Article d'Opinió de Joan S. Sorribes
La Tauromàquia és un art. I és també una tradició antiga. I és un espectacle amb públic fidel, amb repercusions econòmiques. I també és l’activitat que comporta el manteniment d’una raça de bous molt especial, els braus. La Tauromàquia és símbol festiu de la “nació espanyola”. I és també la sublimació de les festes tradicionals de bous presents a totes les “regions espanyoles”. Són alguns dels arguments més repetits, com una cantinel·la que per repetir-se ha d’esdevenir vera, dels partidaris de la festa de braus. I són, però, tots ells, sense excepció, arguments capciosos, acrítics…
Espectacle, tradició, activitat econòmica, popularitat, representació “nacional”, imaginari artístic…, no necessàriament han de tindre un sentit positiu. Algú dubta que els espectacles que es realitzaven en l’antiga Roma tenien una sentit de representació “nacional”?, I d’imaginari artístic? I eren tota una tradició, evidentment. I també proveïen d’unes molt especials races, gladiadors i condemnats a morir, a l’Imperi. I per supost, hi havia guanys i beneficis.
Algú, sensament, defensaria amb eixos arguments reobrir els coliseus i dedicar-los de nou a aquelles activitats? Segurament, al pas que anem, algú acabarà per proposar-ho (només cal mirar l’evolució dels programes televisius per tèmer que el pitjor encara està per caure i que la sang i la mort acabaran per protagonitzar algun reality-show qualsevol dia en qualsevol cadena). Però també segurament, a dia de hui, la majoria dels humans serien incapaços d’anar tan lluny.
Però amb la Tauromàquia, eixos arguments capciosos i acrítics s’emprén amb absoluta tranquil·litat. I la festa de braus és això: una festa de sang i de mort, d’apologia de la tortura, com és una apologia de la colonització cultural i nacional, com també és transmissora d’uns valors i imaginaris estètics i ètics sense dubte reprobables pel comú dels mortals, i sublimació d’una relació amb el món natural malaltisa que ens ha aconduït a tractar els animals, els ésser vius, els ecosistemes, com simples possessions humanes sobre les quals tenims ple dret de vida i de mort.
I arribats ací tenim una plaça a València, que dissenyà Sebastián Monleón, d’estil dòric, inspirada en el Coliseum romà, que des de la faena del mestre José Redondo en els primers dies d’agost de 1851 (encara que la inauguració oficial es féu uns anys després, en juny de 1859, amb faenes de Francisco Arjona Cuchares), què ha vist torturar i matar milers de braus, amb enaltides banderes rojigualdes i demés parnafàlia nacional espanyola, de la qual es debat ara la seua futura estètica i voldríem també la seua futura ètica. La plaça de bous de València no pot ser demà un coliseum de mort i de sang, ha de ser un espai de vertadera cultura i activitat ciutadana dignificada i valenciana. Recuperar la plaça per al ver art, per a la vera expressió cultural i artística, per a la vertadera tradició que volem llegar als valencians de demà, significa oposar-se al seu ús com espai per a la Tauromàquia, si més no en tant siga una acció de tortura i indignitat, significa oposar-se a posar-li una “boina” de disseny, com la que proposa l’alcaldesa en els últims temps, i significa reclamar junt a un ús dignificat i popular de l’espai, una rehabilitació respectuosa i digna no sols de la plaça sinò de tot el seu entorn urbà.
Els bous, valencians, al camp. A la plaça, cultura i art.
(Este article forma part del llibre col·lectiu Falles Sense Tortura, de la Plataforma Iniciativa Animalista, i el podeu trobar complet en el següent enllaç http://webs.ono.com/utopiaxxi/fallessensetortura.pdf).
