Article d'opinió de Véronique Danis i Dante Sanjurjo
A Le Monde Diplomatique
S’ha trobat el camí per la pau al País Basc després de quatre dècades de conflicte i d'atemptats terroristes que han causat més de 800 morts i milers de ferits? Després de l’”alto el foc permanent” declarat per ETA el 22 de març s'ha iniciat una taula de negociació política amb el Govern central, però el final és incert. No obstant això, sembla poc probable que ETA reprengui les armes.
Després de les negociacions secretes de juny 2005 entre ETA, autor de nombrosos atemptats mortífers, i el Govern, representat pel PSOE, el febrer de 2006 es va arribar a un principi d'acord, parcialment revelat pels mitjans, per començar i parlar de pau. En base al model nord-irlandès[1], la idea és la de separar formalment negociacions polítiques i qüestions militars.
El grup armat clandestí va decretar en principi, el 22 de març, un “alto el foc permanent”. Després, el 29 de juny, el President del Govern José Luis Rodríguez Zapatero, va anunciar al Congrés dels Diputats que el seu govern es disposava a “establir un diàleg amb ETA” no tocant qüestions polítiques (és a dir la independència del País Basc). Aquestes, va dir, “només es resolen amb els representants legítims de la volutat popular”. I després va agregar que “respectaré les decisions que els ciutadans bascos prenguin lliurement, en el respecte de les normes i dels procediments legals”. Això significa que tota modificació de l'estatut d'autonomia del País Basc, o de la Comunitat Autònoma basca d'Euskadi, haurà de ser compatible amb la Constitució espanyola. Els nacionalistes bascos de diferents forces han lloat aquesta iniciativa. El president del Govern ha precisat que les decisions dels bascos hauran de reflectir un ampli consens en el si d'una “taula de partits” que reunieixi totes les forces polítiques locals.
Després d'anys de discrets diàlegs entre el Partit Socialista d'Euskadi (PSE), branca local del PSOE, i Batasuna, partit considerat per la justícia espanyola i la Unió Europea com el braç polític d'ETA, es van fer públiques des de novembre del 2004 una sèrie de mesures per avançar cap a la pau, –la “proposta d'Anoeta”–, que fins a cert punt avui és vàlida. D'un costat el Govern espanyol negocia amb ETA la fi de la violència a canvi de l'alliberament de 462 presoners d’ETA (149 en presons franceses), el retorn dels exiliats i la reinserció de desenes de militants. D'altra banda, a Vitòria una taula de negociacions reuneix el total dels partits locals a excepció del Partit Popular, oposat al procés que s'està portant a terme. Queda poc temps perquè la taula de negociacions es constitueixi abans de finals del 2006, com es va preveure inicialment per evitar que la seva posada en marxa coincideixi amb l'inici de les campanyes electorals a Espanya, a principis de 2007. El seu rol és, per tant, cabdal: la recerca d'una solució política al conflicte.
Al País Basc, la majoria dels electors voten pels partits que reclamen més autonomia i una part de la població, més enllà del nacionalisme radicals, demanden en certa manera el dret a l'autodeterminació, sense que això impliqui reclamar la independència. Segons diversos sondejos el 2002, el 32% dels habitants d'aquesta comunitat autònoma estarien a favor del «statu quo», 31% recolzarien la idea d'un model federal d’Espanya conferint al País Basc una autonomia més àmplia i el 31% recolzaria el projecte independentista.
Monsenyor José María Setién, que va estar al càrrec de l'oficina del bisbat de Sant Sebastià entre 1979 i 2000, opta per una de les posicions més destacables a favor de la resolució política del conflicte i explica: “Es requereixen dues condicions per arribar a la pau: frenar la violència i la normalització, és a dir, un nou escenari político-jurídic basat en la justicia en les relacions entre el País Basc i l'Estat espanyol i l'Estat francès”.
Després de l'abolició dels “furs” (els drets i les llibertats particulars de certes regions d'Espanya) al segle XIX, una part dels bascos estima que els seus drets col·lectius no són respectats. “La qüestió no és saber qui té raó històrica o cultural”, considera Monsenyor Setién, “sinó com arribar a un acord acceptable per a tots”.
Els independentistes radicals van fer dos passos en aquest sentit a Anoeta: van acceptar que ETA cedeixi a Batasuna la conducció de la negociació política, i que les discussions no portin el mateix ritme al País Basc, a Navarra i al País Basc francès. Però de moment la seva reivindicació principal resta intacta: superar l'àmplia autonomia actual per obtenir el reconeixement del poble basc, també de Navarra, i del dret a decidir el seu futur.
L'organització armada ha estat pressionada per la política policial de les autoritats espanyoles i basques[2], però també pel cansament i la desaprovació de la violència expressada per la població basca. Després que ETA ha assassinat periodistes, regidors tant d'esquerra com de dreta i empresaris que es van negar a pagar l’“impost revolucionari” –alguns eren membres del PNB– el nombre de bascos que recolzen la seva acció ha disminuït. Inclús ha estat debatut al si de l'esquerra abertzale, tendència representada principalment per Batasuna.
A més, el novembre del 1999, molts militants no van acceptar que després del fracàs de les negociacions amb el Govern conservador de l'expresident José María Aznar, ETA trenqués la seva primera treva il·limitada, reprengués els atemptats i trenqués la dinàmica sobiranista de l'Acord de Lizarra-Garazi. Catorze mesos abans, aquest Acord havia establert una aproximació entre el PNB i Batasuna per crear una relació de força favorable davant Madrid.
La sèrie d'accions conduïdes pel Govern d'Aznar i per la justícia espanyola contra les organitzacions socials i culturals independentistes, considerades per la justícia espanyola com a pròximes a ETA[3], i la dissolució de Batasuna el 2003, van comportar un augment de les dificultats en matèria d'organització i de finançament de les seves activitats. D'altra banda, els seriosos cops en contra d'ETA per les policies espanyola i francesa (França ha serivt amb freqüència de rereguarda als comandos d'ETA i als seus dirigents) han desestabilitzat el grup armat.
Finalment, un context internacional en què el terrorisme està estigmatitzat sobretot després dels atemptats del 11 de setembre, l'ús de la violència política s'ha tornat impopular a Europa. Els 192 morts causats pels atemptats islamistes de Madrid l'11 de març del 2004, només han aconseguit reforçar aquesta tendència a Espanya, inclòs el País Basc. Així, una part de les persones que són o han estat favorables a ETA, estima que l'ús de la violència és, avui dia, contraproduent.
Més enllà d'aquesta situació desfavorable és probable que ETA hagi decretat un “alto el foc permanent” perquè amb l'arribada al poder de Zapatero l'endemà dels atemptats de l'11 de març se li permetés obtenir un mínim de contrapartides. “Sembla que hi hagués un acord entre l'esquerra abertzale i el Govern central per a la consecució de la negociació, almenys respecte a la decisió dels bascos i a la inclusió de Navarra en les negociacions”, declara el Joseba Egibar, representant de l'ala independentista del PNB i portaveu del seu grup al Parlament Basc de Vitòria. "A la fi d'aquest procés llarg i difícil hauria d'emergir un nou subjecte polític: el poble basc. El reconeixement d'aquest subjecte és la clau de la normalització, i el nostre electorat no ens perdonaria cedir en aquest punt”. En canvi, altres dirigents del PNB consideren que només trobant un acord amb el PSOE –a risc de renunciar a qualsevol forma d’autodeterminació–, el seu partit podrà mantenir-se al poder.
Pel seu costat, els socialistes del PSE no estan d'acord amb l'autodeterminació, la qual no es permesa per la Constitució espanyola. “El nostre objectiu”, explica el secretari general Patxi López, des del seu càrrec a Bilbao, protegit per quatre guardaespatlles degut a les amenaces d'ETA, “és trobar un acord entre nacionalistes i no nacionalistes per viure bé al País Basc, actualitzant el nostre Estatut d'Autonomia. Però nosaltres lluitarem contra l'autodeterminació: un dret reservat als pobles colonitzats, oprimits o sense representació institucional”.
Aquests objectius fan reaccionar Joseba Egibar, que evoca el referèndum d’independència celebrat a Montenegro sota la supervisió de la Unió Europea. “La taula de partits no funcionarà mentre el partit socialista digui que no hi pot haver autodeterminació. Ha d'estar obert a considerar el que cadascú proposa.” Sobre aquest punt, nacionalistes moderats del PNB i pròxims a ETA semblen estar d'acord: “La paraula autodeterminació s'ha convertit en tabú per als socialistes”, estima Arnaldo Otegi, portaveu del dissolt partit Batasuna. “Diguem llavors que la solució passa pel reconeixement, per part dels estats espanyol i francès, del dret del poble basc a decidir el seu futur polític. Després s'haurà d'arribar a un acord sobre la manera que els bascos exerciran aquest dret, quines condicions, quins ritmes, en quins moments. Un nou estatut d'autonomia podria ser un estadi intermedi, però haurà d'incloure el dret de decidir i deixar la porta oberta a nous passos”.
Els independentistes volen que sigui posible –si la voluntat popular així ho decideix–, la integració de les set províncies basques històriques. La qüestió de Navarra és, segons ells, determinant. La majoria de navarresos voten pels partits hostils a una integració al País Basc espanyol, però els nacionalistes i els socialistes de la Comunitat Foral de Navarra podrien arribar, per una acció conjunta en les eleccions al Parlament Autònom de la primavera del 2007, a desplaçar la dreta del poder a Pamplona i proposar als navarresos un referèndum sobre una aproximació de tipus federal amb el País Basc. Una consulta contemplada per la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola, però no contemplada fins avui.
Què succeirà amb les províncies basques franceses? “Podria ser que al nord el procés no hagi ni començat mentre que al sud ja s'hagi trobat una solució”, opina Otegi. La posició dels governs de dreta i d'esquerra francesos és que el problema basc és “una qüestió espanyola”, com va afirmar a Madrid l'1 de juliol del 2006 Nicolas Sarkozy, Ministre de l'interior. No obstant això, molts bascos de França exigeixen politiques per la llengua basca. I també la creació d'un departament basc escindit del dels Pirineus Atlàntics que, junt amb el Bearn, és reclamat per nombrosos representants municipals, nacionalistes o no, i categòricament rebutjat per molts altres.
Al sud dels Pirineus, els partits nacionalistes d'Euskadi, majoritaris, volen evitar l'escenari a la catalana, en el qual l'Estatut aprovat a Vitòria seria modificat a Madrid. Se sap que el PSE no farà res sense l'aval dels socialistes d'Espanya, majoritaris al Parlament, i que seran la clau per ratificar un eventual nou estatut.
En tant que Zapatero es va comprometre a respectar la Constitució, l'autodeterminació sembla exclosa si aquesta no es modifica. El debat entre els constitucionalistes va crear adversió al “Pla Ibarretxe” de “lliure associació” del País Basc a Espanya, el qual definia els bascos com una “nació” i obria la via a l'autodeterminació.
Certs juristes assenyalen que la Constitució defineix Espanya com una “nació” que integra “nacionalitats” que “respecta els drets històrics dels territoris forals”. Opinen que aquesta podria admetre aquest estatut. Altres han recordat la “unitat indissoluble” de la “nació espanyola” que evoca l'article 3. “Els marcs jurídics es poden adaptar”, opina Miren Azkarate, portaveu i Consellera de la cultura del Govern basc. “Enlloc les institucions no es constitueixen com una cotilla que limita els acords polítics”.
Els desacords profunds entre les diferents forces polítiques basques i espanyoles són tan importants que la negociació a penes és a les beceroles. En el comunicat del 18 d'agost del 2006, ETA va acusar al Govern de Madrid, al Partit Socialista i al PNB de falta de voluntat. Va denunciar la continuació dels arrestos i de processos judicials, assenyalant el retard en l'acostament dels presoners al País Basc i en la formació de la “taula de partits”.
Les diferents formacions polítiques locals han multiplicat les reunions bilaterals aquest estiu, per arribar a un acord sobre la composició i la manera de funcionament de la taula de partits. Però ara persisteix la situació de bloqueig i s'observa una intensificació de la violència al carrer (kale borroka) portada a terme per joves independentistes. Batasuna ha començat a mobilitzar als seus militants: el 25 d'agost diversos milers de persones es van manifestar pels carrers de Bilbao. Els membres del PNB parlen també, en el cas que les negociacions no arribin a res, de desenterrar el “Pla Ibarretxe” per sotmetre'l a referèndum.
Es tracta d'una verdadera crisi en les negociacions o d'una maniobra d'ETA i del Govern destinada a dramatitzar la situació a fi que les seves respectives bases acceptin un acord tot renunciant més del que preveuen?
Atacat per l'oposició de dreta sobre els suposats riscos que corre la unitat d'Espanya, Zapatero ha de defensar-se de l'acusació de danyar la democràcia acceptant de pagar un preu polític pel fi de la violència. Alguns mitjans l’acusen de negociar el futur del País Basc amb Batasuna, i per tant amb la “banda terrorista” ETA. “El que els espanyols no accepten i no acceptaran mai és que es recompensi els botxins, que se'ls doni la raó i que se sacrifiquin les seves víctimes”, va declarar el President del PP Mariano Rajoy al Congrés de Diputats el passat 6 de juny.
Com en el seu moment Aznar, Rajoy, que va ser el Ministre de l'interior des de febrer del 2001 al juliol del 2002, pensa que ETA només pot ser vençuda per la via policial. Sobre aaixò, la poderosa Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) ha reunit alguns mitjans controlats per la dreta i per l'Església sota la bandera “Negociacions? No en el meu nom”. Aquesta s'oposa a tota mesura de clemència cap als etarres condemnats per crims de sang.
Un posicionament que no comparteixen les associacions que van sortir de l'AVT la primavera de 2006 per constituir la Federació d'Associacions Autonòmiques de Víctimes del Terrorisme (FAAVT). “El nostre treball és la defensa dels drets de les víctimes, no la política”, explica el portaveu Roberto Manrique, víctima d'un atemptat amb bomba comès per ETA a l’Hypercor de Barcelona el juny de 1987 (el més mortífer, amb 21 morts i 45 ferits). “Durant vint anys a l'AVT no ho vam fer. Pel que fa als presoners etarres, que el Govern faci el que li sembli oportú, sempre que es respecti la llei. El conflicte ha d'acabar.”
Enfront d'aquesta posició i la de certs mitjans de comunicació, de la justícia, de l'Església o de l'exèrcit pròxims al PP, però també per mostrar que tenen domini de la situació, el Govern de Zapatero juga amb el temps. Per la seva part, ETA rebutja d'obrir el diàleg amb Madrid en tant que la “taula de partits” bascos no s'hagi reunit.
El desbloqueig de la situació haurà de passar per l'acció de la Unió Europea? El passat 25 d'octubre el Parlament Europeu va atendre un ple a Brussel·les per recolzar les negociacions de pau. “És la primera vegada que el Parlament Europeu intervé en un estat tan precoç de resolució d'un conflicte en un territori”, afirma el seu vicepresident Gérard Onesta. Aquest suport, després del mostrat per Tony Blair, Gerrry Adams i Adolfo Pérez Esquivel, pot proporcionar l'avinentesa a Batasusna i al PSOE d'afavorir el retorn a la vida política legal de la formació independentista, així com l'impuls de la mesa de partits; i també al Govern i a ETA d’establir una negociació.
“L'últim gest polític visible del PSOE”, recorda José Elorrieta, secretari general del sindicat ELA, proper al PNB (41% dels obrers sindicats al País Basc espanyol), “va ser el de canviar substancialment el text votat pel 90% de representants al Parlament català. Aquí el seu objectiu és, segons la meva opinió, de posar fi a ETA evitant com al 1998 una acumulació de forces sobiranistes, indispensable en el procés d'autodeterminació”.
Rafa Díez, secretari general del sindicat LAB, pròxim a Batasuna (16% dels sindicats), creu en les negociacions actuals, “però si no s'arriba a un acord, s'hauran de reunir tots els nacionalistes per tractar, democràticament, de fer que canviï el posicionament de l'Estat”.
Amb els sindicats Unió General de Treballadors (UGT, socialista) i Comissions Obreres (CCOO, pròxima a IU), majoritaris en el conjunt d'Espanya, Díez pretén contràriament a ELA participar en la taula de negociacions que, paral·lela a la dels partits, podria reunir els actors de la societat civil basca. La implicació d'aquesta mesa permetria impulsar les negociacions de pau i impedir que es paralitzin[4].
Podrien també participar en aquesta segona taula els defensors de la llengua i la cultura basques. La repressió franquista de les llengües regionals i el fet que la defensa de l'euskera ha estat una de les principals reivindicacions dels independentistes, n'ha polititzat el seu ús. I és que segons la UNESCO l'euskera està en perill. Amb 816.000 persones que el parlen a Espanya i 81.000 a França, el conjunt basc (País Basc espanyol, Navarra i País Basc francès) compta amb només un 25,5% de parlants i un 36% de bilingües passius, que comprenen l'euskera però no el parlen[5]. En aquesta “cursa contrarrellotge” per salvar la llengua que evoquen amb inquietud els parlants, les perspectives de pau augmenten les esperances: “Afavoreixen la normalització lingüística”, explica Xavier Mendiguren, secretari general de Kontseilua, federació de nombrosos actors culturals bascos. “Poden permetre que el conjunt de la societat s'apropiï aquest patrimoni comú que ha patit les contingències polítiques”.
La resolució del conflicte marcaria la fi de més de quaranta anys de violència, de pors i de sofriment en els dos costats. Malgrat els obstacles i la temptativa de sabotatge de la dreta, aquesta vegada les dues parts semblen determinades a trobar una solució al problema basc al sud dels Pirineus. Però les posicions polítiques romanen tan antagòniques entre la societat basca que la pau verdadera està ben lluny de l’horitzó.
[1] Llegiu Cédric Gouverneur, “Segregation en Irlande du Norte”, Le Monde diplomatique, juliol de 2006.
[2] L’acció policial molts cops s’ha servit de la tortura. Veieu els informes del Comité contra la tortura de l’ONU (www.unhchr.ch), del Consell de Europa (www.cpt.coe.int) o els informes anuals d’Amnistia Internacional; també www.stoptortura.com. D’altra banda, segons les dades proporcionades per l’associació de suport als presoners d’ETA, Askatasuna, més d’un centenar de militants han estat assassinats des de 1974 per les forces de l’ordre.
[3] Llegiu Cédric Gouverneur, “Régression de la démocratie au Pays basque espagnol”, Le Monde diplomatique, maig de 2003.
[4] La Comissió per a la resolució del conflicte, que va reunir personalitats polítiques, sindicals i associatives de tot l’aspectre polític (tret del PP) ha jugat un paper precursor en l’apertura del diáleg (www.konponbidea.info). Una taula de dones per la pau, també reunint dones de tot el ventall polític, es va posar en marxa a començament del 2006 (www.ahotsak.blogspot.com).
[5] L’euskera té cinc règims jurídics. A França no existeix cap reconeixement oficial (com a llengua d’ús en l’administració, la justicia, etc.) Al País Basc espanyol es cooficial amb el castellà, la qual ha aturat la seva erosió. A Navarra está dividit en tres zonas, “bascòfona”, “mixta” i “ no bascòfona”. L’euskera només és oficial en la primera (11% los navarresos). El 2004, un informe del Consell d’Europa va demanar l’extensió de l’oficialidad a la zona mixta, la més habitada i que comprèn Pamplona.
A Le Monde Diplomatique
S’ha trobat el camí per la pau al País Basc després de quatre dècades de conflicte i d'atemptats terroristes que han causat més de 800 morts i milers de ferits? Després de l’”alto el foc permanent” declarat per ETA el 22 de març s'ha iniciat una taula de negociació política amb el Govern central, però el final és incert. No obstant això, sembla poc probable que ETA reprengui les armes.
Després de les negociacions secretes de juny 2005 entre ETA, autor de nombrosos atemptats mortífers, i el Govern, representat pel PSOE, el febrer de 2006 es va arribar a un principi d'acord, parcialment revelat pels mitjans, per començar i parlar de pau. En base al model nord-irlandès[1], la idea és la de separar formalment negociacions polítiques i qüestions militars.
El grup armat clandestí va decretar en principi, el 22 de març, un “alto el foc permanent”. Després, el 29 de juny, el President del Govern José Luis Rodríguez Zapatero, va anunciar al Congrés dels Diputats que el seu govern es disposava a “establir un diàleg amb ETA” no tocant qüestions polítiques (és a dir la independència del País Basc). Aquestes, va dir, “només es resolen amb els representants legítims de la volutat popular”. I després va agregar que “respectaré les decisions que els ciutadans bascos prenguin lliurement, en el respecte de les normes i dels procediments legals”. Això significa que tota modificació de l'estatut d'autonomia del País Basc, o de la Comunitat Autònoma basca d'Euskadi, haurà de ser compatible amb la Constitució espanyola. Els nacionalistes bascos de diferents forces han lloat aquesta iniciativa. El president del Govern ha precisat que les decisions dels bascos hauran de reflectir un ampli consens en el si d'una “taula de partits” que reunieixi totes les forces polítiques locals.
Després d'anys de discrets diàlegs entre el Partit Socialista d'Euskadi (PSE), branca local del PSOE, i Batasuna, partit considerat per la justícia espanyola i la Unió Europea com el braç polític d'ETA, es van fer públiques des de novembre del 2004 una sèrie de mesures per avançar cap a la pau, –la “proposta d'Anoeta”–, que fins a cert punt avui és vàlida. D'un costat el Govern espanyol negocia amb ETA la fi de la violència a canvi de l'alliberament de 462 presoners d’ETA (149 en presons franceses), el retorn dels exiliats i la reinserció de desenes de militants. D'altra banda, a Vitòria una taula de negociacions reuneix el total dels partits locals a excepció del Partit Popular, oposat al procés que s'està portant a terme. Queda poc temps perquè la taula de negociacions es constitueixi abans de finals del 2006, com es va preveure inicialment per evitar que la seva posada en marxa coincideixi amb l'inici de les campanyes electorals a Espanya, a principis de 2007. El seu rol és, per tant, cabdal: la recerca d'una solució política al conflicte.
Al País Basc, la majoria dels electors voten pels partits que reclamen més autonomia i una part de la població, més enllà del nacionalisme radicals, demanden en certa manera el dret a l'autodeterminació, sense que això impliqui reclamar la independència. Segons diversos sondejos el 2002, el 32% dels habitants d'aquesta comunitat autònoma estarien a favor del «statu quo», 31% recolzarien la idea d'un model federal d’Espanya conferint al País Basc una autonomia més àmplia i el 31% recolzaria el projecte independentista.
Monsenyor José María Setién, que va estar al càrrec de l'oficina del bisbat de Sant Sebastià entre 1979 i 2000, opta per una de les posicions més destacables a favor de la resolució política del conflicte i explica: “Es requereixen dues condicions per arribar a la pau: frenar la violència i la normalització, és a dir, un nou escenari político-jurídic basat en la justicia en les relacions entre el País Basc i l'Estat espanyol i l'Estat francès”.
Després de l'abolició dels “furs” (els drets i les llibertats particulars de certes regions d'Espanya) al segle XIX, una part dels bascos estima que els seus drets col·lectius no són respectats. “La qüestió no és saber qui té raó històrica o cultural”, considera Monsenyor Setién, “sinó com arribar a un acord acceptable per a tots”.
Els independentistes radicals van fer dos passos en aquest sentit a Anoeta: van acceptar que ETA cedeixi a Batasuna la conducció de la negociació política, i que les discussions no portin el mateix ritme al País Basc, a Navarra i al País Basc francès. Però de moment la seva reivindicació principal resta intacta: superar l'àmplia autonomia actual per obtenir el reconeixement del poble basc, també de Navarra, i del dret a decidir el seu futur.
L'organització armada ha estat pressionada per la política policial de les autoritats espanyoles i basques[2], però també pel cansament i la desaprovació de la violència expressada per la població basca. Després que ETA ha assassinat periodistes, regidors tant d'esquerra com de dreta i empresaris que es van negar a pagar l’“impost revolucionari” –alguns eren membres del PNB– el nombre de bascos que recolzen la seva acció ha disminuït. Inclús ha estat debatut al si de l'esquerra abertzale, tendència representada principalment per Batasuna.
A més, el novembre del 1999, molts militants no van acceptar que després del fracàs de les negociacions amb el Govern conservador de l'expresident José María Aznar, ETA trenqués la seva primera treva il·limitada, reprengués els atemptats i trenqués la dinàmica sobiranista de l'Acord de Lizarra-Garazi. Catorze mesos abans, aquest Acord havia establert una aproximació entre el PNB i Batasuna per crear una relació de força favorable davant Madrid.
La sèrie d'accions conduïdes pel Govern d'Aznar i per la justícia espanyola contra les organitzacions socials i culturals independentistes, considerades per la justícia espanyola com a pròximes a ETA[3], i la dissolució de Batasuna el 2003, van comportar un augment de les dificultats en matèria d'organització i de finançament de les seves activitats. D'altra banda, els seriosos cops en contra d'ETA per les policies espanyola i francesa (França ha serivt amb freqüència de rereguarda als comandos d'ETA i als seus dirigents) han desestabilitzat el grup armat.
Finalment, un context internacional en què el terrorisme està estigmatitzat sobretot després dels atemptats del 11 de setembre, l'ús de la violència política s'ha tornat impopular a Europa. Els 192 morts causats pels atemptats islamistes de Madrid l'11 de març del 2004, només han aconseguit reforçar aquesta tendència a Espanya, inclòs el País Basc. Així, una part de les persones que són o han estat favorables a ETA, estima que l'ús de la violència és, avui dia, contraproduent.
Més enllà d'aquesta situació desfavorable és probable que ETA hagi decretat un “alto el foc permanent” perquè amb l'arribada al poder de Zapatero l'endemà dels atemptats de l'11 de març se li permetés obtenir un mínim de contrapartides. “Sembla que hi hagués un acord entre l'esquerra abertzale i el Govern central per a la consecució de la negociació, almenys respecte a la decisió dels bascos i a la inclusió de Navarra en les negociacions”, declara el Joseba Egibar, representant de l'ala independentista del PNB i portaveu del seu grup al Parlament Basc de Vitòria. "A la fi d'aquest procés llarg i difícil hauria d'emergir un nou subjecte polític: el poble basc. El reconeixement d'aquest subjecte és la clau de la normalització, i el nostre electorat no ens perdonaria cedir en aquest punt”. En canvi, altres dirigents del PNB consideren que només trobant un acord amb el PSOE –a risc de renunciar a qualsevol forma d’autodeterminació–, el seu partit podrà mantenir-se al poder.
Pel seu costat, els socialistes del PSE no estan d'acord amb l'autodeterminació, la qual no es permesa per la Constitució espanyola. “El nostre objectiu”, explica el secretari general Patxi López, des del seu càrrec a Bilbao, protegit per quatre guardaespatlles degut a les amenaces d'ETA, “és trobar un acord entre nacionalistes i no nacionalistes per viure bé al País Basc, actualitzant el nostre Estatut d'Autonomia. Però nosaltres lluitarem contra l'autodeterminació: un dret reservat als pobles colonitzats, oprimits o sense representació institucional”.
Aquests objectius fan reaccionar Joseba Egibar, que evoca el referèndum d’independència celebrat a Montenegro sota la supervisió de la Unió Europea. “La taula de partits no funcionarà mentre el partit socialista digui que no hi pot haver autodeterminació. Ha d'estar obert a considerar el que cadascú proposa.” Sobre aquest punt, nacionalistes moderats del PNB i pròxims a ETA semblen estar d'acord: “La paraula autodeterminació s'ha convertit en tabú per als socialistes”, estima Arnaldo Otegi, portaveu del dissolt partit Batasuna. “Diguem llavors que la solució passa pel reconeixement, per part dels estats espanyol i francès, del dret del poble basc a decidir el seu futur polític. Després s'haurà d'arribar a un acord sobre la manera que els bascos exerciran aquest dret, quines condicions, quins ritmes, en quins moments. Un nou estatut d'autonomia podria ser un estadi intermedi, però haurà d'incloure el dret de decidir i deixar la porta oberta a nous passos”.
Els independentistes volen que sigui posible –si la voluntat popular així ho decideix–, la integració de les set províncies basques històriques. La qüestió de Navarra és, segons ells, determinant. La majoria de navarresos voten pels partits hostils a una integració al País Basc espanyol, però els nacionalistes i els socialistes de la Comunitat Foral de Navarra podrien arribar, per una acció conjunta en les eleccions al Parlament Autònom de la primavera del 2007, a desplaçar la dreta del poder a Pamplona i proposar als navarresos un referèndum sobre una aproximació de tipus federal amb el País Basc. Una consulta contemplada per la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola, però no contemplada fins avui.
Què succeirà amb les províncies basques franceses? “Podria ser que al nord el procés no hagi ni començat mentre que al sud ja s'hagi trobat una solució”, opina Otegi. La posició dels governs de dreta i d'esquerra francesos és que el problema basc és “una qüestió espanyola”, com va afirmar a Madrid l'1 de juliol del 2006 Nicolas Sarkozy, Ministre de l'interior. No obstant això, molts bascos de França exigeixen politiques per la llengua basca. I també la creació d'un departament basc escindit del dels Pirineus Atlàntics que, junt amb el Bearn, és reclamat per nombrosos representants municipals, nacionalistes o no, i categòricament rebutjat per molts altres.
Al sud dels Pirineus, els partits nacionalistes d'Euskadi, majoritaris, volen evitar l'escenari a la catalana, en el qual l'Estatut aprovat a Vitòria seria modificat a Madrid. Se sap que el PSE no farà res sense l'aval dels socialistes d'Espanya, majoritaris al Parlament, i que seran la clau per ratificar un eventual nou estatut.
En tant que Zapatero es va comprometre a respectar la Constitució, l'autodeterminació sembla exclosa si aquesta no es modifica. El debat entre els constitucionalistes va crear adversió al “Pla Ibarretxe” de “lliure associació” del País Basc a Espanya, el qual definia els bascos com una “nació” i obria la via a l'autodeterminació.
Certs juristes assenyalen que la Constitució defineix Espanya com una “nació” que integra “nacionalitats” que “respecta els drets històrics dels territoris forals”. Opinen que aquesta podria admetre aquest estatut. Altres han recordat la “unitat indissoluble” de la “nació espanyola” que evoca l'article 3. “Els marcs jurídics es poden adaptar”, opina Miren Azkarate, portaveu i Consellera de la cultura del Govern basc. “Enlloc les institucions no es constitueixen com una cotilla que limita els acords polítics”.
Els desacords profunds entre les diferents forces polítiques basques i espanyoles són tan importants que la negociació a penes és a les beceroles. En el comunicat del 18 d'agost del 2006, ETA va acusar al Govern de Madrid, al Partit Socialista i al PNB de falta de voluntat. Va denunciar la continuació dels arrestos i de processos judicials, assenyalant el retard en l'acostament dels presoners al País Basc i en la formació de la “taula de partits”.
Les diferents formacions polítiques locals han multiplicat les reunions bilaterals aquest estiu, per arribar a un acord sobre la composició i la manera de funcionament de la taula de partits. Però ara persisteix la situació de bloqueig i s'observa una intensificació de la violència al carrer (kale borroka) portada a terme per joves independentistes. Batasuna ha començat a mobilitzar als seus militants: el 25 d'agost diversos milers de persones es van manifestar pels carrers de Bilbao. Els membres del PNB parlen també, en el cas que les negociacions no arribin a res, de desenterrar el “Pla Ibarretxe” per sotmetre'l a referèndum.
Es tracta d'una verdadera crisi en les negociacions o d'una maniobra d'ETA i del Govern destinada a dramatitzar la situació a fi que les seves respectives bases acceptin un acord tot renunciant més del que preveuen?
Atacat per l'oposició de dreta sobre els suposats riscos que corre la unitat d'Espanya, Zapatero ha de defensar-se de l'acusació de danyar la democràcia acceptant de pagar un preu polític pel fi de la violència. Alguns mitjans l’acusen de negociar el futur del País Basc amb Batasuna, i per tant amb la “banda terrorista” ETA. “El que els espanyols no accepten i no acceptaran mai és que es recompensi els botxins, que se'ls doni la raó i que se sacrifiquin les seves víctimes”, va declarar el President del PP Mariano Rajoy al Congrés de Diputats el passat 6 de juny.
Com en el seu moment Aznar, Rajoy, que va ser el Ministre de l'interior des de febrer del 2001 al juliol del 2002, pensa que ETA només pot ser vençuda per la via policial. Sobre aaixò, la poderosa Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) ha reunit alguns mitjans controlats per la dreta i per l'Església sota la bandera “Negociacions? No en el meu nom”. Aquesta s'oposa a tota mesura de clemència cap als etarres condemnats per crims de sang.
Un posicionament que no comparteixen les associacions que van sortir de l'AVT la primavera de 2006 per constituir la Federació d'Associacions Autonòmiques de Víctimes del Terrorisme (FAAVT). “El nostre treball és la defensa dels drets de les víctimes, no la política”, explica el portaveu Roberto Manrique, víctima d'un atemptat amb bomba comès per ETA a l’Hypercor de Barcelona el juny de 1987 (el més mortífer, amb 21 morts i 45 ferits). “Durant vint anys a l'AVT no ho vam fer. Pel que fa als presoners etarres, que el Govern faci el que li sembli oportú, sempre que es respecti la llei. El conflicte ha d'acabar.”
Enfront d'aquesta posició i la de certs mitjans de comunicació, de la justícia, de l'Església o de l'exèrcit pròxims al PP, però també per mostrar que tenen domini de la situació, el Govern de Zapatero juga amb el temps. Per la seva part, ETA rebutja d'obrir el diàleg amb Madrid en tant que la “taula de partits” bascos no s'hagi reunit.
El desbloqueig de la situació haurà de passar per l'acció de la Unió Europea? El passat 25 d'octubre el Parlament Europeu va atendre un ple a Brussel·les per recolzar les negociacions de pau. “És la primera vegada que el Parlament Europeu intervé en un estat tan precoç de resolució d'un conflicte en un territori”, afirma el seu vicepresident Gérard Onesta. Aquest suport, després del mostrat per Tony Blair, Gerrry Adams i Adolfo Pérez Esquivel, pot proporcionar l'avinentesa a Batasusna i al PSOE d'afavorir el retorn a la vida política legal de la formació independentista, així com l'impuls de la mesa de partits; i també al Govern i a ETA d’establir una negociació.
“L'últim gest polític visible del PSOE”, recorda José Elorrieta, secretari general del sindicat ELA, proper al PNB (41% dels obrers sindicats al País Basc espanyol), “va ser el de canviar substancialment el text votat pel 90% de representants al Parlament català. Aquí el seu objectiu és, segons la meva opinió, de posar fi a ETA evitant com al 1998 una acumulació de forces sobiranistes, indispensable en el procés d'autodeterminació”.
Rafa Díez, secretari general del sindicat LAB, pròxim a Batasuna (16% dels sindicats), creu en les negociacions actuals, “però si no s'arriba a un acord, s'hauran de reunir tots els nacionalistes per tractar, democràticament, de fer que canviï el posicionament de l'Estat”.
Amb els sindicats Unió General de Treballadors (UGT, socialista) i Comissions Obreres (CCOO, pròxima a IU), majoritaris en el conjunt d'Espanya, Díez pretén contràriament a ELA participar en la taula de negociacions que, paral·lela a la dels partits, podria reunir els actors de la societat civil basca. La implicació d'aquesta mesa permetria impulsar les negociacions de pau i impedir que es paralitzin[4].
Podrien també participar en aquesta segona taula els defensors de la llengua i la cultura basques. La repressió franquista de les llengües regionals i el fet que la defensa de l'euskera ha estat una de les principals reivindicacions dels independentistes, n'ha polititzat el seu ús. I és que segons la UNESCO l'euskera està en perill. Amb 816.000 persones que el parlen a Espanya i 81.000 a França, el conjunt basc (País Basc espanyol, Navarra i País Basc francès) compta amb només un 25,5% de parlants i un 36% de bilingües passius, que comprenen l'euskera però no el parlen[5]. En aquesta “cursa contrarrellotge” per salvar la llengua que evoquen amb inquietud els parlants, les perspectives de pau augmenten les esperances: “Afavoreixen la normalització lingüística”, explica Xavier Mendiguren, secretari general de Kontseilua, federació de nombrosos actors culturals bascos. “Poden permetre que el conjunt de la societat s'apropiï aquest patrimoni comú que ha patit les contingències polítiques”.
La resolució del conflicte marcaria la fi de més de quaranta anys de violència, de pors i de sofriment en els dos costats. Malgrat els obstacles i la temptativa de sabotatge de la dreta, aquesta vegada les dues parts semblen determinades a trobar una solució al problema basc al sud dels Pirineus. Però les posicions polítiques romanen tan antagòniques entre la societat basca que la pau verdadera està ben lluny de l’horitzó.
[1] Llegiu Cédric Gouverneur, “Segregation en Irlande du Norte”, Le Monde diplomatique, juliol de 2006.
[2] L’acció policial molts cops s’ha servit de la tortura. Veieu els informes del Comité contra la tortura de l’ONU (www.unhchr.ch), del Consell de Europa (www.cpt.coe.int) o els informes anuals d’Amnistia Internacional; també www.stoptortura.com. D’altra banda, segons les dades proporcionades per l’associació de suport als presoners d’ETA, Askatasuna, més d’un centenar de militants han estat assassinats des de 1974 per les forces de l’ordre.
[3] Llegiu Cédric Gouverneur, “Régression de la démocratie au Pays basque espagnol”, Le Monde diplomatique, maig de 2003.
[4] La Comissió per a la resolució del conflicte, que va reunir personalitats polítiques, sindicals i associatives de tot l’aspectre polític (tret del PP) ha jugat un paper precursor en l’apertura del diáleg (www.konponbidea.info). Una taula de dones per la pau, també reunint dones de tot el ventall polític, es va posar en marxa a començament del 2006 (www.ahotsak.blogspot.com).
[5] L’euskera té cinc règims jurídics. A França no existeix cap reconeixement oficial (com a llengua d’ús en l’administració, la justicia, etc.) Al País Basc espanyol es cooficial amb el castellà, la qual ha aturat la seva erosió. A Navarra está dividit en tres zonas, “bascòfona”, “mixta” i “ no bascòfona”. L’euskera només és oficial en la primera (11% los navarresos). El 2004, un informe del Consell d’Europa va demanar l’extensió de l’oficialidad a la zona mixta, la més habitada i que comprèn Pamplona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada