracteritzar aquest escrutini, si bé fruit del boicot calculat de l'oposició – va preferir retirar-se sabent que seria derrotada–, revela també un recel popular de cara a una deriva en processos revolucionaris a la qual Veneçuela havia de fer front: la substitució d'una elit burgesa per una elit política que en reprodueix els seus defectes, sobretot l'allunyament progressiu respecte a la realitat diària de la població.
Sense un vertader partit, sense un aparell d'Estat sòlid, sense prou executius revolucionaris, sense moviment social realment coherent (a hores d’ara, encara), el procés bolivarià no es diferencia gens de les altres experiències revolucionàries llatinoamericanes.
"El poble organitzat ha de formar part del nou Estat, participatiu, social, de manera que aquest vell Estat anquilosat, burocràtic i ineficaç sigui totalment capgirat", explicava Chávez el 2004. En aquell temps evocava sobretot les "missions", els programes administrats per la "comunitat", que esquiven el "vell Estat" per respondre a la urgència social. La recent creació dels "consells municipals", el 10 d'abril de 2006, representa una nova etapa important cap a la construcció d'aquest "nou Estat" i de les formes de govern local sobre les quals es fonamentarà.
A Vela de Coro, una petita casa protegeix la Unitat de Poder Popular (UPP). Una petita placa explica: els consells municipals "impulsen la democràcia participativa (...) per articular les organitzacions socials en la recerca de solucions als problemes col·lectius i saldar el deute social del país." Aquí, és l'Ajuntament qui ha pres la iniciativa d'ajudar a la creació d'aquestes organitzacions, “però nosaltres només aportem les eines, una ajuda en cas de conflictes. Únicament l'assemblea de ciutadans és qui pot prendre les decisions", precisa Xiomara Pirela, coordinadora de l'UPP.
La tasca principal del consell és la de coordinar i d'integrar les activitats de les organitzacions ja instal·lades en la comunitat: missions, comitès de terres urbanes, comitès culturals, etc. "No és el representant, sinó el portaveu de l'assemblea de ciutadans, que és l'últim òrgan de presa de decisió del poble", insisteix Pedro Morales, director de Fundacomun (l'organisme de finançament dels consells municipals) al "distrito capital", és a dir, Caracas.
La senyora Pirela remena els nombrosos informes "en curs" apilats sobre el seu despatx i en treu uns mapes dibuixats amb retolador, d'un dibuix de vegades maldestre: "La gent comença per fer un croquis social de la comunitat: les cases, els habitants, els ingressos, però també els problemes d'infraestructura, els problemes socials, etc." Aquest treball permet de preparar, en assemblea, el "diagnòstic participatiu" i de subratllar les prioritats: proveïment d’aigua, evacuació de les aigües brutes, creació d'un centre d’atenció sanitària, etc.
Sobre aquestes bases, el consell municipal proposa projectes a l'assemblea de ciutadans, els transmet a les autoritats competents i administra directament els recursos concedits a través d'un "banc municipal" que pren la forma d'una cooperativa. Cada projecte pot rebre fins a 30 milions de bolívars (prop de 12.000 euros), però sempre queda la possibilitat d’anar a trucar als Consells locals de planificació pública, a l'Ajuntament o als Estats per inscriure projectes més.
En els quatre estats de la regió Occidente –Barinas, Mérida, Táchira i Trujillo–, els més avançats, més de 3000 projectes ja han rebut prop de 92.000 milions de bolívars (més de 35 milions d'euros). A partir del 2007, la meitat de les quantitats sortides del Fons intergovernamental per a la descentralització (Fides) i de les assignacions de la Llei de les assignacions econòmiques especials derivades de les mines i dels hidrocarburs (LAEE) –prop de mil milions d'euros–, aniran directament al finançament dels consells municipals. Els ajuntaments i els Estats, que es repartien aquestes sumes, s'hauran de conformar amb la resta.
Es comprèn la temptació de certs alcaldes de fer escollir els "seus parents" en els consells, encara que ho prohibeixi la llei. Tanmateix, si "els consells municipals són una resposta als problemes de burocràcia i de corrupció, permetran també responsabilitzar una població acostumada a adreçar-se a un Estat paternalista i... a queixar-se", apunta Morales. I semblaria que la població estaria disposada a prendre les seves responsabilitats.
Aquest 16 juliol, a l'immens "bloc 45" del "23 de Enero", un barri popular de l'Oest de Caracas, s’hi acaba de “posar un cap", anuncia orgullosament una de les seves habitants. "És conegut per ser un dels més desestructurats d'Amèrica Llatina", ens explica mentre ens mostra els vòmits que voregen l'edifici, els habitants del qual els llancen per les finestres sense preocupar-se pels veïns. Avui, però, després de sis assemblees preparatòries, "la gent agafa les regnes!" Escullen el seu consell municipal.
Una mica més alt amunt del turó, el barri "El Observatorio" fa el mateix. Un toldo de plàstic enganxat en una cantonada del barri fa de mesa electoral ("l'escrutini ha de ser directe i secret", es recorda) i la cua s'organitza al davant les urnes de cartró, urnes que cadascú ha pogut comprovar que eren ben buides abans de l'escrutini. Com ocorre sovint en altres llocs, les dones han agafat les regnes de la qüestió. L'aposta és important i la llei molt clara. Hi ha cartells que adverteixen: "Si no som un 20% de la comunitat[6], l'elecció no serà validada i no podrem anar a queixar-nos després." Però les organitzadores hi confien: "Els homes vindran –explica una d'elles. Jo he advertit el meu marit: sense vot, no hi ha àpat, no hi ha bugada. No hi ha res!".
En pocs mesos, s’han creat milers de consells municipals, i molts estan en formació. Els que s’havien creat abans de l’aprovació de la llei es regularitzen poc a poc. N'existeixen ja més de 500 al "distrito capital". Se n'esperen prop de 50.000 a tot el país. Els barris residencials també entren al sistema "quan la gent accepta omplir les formularis sobre els salaris", ironitza Josephine, una habitant de Prado del Este. "Però almenys participen somrient Xiomara Paraguán i les seves amigues. Qui ho hauria cregut fa alguns anys!"
Però per què han hagut de passar set anys per crear aquests consells? "De fet, si els alcaldes i els governadors hagueren fet tots la seva feina, no se n'hi hauria hagut cap necessitat”, ironitza el Engels Riveira del consell de Camunare Rojo. “Tot això, en part, és gràcies a ells."
L’entusiasme que provoquen els consells municipals evidencia que són sobretot espais de democràcia que responen a una necessitat del "procés". La participació ja havia estat fomentada en l’àmbit del treball (cogestió, autogestió, desenvolupament de les cooperatives, que van passar de ser menys d'un miler el 1999 a ser més de 100.000 el gener de 2006) i de la cultura (a través dels comitès culturals de barri, per exemple). Només quedava organitzar-ne les modalitats en l’àmbit polític.
La "comunitat" –aproximadament de 200 a 400 famílies a ciutat, una vintena en el medi rural i a d’unes 10 en els indígenes, segons la llei–, esdevé l'estructura governamental "de base" del "nou Estat". I si, com ho assenyala Juan Carlos Monedero[7], "el socialisme del segle XX ha fracassat, sobretot per manca de participació popular", els consells municipals podrien ser una eina important en la construcció del "socialisme del segle XXI" en la qual s'ha implicat Veneçuela.
"I si finalment... si els diners no arriben", diu la senyora Paraguán. "Si els diners no arriben, anirem a buscar-los!", s'afanya a respondre-li un dels membres del consell de "El Observatorio". Des de les eleccions en aquest barri, el treball ja ha començat. La senyora Paraguán ha seguit un taller "d'elaboració de projectes socials" i exhibeix orgullosament el seu diploma. Aviat, totes les membres del consell seguiran una formació d'aquest tipus.
De cara a la inèrcia de certs buròcrates i "polítics", cal comptar amb el vigor del principi de la "controloría social", la "vetlla ciutadana" que pren la defensa del "seu" procés. Els consells municipals en podrien ser una versió més exitosa i ajudar els veneçolans a exigir de l'Estat els mitjans per exercir la seva coresponsabilitat. Cada dia, el camioner Juan Guerra és una de les expressions d'aquesta "controloría". Va ser rebut, finalment, per un diputat, i li etzivà: "La revolució és com una reixa de ferro que ens protegeix de la burgesia. Si nosaltres, el poble, deixem que el rovell s’hi acumule, la reixa caurà."

[1] “Aló Presidente!”, 5 de febrer del 2006

[2] La substitució d'aquest últim, el 8 d'agost, per Nicolas Maduro, fins aleshores president de l'Assemblea Nacional, és deguda a raons de salut.

[3] Any en què Chávez és alliberat després d'haver passat dos anys a la presó per temptativa de cop d'estat el 4 de febrer de 1992.

[4] Abans de participar en el cop d'estat d'abril de 2002.

[5] La Constitució de 1999 instaura la cinquena República.

[6] Voten les persones majors de 15 anys i que viuen al barri des de fa, almenys, 6 mesos.

[7] Investigador en el Centre internacional Miranda, ubicat a Caracas.