Balances fiscals: solidaritat o expoli?

Article de Joan S. Sorribes

Han tardat anys a fer-ho de nou. I és que les xifres són evidents i clares. Els valencians (i els catalans, i els illencs…) perdem cada any una porra de milions d’euros dels nostres propis diners que se’n van a l’Estat espanyol sense retorn de cap mena. Som uns “paganinis”, no uns ciutadans. Són els mateixos diners que ens falten per a tindre les infrastructures que necessitem com a país, la sanitat, l’educació, el benestar, la protecció social que necessitem com a ciutadans, les inversions en Investigació i Desenvolupament, en comunicació, en suport a l’agricultura, l’indústria i l’economia productiva, el calerons que no tenen les nostres microempreses, els nostres autònoms, els nostres treballadors, la protecció que no disfruten àmplies capes de la població valenciana…, són els mateixos diners que ens convertixen any rere any en pobres: perquè els valencians som pobres, més pobres que no aquells que reben de mans de l’Estat espanyol els diners que cada any ens furten.
I ací estan les dos claus de l’assumpte de les balances. Ens diran: és el preu de la solidaritat. Mentida, fals de tota falsedat. La solidaritat és voluntària sempre (primera clau). No hi ha solidaritat quan els valencians no decidim què aportem, a qui i per a què: directament és l’Estat espanyol que ens trau els diners, els controla i ens lleva el que vol. D’això se’n diu expoli (segona clau). I d’este fenòmen, tenim en la història el nom exacte: colonialisme. Som una colònia dels espanyols, perquè és Espanya qui mana i qui ordena i qui disposa d’allò que és nostre, que és el nostre esforç, que és el nostre producte, que és la nostra suor, que és el nostre pa de cada dia… I com que som una colonia, per definició no som ciutadans, som súbdits d’una monarquia espanyola que actua de metròpoli…
Tot això plegat ja ho sabíem, però ara, amb els comptes en la mà, tot és més clar, aigüeta clara: fotuts i arrimats al marge, al marge dels que són, com nosaltres, també tractats com colònies, que són també expoliats…
El camí d’una societat colonitzada i expoliada no pot ser altre: Independència!
Transitòriament es podria parlar de Concert Econòmic, per a paliar una mica esta inmensa injustícia, però això no té volta de fulla: Espanya no ens convé als valencians, Espanya és una ruïna per al País Valencià, un pou sense fons…

Esquizofrènia insostenible

Article de Carles Arnal

La sostenibilitat és ja un concepte teòric ben consolidat i respectat. Fins i tot aquells que fustigaven verbalment als ecologistes per demanar, des de fa més de trenta anys, el mateix que es resumeix en aquest concepte, diuen ara ser defensors acèrrims de la sostenibilitat. Mai se’ls ocorreria (almenys en públic) atacar el concepte de desenvolupament sostenible (encara que, per la falta de pràctica, de vegades l´anomenen “creixement sostingut”, és a dir, el contrari). Però tot açò passa en el món fantàstic de les idees pures.
Hi ha una esquizofrènia total entre el discurs teòric i benintencionat i el discurs concret, “pràctic”, en la boca de molts “líders” socials. Dels fets ja no en parle, perquè ací no hi hi ha esquizofrènia: la coherència i omnipresència de l´insostenibilitat és total. Els mateixos dirigents dels grans partits amb accés a quotes importants de poder, els mateixos editorialistes, articulistes, experts, tècnics, etc., que eleven cants a la sostenibilitat en el món ideal dels conceptes… el mateix dia, en el mateix mitjà de comunicació, fins i tot en el mateix discurs o article, acaben defensant projectes i actuacions concretes (aquests sí, del món real) que són netament contraris i incompatibles amb la sostenibilitat. Com és això possible?
Si aquesta mena de contradiccions passaren en el camp humà de la salut, per exemple, ho trobaríem ridícul i contradictori i de seguida faríem un somriure irònic, com el que dediquem a aquella persona que no s´explica com està tan grossa, mentre devora un enorme plat de menjar i en té altre major per després. Si anem al camp de l´economia les contradiccions d´aquesta mena també tenen efectes catastròfics. Si una persona guanya 2.000 euros al més, per exemple, i en gasta 2.500, no fa falta esperar molt de temps perquè arribe el desastre quan s´acaben els estalvis acumulats. Als que actuen així no els diríem esquizofrènics, però els dedicaríem una sèrie de qualificatius poc amables, com irresponsables, ingenus, pobres, desgraciats, etc.
Però la nostra societat està fent el mateix en relació al seu medi. Consumim molts més recursos dels què necessitem i emetem més residus dels què pot admetre el nostre entorn, amb greu perill per a la nostra salut i la nostra butxaca. Exhaurim recursos no renovables i repartim residus contaminants per tot arreu, amb una indiferència i una irresponsabilitat que poc ha d’envejar a la imbecil.litat dels casos quotidians exemplificats abans. Com ens ho podem permetre? Potser la diferència més destacada és que ací es tracta de problemes i decisions globals, no únicament personals. Les actituds personals són importants però molt insuficients si no modifiquen les decisions globals, què són polítiques i econòmiques. La societat, a través dels seus representants i administradors, ha de ser conscient que, si vol arribar a la sostenibilitat, ha d´actuar en conseqüència, no basta amb anunciar-ho en espots publicitaris.
No es pot admetre el discurs d´aquells que diuen estar compromesos amb la sostenibilitat, però promouen, aproven o faciliten ciutats insostenibles en les quals els cotxes cada vegada abunden més, o que promouen urbanitzacions disperses que requereixen quantitats majors de tota mena de recursos per mantindre´s. O aquells que confonen el progrés amb la major quantitat de carreteres, autovies i AVEs, o que troben normal, i fins i tot necessari, consumir cada vegada més aigua, més energia i generar cada vegada més residus contaminants. Però en cada pàgina d´aquest mateix diari (i de qualsevol altre), trobarem al costat de les bones intencions de sostenibilitat, les demandes i propostes insostenibles.
Necessitem polítics, investigadors, divulgadors, mestres, etc., que no siguen esquizofrènics. Que no ens demanen, al mateix temps, que estalviem aigua, mentre ells dissenyen o defensen transvasaments; que no ens recomanen bombetes elèctriques de baix consum mentre ells programen noves plantes de cicle combinat. Que no ens parlen de les bondats del transport públic mentre no restringeixen al tràfic cap carrer, i mentre aproven nous quilòmetres d´autovies. Aquesta mena de persones són molt perilloses, no sols perquè la seua contradicció és tan flagrant com la de l´obés que demana grans racions de menjar o l´irresponsable que es gasta els diners que no té. El problema és que decideixen en nom de tots per administrar de manera insostenible el que és de tots, el patrimoni únic, global i limitat de la humanitat: el medi ambient.
Si no camviem urgentment els gestors polítics i els líders socials actuals per altres coherents i compromesos de veres amb la sostenibilitat, el futur no sols no serà bonic, no serà còmode, no serà segur, … no serà, simplement.

Aquell maig, fa 40 anys

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

Un 3 de maig, fa 40 anys, un reduït grup d’estudiants posà en solfa l’ordre establert, el sistema en conjunt, en un dels països centrals d’Europa: França. Dies abans sis membres del Comité Nacional de Vietnam havien sigut arrestats, i el menut grup de vuit joves (vuit, res més) de Nanterre organitzà un acte de protesta que es va vore afavorit en la seua repercusió perquè en la residència femenina de la mateixa universitat havien prohibit als joves seguir un partit de futbol. La resta de l’afer és allò que passà a la Història com el Maig del 68: un terratrèmol revolucionari, una revolta mítica que no es pot analitzar aïlladament de la Revolta de Praga, del moviment Hippie, de les protestes contra la guerra del Vietnam, de la irrupció dels nous moviments com el feminisme, l’alliberament gai i l’ecologisme, del Guevarisme, Ho Xi Ming i el Black Power…

“L’accio no ha de ser una reacció, sinó una creació”, deien en aquell maig per a expressar que no era prou amb el qüestionament del sistema, sinó que s’havia de formular un mínim de construcció futura, una il·lusió col·lectiva susceptible de convocar la majoria a la revolea. I per subrratllar esta voluntad creadora, aquella esquerra nova, al marge de l’esquerra oficial (que criticaven tan ferotgement com la dreta: “Tens 25 anys, però el teu sindicat és del segle pasat”), els revoltats apostaven per “La imaginació al poder”. La destrucció de l’ordre establert, de l’ordre vell, ha de lligar-se a la construcció d’un ordre alternatiu global, i això sols és posible amb la gosadia desacomplexada de posar dempeus una utopia que, necessàriament, comporta dues premisses: la renúncia als vells dogmes i la renuncia a la gestió del sistema. Quan la consciència de l’impossible regeneració dels vells valors confluix amb la consciència de la impossibilitat de reforma del vell sistema, tenim un maig. El d’aquell any ho expressava convocant la gent a “Oblidar tot allò que hem aprés. Comencem a somniar!”.

Els revoltats partien d’un fet fonamental que explicava la possibilitat de revolució: “El patró et necessita, però tu no necessites el patró”. Efectivament, els subalterns, els damnificats, els explotats, no necessiten l’explotador, és més, la condició sine qua non per deixar de ser subalterns, damnificats i explotats no és altra que la desaparició de les condicions que fan possible això i, per tant, dels explotadors. Una idea tan simple i elemental només apareix diàfana en pocs moments de la Història per a la majoria social, I la seua conseqüència ineludible es pot transcriure de moltes maneres, sense dubte també amb la radical fòrmula emprada aquella primavera: “La Humanitat mai no serà feliç fins el dia que l’últim buròcrata siga forcat amb els budells del darrer capitalista”. Escatologia i radicalitat agressiva a banda, no trobareu una veritat més escandalosament clara de com és possible una revolució i del preu que necessàriament s’ha de pagar.

Per supost, ells, els “integrats” faran taula plana i negaran el preu que s’ha de pagar per mantindre el sistema, els seus privilegis i domini, infinitament major i tràgic, fins al punt d’abolir la consciència i qualsevol repunt de pensament crític.

Però aquell maig aportà alguna cosa més, radicalment distinta, alhora que íntimament lligada la tradició dels canvis socials: el centrament en la persona i la raó personal que, sumada a altres igualment personals, motivava la revolta. “L’avorriment és contrarevolucionari”, indicava la recerca de la felicitat i de l’autodeterminació personal com elements claus en el naixement d’un nou subjecte revolucionari. La recerca de dos ambicions íntimament lligades a la democràcia se situaven al centre de l’objetiu de la revolució, i comportaven que la futura construcció que es proposava el moviment era no sols d’un model social nou sinó, encara més, d’una Humanitat nova: “No volem un món on la garantia de no morir supose el risc de morir d’avorriment”, avorrits de negació, de pensament únic, de finals de la Història, de possibilisme… Este nou subjecte revolucionari que apareixia en els anys seixantes ho feia expressant amb ironia la seua arrel i la seua radical novetat: “Sóc marxista, de la tendència de Groucho” i “Prenem seriosament la revolució, però no ens prengam seriosament nosaltres mateixos”, davant l’ortodòxia de les esglésies revolucionàries anclades a un sistema que ja després de la II Guerra Mondial havia deixat d’existir com a dominant, per donar pas a l’actual. I els revoltats, admirablement, deixaven constància de la que hauria de ser una ratlla que separara els llibertaris dels lliberticides, amb una divisa tan innocent com contundent: “Prohibit prohibir”.

I ells tancaren files. Tots ells. El detentadors del poder, la dreta i l’esquerra oficial, els dels ministeris, els dels sindicats i els de les oficines de les grans empreses, els armats amb fusells, els armats amb lleis, els armats amb talonaris, els armats amb diaris i televisions…, tots. El maig del 68 durà el temps que dura qualsevol maig i només la promesa “Això és només el principi, continuarem lluitant” ens fa a alguns elevar-lo a categoria de mite, mentre que el sistema fagocita aquella idea convertint-la també en un banal objecte de merchandising, com l’efigie del Crist i del Che, al costat de la Coca-Cola i del Pato Donald. Que fallà aquell maig? Perquè aquella primavera no continua fins acomplir els seus propòsits? No era prou. No va ser prou, tot i que va ser molt. Potser en el seu naixement trobem la resposta més cabdal: “Els que fan la revolució a mitges, no fan més que cavar les seues pròpies tombes”.

40 anys després d’un maig, hui mateix, a qualsevol racó del planeta “Sota l’asfalt, hi ha la platja”. I hui, encara més que ahir, fa 40 anys, front a un sistema que ens aconduix a la desaparició global cal “Ser realistes, exigim l’impossible”. I com en maig del 68 res podem esperar d’ells: “No anem a reivindicar res, no anem a demanar res, ocuparem”, o literalment ens faran fora. No podem mendicar el nostre dret a ser i a ser lliures i a ser plens: “Estan comprant la teua felicitat: ròba-la!”. I ells estaran enfront, com ahir, com sempre: “La barricada tanca el carrer, però obre la via”.