Llibertat, llibertat, llibertat! (Carta oberta als republicans i demòcrates, sobretot als espanyols)

Article d'opinió de Joan S. Sorribes
Llibertat, llibertat, llibertat! Crec que són les paraules més belles que conté l'Himne de Riego. I és eixa senzilla paraula, gran en la seua senzillesa, la que està en joc estos dies quan el tribunal especial espanyol dit Audiencia Nacional, actuant de nefast bomber per compte de l'estat i de les més tossudament reaccionàries classes polítiques s'empeny a criminalitzar i dur a presó les expressions cíviques del sentiment republicà i nacionalista.
Tres vegades repetix el vell himne republicà la paraula “Llibertat”. I tres són les agressions, efectivament. És crucial que siguem capacos d'identificar les tres agressions, perquè no podem defensar-nos només d'una d'elles, sinó de totes elles alhora.
La primera agressió és a l'expressió, a la pura i simple capacitat que tenim els ciutadans en democràcia per a expressar com considerem més adeqüat el nostre criteri, sempre que no es recórrega a l'exercici de la violència. Cremar una foto, com cremar una bandera, no és un acte de violència. Només un feixista o un hipòcrita poden ser capaços d'identificar la crema d'un símbol amb un acte de violència.
La segona agressió és al nostre dret a decidir sobre tot quant ens afecta com a ciutadans, inclós, molt especialment, la forma de govern i els valors que volem donar-nos col·lectivament. I això es fa marcant l'agenda i posant sobre el tapet les qüestions, sense acceptar els xantatges de la “conveniència” i molt menys les amenaces o recordatoris al paper de l'exèrcit per a “defensar la unitat d'Espanya i l'ordenament constitucional” (fins i tot en contra de la voluntat dels ciutadans?).
La tercera agressió és al dret a decidir què som, què volem ser. Espanyols? No li negue el dret a ningú a sentir-se tal, ni pretenc tindre cap pes en la decisió que uns altres prenguen referent a això. Però reclame el mateix per als qui no ens sentim espanyols ni ho volem, i ens sentim senzillament valencians, bascos, catalans, navarresos, andalusos, gallecs…
Els cipais de l'estat saben bé la seua jugada. Al nostre envit col·lectiu responen ara intentant dividir-nos, desmobilitzar-nos, impedir que la nostra veu arribe nítidament a tota la societat i desperte el dormit anhel de llibertat. Per això argumenten ara els uns que és cosa de quatre radicals, i uns altres que no es tracta de república sinó de trencar Espanya, i uns altres que fins i tot la dretra filofeixista està ultramontana i republicana, i uns altres que “no és el moment”, “que la ciutadania no està la labor”…
I tenen raó els cipais. Mentixen només perquè diuen la veritat a mitges. Els qui hui defensem la crema de fotos som radicalment demòcrates i estem radicalment convençuts que només promovent un trencament democràtic defensarem la llibertat; és veritat, no es tracta d'una república, sinó d'algunes repúbliques, tantes com els ciutadans de cada país que hui forma l'Estat espanyol decidisquen donar-se a si mateixos, trencant Espanya, eixa Espanya seua que només s'ha construït amb la força de les armes, i deixant que els pobles lliures decidisquen què llaços volen mantindre en el futur; clar que hi ha feixistes alimentant el sentiment antimonàrquic amb propòsits esbiaixats, sempre va haver d'esta fauna o no recordem la Falange?, i hui se'ls escolta en emissores de ràdio i se'ls llig en alguna premsa…, I què?; i clar que no és el moment, per a ells mai haurà arribat el moment que es pose fi al seu poder, a les seues prebendes i privilegis, als seus interessor bastards, a la seua covardia, a les seues cessions…, Quan per a ells haurà arribat el moment adeqüat de marxar-se? I sobretot, quan ho sabrem nosaltres i com? Els demanem permís per a tirar-los? Volem que se’n vagen, que ens deixen ser lliures: Els ve bé ara?
Llibertat, llibertat, llibertat…, tres vegades. Estos dies, com cada dia des de fa anys, ataquen allò que encara no tenim, perquè la llibertat no es pot tindre de forma condicionada…, tenim llibertats, però la llibertat ens la van sostraure quan ens van posar una Constitució monàrquica, presó de pobles, farcida de misèries, de renúncies, d’estultícies, i de “vigilàncies”, i ens van dir: Ompliu les urnes amb “sí” o escolteu el motor dels tancs en les casernes... I per als díscols encara va haver un recordatori de la mordassa molt mes evident encara uns anys després, un 23F (a València les petjades dels seus blindats les han esborrades dels carrers però no de la nostra memòria).
No es pot defensar la llibertat a trossos. No es pot. Potser demà no tinguem el mateix himne, però sens dubte tindrem el mateix crit i la mateixa convicció. Tres són les agressions d'estos dies i la nostra, la de tots i totes, només pot ser una contundent i clara resposta: Llibertat.

És este el símbol que hem de respectar?

Article d'opinió de Joan S. Sorribes
Tinc al meu davant la fotografia d'un encara jove Juan Carlos I estretant la mà respectuosament del dictador Francisco Franco davant d'una Parada Militar.
Davant la crida del PSC (PSOE), IpC (EUPV), ERC, CiU…, al Parlament de Catalunya, la pregunta que queda és si el símbol que ens demanen respectar és, precisament, este que il·lustra la fotografia: un rei imposat per un dictador. En nomenar Juan Carlos el seu successor, davant de “Las Cortes españolas” qui hui ostenta la màxima representació de l’Estat, jurà “los principios del Movimiento Nacional” i ell és cristià, per la qual cosa li supose seriositat al jurament… Perjurà aleshores? O perjurà anys després quan també jura la Constitució del 78? No, Juan Carlos és cristià, per tant no perjurà…, és molt més simple, la Constitució del 78 és successora d’aquells principis de la Falange i la dictadura, i ho és perquè no hi hagué vertaderament oportunitat de decidir altra cosa que no fóra estrictament el que els de dins del règim i el nous arribats des de l’oposició pactaren, sense que els fusells de l’exèrcit deixaren d’apuntar en cap moment cap al demòcrates: allò va ser sí o sí, o Constitució monàrquica, democràcia “condicionada”, presó de pobles…, o tornada al dictadura sense disfresses.I d’això, l’any que ve, farà 30 anys. I ara, 30 anys després, amb dues generacions en el carrer que ni votaren aquella constitució “per la força de la por” ni per cap altra raó, encara ens diuen que respectem el símbol que la representa?

Injúries i socarrims

Article d'opinió de Joan S. Sorribes
Segons els diccionaris, la injúria consisteix en el greuge, ultratge d'obra o de paraula (1), el fet o dita contra raó i justícia (2), el dany o incomoditat que causa alguna cosa (3), i el delicte o falta consistent en la imputació a algú d'un fet o qualitat en menyscap de la seua fama o estimació (4)..., totes elles arrelades en el terme llatí iniuria, que ve a significar "ofensa" o "greuge inferit a una persona"..., bo, fins a ací les definicions a l'ús.
No obstant això, la definició que ens interessa és la que ve redactada en el Codi Penal vigent a l'Estat espanyol (en el seu article 457, sembla ser), que contempla el terme atribuint-li el sentit de delicte contra l'honor o la bona fama. I s'agreuja el delicte, en ser referit a alguna cosa tan intocable com és la Monarquia.
Tot indica que declarar oberta antipatia cap a alguna cosa com la Corona desperta els dimonis no ja dels seus defensors a ultrança i altra fauna interessada, sinó, el que és del tot paradoxal, d'alguns dels seus oberts opositors. Per què, dic jo, que Zapatero, el seu govern i el seu partit (altrament defensor d'una República per la qual fa anys van morir i van ser repressaliats també els seus militants) es declara republicà, o això era abans d'ahir i hui ja, després de cremes de retrats reals, no tant?
Injúries? El senyor Juan Carlos de Borbón, en la seua qualitat civil, de paisà i ciutadà de carrer, ningú dubta que no haguera hagut de suportar la crema de les seues fotografies en plena via. Cas, molt improbable, d'haver-li succeït, encara més dubtós és que cap tribunal, molt menys el tan especial com és l'Audiència Nacional espanyola, haguera anat reclamant identitats dels incendiaris, posant-los a un pas de la presó i amenaçant amb perseguir tots els altres que s'atrevisquen a repetir el gest. Dubtós que el ciutadà Juan Carlos vera en eixa condició la seua persona impresa socarrimada. No imagine, en tal cas, periòdics, revistes, ràdios, webs i televisions posant el crit en el cel i acusant de "terroristes" o desqualificant com "jovent violent" i altres fineses als qui van gosar mostrar la seua antipatia mitjançant una combustió tan controlada com inòqüa en danys materials o personals.
Però clar, no es tracta d'això, ni el ciutadà Juan Carlos ni este mig homònim que subscriu, veuen ni voran les seues fotografies il·luminant la nit en una plaça pública. Qui les ha vist no és un ciutadà, és el Rei, el símbol màxim d'una institució, la Monarquia, la personificació símbòlica d'un règim i d'una dinastia, la imatge d'una continuïtat que arranca el 1707, amb la pèrdua dels estats propis de diversos pobles per la força de les armes espanyoles, passa per l'Alzamiento Nacional que arrossegà milions de ciutadans en aquesta Península i arrossegà el legítim govern republicà que s'havien donat a si mateixos, transita per 40 anys de dictadura ignominiosa que acabà amb una llei de punt final mesos després dels últims afusellaments per causes polítiques i no sense abans deixar "ben lligat" el futur que hui dia vivim i patim: el d'una Monarquia que ningú pot discutir, a la qual mostrar oberta antipatia comporta l'aplicació del Codi Penal sota l'acusació d'Injúries.
El recompte dels fets és, simplement, Història, ací no hi ha ni honor ni bona fama en joc ni a debat, sinó veritats com punys, punyeterament certes i persistents en la memòria col·lectiva dels pobles.
Si els qui defensem les llibertats no som capaços de ressaltar l'evident, la falta de llibertats, la gran pantomima que resulta este estat de coses, les més que sospitoses semblances que mostren els hereus d'aquell pacte de la transició que deixà tot a meitat fer i hui com ahir fa aigües per quasi totes parts, si no som capaços d'alçar-nos i dir: Ja n'hi ha prou!..., és que han guanyat ells i no som ciutadans sinó súbdits, vassalls...
Just açò, tot això, és el que s'està cremant estos dies en els carrers i places quan es cremen els retrats de Juan Carlos I de Borbón, Rei d'Espanya.
Fa anys, quan les pessetes tenien la cara de Franco, es podia llegir la llegenda: Caudillo de Espanya, por la gracia de Dios. Hui dia, la gràcia d'aquell agraciat ens ha deixat amb un Rei al qui socarrimar el seu retrat comporta pena de presó. Doncs, ben socarrat siga!