L'Hijab prohibit i un cert progressisme mixorrer

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

Ho plantejava fa unes setmanes, per exemple, Ignacio Escobar: “ ¿algú sap explicar-me perquè en un col·lege públic una alumna no pot dur el vel (l’hijab) però una professora pot ser monja (i vestir hàbit)”. Bé, realment, arguments no falten -ni en un sentit ni en un altre, per acceptar amb normalitat l’ús de l’hijab a Europa -que puguen haver minarets a Suïssa o que n’hi haja menús amb carn halal en segons quins centres públics o qualsevol altre exemple que se’ns puga vindre al cap- o per rebutjar-ho.

Una primera qüestió, a la qual ja em vaig referir fa uns mesos en un article publicat també ací (El Burka i l’Hijab): no és pot posar al mateix nivell l’ús de l’hijab (que, efectivament, és un element provinent d’una tradició religiosa, però també cultural, no agresiu amb els drets humans) que el del burka (clarament atemptatori amb les dones i amb un declarat propòsit: fer-les invisibles, negar-les; és a dir, comparable al que significa l’ablació del clitoris ). I tampoc no val fer les trampes conceptuals com acudir a l’argument de l’imposició (que quan és certa, l’imposició, és rebutjable: supose que com també ho és batejar els recent nascuts o fer la primera comunió -o és que als xiquets i xiquetes se’ls bateja i fa prendre la comunió amb plena consciència?-…

Hui, un amic em preguntava si amb tanta comprensió no acabaria la meua companya sentimental lluint l’hijab. Ho confesse, no tinc la resposta. Puc dir que els valencians, valenciano-parlants, hem acabat parlant castellà d’una forma molt general, que els valencians -tots- no li fem oig a les hamburgeses anegades de keptxup i l’arròs tres delícies, que els valencians, en fi, no som precísament impermeables a les incorporacions culturals -i, ai, a les imposicions…- (és a dir, som igual d’impermeables que la resta dels europeus)…, tampoc no trobe, per incidir en la reflexió amb què començava l’article, que ens pose dels nervis en la nostra laica societat i aconfessional legalitat conviure amb tot el seguit de símbols religiosos i de valors culturals acomparables als que correspon l’hijab, sempre i quan eixos símbols i valors siguen els de la cristiana Europa… Així què, ja ho dic, no tinc resposta a la pregunta de l’amic, però si la meua companya sentimental li pega per posar-se un mocador, crec que em preocuparé sobretot perquè el seu somriure continue sent entranyable i viu, i potser m’ho prendre -o ho farà, qui sap- com un homenatge als més de 150.000 valencians moriscos que foren expulsats fa uns segles d’este, també el seu país…

Què hi ha, doncs, d’important en l’hijab i les periòdiques polèmiques que genera el seu ús. Doncs fàcil: l’hijab es correspon a una minoria inmigrada de certa importància demogràfica ja en Europa, però sobretot que està minoria és el “sud”. Ho direm amb unes paraules que el mateix amic que em preguntava sorneguer usava fa uns mesos per descriure’m la geopolítica que vivim en este inici del segle XXI: “Europa -Occident, per entendre’s- és l’Imperi Romà en el moment del declivi, lluitant contra els barbars. Però ara els nostres barbars no són al nord, són al sud, i com aquell quan guanyen la guerra és perquè ja estaven dins”. A més, els nostre Cèssar es va quedar sense enemic roig amb la caiguda d’un mur fa unes dècades i ja sabem que fabricà ràpidament tot un altre poderós satan que esgrimir com a raó de les seues guerres preventives: bandera roja caiguda, bandera de mitja lluna enlairada. Eixa és la por visceral que provoca l’hijab, i no les falses proclames pels drets humans i les hipòcrites raons esgrimides per impedir el seu ús -voluntari i natural- mitjançant la prohibició.

Em sembla perfectament entenidor que la dreta i el confessionalisme cristià s’arrapen els vestits davant un senzill hijab, però em preocupa i molt que una part de l’esquerra adopte semblants raons i postulats, perquè això només pot desembocar en alimentar perillosament la xenofòbia convertida en islamofòbia. Però és que, a més, eixos plantejament em semblen poc intel·ligents i pràctics per resoldre els problemes de la integració de la població inmigrada -d’esta població inmigrada, concretament, de la musulmana.

Efectivament, raons les hi ha en un sentit i en un altre, i el sentit comú sembla que ens exigix trobar una certa mesura, un cert equilibri, que ens evite afractura entre un “nosaltres” que siga excloent d’un “ells”. Confondre el laicisme -que és un valor irrenunciable de la democràcia republicana- amb la defensa de “los valores de Occidente” només pot portar-nos a ser de nou “la reserva espiritual” que proclamava aquell dictador dels qüaranta anys.

25 d'Abril, a la plaça del Mercat de València a les 12:30 h: Per la Sobirania Valenciana!

(Pel seu interés, reproduïm la Crida del secretari nacional d'Estat Valencià -i membre de l'ACR Utopia XXI- als sobiranistes valencians per participar en la manifestació per la Sobirania Valenciana del pròxim diumenge 25 d'Abril)

Amics i amigues, companys i companyes:

Fa unes setmanes, un grup de valencians vam prendre’ns la responsabilitat de tornar a convocar en el dia 25 d’Abril un acte nítidament polític a favor de la recuperació de la Sobirania del Poble Valencià, que en la data de 1707 per la força de les armes se’ns va substraure, esborrant-nos del mapa dels pobles lliures del món. Uns mesos després d’aquella batalla lliurada a Almansa, a les vores del nostre país, la monarquia borbònica espanyola oficialitzava, el 29 de juny, “por justo derecho de conquista”, la seua voluntat de convertir-nos en una colònia mitjançant la derogació dels nostres Furs, la nostra Constitució antiga, i de les nostres institucions sobiranes que conformaven aquell vell Estat valencià en forma de Regne. Més de tres-cents anys després, ací estem, vius encara, sotmesos encara al poder colonial d’Espanya, sí, certament…, però vius com a poble, i alguns irreductibles i confabulats per tornar a recuperar la llibertat.

Uns quants valencians, per segon any consecutiu, ens hem pres com a responsabilitat conmemorar esta data nefasta per als valencians, el 25 d’Abril, com un vertader dia de la ràbia, com un autèntic dia del compromís per recuperar allò que ens va ser arrebatat, allò que va costar milers de vides de compatriotes, allò que a dia de hui ens impedix la llibertat, perquè aquell Decret de Nueva Planta ha sigut reeditat després en moltes ocasions, l’última d’elles en forma d’eixa Constitució espanyola de 1978 que ens va deixar la dictadura de Franco com heretat perquè el Borbó continue sometent-nos…

No podem compendre un 25 d’Abril conmemorat el 24 o el 26, com no podem comprendre una conmemoració d’esta data que no situe la reivindicació de la Sobirania Valenciana com expressió unitària de la voluntat de tots i de totes de comprometre’ns amb un futur nostre, lliure, solidari…, els molts problemes i situacions injustes i indignes que vivim els valencians tenen 364 dies en l’any per ser posats en el carrer i per reclamar-ne una actuació distinta, el 25 és el dia d’unir les veus i les mans front a la situació més injusta i indigna que vivim: estar encara sotmesos a Espanya i ser espanyols per la força de les armes.

Per a nosaltres el país és la gent, i el futur del país, de la gent que viu de Vinaròs´a Oriola i vol compartir un demà junts, es condensa en una sola expressió: Sobirania! La condició necessària i imprescindible per a poder construir un futur distint és tindre els instruments per a fer-ho en les pròpies mans, tindre les claus de la nostra casa és condició sine qua non per poder construir un demà de tots i de totes. D’això se’n diu: Sobirania!

Per segon any consecutiu hem volgut que esta conmemoració política fora una conmemoració unitària de tot el valencianisme polític que reclama la recuperació de la sobirania. Per segon any consecutiu, formalment convoquen la manifestació de diumenge 25 d’Abril a les 12:30 de migdia, des de la plaça del Mercat de València fins les Torres de Quart, aquelles organitzacions que han volgut assumir públicament esta responsabilitat, i a la mateixa s’han adherit les entitats que han volgut fer-ho. Els qui hem assumit esta responsabilitat com organitzacions polítiques ho fem com a mers instruments de tots vosaltres, els sobiranistes d’arreu el país, no importa en quin partit militeu o si militeu o no en alguna organització.

Em dirigisc a vosaltres, com a secretari nacional d’Estat Valencià, un dels tres partits convocants junts a ENV i RVpve, per fer-vos una crida a tots i a totes:

Vos convidem a fer vostra la manifestació, a prendre en les vostres mans la responsabilitat, a alçar la veu ben alta i clara amb un sol crit:

Valencians, Sobirania!

Vixca València Lliure!

Joan S. Sorribes,

secretari nacional d’ESTAT VALENCIÀ

Cap a la transformació per la Lluita conscient

Article d'Opinió de Lluís Ronda i Berenguer
(publicat originalment a http://lluisronda.blogspot.com/),
que reproduïm pel seu interés

“Els éssers humans s’anguniegen per l’opinió que tenen de les coses, no per les coses mateixes”

“De la mateixa manera que no es pot governar en contra del sistema econòmic-capitalista, tampoc cap polític podrà actuar d’esquena als interessos d’aquells que el sustenten. Serà desestimat.”I

nterès general i bé comú esdevenen motius (d’engany) del capitalisme universal: l’home és l’eina de producció i consum en continu creixement que genera progrés i modernitat. La seua felicitat i plenitud és en funció del seu capital i bens materials guanyats en aquesta vida de competició. Tot és objecte de negoci i gira al voltant del benefici econòmic. Es monetitza tot àmbit. La privatització de bens i serveis públics i el control econòmic i financer en mans d’institucions que representen la globalització i el lliure mercat, provoquen precarietat i degradació en els llocs de treball, homicidis laborals, atur, desigualtat, exclusió social, pobresa, injustícia, contaminació, explotació, violació i depredació dels recursos naturals, extermini de pobles i d’espècies, etc.

L’augment de la pobresa i l’atur a Europa en aquestos darrers 20 anys ha segut espectacular, tot un exemple del que comporta aquest “model” polític-econòmic actual. En aquestes circumstàncies, el paulatí enfonsament dels drets socials aconseguits per la lluita obrera després de la 2ª guerra mundial, és indici de l’anihilament sistemàtic d’ideologies i sentències fins fa poc temps fonament de les polítiques anomenades d’esquerra. Els equilibris socioeconòmics dels territoris es dessacralitzen i es trenquen en nom del capitalisme global a través de multinacionals i amb l’ajut i protecció de l’OMC, el FMI i el BM. Els drets humans no existeixen per aquells que són obligats a abandonar les seues terres ni pels que, lluitant i resistint en defensa de la seua terra i cultura mil.lenàries, en són assassinats vilment per sicaris contractats o per exèrcits d’estats totalitaris en tant que els líders mundials i els seus “mass media” (global settler of minds) ens amenitzen amb discursos farcits d’ornamentades al.lusions a la llibertat, la pau, la justícia i els drets dels pobles, alhora que ens alerten sobre el perill del terrorisme internacional que ens amenaça, quina paradoxa! La tecnocràcia simbolitza el model polític del capitalisme i la globalització, la indústria armamentística i els exèrcits financen les seues campanyes en busca de la victòria “eleccional” que sotmet o subjuga els pobles en nom del deute extern, el progrés, la uniformitat, unicitat, homogeneïtat burocràtica… en base a una llengua, una cultura, una moneda única, un mercat mundial… i una via pecuària per a les masses impulsives. L’imperi és el “sistema” capitalista. Les seues eines: diner, poder i exèrcit. El seu axioma: “tot ens és objecte de negoci”. La societat benpensant se n’adona de la estupidesa i l’absurditat que representen les ideologies polítiques tradicionals en boca dels seus autoritzats, el desencís de la societat respecte a aquest model de democràcia creix dia a dia: especulació, tractes de favor, prevaricació, transgressió de drets humans, corrupció, mocions de censura, la injustícia de la justícia… en són indicadors d’una democràcia prostituïda, el poble ha perdut el poder! doncs la lluita entre partits ja no és ideològica, sinó esdevé pugna per vorer qui de tots serveix amb més “eficàcia” els interessos del “sistema”, allunyats, per tant, de la condició ètica que representen els programes electorals en els quals confia la ciutadania per autoritzar l’exercici del govern i de la dimensió humana que defineix al polític.

Davant aquesta dissoluta situació sociopolítica i mediambiental que sofreix el planeta, la humanitat ha de plantejar-ne la necessitat d’abaixar-se’n d’aquest tren temerari de la competitivitat, el consumisme, el creixement continu, l’expansió, l’explotació… Hem d’unir-nos en aquesta lluita per la salvació del planeta, no podem trair a la societat i a nosaltres mateixos col.laborant, alimentant o promocionant el “sistema”. Xarxes socials, mitjans de comunicació lliures i independents, associacions, trobades internacionals… hem d’aconseguir crear una consciència global de la realitat que ens empènye a comprendre la urgent necessitat de transformar l’actual sistema d’usos.

Els equilibris socioeconòmics dels territoris han de ser restaurats recuperant l’agricultura ecològica, el desenvolupament rural i sostenible i la sobirania alimentària, tot eliminant les grans superfícies que arruïnen el xicotet comerç de tot gènere. Cal restablir una indústria amb producció ètica que elimine les deslocalitzacions. Dotar de sentit i dignitat el nostre treball diari. Cal rebutjar el militarisme i la indústria armamentística del món, respectar la diversitat i la diferència en nom de les cultures, la convivència, la pau i els drets humans. Cal encetar una política de sobrietat, destinada a viure amb les necessitats reals evitant ser víctimes dinàmiques d’aquest consumisme salvatge.

Partint de l’actual situació, hem d’intentar restaurar l’harmonia entre ésser humà, natura i economia, encara que per aconseguir-ho siga inevitable “tenir consciència” d’un decreixement que comportaria, sense cap dubte, el nostre compromís ferm de renunciar a certes “comoditats” o “plaers”.Abnegació, sacrifici… difícil, dur, però no hi ha altra alternativa si volem salvar el planeta i l’esperit humà, si volem transformar aquesta societat.