Article d’opinió de Joan S. Sorribes
210 euros mensuals durant quatre anys. L’anunci el feia la ministra Chacón i desvetllava així l’espectacular mesura d’ajuda als joves compromesa per Zapatero davant les Joventuts Socialistes només unes setmanes abans. Subvencionar amb diners públics el lloguer de vivendes, destinar una partida de més de 8.000 milions d’euros a incentivar el mercat de la vivenda de lloguer, ja que la propietat de l’habitatge, el dret a tindre una casa que consagra la Constitució espanyola del 78, està fora de l’abast d’una ampla majoria de la població.
A pocs mesos d’unes eleccions en què els socialistes es juguen el tot o res durant unes qüantes legislatures més, la mesura no pot ocultar la seua vocació electoralista: el govern de Zapataro ha deixat clar que el preu per cada vot serà en març de 2008 de 210 euros al mes durant quatre anys. Però, com bé reflexionava un contertuli d’una de les avorridíssimes tertúlies televisives “que facen molt d’electoralisme, que es gasten tot el superhàbit de què gaudix hui l’Estat espanyol fent polítiques socials, destinant els diners als més necessitats…”. Ara, estant d’acord amb el desig, tinc els meus dubtes sobre la bondat de la subvenció i encara també sobre el seu suposat caràcter “social”.
En primer lloc, destinar una partida de 8 mil milions al menester no significa que es gasten en l’afer perquè si la mesura no acaba per incentivar el mercat de lloguer els diners quedaran en la caixa dels pressupostos: no és igual repartir 8.000 milions d’euros efectivament que deixar-los disponibles per si el personal es posa a llogar a partir de gener.
En segon lloc, tot i la importància dels diners previstos per a la mesura, són una part mínima d’allò que el mateix govern socialista ha dedicat en els últims tres mesos, per exemple, a estabilitzar el mercat financer garantint la seua liquidesa, davant les alertes de crisi motivades per la sotragada inmobiliària als Estats Units, i estos sí són diners públics que ja han passat a mans privades, i no un apunt de previsió en els Pressupostos de l’Estat de l’any que ve.
En tercer lloc, està per vore si la mesura no acabarà provocant un altre augment dels preus de la vivenda de lloguer (ja se sap que en la lògica del “lliure mercat” si hi ha disponibilitat d’un recurs la tendència “normal” és a exhaurir el recurs, a esgotar-lo, el que significa que podem pujar el preu del lloguer perquè, a fi de comptes, des de 1 de gener vinent hi haurà 210 euros més disponibles per a fer-ho).
En quart lloc, la mesura no entra ni ix en el moll de la qüestió: que hui a un ciutadà li és impossible amb els seus ingressos accedir a una vivenda, és a dir, exercir el dret que li reconeix la mateixa Constitució espanyola com a inalienable. Ni tan sols per la via d’hipotecar-se hui tota la família ja de per vida i demà potser per generacions.
En cinqué lloc, la mesura no sols no toca els temes cabdals relacionats amb el problema de la vivenda, sinó que ni de lluny es relaciona amb un toc d’atenció als qui han causat l’actual estat de coses: les grans corporacions bancàries i de la construcció. Molt menys encara amb una regulació més social dels grans negocis de la construcció i de les finances, ni tan sols amb el propi mercat inmobiliari.
En sisé lloc, i per si les coses van mal donades en el futur pròxim…, cosa no absolutament impossible donats els avisos dels últims mesos sobre una possible crisi econòmica global, perquè este recolzament amb 210 euros mensuals per a llogar i no una protecció i ajuda als qui tenen la seua vivenda hipotecada i han de dedicar els 60% o més dels ingressos familiars a retornar-li els calerons al banc de torn (durant la meitat del període com a mínim sense amortitzar capital i pagant només interessos, que si algú vol fer els números ja m’explicarà si no estem dins d’allò que legalment es qualifica d’usura).
En seté lloc, i la fiscalitat? perquè anem a vore, la vivenda és alhora un dret a un bé de primeríssima necessitat (i si no proven vostés a dormir sota un pont com alguns inmigrants al nostre país…) i un “patrimoni”, és a dir, una forma de tindre invertida “la riquesa”…, però amb centenars de milers de vivendes buides a casa nostra, la fiscalitat no fa cap diferència substancial entre la “vivenda on es viu” i la vivenda “que es posseix”, i menys encara “castiga” mantindre habitatges buits i sense ús.
En vuité lloc, i si es vol incentivar el mercat de lloguer encara que siga de forma transitòria cap a la propietat, perquè no incloure modificacions de la legislació en el sentit de proporcionar major seguretat als llogadors (via una assegurança universal i avalada per l’administració), via castigar el “lloguer irregular” (fora de contracte), via la regulació dels preus de venda i lloguer (ai, el “lliure mercat”, que se m’escapa…)?.
En nové lloc, com és possible mantindre que el preu del sól és l’element cabdal dels preus desorbitats de les vivendes i entossudir-se a no considerar el sól com un bé públic, a interposar mesures que impedisquen l’especulació, i a mantindre un estat de coses en què edificar a qualsevol preu és un negoci rodó no per satisfer una demanda social (miren vostés sinó la diferència que hi ha entre la construcció de VPOs i la resta, o on es construixen les noves urbanitacions…) sinó perquè rode la roda mentre no quede ni un pam de litoral ni un paratge natural sense formigó?.
I en desé lloc, i per no estendre’m en una llista interminable de dubtes i una molt més curta de certeses, què passarà dins de quatre anys, quan se’ls acabe la subvenció als qui la demanen el gener i tampoc puguen pagar amb el sou i la seua precarietat no ja una vivenda en propietat sinó la mateixa en lloguer?
Potser per a l’última qüestió tinc una resposta aproximada: en quatre anys més, tornaran a haver eleccions.
210 euros mensuals durant quatre anys. L’anunci el feia la ministra Chacón i desvetllava així l’espectacular mesura d’ajuda als joves compromesa per Zapatero davant les Joventuts Socialistes només unes setmanes abans. Subvencionar amb diners públics el lloguer de vivendes, destinar una partida de més de 8.000 milions d’euros a incentivar el mercat de la vivenda de lloguer, ja que la propietat de l’habitatge, el dret a tindre una casa que consagra la Constitució espanyola del 78, està fora de l’abast d’una ampla majoria de la població.
A pocs mesos d’unes eleccions en què els socialistes es juguen el tot o res durant unes qüantes legislatures més, la mesura no pot ocultar la seua vocació electoralista: el govern de Zapataro ha deixat clar que el preu per cada vot serà en març de 2008 de 210 euros al mes durant quatre anys. Però, com bé reflexionava un contertuli d’una de les avorridíssimes tertúlies televisives “que facen molt d’electoralisme, que es gasten tot el superhàbit de què gaudix hui l’Estat espanyol fent polítiques socials, destinant els diners als més necessitats…”. Ara, estant d’acord amb el desig, tinc els meus dubtes sobre la bondat de la subvenció i encara també sobre el seu suposat caràcter “social”.
En primer lloc, destinar una partida de 8 mil milions al menester no significa que es gasten en l’afer perquè si la mesura no acaba per incentivar el mercat de lloguer els diners quedaran en la caixa dels pressupostos: no és igual repartir 8.000 milions d’euros efectivament que deixar-los disponibles per si el personal es posa a llogar a partir de gener.
En segon lloc, tot i la importància dels diners previstos per a la mesura, són una part mínima d’allò que el mateix govern socialista ha dedicat en els últims tres mesos, per exemple, a estabilitzar el mercat financer garantint la seua liquidesa, davant les alertes de crisi motivades per la sotragada inmobiliària als Estats Units, i estos sí són diners públics que ja han passat a mans privades, i no un apunt de previsió en els Pressupostos de l’Estat de l’any que ve.
En tercer lloc, està per vore si la mesura no acabarà provocant un altre augment dels preus de la vivenda de lloguer (ja se sap que en la lògica del “lliure mercat” si hi ha disponibilitat d’un recurs la tendència “normal” és a exhaurir el recurs, a esgotar-lo, el que significa que podem pujar el preu del lloguer perquè, a fi de comptes, des de 1 de gener vinent hi haurà 210 euros més disponibles per a fer-ho).
En quart lloc, la mesura no entra ni ix en el moll de la qüestió: que hui a un ciutadà li és impossible amb els seus ingressos accedir a una vivenda, és a dir, exercir el dret que li reconeix la mateixa Constitució espanyola com a inalienable. Ni tan sols per la via d’hipotecar-se hui tota la família ja de per vida i demà potser per generacions.
En cinqué lloc, la mesura no sols no toca els temes cabdals relacionats amb el problema de la vivenda, sinó que ni de lluny es relaciona amb un toc d’atenció als qui han causat l’actual estat de coses: les grans corporacions bancàries i de la construcció. Molt menys encara amb una regulació més social dels grans negocis de la construcció i de les finances, ni tan sols amb el propi mercat inmobiliari.
En sisé lloc, i per si les coses van mal donades en el futur pròxim…, cosa no absolutament impossible donats els avisos dels últims mesos sobre una possible crisi econòmica global, perquè este recolzament amb 210 euros mensuals per a llogar i no una protecció i ajuda als qui tenen la seua vivenda hipotecada i han de dedicar els 60% o més dels ingressos familiars a retornar-li els calerons al banc de torn (durant la meitat del període com a mínim sense amortitzar capital i pagant només interessos, que si algú vol fer els números ja m’explicarà si no estem dins d’allò que legalment es qualifica d’usura).
En seté lloc, i la fiscalitat? perquè anem a vore, la vivenda és alhora un dret a un bé de primeríssima necessitat (i si no proven vostés a dormir sota un pont com alguns inmigrants al nostre país…) i un “patrimoni”, és a dir, una forma de tindre invertida “la riquesa”…, però amb centenars de milers de vivendes buides a casa nostra, la fiscalitat no fa cap diferència substancial entre la “vivenda on es viu” i la vivenda “que es posseix”, i menys encara “castiga” mantindre habitatges buits i sense ús.
En vuité lloc, i si es vol incentivar el mercat de lloguer encara que siga de forma transitòria cap a la propietat, perquè no incloure modificacions de la legislació en el sentit de proporcionar major seguretat als llogadors (via una assegurança universal i avalada per l’administració), via castigar el “lloguer irregular” (fora de contracte), via la regulació dels preus de venda i lloguer (ai, el “lliure mercat”, que se m’escapa…)?.
En nové lloc, com és possible mantindre que el preu del sól és l’element cabdal dels preus desorbitats de les vivendes i entossudir-se a no considerar el sól com un bé públic, a interposar mesures que impedisquen l’especulació, i a mantindre un estat de coses en què edificar a qualsevol preu és un negoci rodó no per satisfer una demanda social (miren vostés sinó la diferència que hi ha entre la construcció de VPOs i la resta, o on es construixen les noves urbanitacions…) sinó perquè rode la roda mentre no quede ni un pam de litoral ni un paratge natural sense formigó?.
I en desé lloc, i per no estendre’m en una llista interminable de dubtes i una molt més curta de certeses, què passarà dins de quatre anys, quan se’ls acabe la subvenció als qui la demanen el gener i tampoc puguen pagar amb el sou i la seua precarietat no ja una vivenda en propietat sinó la mateixa en lloguer?
Potser per a l’última qüestió tinc una resposta aproximada: en quatre anys més, tornaran a haver eleccions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada