Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
Als anys 70 es produí l’última de les crisis econòmiques globals del sistema que arrossegà amb tot. Els qui tenim certa edat recordem com l’atur se sitava en xifres superiors al 20%, com els bancs executaven hipoteques i els propietaris perdien així les seues propietats, com centenars de milers de petites empreses feien aigua i s’esfrondraven, com per arribar a finals de mes calia tindre 3 o més treballs… Aquella crisi dels 70 tingué com a eixida una reestructuració internacional del capital, una mena d’aliança de les grans corporacions per bastir el més inmens “pool” financer internacional que ha regit l’economia durant les últimes dècades.
Fa uns anys una vivenda costava, diguem-ne, 100 mil euros. Per adquirir-la, calia demanar un prèstec hipotecari a una entitat financera de 100 mil euros més les despeses, posem 11o mil euros, doncs. L’adquirent durant alguns anys ha anat pagant, retornant poc del capital i molt d’interessos. Posem per cas que fins hui per no perdre (el valor amb que comprà més allò que ja ha pagat pels diners per comprar), hauria de vendre per 170 mil euros. Hui el valor formal d’aquella vivenda és de, diguem-ne, 200 mil euros. Tot rodava bé, perquè any rere any el valor formal de la vivenda augmentava, un any el 20%, un altre el 30%, fins i tot un 40% o més en alguns moments. Un negoci rodó, per a l’adquirent, per al banc que facilità el crèdit hipotecari, per a tots…, o no? Doncs depén…, perquè esta lògica és perversa en si mateixa, té l’estructura d’un model econòmic ben conegut: la piràmide. I com qualsevol altra piràmide funciona bé, mentre que hi continua havent gent interessada a comprar pel valor adeqüat i per tant el preu formal del bé continua a l’alça. El cas és que ja no hi ha qui li pague al nostre adquirent els 170 mil euros que necessita per no perdre, no hi ha compradors perquè hui el preu del diners ha augmentat, és molt més car: ningú dóna amb tanta facilitat la hipoteca que sí donava ahir i les que hi dóna són prohibitives de cost… Què passa, però, quan s’esgota la base compradora? Doncs que la piràmide no rutlla i el model fracassa…, estrepitosament, cal dir. Hui el valor dinerari d’aquella vivenda és, efectivament de 200 mil euros, però no té comprador al preu adeqüat (170 mil euros mínim per a no perdre), i l’adquirent es veu en dificultats per continuar pagant l’alta taxa d’interessos de la seua hipoteca i retornar el capital prestat pel banc. El resultat és que, el negoci lluny de ser rodó, comença a mostrar els signes de l’esgotament, a donar els primers avisos d’haver fet aigua, i el valor formal de la vivenda és molt superior al valor real de la mateixa: la bombolla s’ha fet gran i està a punt d’esclatar. Això que entén qualsevol ciutadà que paga una hipoteca, sense necessitat d’una gran formació en economia, és precísament el que ha passat per segona vegada en un mes: el mercat hipotecari als Estats Units ha fet prou i les borses han començat la davallada, i en un efecte dominó s’ha estés des de Wall Strett a la de València, passant per tota la resta de borses del món.
És, potser, el segon avís borsari d’una mort anunciada, la de l’època de bonança, la fi d’un cicle econòmic del sistema que necessita d’una forta reestructuració internacional i global per continuar perpetuant-se. Saben vostès qui paga eixes reestructuracions globals? Efectivament, ha encertat, les paga vosté, l’altre, jo mateix… La banca mai no perd, sempre guanya.
A casa nostra ho tenim un poc més pelut encara. Portem anys de desmantellament de la nostra economia més productiva, amb una industria en retrocés, una agricultura en retrocés, i una economia basada en els serveis (que no en l’economia del coneixement encara), sobretot amb el turisme (el negoci de la rajola al nostre país està directament lligat al monocultiu turístic), tota la nostra economia està subsidiaritzada, inexistent l’autonomia energètica, de base productiva, ni tans sols l’alimentària, amb pràcticament un terç de la població inmigrada en els últims anys i dedicada a abastir de mà d’obra barata estos sectors…, que ens espera si la pedra deixa de ser el valor segur que ha sigut les últimes dècades? què poder preveure si, com a lògica conseqüència d’un temps de crisis, el consum minva, minva el turisme, minven els serveis…?
Si vosté no té memòria dels anys 70, recobre-la, perquè potser va a necessitar-la. Si té ocasió, faça-li un manual ràpid a eixos familiars més joves que no tingueren l’experiència de passar-se tres anys en l’atur, sense subsidi, de perdre aquella casa de 80 metres quadrats per no poder pagar-la, o de treballar setze hores diàries per pagar la cistella de la compra ja que era l’únic d’una família de 7 que treballava. Tremendisme? No, simplement llegir la premsa i fer cas dels avisos. No serà enguany, ni potser l’any que ve -dependra, en primer terme, de quant puguem continuar unflant la bombolla abans que faça puf, i, en segon terme, dels beneficis que done la següent guerra que impulsen, perquè el complex militar-industrial continua sent un baluard valiós en estes ocasions-, però és una aposta segura que vosté i jo acabarem pagant la seua crisi.
Als anys 70 es produí l’última de les crisis econòmiques globals del sistema que arrossegà amb tot. Els qui tenim certa edat recordem com l’atur se sitava en xifres superiors al 20%, com els bancs executaven hipoteques i els propietaris perdien així les seues propietats, com centenars de milers de petites empreses feien aigua i s’esfrondraven, com per arribar a finals de mes calia tindre 3 o més treballs… Aquella crisi dels 70 tingué com a eixida una reestructuració internacional del capital, una mena d’aliança de les grans corporacions per bastir el més inmens “pool” financer internacional que ha regit l’economia durant les últimes dècades.
Fa uns anys una vivenda costava, diguem-ne, 100 mil euros. Per adquirir-la, calia demanar un prèstec hipotecari a una entitat financera de 100 mil euros més les despeses, posem 11o mil euros, doncs. L’adquirent durant alguns anys ha anat pagant, retornant poc del capital i molt d’interessos. Posem per cas que fins hui per no perdre (el valor amb que comprà més allò que ja ha pagat pels diners per comprar), hauria de vendre per 170 mil euros. Hui el valor formal d’aquella vivenda és de, diguem-ne, 200 mil euros. Tot rodava bé, perquè any rere any el valor formal de la vivenda augmentava, un any el 20%, un altre el 30%, fins i tot un 40% o més en alguns moments. Un negoci rodó, per a l’adquirent, per al banc que facilità el crèdit hipotecari, per a tots…, o no? Doncs depén…, perquè esta lògica és perversa en si mateixa, té l’estructura d’un model econòmic ben conegut: la piràmide. I com qualsevol altra piràmide funciona bé, mentre que hi continua havent gent interessada a comprar pel valor adeqüat i per tant el preu formal del bé continua a l’alça. El cas és que ja no hi ha qui li pague al nostre adquirent els 170 mil euros que necessita per no perdre, no hi ha compradors perquè hui el preu del diners ha augmentat, és molt més car: ningú dóna amb tanta facilitat la hipoteca que sí donava ahir i les que hi dóna són prohibitives de cost… Què passa, però, quan s’esgota la base compradora? Doncs que la piràmide no rutlla i el model fracassa…, estrepitosament, cal dir. Hui el valor dinerari d’aquella vivenda és, efectivament de 200 mil euros, però no té comprador al preu adeqüat (170 mil euros mínim per a no perdre), i l’adquirent es veu en dificultats per continuar pagant l’alta taxa d’interessos de la seua hipoteca i retornar el capital prestat pel banc. El resultat és que, el negoci lluny de ser rodó, comença a mostrar els signes de l’esgotament, a donar els primers avisos d’haver fet aigua, i el valor formal de la vivenda és molt superior al valor real de la mateixa: la bombolla s’ha fet gran i està a punt d’esclatar. Això que entén qualsevol ciutadà que paga una hipoteca, sense necessitat d’una gran formació en economia, és precísament el que ha passat per segona vegada en un mes: el mercat hipotecari als Estats Units ha fet prou i les borses han començat la davallada, i en un efecte dominó s’ha estés des de Wall Strett a la de València, passant per tota la resta de borses del món.
És, potser, el segon avís borsari d’una mort anunciada, la de l’època de bonança, la fi d’un cicle econòmic del sistema que necessita d’una forta reestructuració internacional i global per continuar perpetuant-se. Saben vostès qui paga eixes reestructuracions globals? Efectivament, ha encertat, les paga vosté, l’altre, jo mateix… La banca mai no perd, sempre guanya.
A casa nostra ho tenim un poc més pelut encara. Portem anys de desmantellament de la nostra economia més productiva, amb una industria en retrocés, una agricultura en retrocés, i una economia basada en els serveis (que no en l’economia del coneixement encara), sobretot amb el turisme (el negoci de la rajola al nostre país està directament lligat al monocultiu turístic), tota la nostra economia està subsidiaritzada, inexistent l’autonomia energètica, de base productiva, ni tans sols l’alimentària, amb pràcticament un terç de la població inmigrada en els últims anys i dedicada a abastir de mà d’obra barata estos sectors…, que ens espera si la pedra deixa de ser el valor segur que ha sigut les últimes dècades? què poder preveure si, com a lògica conseqüència d’un temps de crisis, el consum minva, minva el turisme, minven els serveis…?
Si vosté no té memòria dels anys 70, recobre-la, perquè potser va a necessitar-la. Si té ocasió, faça-li un manual ràpid a eixos familiars més joves que no tingueren l’experiència de passar-se tres anys en l’atur, sense subsidi, de perdre aquella casa de 80 metres quadrats per no poder pagar-la, o de treballar setze hores diàries per pagar la cistella de la compra ja que era l’únic d’una família de 7 que treballava. Tremendisme? No, simplement llegir la premsa i fer cas dels avisos. No serà enguany, ni potser l’any que ve -dependra, en primer terme, de quant puguem continuar unflant la bombolla abans que faça puf, i, en segon terme, dels beneficis que done la següent guerra que impulsen, perquè el complex militar-industrial continua sent un baluard valiós en estes ocasions-, però és una aposta segura que vosté i jo acabarem pagant la seua crisi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada