Els cinc mites de la transició cap als agrocarburants / Una energia verda?

Article d'opinió d'Eric Holtz-Gimenez
A Le Monde Diplomatique
Una energia verda? (Introducció)
Mai com ara la recerca de noves fonts d'energia no ha estat tan urgent. Petroli, carbó i gas contribueixen al reescalfament del planeta, sobretot els dos primers. A més, un bon nombre d’experts estimen que els reserves de combustibles fòssils no duraran més de quaranta o cinquanta anys. Deu anys amunt deu avall, el problema de l'energia del futur no es resoldrà fàcilment. Tot esperant, el preu del petroli no para de créixer... Però hi ha solució?
Des de l’any 1890, quan es va concebre el primer motor que funcionava amb oli de cacauet, se sap que és possible produir "biocombustibles" a través d'una varietat infinita de matèries agrícoles: arbres de creixement ràpid, canya de sucre, blat de moro, colza, soja... Precursors en la matèria des de 1975, després de la crisi petroliera, milions de brasilers utilitzen des d’aleshores automòbils "flex fuel", que funcionen amb l’etanol procedent de la canya de sucre, amb benzina o amb ambdós alhora. Perquè no posem a l’ordre del dia aquest tipus fonts d'energia?
En aquest sentit, els Estats Units acaben de decidir una reducció d'un 10% de la seva dependència petroliera en el transcurs dels deu pròxims anys, a través de la incorporació d'un 10% d'etanol en la benzina venuda al país. La Unió Europea espera reemplaçar un 5,75% el consum de benzina i de dièsel pels biocombustibles d'aquí al 2010, un percentatge que augmentarà fins al 20% el 2020.
Tanmateix, la visita de George W. Bush al Brasil el març de 2007 ha provocat una polèmica al voltant els "agrocarburants". A la proposta de crear una "OPEP dels biocombustibles" –el Brasil i els Estats Units en controlen el 72% de la producció mundial–, l'arrendatari de la Casa Blanca hi ha trobat una veu amiga en el seu homòleg brasiler, Luiz Inacio Lula da Silva. Aquest darrer va proposar una "aliança estratègica [amb els Estats Units] que ens permeti convèncer el món que és possible canviar els costums energètics". Certament, no és l’avantatge mediambiental el que anima el cap d'Estat nord-americà. El debat va més enllà: reduir la dependència petroliera dels Estats Units respecte el Pròxim Orient i d'un país "no amic" com Veneçuela; oposar Lula a Hugo Chávez; i frenar el projecte d'integració energètica de l'Amèrica del Sud predicada per aquest darrer.
Per als seus defensors, els carburants alternatius no esgoten els preciosos recursos naturals del planeta. Tot reforçant la independència energètica de llurs països, ofereixen perspectives interessants als agricultors, particularment en països en vies desenvolupament. A Europa permetrien revaloritzar les terres abandonades per la política agrícola comuna (la Unió acceptaria el conreu amb guaret amb finalitats no alimentàries).
Entre els opositors, el primer cap d'Estat a sublevar-se en nom "de les masses subalimentades del sud" ha estat Fidel Castro, el 9 de maig: "El fet és que l'alternativa és real: es destina la terra o bé a la producció d'aliments o bé a la fabricació de biocarburants". Tenint en compte el nivell de consum, els països desenvolupats no disposen de superfícies agrícoles suficients per a una mutació així. D'aquí idea de disposar dels recursos dels països del sud per proveir el nord d’una energia barata. Però a quin preu per a aquests darrers?
Un document titulat "Sustainable Energy: A Framework for Decision Makers" preparat per l’UN-Energy, grup que ha reunit totes les institucions i programes de les Nacions Unides que s'ocupen d'energia i que va publicar el document el 9 de maig, subratlla els nombrosos avantatges que deriven dels sistemes bioenergètics en matèria de reducció de la pobresa, d'accés a l'energia, de desenvolupament i d’infrastructures rurals. Però adeverteix que "els impactes econòmics i socials de la bioenergia han de ser avaluats amb cura abans de prendre decisions sobre el desenvolupament del sector i sobre la naturalesa de les tecnologies, de les polítiques i de les estratègies d'inversió que s’han d’adoptar".

Els cinc mites de la transició cap als agrocarburants
Biocarburant... La paraula evoca la imatge idíl·lica d'una energia renovable, neta i inesgotable, una confiança en la tecnologia i el poder d'un progrés compatible amb la protecció del medi ambient. Permet a la indústria, als homes i dones polítiques, al Banc Mundial, a les Nacions Unides i fins i tot al Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de presentar els carburants fabricats a partir del blat de moro, de la canya de sucre, de la soja i d'altres conreus com la pròxima etapa d'una transició suau cap a una economia energètica, encara per definir, sorgida dels recursos renovables.
Els programes són ambiciosos. A Europa està previst que aquests combustibles procedents de la biomassa abastin el 5,75% de carburants consumits a la carretera el 2010, i el 20% el 2020. Els Estats Units apunten a 35.000 milions de galons (1) anuals. Aquests objectius superen de lluny la capacitat de producció agrícola dels països industrialitzats de l'hemisferi nord. Europa hauria d’utilitzar un 70% de les terres conreables per a aconseguir la seva aposta; la totalitat de les collites de blat de moro i de soja dels Estats Units s’haurien de transformar en etanol i en biodièsel. La conversió posaria de cap per avall el sistema alimentari de les nacions del nord. D’aquesta manera, els països de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) miren de reüll l'hemisferi sud per cobrir les seves necessitats.
Indonèsia i Malàisia augmenten vertiginosament les seves plantacions de palmeres d’oli per a proveir el mercat europeu de biodièsel en un 20%. Al Brasil –on la superfície de terres conreables destinades a conreus per als carburants ocupa ja una porció de territori de la mida dels Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i de la Gran Bretanya junts–, el govern preveu multiplicar per cinc la superfície destinada a la canya de sucre. L’objectiu és reemplaçar un 10% el consum mundial de benzina d'aquí al 2025.
La rapidesa amb què es produeix la mobilització de capitals i la concentració de poder al si de la indústria dels agrocarburants és impressionant. En els últims anys, les inversions de capital de risc s’han multiplicat per vuit. El finançament privat inunda les institucions públiques de recerca, com ho testifiquen els 500 mil milions de dòlars de subvencions atorgats per British Petroleum (BP) a la Universitat de Califòrnia. Els grans grups petroliers, cerealistes, automobilístics i d'enginyeria genètica signen desorbitats acords de col·laboració: Archer Daniels Midland Company (ADM) i Monsanto, Chevron i Volkswagen, BP, DuPont i Toyota. Aquestes multinacionals intenten concentrar les activitats en la recerca, producció, transformació i distribució relatives als nostres sistemes alimentaris i de proveïment de carburants.
Són raons de pes per a què, abans de posar el tren en marxa, es coneguin els mites subjacents a la transició cap als agrocarburants.
MITE NÚMERO 1: ELS AGROCARBURANTS SÓN NETS I PROTEGEIXEN EL MEDI AMBIENT
Ja que la fotosíntesi a què es recorre per a aquests conreus roba gasos d'efecte hivernacle de l'atmosfera i els agrocarburants poden reduir el consum d'energia fòssil, volem creure que protegeixen el medi ambient. Quan s'analitza l’impacte "des del bressol fins a la tomba" –des de l‘inici fins al consum de carretera–, les reduccions limitades d'emissions de gas d'efecte hivernacle són anul·lades per aquelles molt més importants degudes a la desforestació, als incendis, al drenatge de zones humides, a les pràctiques de conreu i a la pèrdua de carboni del sòl. Cada tona d'oli de palma emet tant o més gas carbònic que el petroli (2). L'etanol produït a partir de canya de sucre cultivada en boscos tropicals emet la meitat de gas d'efecte hivernacle que la producció i la utilització de la quantitat equivalent de benzina (3). Quan comenta l'equilibri planetari del carboni, Doug Parr, responsable científic en cap de Greenpeace, declara categòricament: "Si es produïssin només un 5% de biocarburants aniquilant boscos primaris encara existents, es perdria la totalitat del guany sobre el carboni".
Els conreus industrials destinats als carburants requereixen l’emissió massiva d'adobs produïts a partir del petroli, el consum mundial del qual –actualment 45 milions de tones anuals– ha duplicat el nivell de nitrogen biològicament disponible al planeta, contribuint així significativament a les emissions d'òxid nitrós, un gas d'efecte hivernacle el potencial de reescalfament global del qual és 300 vegades més elevat que el del CO2. En regions tropicals –d'on hi provindran ben aviat la major part dels agrocarburants– els adobs químics tenen entre 10 i 100 vegades més efecte sobre el reescalfament planetari que en les regions temperades (4).
Produir un litre d'etanol requereix d’entre tres i cinc litres d'aigua d'irrigació i produeix fins a 13 litres d'aigua bruta. Cal un equivalent energètic a 113 litres de gas natural per tractar aquestes aigües, la qual cosa augmenta la probabilitat que simplement siguin abocades al medi ambient contaminant els rius i les capes freàtiques (5). La intensificació del cultiu energètic per als carburants pot comportar també conseqüències d'agreujament del ritme d’erosió dels sòls, sobretot en el cas de la producció de la soja –6,5 tones per hectàrea i any als Estats Units i 12 tones al Brasil i a l’Argentina.
MITE NÚMERO 2: ELS AGROCARBURANTS NO SUPOSEN DESFORESTACIÓ
Els promotors dels agrocarburants sostenen que els conreus efectuats en terres ecològicament degradades milloraran el medi ambient. Potser el govern brasiler ho tenia present quan va requalificar aproximadament 200 milions d'hectàrees de boscos tropicals secs, prats i aiguamolls, en "terres degradades" i aptes per al cultiu (6). En realitat, es tractava d'ecosistemes d'una gran biodiversitat a les regions de la Mata Atlàntica, del Cerrado i del Pantanal, ocupades per poblacions indígenes, pagesos pobres i extenses explotacions de ramaderia.
La introducció de conreus destinats als agrocarburants tindrà simplement com a resultat el rebuig d’aquestes comunitats cap a la "frontera agrícola" de l'Amazònia, allà on els mètodes devastadors d’explotació agrícola són ben coneguts. La soja subministra un 40% dels agrocarburants del Brasil: segons la National Aeraonautics and Space Administration (NASA), com més s’apugen els preus de la soja més s'accelera la destrucció del bosc humit de l'Amazònia –325.000 hectàrees cada any al ritme actual.
A Indonèsia les plantacions de palmeres d‘oli destinades a la producció de biodièsel –anomenat "dièsel de la desforestació"– són la principal causa del retrocés del bosc. Cap a l’any 2020 aquestes superfícies s’hauran triplicat per acomplir els 16,5 milions d'hectàrees –Anglaterra i el País de Gal·les junts–, i s’haurà perdut un 98% de la massa forestal (7). La veïna Malàisia, primera productora mundial d'oli de palma, ja ha perdut un 87% dels seus boscos tropicals i els continua perdent a un ritme d'un 7% anual.
MITE NÚMERO 3: ELS AGROCARBURANTS PERMETRAN EL DESENVOLUPAMENT RURAL
Segons els tròpics, cent hectàrees dedicades a l'agricultura familiar creen trenta cinc llocs de treball. Les palmeres d’oli i la canya de sucre en creen deu, l’eucaliptus dos, la soja a penes un i mig. Fins fa relativament poc, els agrocarburants perjudicaven principalment els mercats locals i subregionals. Fins i tot als Estats Units, la majoria de les fàbriques de producció d'etanol més o menys modestes pertanyien als agricultors. Amb el boom actual la gran indústria entra en el joc creant economies d'escales gegantines i centralitzant l'explotació.
Els grups petroliers, cerealistes i de conreus transgènics reforcen la seva presència en tota la cadena de valor afegit dels agrocarburants. Cargill i ADM controlen un 65% del mercat mundial dels cereals; Monsanto i Sygenta dominen el mercat dels productes OGM. Per a les llavors, els sulfats, els serveis, les transformacions i la venda dels seus productes, els pagesos que produeixen per als agrocarburants seran cada vegada més dependents d'un grapat de societats altament organitzades. És poc probable que en treguin beneficis (8). De manera més versemblant, els petits explotadors agrícoles seran expulsats del mercat i de les seves terres. Ja són centenars de milers el que han estat desplaçats a la "República de la soja", una regió de més de 50 milions d'hectàrees que abasten el sud del Brasil, el nord de l'Argentina, el Paraguai i l'est de Bolívia (9).
MITE NÚMERO 4: ELS AGROCARBURANTS NO CAUSARAN FAM
Segons la FAO, hi ha suficients aliments al món per alimentar tots els habitants amb una ració diària de 2200 calories en forma de fruites fresques i seques, llegums, productes lactis i carn. Però perquè són pobres, 824 milions de persones continuen patint fam. La transició que s'anuncia posa en situació de competència la producció alimentària i la de carburants amb l'accés a la terra, a l'aigua i als recursos. Un exemple concret actualment és Mèxic. El país importa ara, després d’haver desmantellat les barreres duaneres en el marc de l'Acord de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) (10), el 30% del seu blat de moro dels Estats Units (11). La creixent demanda d'etanol en aquest país ha provocat una enorme pressió sobre el preu del cereal, el qual va tenir l’increment més alt dels darrers deu anys, provocant un augment dramàtic del preu de la “tortilla”, l’aliment bàsic del país. El govern de Felipe Calderón, enfrontat a les manifestacions de descontentament d'una població pobra i afamada, ha hagut de limitar l’augment de la “tortilla” a no més d’un 40% fins el mes d’agost, després d'una reunió amb les transnacionals de la indústria i la distribució.
Aprofitant la conjuntura, el Centre d'Estudis Econòmics del Sector Privat (CEESP) ha publicat una sèrie d’"estudis" afirmant que la sortida de la crisi, per a Mèxic, passa per la producció de blat de moro per a agrocombustibles i que "aquest blat de moro ha de ser transgènic” (12).
A escala mundial, les persones més pobres gasten ja entre el 50 i el 80% dels ingressos familiars a l’alimentació. Pateixen quan els preus elevats dels cultius per a carburants fan apujar el preu el dels aliments. L'International Food Policy Research Institute (IFPRI) de Washington ha estimat que el preu dels aliments bàsics creixerà entre un 20 i un 33% el 2010 i entre el 26 i el 135% el 2020. Ara bé, cada cop que el cost dels aliments augmenta un 1%, 16 milions de persones cauen en la inseguretat alimentària. Si la tendència actual continua, 1,2 mil milions d'habitants podrien patir crònicament de la gana el 2025 (13). En aquest cas, l'ajuda alimentària internacional probablement no serà de massa ajuda si els nostres excedents agrícoles van a parar... a les nostres reserves de benzina.
MITE NÚMERO 5: ELS AGROCARBURANTS DE "SEGONA GENERACIÓ" ELS TENIM A L'ABAST DE LA MÀ
Als promotors dels agrocarburants els agrada tranquil·litzar els escèptics afirmant que els agrocarburants actualment produïts a partir de conreus alimentaris seran aviat reemplaçats per d’altres de més compatibles amb el medi ambient com els arbres de creixement ràpid i el panicum virgatum (gramínia la mata de fullatge de la qual arriba a 1,80 metres d'alçada). Això els permet fer més acceptable els agrocarburants de primera generació.
Saber quins conreus es transformaran en carburants no és pertinent. Les plantes salvatges no tindran menys "impacte mediambiental" perquè la seva comercialització transformarà el seu valor ecològic. Si es cultiven de manera intensiva, migraran ràpidament dels terrenys salvatges cap a les terres conreables –amb conseqüències mediambientals associades.
La indústria apunta a produir plantes cel·lulòsiques genèticament modificades –sobretot en arbres de creixement ràpid– que es descompondrien fàcilment per alliberar sucres. Tenint en compte la ja demostrada aptitud per a la disseminació dels conreus genèticament modificats, només en podem esperar contaminacions massives.
Tota tecnologia el potencial de la qual permet evitar els pitjors impactes del canvi climàtic ha de ser comercialitzada a gran escala en els propers 5 o 8 anys. És una perspectiva molt poc probable en el cas de l'etanol procedent de la cel·lulosa, producte que fins ara no ha demostrat cap reducció d'emissions de carboni (14). La indústria dels agrocarburants, en efecte, aposta pels miracles.
L'Agència Internacional de l'Energia estima que en els propers 23 anys el món podria produir fins a 147 milions de tones d'agrocarburants (15). Un volum acompanyat per molt de carboni, d'òxid nitrós, d'erosió i per més de 2000 milions de tones d'aigües brutes. Per molt sorprenent que pugui resultar, no es compensarà més que el creixement anual de la demanda mundial de petroli, actualment avaluada a 136 milions de tones anuals. Val la pena jugar-nos-la?
Per a les grans societats cerealistes, certament sí. Es diuen ADM, Cargill o Bunge i són els pilars del sector agroalimentari. Estan envoltades d'una cohort també molt poderosa de transformadors de matèries primeres, de distribuïdors associats, d'una banda, a les cadenes de supermercats i, de l'altra, a les societats de l'agroquímica, de les llavors i de la maquinària agrícola. De cada cinc dòlars consumits en aliments, quatre corresponen a l'activitat del conjunt d'aquestes societats. I d'un temps ençà la part productiva ha experimentat una involució: les quantitats creixents d'inversions (productes químics, enginyeria genètica i maquinària) no han augmentat les taxes de productivitat agrícoles. El complex industrial agroalimentari ha de gastar més per cultivar menys.
Els agrocarburants són la resposta perfecta a aquesta involució. Subvencionats i en fase de creixement mentre recula el petroli, faciliten la concentració en mans dels actors més poderosos les indústries de l'alimentació i de l'energia.
Malauradament, la transició cap als agrocarburants pateix una tara congènita. Aquests entren en competició amb els aliments i les terres, l'aigua i els recursos. Desenvolupats en extrem, seran utilitzats per produir... agrocarburants. És una proposta patètica des del punt de vista termodinàmic. Ens obliguen a viure per damunt dels nostres mitjans. "Renovable" no vol en cap cas "sense límits". Tot i que els conreus sí poden ser replantats, la terra, l'aigua i els nutrients continuen sent limitats.
De fet, l'atractiu dels biocombustibles resideix en el seu potencial per perllongar l'economia basada en el petroli. Amb una estimació escassa d’un milió de milions de barrils en reserves mundials de petroli convencional, el barril podria arribar perfectament als 100 dòlars (16). I com més augmenti el preu del petroli, més creixerà el preu de cost de l'etanol però seguint sent competitiu. És precisament aquí on recau la contradicció dels agrocarburants de segona generació: a mesura que els hidrocarburs són més cars, els agrocarburants de primera generació es fan més rendibles, desanimant així les inversions en el desenvolupament dels que els podrien succeir. Si el petroli valgués 80 dòlars el barril, els productors d'etanol es podrien permetre el luxe de pagar més enllà dels 5 dòlars el quartà (aproximadament 127 kg) de blat de moro, fent-lo més competitiu que la canya de sucre. La crisi energètica mundial és potencialment una mina d’entre 80.000.000 de milions i 100.000.000 de milions de dòlars per als grups alimentaris i petroliers. No sorprèn, doncs, que estiguem convidats a continuar els nostres costums de "consum excessiu".
La transició cap als agrocarburants no té res d’inevitable. Moltes alternatives locals exitoses sobre el terreny, eficaces a nivell energètic i centrades en les necessitats dels habitants, ja produeixen aliments i energia sense amenaçar el medi ambient ni els mitjans d'existència. Són límits, i no subvencions, el que s’ha d’assignar a la indústria dels agrocarburants. Seria inacceptable per als països del nord desplaçar la càrrega del seu consum excessiu cap al sud del planeta simplement perquè els països intertropicals tenen més sol, pluja i terres conreables. És indispensable una moratòria mundial proactiva sobre el desenvolupament dels agrocarburants que concedís el temps necessari per a concebre estructures de regulació i establir programes la preservació dels recursos. Ens hem de donar un temps per a una millor transició –una transició agrària cap a la sobirania alimentària i energètica.

(1) 0,264 galons = 1 litre.
(2) George Monbiot, “If we want to save the planet, we need a five-year freeze on biofuels", The Guardian, Londres, 27 de març de 2007.
(3) The Washington Post, 25 de març de 2007.
(4) Miguel Altieri i Elizabeth Bravo, "The ecological and social tragedy of biofuels", 1 de gener de 2007, www.foodfirst.org
(5) The Ecologist, Londres, maig de 2007.
(6) "Plano Nacional de Agroenergia 2006-20011", dins Camila Moreno, "Agroenergia versus Soberania Alimentar: a Questão Agrária do século XXI", 2006.
(7) The Ecologist, ibidem.
(8) Annie Dufey, "International trade in biofuels: Good for development? And good for environment?", International Institute for Environment and Development, Londres, 2006.
(9) Bravo, E., "Biocombustibles, cutlivos energeticos y soberania alimentaria: encendiendo el debate sobre biocommustibles", Acción Ecológica, Quito (Equador), 2006.
(10) Canadà, Estats Units i Mèxic.
(11) Des de l'entrada en vigor de l'ALCA l'agricultura mexicana, que utilitzava un cinquena part de la població, ha perdut 1,3 milions de llocs de treball.
(12) Silvia Ribeiro, ALAI-Amlatina, Quito, 17 de maig de 2007; http://alainet.org
(13) C. Ford Runge i Benjamin Senauer, "How Biofuels Could Starve the Poor", Foreign Affairs, Londres, maig-juny de 2007.
(14) Fer-ne un producte verd i viable no és simplement un problema d'extrapolació de tecnologies existents, sinó d'obertures fonamentals en la fisiologia de les plantes que permetrien tenir èxit econòmicament i eficaç quant a la descompondre la cel·lulosa, l'hemicelul·losa i la lignina.
(15) www.iea.org/Textbase/subjectqueries/index.asp
(16) Caroline Lucas (directora), "Fuelling a Food Crisis: The impact of peak oil on food security”, Els Verds/Aliança Lliure Europea, Parlament Europeu, desembre de 2006.

Fem fóra el PP!

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
El 27 de maig toca fer fóra el PP de la Generalitat. Clar i valencià: fer fóra de la Generalitat aquells que durant l’última dècada han exercit una acció de govern depredadora amb el territori i el medi natural, genocida cap a la cultura i el valencià, lliberticida amb els ciutadans i els seus drets i llibertats, expoliadora i especuladora amb l’economia i els recursos dels valencians, bruta, subalterna, entreguista, indigna.., toca fer-los fóra de la nostra màxima institució representativa. D’això i no d’una altra cosa es tracta el vinent 27 de maig: quan cada ciutada i ciutadana d’este país diposite el seu vot a l’urna tindrà a les seues mans fer-los fóra, tirar al PP de la Generalitat Valenciana, cada vot compta, tots i totes som necessaris…
El 27 de maig toca fer-los fóra, als del PP. I el 28 de maig tocarà, si hem fet bé els deures, procurar un govern de progrés per als valencians, un govern capaç d’il·usionar els valencians i d’emprendre un camí de recuperació, de dignitat, de justícia i de llibertat…, per a fer-lo possible també compta cada vot, tots i totes també som necessaris per això.
El 27 de maig, doncs, tenim un compromís amb nosaltres mateixos, tenim un Compromis pel País Valencià. Hem de complir.

Unió Europea: quin projecte i quines fronteres?

Article d'opinió de Michel Foucher
A Le Monde Diplomatique
L’ambiciosa iniciativa francesa d’un Tractat Constitucional Europeu (TCE) va ser rebutjada a través del sufragi universal el 2005, tal i com va passar amb el projecte de la Comunitat Europea de Defensa (CED), d’origen francès, rebutjat pel Parlament l’any 1954. Es confirmaria així el paral·lelisme d’aquests dos esdeveniments? El rebuig de 1954 va precedir la firma dels dos tractats de Roma tres anys més tard, l’un instituint la Comunitat Econòmica Europea (CEE), i l’altre la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (Euratom). Desembocarà el projecte del 2005 en un nou tractat institucional amb vocació de refundació d’aquí a tres anys?
El “no” francès, reforçat pel “no” dels neerlandesos, marca una bifurcació en el transcurs del projecte europeu. La declaració del 25 de març del 2007 a Berlín celebrant els èxits verídics d’un procés semi-secular n’ha pres constància. Insisteix en bases comunes renovades, evitant paraules pesades de desacord –com ampliació o constitució–, però fixant un calendari per l’any 2009, quan tindran lloc les eleccions al Parlament Europeu, seguides de la formació d’una nova comissió.
El “no” francès no rebutjava les innovacions institucionals proposades, sinó l’orientació de la Unió Europea (UE) en l’àmbit econòmic d’un costat, reflectida en les disposicions legals successives agrupades en l’apartat III del projecte del tractat; i, de l’altre, el sentiment d’una fugida endavant mal assimilada de la seva extensió territorial. El Tractat de Maastricht aprovat el 1992 per una feble majoria a França, va crear una moneda única i va confirmar la completa integració d’una Alemanya reunificada dins del sistema europeu.
No obstant, la conjuntura geopolítica del 2005 era diferent. A escala continental va començar per una ampliació a deu nous estats membre el maig del 2004, amb justificació històrica, no hi ha dubte, malgrat no arribar a ser objecte d’un enunciat polític intel·ligible, reduint-se a una mera decisió sense vot públic i creant la percepció d’una “història sense veu”. A escala extra comunitària, la fractura que va suposar l’elecció nord-americana de l’ús de la força a l’Iraq pesava sobre el projecte de TCE. El seu objectiu va ser reconciliar tots els europeus, desunits i traumatitzats pel seu desacord. Finalment, a escala planetària, la consciència tardana que la Xina (des del 1978) i després l’Índia (des del 1991) no només són països, sinó “móns” emergents que van incorporar-se al joc del mercat global amb els seus avantatges comparatius (competències i sous), les seves ambicions i, més banalment, la seva voluntat estratègica de sortir del subdesenvolupament i de la pobresa. En aquest cas la competència no ha vingut de certes reraguardes com Singapur, Hong-Kong i Taiwan, de reduït potencial demogràfic.
Es tracta doncs d’una mutació fonamental que provoca una nova gran acceleració de la Història, que afecta les situacions preses en els Estats socials europeus. Els electors francesos bé van percebre aquest triple canvi d’escala, de conseqüències complexes que impliquen una reformulació del projecte europeu en profunditat. Com afirmar-se doncs com a subjecte polític[1] via aprovació d’un text presentat com a constituent, en una situació marcada per la inseguretat econòmica i geopolítica?
La percepció d’una creixent vulnerabilitat social i el sentiment d’una evicció com assumpte polític van fer possible el “no” a una construcció europea representada en la seva dimensió de liberalització econòmica en excés i com un motiu d’evacuació de la llarga història i de la seva dinàmica geopolítica en els discursos. També era un “no” a la formació d’un conjunt polític heterogeni de fronteres indecises, tant contrari a la representació francesa d’un Estat –nació unitària de límits polítics clars i estables. Als Països Baixos –Estat fundador de la CEE i gran beneficiari del lliure comerç–, les reticències de l’electorat s’incardinen en el temor del risc de dilució de la identitat nacional –la raó d’ampliacions no controlades–, en la crisi de la tolerància tradicional de la seva societat cap a comunitats immigrades, i en el rebuig d’una despossessió de competències de sobirania encarnada pel mateix concepte de Constitució.
Si bé és cert que divuit estats van ratificar el text, dos dels quals, Luxemburg i Espanya, ho van fer a través de referèndum, altres set se’n reserven la tria. Aquest silenci prudent assenyala Estats en què la concepció majoritària és la d’una Europa sorgida de l’Associació Europea de Lliure Canvi (AELE)[2], que va de Portugal a Suècia, passant per Irlanda, el Regne Unit i Dinamarca, a la qual s’hi afegeix la República Txeca de Vaclav Klaus. Aquest no oculta la seva preferència per una simple “Organització d’Estats Europeus” en lloc d’una Unió amb poders considerats massa extensos. El cas polonès és particular. Està marcat per una mena de concentració sobiranista i populista d’una part de l’elit –contràriament a la creixent adhesió dels polonesos a la UE, inclosos els agricultors–, l’adhesió al molt avantatjós sistema del tractat de Niça sobre els drets de votació[3], i una difícil relació amb el veí alemany. La propera instal·lació de sistemes d’intercepció antibalísitics nord-americans a Polònia i a la República Txeca sobrecarregarà els contenciosos entre aquests dos països i d’altres, Alemanya al cap, sobre el tipus de relacions estratègiques que caldria establir amb Rússia.
A més a més, altres països comparteixen les reticències sobre les opinions dels dos països del “no”[4]. Després de tot, des de Lisboa fins a La Haia es comenta que si un Estat fundador i inspirador del projecte europeu, com és França, s’ha expressat d’aquesta manera l’any 2005, és que alguna cosa no rutlla. Molts responsables polítics associen tanta importància a qüestions de coordinació de les polítiques econòmiques dins de la zona euro als mecanismes que permeten reduir la inseguretat econòmica, al respecte de les identitats nacionals –implicant la fi de la fugida endavant de l’ampliació–, així com als afers institucionals.
Dues visions contrastades es desdibuixen. Una, que constata que la Unió continua funcionant inclús sota mínims, tendeix a subestimar les apostes institucionals, a privilegiar les iniciatives comunes en un nombre limitat d’àmbits, a preveure la Unió com una simple etapa intermediària cap a un món globalitzat, i a obrar per una extensió contínua de la UE. Gordon Brown estima que no hi hauria res de pertinent entre la nació i el món, tot i que sent primer ministre a l’estiu del 2007, podria modificar la seva postura. És també, amb petites diferències, la posició central dels Estats que no s’han expressat sobre el projecte de tractat. L’altra visió considera la UE com una comunitat política amb els límits clars que hauria de disposar d’institucions estables i eficaces i que hauria de ser capaç de reaccionar de manera limitada, de fomentar la solidaritat entre els seus membres i d’adoptar una política exterior més activa i més autònoma. Això és vàlid tant per a Alemanya i França com per a Espanya, Itàlia, Bèlgica, Luxemburg i Polònia, sense cap dubte respecte a la qüestió de seguretat.
Tanmateix, aquest segon conjunt d’Estats discrepen sobre les següents passes a fer. Alemanya resta tan pendent a un nou text institucional que la seva estructura implica federal, com passa en una Espanya descentralitzada i una Bèlgica –d’estructura encara més federalista– un clar repartiment de competències. D’altra banda, el seu pes demogràfic, que li dóna dret a tenir 99 diputats contra els 87 de França, Itàlia i el Regne Unit, la converteix en un actor major en els dos grans partits al Parlament Europeu, el socialdemòcrata (PSE) i el conservador (PPE). Si les disposicions institucionals del tractat rebutjat el 2005 haguessin de ser represes tal i com acordaven un nou text, el Parlament hauria de designar el proper president de la Comissió l’any 2009. Alemanya incrementaria el seu pes significativament en termes de drets de vot al Consell, passant de l’11%, segons el Tractat de Niça, a gairebé el 17%. A França, contràriament, l’objectiu de reconciliar dels electors del “sí” i del “no” sobre objectius europeus renovats no porta forçosament a situar el debat institucional al capdavant de les prioritats.
Una idea s’obre camí, consentida tant pels liberals belgues i luxemburguesos com per les corrents d’inspiració del centreesquerra (Itàlia) o els socialdemòcrates (França): es tracta d’un compromís més actiu dels governs de la zona euro en la coordinació econòmica i en les polítiques de suport efectiu al creixement. Concretament, i més enllà dels encantaments sobre la “governança” econòmica europea, es tractaria de prendre decisions concertades entre el grup de ministres de finances dels 13 països de la zona euro (l’eurogrup) i del Banc Central europeu (BCE) sobre la zona “gris” de la política de canvi respecte, sobretot, les monedes asiàtiques. Es tractaria tanmateix de posar-se d’acord sobre polítiques fiscals més ben harmonitzades i, per què no, de dotar la zona euro d’un ministre d’economia tal i com estava previst en el projecte de tractat constitucional en l’àmbit dels afers estrangers.
S’admet, finalment, que s’hauria de renovar i d’ampliar les polítiques comunitàries; una política agrícola més orientada cap a l’ecologia, una estratègia concertada de seguretat energètica –a falta de poder aconseguir una independència il·lusòria–, un creixent suport a la mobilitat dels investigadors, dels estudiants i dels aprenents així com als programes de recerca, una política de gestió “circular” dels fluxos migratoris que afavoreixi la mobilitat més que la migració definitiva o el seu retrocés subcontractat als Estats perifèrics. Tot això no es traduiria en un nou text constitucional, sinó en un debat de fons que no ocultés més els desacords o les divergències entre Estats membres i les forces polítiques i sindicals. Des del 2005 la realitat és que no hi ha debat sobre els objectius comuns en les reunions oficials de la Unió ampliada. Les sessions són cada vegada més curtes (de 2 hores i 30 minuts en el Consell Europeu del desembre del 2006) i les delegacions només intervenen en l’ordre del dia quan s’acorda amb antelació i quan han de fer valer punts de vista nacionals.
Podrà la presidència alemanya concloure les consultes realitzades –a cadascun dels 26 altres Estats membre amb un acord de base i un calendari clar– en el Consell Europeu de juny del 2007? La posició dels Vint-i-Set sembla haver-se acostat des del 25 de març; ningú descarta ja una nova ratificació; el projecte inicial és la base de partida inclús per a Polònia; el Parlament Europeu defensa el manteniment de la Carta dels Drets Fonamentals (part II del Tractat) i adhesions significatives en la dimensió social, sobre el clima, la zona euro i la seguretat energètica... però això dependrà, en gran mesura, del resultat en les eleccions presidencials a França[5].
El projecte europeu necessita ser actualitzat més enllà dels objectius econòmics i socials. A l’escala continental dels primers 50 anys hi convindria afegir l’escala planetària, on s’hi despleguen uns pesos pesants que incideixen en la vida dels europeus i europees. Esdevé indispensable explicitar els “interessos europeus” a través de debats públics i de propostes formalitzades en aquest nou context, diferent al del 1957[6]. Aquest concepte només apareix dues vegades en el document relatiu a l’estratègia europea de seguretat presentat el desembre del 2003 per Javier Solana, l’Alt Representant de la UE en política exterior i seguretat comuna, en relació amb la “governança” dels països veïns de la UE. Tanmateix, no apareix en l’informe anual d’activitat de la Comissió, ni tampoc en el capítol que tracta d’Europa com a sòcia mundial.
Aquesta discreció, o generalment aquesta inhibició, pot ser deguda al fet que l’aliat nord-americà s’ha encarregat de la defensa dels interessos estratègics europeus des del seu origen en el marc de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). És il·lusori esperar que es preservi l’Estat social i el mode de vida europeus (Artleben, segons Àngela Merkel) sense que els Estats membre de la Unió elaborin la seva pròpia perspectiva del món de manera autònoma, per tal de fer-la prevaler en la seva evolució en un sentit civilitzat i solidari[7]. L’interès europeu se centra en afavorir les pràctiques multilaterals sobre la base de la seva pròpia experiència semisecular de decisions concertades, base de la seva legitimitat, en un món policèntric on l’existència de diversos nuclis no garanteix forçosament la cooperació entre ells, i on Occident va perdent la seva capacitat de dictar l’agenda internacional com ho ha estat fent des de la fi del segle XVIII. No afecta únicament les negociacions comercials, sinó també altres àmbits, com la regulació i el desenvolupament durable (on la UE n’hauria de ser pionera).
Cinquanta anys després segueix sent difícil orientar-se en l’espai, tot i semblar fàcil referir-se a una cronologia ben coneguda. És una història més coneguda per una geografia incerta, tot i que no hi ha progressos per conèixer la història singular de les altres nacions europees. Perquè com es pot pretendre que hi hagi unitat i reconciliació quan s’ignora la història dels altres? Han calgut gairebé 60 anys –i l’impuls personal del President francès i del Canceller alemany– per a què nasqués el primer manual franco-alemany, encara que la seva redacció no va suposar massa problemes d’interpretació pels dos equips d’historiadors (tret de l’apreciació respectiva al paper dels Estats Units, més favorables al costat alemany).
Recordem que més de la meitat dels Estats membres no disposen encara d’ambaixada en els altres 26 socis. En un món marcat per la persistència de les representacions, com es pot imaginar que els ciutadans i ciutadanes puguin apropiar-se d’un projecte democràtic que faria desaparèixer les històries singulars nacionals i en qual no poden identificar el territori perquè, a causa de la seva fluïdesa, el tema segueix sent tabú? Heus ací una raó per tractar seriosament la sempre posposada –o tractada de forma culturalista– qüestió de les “fronteres”.
Les successives administracions nord-americanes són les úniques en tenir una idea estratègica clara dels límits últims de la UE. La Unió, vista des de Washington, hauria d’englobar el conjunt dels 46 Estats membres del Consell d’Europa –única instància en haver definit el seu perímetre geogràfic l’any 1995– excepte un: Rússia. En aquesta òptica la Unió esdevé la finestra civil i financera d’un conjunt politico-estratègic en extensió territorial, l’OTAN. Aquest escenari respon en realitat a una estratègia nord-americana no exempta de riscos per apartar Rússia, com és el cas d’Ucraïna, de Moldàvia, i dels Estats del Caucas del sud.
Un altre escenari geopolític i d’acord als interessos autònoms europeus consisteix a deixar de confondre permanentment “Europa” en els discursos i en les representacions, entesa com a una categoria socio-històrica de llarga durada i instituïda com a Unió Europea, és a dir, com l’associació voluntària d’Estats democràtics amb total legitimitat per decidir els seus límits, inclús de manera temporal[8], en una o dues dècades. Vol dir estabilització dels límits combinada amb una estratègia més eficaç d’acostament als Estats veïns, afavorint sobretot la circulació i la formació: convé sortir del “tot o res” de l’adhesió.
No obstant, dos problemes romanen dins d’aquest esquema. Als Balcans, on hi continua la fragmentació geopolítica, no és segur que l’oferta d’adhesió posi remei als dèficits de construcció estat-nacional i als imperatius d’un acord sobre les fronteres en aquests Estats encara poc viables. No convindria primer ser un Estat capaç de crear lligams normals amb els seus veïns abans d’esdevenir un Estat membre?
A Turquia és un fet que les negociacions continuen. La motivació principal és la por recíproca a perdre-hi l’un i l’altre. Seria realista apuntar l’existència d’una ambigüitat política major en el pla més immediat. El govern islamo-conservador de l’AKP condueix les negociacions amb Brussel·les, utilitzades per debilitar el poder militar, garantia de la laïcitat en una societat musulmana, com a primer argument justificatiu de l’adhesió. Les discussions han de seguir sense drames ni inventives. Turquia ja tindrà temps de decidir si consent les importants transferències de sobirania que implica pertànyer a la UE.
Els europeus i les europees, principalment la ciutadania francesa, podran viure novament com a subjectes polítics d’un projecte geopolític compartit si s’esclareix el tema de les fronteres de la Unió i la seva articulació amb el continent i les regions de les ribes mediterrànies; si es repensen i s’expliciten les finalitats i els objectius d’aquest conjunt europeu integrat en el món tal i com és; i si abans del 2009 els governants enuncien clarament les eleccions i les opcions de l’economia i de l’acció exterior –la qual hauria de ser la primera tasca a dur a terme.

[1] Alain Mergier, «Le Jour où la France a dit non. Comprendre le référendum du 29 mai 2005», Fundació Jean Jaurès/Plon, París, 2005.
[2] L’Associació Europea de Lliure Canvi (AELC) va instituir-se pel Tractat d’Estocolm del 20 de novembre del 1959 a iniciativa de Londres per fer de contrapès a la CEE, creada dos anys abans. Sis dels seus membres s’han anat afegint progressivament a la CEE (UE a partir de novembre del 1993); el Regne Unit i Dinamarca, el 1973, Portugal el 1986, Àustria, Finlàndia i Suècia el 1995. L’AELC només compta actualment amb 4 membres: Islàndia, Liechenstein, Noruega i Suïssa.
[3] L’Estat espanyol i Polònia compten amb 27 representants en les eleccions al Consell, segons el Tractat de Niça actualment en vigor. Això es tradueix per una sobrerrepresentació respecte al seu pes demogràfic, ja que tant Alemanya com França, Itàlia i el Regne Unit en compten 29.
[4] Michel Foucher, «L’Union européenne un demi-siècle plus tard: état des lieux et scénarios de relance» , nota 37 de la Fundació Robert Schuman, novembre del 2006.
[5] Llegiu a Bernard Cassen, “Els candidats a la presidència, lluny del món”, Le Monde diplomatique, abril del 2007.
[6] Michel Foucher, «Quels intérêts communs pour les Européens? Rapport Schuman sur l’état de l’Union», Fundació Robert Schuman/Edicions Lignes de repères, París, març del 2007.
[7] Un sol exemple: per què no es generalitzen les clàusules socials en els acords comercials de la UE amb països tercers? Llegiu “Un nouvel élan pour une Europe sociale”, text proposat per vuit ministres de treball (Bèlgica, Bulgària, Gràcia, Estat espanyol, França, Itàlia, Xipre, Hongria) el 14 de febrer del 2007.
[8] Michel Foucher, “L’Union politique européenne: un territoire, des frontières, des horizons”, Esprit, novembre del 2006.