El Burka i l'Hijab (a propòsit d'una pregunta racista formulada per la direcció d'ANNA NOTÍCIES)

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

Quan vaig llegir l’enunciat de la pregunta en ANNA (Hem de permetre aquesta cultura en els territoris de la Mediterrània Occidental, en la futura República Valenciana, en la futura República Catalana…? ) amb una pàgina de EL PAÍS en què apareix la fotografia d’una dona afgana vestint el Burka, vaig tindre sentiments i pensaments molt contraposats, ho confesse, també una certa vergonya i una molta indignació, que li hem de fer…
De vegades ens traixen a través del llenguatge les pròpies contradiccions, m’explicaré. Uns dies abans vaig declarar la meua admiració per la saviesa cultural dels pobles indígenes andino-amaçònics a propòsit d’eixos coneixements quasi genètics que tenen de coses que els europeus (els occidentals, en general, o universalment, els “desenvolupats”) fa segles que vam perdre, i la meua neboda, a qui li vaig fer el comentari, em va etzibar: “has semblat un racista”. Pensant pensant en la reflexió cruel de la meua neboda amb este vell militant d’una esquerra, per definició, antiracista, vaig acabar donant-li la raó. Doncs alguna cosa semblant passa amb eixa pregunta, maliciosa i poc pensada (espere) que ens proposa la direcció d’AnnaNotícies.
El Burka és un vestit, un vestit amb profundes connotacions criminals contra les dones, això és cert, marginador, excloent, insultant, i afegiu tots els adjectius que s’escauen… També és cert que en Afganistan, i algunes altres repúbliques (que no són les futures de la Mediterrània occidental que es referencien per l’editor, també obviant que són de l’occident mediterrani murcians, andalusos i balears, per esmentar només aquells baix l’Imperi espanyol -supose que un altre lapsus traïdorenc de l’inconscient), són la darrera protecció de les dones contra els més criminals abusos dels seus conciutadans varons (però això ja és tota una altra història).
En què s’assembla, doncs, la pregunta de l’editor d’Anna a l’admiració que jo vaig declarar pels indis andino-amaçònics? Doncs en dues consideracions prèvies: la generalització d’un fet a tota una nacionalitat, per la via de l’adscripció ètnico-cultural, o raça en llenguatge més vulgar, i per la universalització consegüent d’un valor al punt d’invalidar (com es suggerix per l’editor d’Anna) tots els valors d’eixa cultura, tant com en el meu cas per elogiar de forma absoluta unes cultures per la magnificació d’un aspecte concret de les mateixes. I això, es mire com es mire, és racisme.
Sí, el meu comentari vessava racisme, inconscient, atàvic, disfressat d’admiració i romanticisme fora de lloc, i la pregunta de l’editor d’Anna traspua el mateix racisme, que estic segur també és atàvic i fruit de la inconsciència. Perquè jo vaig oblidar que els mateixos pobles per qui declarava admiració es dedicaven també en temps no massa pretèrits a realitzar sanguinaris i cruels rituals, posem per cas, com l’editor d’Anna va oblidar que la mateixa cultura que dubta tinga cabuda entre nosaltres és part intrínseca de la nostra pròpia història i que també s’abilla, posem per cas, amb l’Hijab, un preciós mocador també molt representatiu de la cultura musulmana (era eixa la cultura a la que es referia l’editor d’Anna, supose…) i les connotacions del qual no són ni de lluny equiparables al Burka.
Definitivament, la meua neboda tenia raó en el retret que em va fer i ja em cuidaré en endavant de mirar molt bé a qui declare la meua admiració, o millor dit quins són els argument de la meua admiració. Ja m’agradaria que, qui corresponga, faça l’oportuna reflexió i rectifique preguntes que així formulades i sobre eixa base només ens poden aconduïr a escenaris absolutament rebutjables. El racisme de vegades el tenim tan a flor de pell que només un exercici de saludable i honrada racionalitat ens pot salvar d’esdevenir una nova bèstia. Només faltava que acabarem impedint que en les nostres escoles i en la futura República Valenciana, les noves valencianes musulmanes no pogueren lluir l’Hijab o que acabàrem aplaudint una nova reedició d’aquella expulsió dels valencians tagarins.

Proposta de Campanya de SMS a favor de la Renda Bàsica Ciutadana universal i incondicionada

L'activisme social fa escac a l'incombustible Rita Barberà, mentre l'esquerra i el valencianisme institucional continuen absurdament en l'inoperància

EDITORIAL

Fa deu dies, més o menys, els Salvem el Cabanyal obtenien una primera victòria recent en pronunciar-se el Tribunal Suprem espanyol en contra de les decisions del govern municipal de Rita Barberà respecte dels barris mariners de València. Fa uns pocs dies, era la fiscalia qui atenia les raons de la gent de Cercle Obert de Benicalap i posava sota la lupa judicial de nou a Rita Barberà i al PP valentí, a propòsit de la construcció del nou estadi del València CF, amb un nou tanteig a favor dels moviments socials. Hui és un jutjat del Cap i Casal qui revoca les decisions del consistori municipal dirigit per l'incombustible Barberà sobre la Subestació de Patraix i la declara perillosa, donant la raó a la plataforma ciutadana que dugué l'iniciativa i la protesta: un nou gol en la porteria "pepera".

En poc més de deu dies, doncs, tres accions iniciades i avalades no pels partits polítics de l'oposició municipal, no per la suposada esquerra i el valencianisme institucionalitzat, sinó per l'activisme ciutadà, pels moviments socials actius, que són els que fan escac al poder monolític i creixent electoralment del PP valencià i de Rita Barberà.

Alguna reflexió s'hauria de fer al respecte. Quan els partits polítics en l'oposició no juguen un paper eficaç ni tan sols per controlar i oposar-se als designis de la dreta especuladora, o com a mínim oferir una certa dosi de resistència real; quan la inoperància d'eixa classe política progressista i panxacontenta és tan evident que la seua màxima estratègia és l'espera del desgast que no arriba -ni se l'espera- del PP (i no voldríem pensar ja si, posats a enfarinar-se definitivament, no acabe algú sentint-se temptat de compartir governs amb eixa mateixa dreta); quan la desaparició d'eixos partits polítics de l'escena social i ciutadana, i la seua invisibilitat, és tan inmensa, com falta de vergonya és la seua aparició a poques setmanes per reclamar el vot que no han sabut guanyar-se en el dia a dia com a instruments vàlids i compromesos amb les reivindicacions populars..., quan tot això és el pa de cada dia a València..., alguna reflexió caldrà fer.

I no val tirar balons fora i parlar del control mediàtic que exercix el PP; no val argumentar sobre les febleses pròpies; que no vinguen amb excuses de mal pagador explicant l'excel·lent treball fet en algunes institucions; que no ens conten que els ciutadans, al cap i a la fi, voten el que voten i sancionen així el que passa després; que no ens vinguen a dir que estos nuclis activistes que, ací i allà, mantenen, dèbil, dispersa però viva, la flama de la reivindicació i la dignitat popular, són només sorollosos revoltats romàntics (o alguna altra definició encara més pejorativa que de tant en tant s'escapa per boca d'algun acomodat a "lo políticament correcte").

Quan ha de ser una associació d'inmigrants la qui marxa a peu 400 quilòmetres per reivindicar la moratòria hipotecària que pose fi a l'interminable allau de dessallotjaments per impagaments; o ha de ser un pomet de cooperatives socials les que han de posar en marxa un Fons Solidari i un Banc d'Aliments que ajude un poc a centenars de persones que no és que ja no arriben a final de mes sinó que malden cada dia per dur a casa seua un plat de menjar; o una colla de joves qui se planten davant del centre de reclusió dels "sense papers" exigint el seu tancament inmediat, abans que no acaben expulsats sense contemplacions..., quan tot depén de l'activisme social i l'escac al poder, quan es produix, ni que siga per vies judicials, ve per la via també de l'acció ciutadana, sense que eixa esquerra suposada i eixe valencianisme institucionalitzat siga capaç de moure peça en el tauler..., alguna cosa profunda passa davant la qual no podem quedar ni muts ni còmplices.

La Regeneració Democràtica que ens urgix ha de començar des d'allò més pròxim, hem d'atrevir-nos a dir que este estat de coses no té solució en els estrets marges del sistema -de fet, este estat de coses és la conseqüència inevitable i desitjada d'estes regles de joc-; hem d'atrevir-nos a sacsar amb força el propi arbre i podar tot allò que té d'improductiu i que ens impedix reverdir i crèixer.

Estes són les condicions ineludibles per afrontar el repte d'una esquerra i d'un valencianisme polític vertaderament arrelats en la societat valenciana, vertaderament part consubstancial de la ciutadania, instruments de transformació i de poder popular.

La sobirania comença per ahí, per ser sobirans entre nosaltres, per separar el gra de la palla i i tirar una ratlla que tots puguen percebre ben clara i diàfana, la que separe als qui són el poder o volen ser part d'eixe poder, i als qui volem fer valdre els versos d'aquella vella cançó: "Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer". I com aquell: "Si no et donen, pren!".