Article d'opinió de Maurice Lemoine
A Le Monde Diplomatique
Pluja d'armes nord-americanes al Pròxim Orient! Segons que va precisar el passat 2 d’agost la secretària d’Estat Condolezza Rice, els lliuraments armamentístics ascendiran fins als 46.000 milions d'euros en els deu pròxims anys. Beneficiaris: l'Aràbia Saudita, Egipte, Kuwait, Bahrain, Qatar, Oman i els Emirats Àrabs Units, aliats de George W. Bush a la regió. Que el subministrament de material sensible a l'Aràbia Saudita inquieta Israel? El 15 d'agost Washington augmentava gairebé una quarta part l'ajuda militar nord-americana a Tel Aviv; és a dir, que arribarà a 30.000 milions de dòlars en deu anys (1). I per acabar d’adobar-ho, esdevindrà un major benefici per al "triangle d'acer" –Boeing, Lockheed Martin, Raytheon– que, sens dubte, es retroalimentaran en el finançament de la propera campanya electoral.
Una resolució de l’Assemblea general de l’ONU el 7 de desembre de 2006 adoptada per 153 Estats autoritzava la preparació d'un tractat sobre el control de les transferències armamentístiques anomenades convencionals, fins aleshores sense normatives internacionals. Vint-i-quatre països s'hi van abstenir, entre els quals la Xina, Rússia, l'Índia, l'Iran, Israel i el Pakistan. Només un Estat hi va votar en contra: els Estats Units. El Consell de la Unió Europea va votar a favor d’aquesta resolució.
Gairebé paral•lelament, París signava amb Trípoli importants contractes: 168 milions d'euros per la compra per a Líbia de míssils antitancs Milan (que equipen ja les forces armades de quaranta-un països) adquirides a MBDA (2); 128 milions d'euros per a un sistema Tetra de ràdio comunicació a EADS. "Què se'm retraurà?” s'indignava el president Nicolas Sarkozy. “De signar contractes? De fer treballar les empreses franceses?" (3). No se l’acusa forçosament d’això, però sí de l'opacitat en la qual es desenvolupa aquest comerç mortífer i en què la representació nacional no hi té cabuda. I també pel manteniment d'una perillosa dinàmica de guerra... França hauria de vendre armes a l’estranger per un valor superior als 6.000 milions d'euros (en front els 3,38 mil milions el 2004), declarava el 18 de setembre de 2006 un portaveu de la Delegació General per a l'Armament.
Els membres de la Unió Europea estan, en principi, obligats a respectar un Codi de conducta que els prohibeix alimentar conflictes existents. Però per raons de guanys de productivitat, poques armes modernes es fabriquen només en un indret. Així, les empreses europees –com EADS– i nord-americanes proveeixen materials i tecnologia per al desenvolupament per al nou helicòpter de combat xinès Z-10, sense saber quina serà la política d'exportació de Pequín –que ja ha subministrat aparells militars al Sudan (4).
El negoci piròman dels Estats Units al Pròxim Orient provoca la reacció de Síria i de l'Iran, que sempre podran anar a buscar la complicitat de la Xina o Rússia. Níger s'inquieta pels "regals" de França a Líbia –que reivindica des de fa mesos 30.000 quilòmetres quadrats de territori nigerià rics en petroli i urani. Israel, particularment aviciat per la Casa Blanca, ja no es conforma amb importar: ha esdevingut el primer proveïdor d'armes a Colòmbia. Aquest fet preocupa Caracas, afegit a l'hostilitat de Washington, que mira cap a Moscou per tal de modernitzar el seu armament.
Però emergeixen d’altres venedors: l'Índia, Corea del Sud, Sud-àfrica... Mai com ara aquest sector no havia estat tan pròsper. Les despeses per a aquest tipus de materials havien arribat al rècord sense precedents de 1.058,9 mil milions de dòlars a finals del 2006 (5).
La "moral" d'aquesta història? No n'hi ha, evidentment. Ah! Bé, sí, potser que el Pentàgon ha perdut el rastre de 110.000 fusells d'assalt Kalaixnikov i 80.000 pistoles (sense parlar dels 115.000 cascos i de les 135.000 armilles antibales) ofertes al govern iraquià el 2004 i 2005 (6). No és impossible que aquestes armes hagin caigut en mans dels insurgents i que no serveixen per atacar els militars... nord-americans.
Pluja d'armes nord-americanes al Pròxim Orient! Segons que va precisar el passat 2 d’agost la secretària d’Estat Condolezza Rice, els lliuraments armamentístics ascendiran fins als 46.000 milions d'euros en els deu pròxims anys. Beneficiaris: l'Aràbia Saudita, Egipte, Kuwait, Bahrain, Qatar, Oman i els Emirats Àrabs Units, aliats de George W. Bush a la regió. Que el subministrament de material sensible a l'Aràbia Saudita inquieta Israel? El 15 d'agost Washington augmentava gairebé una quarta part l'ajuda militar nord-americana a Tel Aviv; és a dir, que arribarà a 30.000 milions de dòlars en deu anys (1). I per acabar d’adobar-ho, esdevindrà un major benefici per al "triangle d'acer" –Boeing, Lockheed Martin, Raytheon– que, sens dubte, es retroalimentaran en el finançament de la propera campanya electoral.
Una resolució de l’Assemblea general de l’ONU el 7 de desembre de 2006 adoptada per 153 Estats autoritzava la preparació d'un tractat sobre el control de les transferències armamentístiques anomenades convencionals, fins aleshores sense normatives internacionals. Vint-i-quatre països s'hi van abstenir, entre els quals la Xina, Rússia, l'Índia, l'Iran, Israel i el Pakistan. Només un Estat hi va votar en contra: els Estats Units. El Consell de la Unió Europea va votar a favor d’aquesta resolució.
Gairebé paral•lelament, París signava amb Trípoli importants contractes: 168 milions d'euros per la compra per a Líbia de míssils antitancs Milan (que equipen ja les forces armades de quaranta-un països) adquirides a MBDA (2); 128 milions d'euros per a un sistema Tetra de ràdio comunicació a EADS. "Què se'm retraurà?” s'indignava el president Nicolas Sarkozy. “De signar contractes? De fer treballar les empreses franceses?" (3). No se l’acusa forçosament d’això, però sí de l'opacitat en la qual es desenvolupa aquest comerç mortífer i en què la representació nacional no hi té cabuda. I també pel manteniment d'una perillosa dinàmica de guerra... França hauria de vendre armes a l’estranger per un valor superior als 6.000 milions d'euros (en front els 3,38 mil milions el 2004), declarava el 18 de setembre de 2006 un portaveu de la Delegació General per a l'Armament.
Els membres de la Unió Europea estan, en principi, obligats a respectar un Codi de conducta que els prohibeix alimentar conflictes existents. Però per raons de guanys de productivitat, poques armes modernes es fabriquen només en un indret. Així, les empreses europees –com EADS– i nord-americanes proveeixen materials i tecnologia per al desenvolupament per al nou helicòpter de combat xinès Z-10, sense saber quina serà la política d'exportació de Pequín –que ja ha subministrat aparells militars al Sudan (4).
El negoci piròman dels Estats Units al Pròxim Orient provoca la reacció de Síria i de l'Iran, que sempre podran anar a buscar la complicitat de la Xina o Rússia. Níger s'inquieta pels "regals" de França a Líbia –que reivindica des de fa mesos 30.000 quilòmetres quadrats de territori nigerià rics en petroli i urani. Israel, particularment aviciat per la Casa Blanca, ja no es conforma amb importar: ha esdevingut el primer proveïdor d'armes a Colòmbia. Aquest fet preocupa Caracas, afegit a l'hostilitat de Washington, que mira cap a Moscou per tal de modernitzar el seu armament.
Però emergeixen d’altres venedors: l'Índia, Corea del Sud, Sud-àfrica... Mai com ara aquest sector no havia estat tan pròsper. Les despeses per a aquest tipus de materials havien arribat al rècord sense precedents de 1.058,9 mil milions de dòlars a finals del 2006 (5).
La "moral" d'aquesta història? No n'hi ha, evidentment. Ah! Bé, sí, potser que el Pentàgon ha perdut el rastre de 110.000 fusells d'assalt Kalaixnikov i 80.000 pistoles (sense parlar dels 115.000 cascos i de les 135.000 armilles antibales) ofertes al govern iraquià el 2004 i 2005 (6). No és impossible que aquestes armes hagin caigut en mans dels insurgents i que no serveixen per atacar els militars... nord-americans.
Nota: (1) AFP, 16 d’agost de 2007.
(2) Controlat per EADS (37,5%), l'italiana Finmeccanica (25%) i la britànica BAE Systems (37,5%).
(3) AFP, 5 d’agost de 2007.
(4) Campanya "Controleu les armes", iniciativa conjunta d’Amnistia Internacional, Oxfam International i de la Xarxa d'Acció Internacional sobre les Armes Lleugeres (RAIAL). http://fra.controlarms.org/pages/index-fra
(5) Ibidem.
(6) The Washington Post, 6 d’agost de 2007.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada