Article d’opinió de Joan Sorribes.
Diuen que dos no es barallen si un no vol. No sempré és cert, la saviesa popular no és infalible. Si la crisi del Compromís, el trencament formal que ja s’anuncia es concreta en els pròxims dies, arriba a produir-se serà perquè, sobretot, hi ha un trencament previ en una de les parts fonamentals, al si d’EUPV, per a entendre’ns.
Com algú ha dit en d’altres fòrums, si el trencament s’ha de produir, millor ara que no a dos mesos d’unes eleccions (i les pròximes estan a la vista en març de l’any que ve…). El Compromís va ser una aposta necessària que es va quedar a meitat camí del que calia i ara això pren substància.
En el fons d’esta qüestió, com en la qüestió de què passa dins del PSOE valencià, els temes principals són, d’una banda, la imprescindible i inajornable reestructuració de l’esquerra d’este país, i de l’altra banda, la també imprescindible i inajornable reflexió sobre les necesitats del valencianime polític per a constituir-se en una alternativa de govern al PP i al PSOE.
Un assumpte, però, que em resulta alamant en l’enrenou del Compromís és l’actitud totalitària que ha mantingut en l’afer la direcció del PCE (la majoria formal dins d’EUPV), que arriba al vet i a l’amenassa d’expulsió de la dissidència.
Les regles de la democràcia està vist que, per a segons qui, s’apliquen només quan es resulta beneficiat, quan juguen a favor de segons quines posicions…, i dic que això m’alarma perquè jo, que sóc d’esquerres, no concep una esquerra per a la que la democràcia siga un simple fet instrumental, el radicalisme democràtic tinc el convenciment que forma part indestriable de les més profundes conviccions de totes les tradicions de l’esquerra: el desviacionisme cap a l’autoritarisme és una de les més sagnants lliçons que l’esquerra ha de revisar de la seua trajectòria. L’anacronisme del PCE, en este afer, m’aterra, perquè sóc d’esquerres precísament.
En este sentit, la proposta de fa a penes uns dies del PCE per a unir tota l’esquerra de cara a les eleccions de març pròxim, un no sap com pendre-la…, com a mínim amb els dits de puntetes, clar.
I després esta això que he esmentat com de passada, la cita electoral que l’any que ve, cap al març, ens convocarà també als valencians per a elegir diputats i senadors a les Cortes Españolas. És molt dubtós que tot allò que és necessari fer i tindre done temps a confitar-lo en poc més de vuit mesos. Tinc la sensació que algunes necessitats imprescindibles i inajornables encara hauran d’esperar el moment i les ganes davant de les urgències electorals. Dubtós, doncs, que algú es moga ni poc ni molt en el PSOE (en una direcció valencianista, vull dir) i dubtós que des del “tercer espai” (un eufemisme, ja ho sé, però d’alguna manera haurem de referir-nos als qui no són PP ni PSOE) hi haja una o més propostes d'’àmplia mirada i ambició política. Es farà, dic jo, el que siga possible…, i esperem que siga suficient perquè la maquinària de l’establishment no acabe d’arrodonir el seu projecte de bipartidisme espanyol.
No sé perquè, hui vaig a repassar-me els arguments a favor de la “tendresa” en la política (una de les grans aportacions de l’ecologisme polític d’esquerra).
Diuen que dos no es barallen si un no vol. No sempré és cert, la saviesa popular no és infalible. Si la crisi del Compromís, el trencament formal que ja s’anuncia es concreta en els pròxims dies, arriba a produir-se serà perquè, sobretot, hi ha un trencament previ en una de les parts fonamentals, al si d’EUPV, per a entendre’ns.
Com algú ha dit en d’altres fòrums, si el trencament s’ha de produir, millor ara que no a dos mesos d’unes eleccions (i les pròximes estan a la vista en març de l’any que ve…). El Compromís va ser una aposta necessària que es va quedar a meitat camí del que calia i ara això pren substància.
En el fons d’esta qüestió, com en la qüestió de què passa dins del PSOE valencià, els temes principals són, d’una banda, la imprescindible i inajornable reestructuració de l’esquerra d’este país, i de l’altra banda, la també imprescindible i inajornable reflexió sobre les necesitats del valencianime polític per a constituir-se en una alternativa de govern al PP i al PSOE.
Un assumpte, però, que em resulta alamant en l’enrenou del Compromís és l’actitud totalitària que ha mantingut en l’afer la direcció del PCE (la majoria formal dins d’EUPV), que arriba al vet i a l’amenassa d’expulsió de la dissidència.
Les regles de la democràcia està vist que, per a segons qui, s’apliquen només quan es resulta beneficiat, quan juguen a favor de segons quines posicions…, i dic que això m’alarma perquè jo, que sóc d’esquerres, no concep una esquerra per a la que la democràcia siga un simple fet instrumental, el radicalisme democràtic tinc el convenciment que forma part indestriable de les més profundes conviccions de totes les tradicions de l’esquerra: el desviacionisme cap a l’autoritarisme és una de les més sagnants lliçons que l’esquerra ha de revisar de la seua trajectòria. L’anacronisme del PCE, en este afer, m’aterra, perquè sóc d’esquerres precísament.
En este sentit, la proposta de fa a penes uns dies del PCE per a unir tota l’esquerra de cara a les eleccions de març pròxim, un no sap com pendre-la…, com a mínim amb els dits de puntetes, clar.
I després esta això que he esmentat com de passada, la cita electoral que l’any que ve, cap al març, ens convocarà també als valencians per a elegir diputats i senadors a les Cortes Españolas. És molt dubtós que tot allò que és necessari fer i tindre done temps a confitar-lo en poc més de vuit mesos. Tinc la sensació que algunes necessitats imprescindibles i inajornables encara hauran d’esperar el moment i les ganes davant de les urgències electorals. Dubtós, doncs, que algú es moga ni poc ni molt en el PSOE (en una direcció valencianista, vull dir) i dubtós que des del “tercer espai” (un eufemisme, ja ho sé, però d’alguna manera haurem de referir-nos als qui no són PP ni PSOE) hi haja una o més propostes d'’àmplia mirada i ambició política. Es farà, dic jo, el que siga possible…, i esperem que siga suficient perquè la maquinària de l’establishment no acabe d’arrodonir el seu projecte de bipartidisme espanyol.
No sé perquè, hui vaig a repassar-me els arguments a favor de la “tendresa” en la política (una de les grans aportacions de l’ecologisme polític d’esquerra).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada