València davant la independència de Catalunya

Per Joan S. Sorribes

Secretari nacional d’ESTAT VALENCIÀ

Va acostant-se l’hora de la veritat, l’hora en què haurem de decidir, com a valencians, quin paper volem que ens pertoque com a poble en la Història. La fractura entre l’espanyolisme i les nacions perifèriques sotmeses a l’Estat espanyol es fa dia a dia més important, la impossibilitat de “construir” un estat que, respectuós amb la diversitat nacional, sume els diferents pobles annexionats per la Corona de Castella a força de sotmetre’ls militarment, deixa a les clares l’enmirallament de les diferents propostes de federalització i la crua realitat de l’esdevenir històric: per a Espanya, tots els qui no som castellans som de terra conquistada i, per tant, meres colònies.

La fractura nacional que altres han assenyalat en el sentit d’una tendència recentralitzadora en l’àmbit castellà front al creixement de la voluntat sobiranista d’Euskadi i Catalunya, està servida. I davant eixa realitat, encardinada a més en un context social que no podem defugir (perquè en forma part indestriable allò social d’allò nacional i la crisi de l’actual model econòmic, social i polític és part fonamental de la qüestió) i d’un context institucional que no podem obviar (la pertinença a la Unió Europea i a un determinat club internacional), ens situarà, més prompte que tard, als valencians davant d’una cruïlla en què ens juguem el nostre destí com a poble, i encara més la nostra pròpia viabilitat com a societat diferenciada.

Vaja per davant, la meua absoluta solidaritat i identificació amb l’independentisme basc, català i d’altres nacions sotmeses a l’Estat espanyol. Però als valencians no ens afecta d’igual manera la independència dels que saluden el nou dia amb un Egunon, un Bos Dias o un Buenos Días, que la dels que el saluden amb un Bon dia. Per tant, als valencians la independència de Catalunya ens afecta d’una forma molt més pròxima i vital que no la d’Euskadi, Galiza o Andalusia, posem per cas. Tant és així, que davant la independència hipotètica de Catalunya, els valencians ens juguem el nostre propi futur.

Quins escenaris són previsibles en el cas que Catalunya, constituïda en un estat propi proclame la seua pròpia, i no em cansaré de dir-ho també legítima i necessària independència? Dependrà de molts factors, dels quals aquells que tenen a vore amb la forma com s’arribe a eixa independència i la capacitat del nou Estat català per imposar algunes condicions que vagen més enllà del seu propi territori de sobirania, són cardinals. Sense dubte, però, els escenaris més probables no les pinten bones per als valencians com a Poble, per a València com a nació, amb l’excepció que aconseguim impulsar la nostra pròpia independència, instaurar el nostre propi Estat valencià i parlar i actuar en peu d’igualtat com a nació sobirania en el nou context.

En primer lloc considerem que una València dins d’un Estat espanyol, amb una Catalunya independitzada, viuria una fortíssima pressió castellanitzadora i recentralitzadora, al punt que la inviabilitat d’un cert respecte cap la nostra personalitat diferenciada i cap a la mínima capacitat d’autogestió, produiria una tràgica fractura nacional i social entre els valencians, d’inimaginables i dramàtiques conseqüències.

L’alternativa a l’espanyolització més brutal de València que hauríem conegut des de 1707, seria llavors l’adhesió a un Estat català, en què difícilment podríem encabir-nos com a poble diferenciat, com una nació altra. Si, a més, la separació política de Catalunya vinguera donada no per un pacte respectat per Espanya, sinò estrictament per la voluntat sobirana catalana i amb plena oposició espanyola (cosa que té totes les probabilitats de ser així –o algú pensa seriosament que la proposta que fan alguns d’un Estat lliure català associat a la Corona dels Borbons però fora d’Espanya té alguna possibilitat?-, el risc de balcanització o millor dit l’abocament a la balcanitzacio de València és una hipòtesi tan indesitjable com probable.

Així les coses, als valencians ens va la vida com a poble amb la independència de Catalunya, el nostre posicionament de hui condicionarà ineludiblement de forma greu el nostre futur.

Si el recorregut “autonomista” (fins i tot en les seues versions hipotètiques d’un federalisme que mai hem pogut ni tan sols ensumar, perquè els federalistes sempre han estat en la perifèria i no en Espanya) ja ha donat tot el que podia donar de si per a bascos i catalans, que ningú ho dubte: també ha acabat per als valencians. No tenim perquè transitar per un camí que, com l’experiència provada i duta als seus límits possibles demostra, és, en tot cas, ja inviable. Si bascos i catalans no han trobat suficients federalistes a Espanya, tampoc no els trobarem els valencians.

 Per tant, la decisió que hem de prendre, i hem de prendre com més aviat millor, és si apostem per esdevenir una regió espanyola que en poques dècades deixe endarrere tots els seus trets nacionals diferenciats i qualsevol possibilitat de vindicar-se com subjecte de sobirania o si la nostra aposta hui és (sobre)viure en tant que poble, en tant que nació, en tant que valencians. Si l’opció que prenem és l’última, no dubtem, és hora d’escalfar els motors cap a la recuperació de la nostra pròpia sobirania, cap a la constitució de l’Estat valencià, cap a la nostra independència. I com catalans i bascos, tampoc els valencians tornarem a tindre rei i ser sobirans alhora, que quede clar.

Només des d’un escenari en què els valencians siga’m independents, tinga’m la nostra pròpia República Valenciana, podrem parlar en peu d’igualtat amb Espanya i amb Catalunya, només des de la nostra pròpia sobirania recuperada podem els valencians tindre un futur propi.

Ja sabem que Espanya ens dirà que no. No trobarem ni tan sol suficients federalistes en Espanya com per impedir que ens arrosseguen. Tant de bo que Catalunya germana entenguera una València proclamant-se sobirana. Però tampoc no em faig il·lusions, en un escenari com el dibuixat, que trobem suficients catalans que vagen més enllà d’un tristíssim “Si voleu, veniu com a catalans del sud”.

Però en tot cas, cal dir-ho clar, ni Espanya ni Catalunya poden decidir per nosaltres. És només responsabilitat dels valencians prendre les decisions que ens pertoquen i triar el nostre camí.

Jo, davant el clam independentista de Catalunya, vull cridar ben fort: Visca Catalunya Lliure! I Vixca València Lliure! Jo trie el camí de la independència valenciana!

A pocs dies del 9 d’Octubre, Diada Nacional de València, crec que toca dir les coses clares, marcar nítidament el camí, fer la proposta entenidora i clara: Valencians, Sobirania!

Sobre Compromís, més compromís!

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes,
Secretari Nacional d'Estat Valencià
i President de l'ACR Utopia XXI

És un bon moment -sempre ho és, en realitat- per reflexionar sobre els reptes que tenim per davant la gent que ens hem confabulat en això que diguem Compromís. És, especialment ara, un bon moment perquè confluixen uns factors com són el moment històric que vivim-patim, les esperançadores expectatives de Compromís, les urgències socials, cultural, cíviques, econòmiques, polítiques de les que no podem desentre’ns, el moviment sòcio-polític rupturista emergent del qual inexorablement som part integrant, i tants altres especialíssims trets, molts dels quals segurament se’ns escapen en la seua profunda significació pel fet d’estar vivint-los amb tanta inmediatesa, dramatisme i vertígen.

La primera qüestió per identificar els reptes que tenim per davant els compromesos i no errar les assigantures pendents és tindre clars els objectius que volem assolir. Recordant el vell vers de Kavafis -vell i ja sé que sovintejat-, si bé és cert que allò important és el “viatge”, no menys cert és que cal tindre una Ítaca en l’imaginari per afrontar la travesia. Doncs bé, l’Ítaca dels compromesos no pot ser altra -sense trair-nos i trair totes les expectatives de què som dipositaris- que la construcció d’una societat valenciana sobirana sobre un paradigma radicalment distint de l’asfixiant i angoixant construcció social que vivim hui, un paradigma basat en valors republicans, radicalment democràtics i radicalment socialistes.

I aqueixa Ítaca dels compromesos de hui no és cap somni d’innocents, enmirallats i desnordats, sinò la pura i simple constatació col·lectiva que cap altre destí no pot satísfer les necessitats del nostre Poble, que altre escenari constructiu no contribuirà de millor manera a un futur millor i més lliure i més just per a les generacions de hui i de demà, del nostre país i d’arreu el món.

Doncs, si tal és el nostre objectiu compromés, mire’m els reptes per fer anar amb força i valentia la nau que ens ha de dur, l’instrument que col·lectivament ens hem dotat per fer el viatge.

Fossos, ser-ne part

No anirem ni lluny ni prop ni enlloc si no ens entossudim a ser-ne part, una part organitzada, vital, dinàmica, però una part, del nostre poble, i per concretar-ho encara més, si no ens entossudim a ser una part del moviment social i popular.

La primera condició per donar passes cap a la nostra Ítaca és fondre’ns amb el nostre poble, ser primer que res poble, no militants d’una organització política que fan activisme social i cívic, sinò activistes socials i cívics decidits a fer política en el terreny institucional, no “pensadors” de saló o barra de bar que despotriquen i fan doctrina, sinò valencians i valencianes d’esquerres decidits a superar cudols, vells esquemes periclitats, manies, sectarismes, misèries de tota mena, i retornar a la Política el seu sentit originari i noble.

Hem d’anar molt més lluny del “De Baix a Dalt” i del “Som com tu” per arribar al “Fossos”, fossos amb el Poble, amb el moviment social i popular, perquè som part d’ell. Parar l’oïda, estar atents, ser sensibles no és prou hui, sent necessari, però: hem d’assumir la realitat social, la demanda social, perquè ens colpeja cada dia i cada nit, l’hem de racionalitzar perquè primerament la sentim com un nus en l’estòmac o un colp al fetge o una carícia quan toca.

I fondre’s, ser-ne part, organitzada, vital, dinàmica, implica ser presents com uns més en la xarxa d’associacions de tota mena, en els grups formals i informals de l’activisme social i cívic, en els fòrums i xarxes socials, en les places i carrers, en els llocs de treball i d’estudi, pertot arreu…, també en les institucions i els cenàcles polítics, però també… I implica no perdre de vista mai, que l’acció política institucional, és només una part de l’acció política, la punta d’un iceberg que té la seua base en el moviment social.

La taca d'oli

La segona condició per avançar en la travesia és aplicar l’estrategia de la taca d’oli, és a dir extendre’ns, extendre el compromís que tenim arreu la societat, a cada racó, a cada àmbit.

Això implica moltes coses concretes. Una d’elles concebre la pròpia organització no com un mer partit a l’ús, sinò com un vertader moviment-organització sòcio-polític. Una altra, concebre la militància com un compromís personal amb un canvi social rupturístca, amb implicacions col·lectives, però també amb implicacions íntimes, per tant amb un nivell d’exigència ètica molt important. Un altra, ampliar la capacitat del treball en xarxa, no sols en la xarxa del cibermón (que també), sinò de multiplicar les sinèrgies, les complicitats, les col·laboracions. I encara un altra, que no tanca ni de lluny la llista, concebre la nostra organització en obertura plena, acceptant dialècticament els riscos que això comporta perquè confiem plenament en el nostre Poble, en la gent que s’acosta i diu: jo em compromet també.

L'escapada del ciclista

Ho he dit en algun comentari en les xarxes socials: un bon ciclista que se sap limitat en la seua capacitat d’sprint, adoptarà l’estratègia més intel·ligent fent una bona escapada que li permeta arribar a la meta amb distància sobre els competidors i fugirà per tant de l’estratègia suïcida d’anar a la roda dels qui després, quan arribe l’hora de la veritat, el deixaran en darrere.

El nostre objectiu electoral no és arribar al final de cursa, ni segons, ni tercers…, és arribar els primers, és guanyar la cursa. Per tant, res d’anar a roda de ningú, res de fer treball d’equip amb els equips adversaris. Respirem fort, aspirem a tot, pensem en les pròpies forces, juguem per a casa, i fem l’escapada que toca. En el terreny electoral, afirme-m’ho des de la més intima convicció i compromís, nosaltres hem de jugar a guanyar, i això implica el “sorpasso” sobre altres forces polítiques i, encara més concretament, sobre aquelles amb les que competim pel mateix electorat.

El peix xicotet quan neda al costat dels grans, habitualment esdevé el seu menjar. Però és que a més, diguem-ho clar, nosaltres, sinò traïm el nostre destí, la nostra Ítaca, no tenim res a dir ni fer al costat dels partits que tenen per destí assumit gestionar l’status quo, els responsables polítics del drama social que ens mena a nosaltres, al nostre Poble, a alçar les veles i buscar altres horitzons. A eixos, als partits del sistema, a la cara i la creu de la moneda devaluada i la política miserable, ja els podem dir –i ho devem proclamar nítidament: bon vent i barca nova.

La pluralitat valencianista d'esquerres

Una quarta condició és ser suma. Suma d’iguals, de pròxims, d’agermanats, per tant d’una diversitat que assumim com a valor positiu, d’una pluralitat que anem a defensar dins de la mateixa forma que la promovem en el conjunt de la societat valenciana.

La paraula “generositat” es queda curta com a recepta per a aconsegui-ho. En realitat hauríem de concebre una altra paraula que sumés al significat de generositat el significat d’intel·ligència política. Si en trobeu l’adeqüada, poseu-la. En tot cas, si la quarta condició té per arrel la necessitat de conformar una majoria social tan àmplia com siga possible capaç de construir eixa ruptura política que reivindiquem, és una obvietat que la diversitat, la multiplicitat de veus, la pluralitat, la suma d’iguals, la cooperació, la plena participació, han de ser formes i valors integrants de la nostra organització, i situades al centre de l’acció política i social que realitzem. La forma és també el fons, però és que, a més a més, eixes característiques conformen ja l’Ítaca a la que convoquem l’adhesió. Ningú ens acompanyarà en la travesia si oblidem això.

Claret i valencià, Compromís

Escolteu no esteu farts d’allò políticament correcte? Si no ho esteu, no m’heu entés encara en allò que explicava de fondre’ns, de ser-ne part, perquè el nostre Poble, la nostra gent -la que ja s’ha adherit, però sobretot la que necessitem s’adherisca a la nostra proposta-, està no ja farta sinò molt més de tanta grisor, mitges tintes, politiqueries i misèries, de tanta estafa i mentida.

No estic fent cap apologia ni del mal gust ni de l’exabrupte, sinò senzillament de dir les coses pel seu nom, de dir clarament què volem i què no volem, d’expressar amb rotunditat les pròpies conviccions i defensar amb nitidesa on volem anar i com.

Parlar claret i valencià implica que quan alguna cosa no val, no es reforma, senzillament s’elimina, quan un camí conduix enlloc o al lloc del que fugim, senzillament no es transita de nou, quan una cosa ja s’ha acabat no cal donar-li voltes al nano, cal fer el soterrament, quan un sistema és corrupte, antidemocràtic, tràgic per la gent, colonial i antivalencià, no li estalviem els qüalificatius. Escolteu, ja n’hi ha prou de tebieses i formes acurades per no ofendre els ofensors, desterrem-les de la nostra expressió, fem-nos entendre, que ningú tinga cap dubte sobre el que diguem i perquè. Parlava l’Estellés en un vers de l’odi fundador…, fou Lenín qui digué: La veritat és revolucionària. Doncs mireu, la nostra Ítaca és una revolució. I les truites es fan trencant els ous. La veritat és un compromís ineludible.

Maig 2012: què ens cal?

En Maig d'enguany el calendari de mobilitzacions convocades en protesta per les continues retallades i reformes antisocials amb que el PSOE primer i el PP ara afronten això que anomenem crisi -per no dir, de forma clara i rotunda, que és la dinàmica normal del propi sistema capitalista- ha plenat de dies rojos tot el mes.

És d'esperar que, després de les mobilitzacions de 2011 i, sobretot, després dels resultats de les dues últimes vagues generals viscudes, la maduresa i la necessitat convergisquen finalment, més prompte que tard, en una consciència clara de la impossibilitat de trobar solucions a les necessitats de l'àmplia majoria de la població, dels pobles treballadors de l'Estat espanyol, en el marc de l'actual sistema -un sistema que podem resumir com Bancs, Borbons i Botiflers, amb l'afegit de l'euro-, i la protesta comence a encardinar-se cap a una proposta de Ruptura Democràtica, cap a la construcció d'un nou subjecte revolucionari capacitat per empènyer la convulsió social cap a la construcció d'una societat nova, justa, lliure. Per tant, parlem de preparar-nos per a la revolució, no per a continuar en permanent revolta.

Una revolució que ha de tindre caràcter democràtic -republicà-, que ha de tindre caràcter de classe -socialment emancipadora de les classes populars-, que ha de tindre caràcte nacional -valencià, en el nostre cas-..., no ens val cap altra, ni tampoc concitaria la majoria social necessària per dur-la a terme.

O som capaços de fer eixe pas i constituir-nos en majoria social, o la minorització que patirem en els pròxims mesos i anys -una minorització feta de l'aillament dels diferents sectors socials duts als límits de la seua resistència, cadascú en el seu propi forat de misèries- ens durà cap a formes encara més dures d'autoritarisme i noves formes de feixisme, perquè el sistema només pot neutralitzar les minories actives promovent el seu enfrontament, d'una banda, i amb la repressió pura i dura, d'una altra banda.

Ens cal posar per davant de qualsevol altra consideració esta consciència. Ens cal una nova Primavera este Maig.

Joan S. Sorribes