DECLARACIÓ

L'A.C.R. UTOPIA XXI va nàixer l'any 2004. És voluntat d'esta entitat cooperar amb altres grups republicans, sobiranistes valencians i d'esquerra, en la tasca de reflexió i formació, però també en l'acció política directa, en el camí cap a la recuperació de la Sobirania del Poble Valencià i la instauració de la República Valenciana. La promoció de la Llengua i la Cultura Valenciana són objecte principal també de l'acció de l'associació.

6.12.07

6 de desembre: La Constitució se costipa?

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Un any més, i ja fa 29, arribem al 6 de desembre, i un any més hi haurà solemnes declaracions i solemnes falsificacions a propòsit de l’aniversari de la Constitució del 1978, no solament amb interpretacions més o menys distorsionades dels fets, amb discutibles, com a mínim, significacions, sinó fins i tot amb la pura i dura manipulació i ocultació dels fets que conduïren a la Carta Magna espanyola…, res de l’altre barri, que és secular la màxima que diu que la Història la fan els vencedors. Enguany, però, el bloc constitucionalista espanyol tancarà files amb una monarquia que té moqueta en el nas, anunci potser d’un costipat major que qui sap si demà serà ja una pneumonia, per això els constitucionalistes l’embolcallen i protegixen amb la rogigualda més que mai, aplaudixen qualsevol mostra de vigor encara que siga tan qüestionable com ordenar callar un president electe d’un altre país, i entretenen el refredat reial amb un culebrón de fer passar per l’Audiència nacional espanyola díscols dibuixants de llapissera, revoltats de mistera i foto socarrimada, i rebels de la paraula, tot ells situats, això sí a l’esquerra… No, no confonc les coses: Constitució espanyola i monarquia són una i indissoluble, la integridad de la Nación Española. La República, espanyola, o és un memorial o és, com a proposta de futur, bé un regne sense corona o bé un impossible històric. L’aniversari d’enguany precedix el que farà 30 l’any que ve i que, temps al temps, tindrà suc i molla: espereu per al 2008 un pletòric nacionalisme espanyol que podrà, finalment, corejar amb lletra el seu himne. No deixaran passar l’oportunitat d’una xifra tan rodona per vacunar la Constitució contra el contagi republicà i sobiranista, i menys encara quan en l’agenda de l’any es dirimix el govern de la Moncloa, l’Estatut català passat pel Constitucional, i la proposta d’Ibarretxe… Mal any per anar a buscar “federales” a Madrid, si és que hi ha algú que encara els busca. I ben mirat, ja s’ho faran ells…, nosaltres, perquè no els deixem la seua Constitució i directament ens anem d’Espanya?

11.11.07

Indignació absoluta

Article d’opinió de Joan S. Sorribes
(Un jove de 16 anys és assassinat hui a Madrid per un escamot neonazi)

Indignació i ràbia. No trobe altres paraules, ni vull trobar-les. Setze anys només. Havia de passar. Més tard o més d’hora, havíem de tindre un cadàver. L’escalada d’accions feixistes, l’escalada de la coordinació dels escamots de l’ultradreta que hem anat denunciant havia de cobrar-se una víctima de nou. Ha sigut la de Carlos…

Esta ultradreta s’està alimentant de la passivitat de les autoritats juficials, policials i governatives davant l’allau de fets, cada vegada més violents, cada vegada més organitzats, cada vegada més desavergonyits d’uns grups que darrere excuses xenòfobes, racistes, nacionalistes espanyoles o populistes, són allò que són: feixistes. La gent de brega i bronca fàcil que formen els escamots són la punta de l’iceberg d’alguns encorbatats que semblen decidits a escalfar l’ambient amb boiroses i gens benèvoles intencions.
El discurs d’aquells que volen reduir estos fets a meres baralles entre bandes rivals, a l’exaltació d’extremistes d’un i altre costat, a fets aillats de descerebrats sense relació ideològica o política, només es poden considerar com una irresponsabilitat o com un insult a la intel·ligència.
A esta gent cal parar-li els peus, abans que els seus peus ens esclafen el cap a tots els demés.

I perquè no es calla Chávez

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Ahir Juan Carlos I, d’ofici rei i en ple exercici professional en la Cimera Iberoamericana, li etzibà a Chávez, president de la República Veneçolana, un sanguini: I tú, perquè no et calles? I Chávez, clar, no es callà.
I perquè no es callà Hugo Chávez? Doncs, si més no, perquè el senyor Hugo Chávez, mal que li pesse a alguns, és un president elegit i reelegit democràticament pels ciutadans de Veneçuela, té darrere seu tota la legitimitat que donen els milions de vots que una i altra vegada han sentenciat que encapçale la màxima autoritat i representació dels veneçolans…, i qui el manava callar no, ni mai passà per les urnes ni se l’espera en unes eleccions, i el seu càrrec, el de la màxima autoritat i representació de l’Estat espanyol, prové de dos circumstàncies, com a mínim, dubtoses: el seu cognom, Borbó, i la voluntat del dictador Franco que el precedí i el posà on ara està. Per això, Chávez no callà i continuà denunciant la injerència d’un ex president espanyol, el senyor Aznar, el del bigotí i ara amb meleneta, en els assumptes llatinoamericans, fent de mamporrero del govern nord-americà del senyor Busch i de les grans corporacions multinacionals, incloent les espanyoles, responsables en gran part de la situació miserable de milions de ciutadans d’aquells països i que hui se senten prou més que molestes pels canvis que es produixen en el centre i en el sud d’Amèrica i que representen la pèrdua de poder de les grans oligarquies, de les multinacionals, de l’Imperi i dels seus vassalls. Una onada que, cal subrratllar, es produix amb la força dels vots, amb la democràcia, amb la voluntat de governs legítims i democràtics i amb representants legítims i democràtics, no amb dictadors manus militari, ni amb titelles posades per la CIA… Chávez no calla perquè, des de la legitimitat de ser el president electe de la República Veneçolana, té tot el dret a representar el seu país, els seus ciutadans, i denunciar el setge a què alguns poders i poderosos volen tornar a sotmetre’ls, encara que siga en una Cimera Iberoamericana que paga i organitza l’antiga metròpoli a vegades amb la poc dissimulada voluntat de recrear el seu passat colonial.
Les preguntes que ningú no ha fet encara i que queden en el tinter haurien d’anar dirigides a Juan Carlos I: I vostè, vostè perquè parla? En nom de qui parla vostè? Qui l’ha triat a vostè per ser la meua veu?