Article d'Opinió de Joan S. Sorribes
A poques setmanes de les eleccions al Parlament de Catalunya (eleccions caracteritzades perquè per primera vegada el que està en qüestió allà és si Catalunya caminarà en el futur per una drecera cap a la seua pròpia independència o es mantindrà agenollada en els marcs estrets i ja transitats de l'autonomisme-constitucionalista -o la seua versió federalitzant espanyola com a màxima i hipotètica versió-), a poques setmanes, repetisc, els de Laporta s'han trobat amb un full de ruta sobiranista (pan)català de la mà de Guia i els del PSAN.
A poques setmanes de les eleccions al Parlament de Catalunya (eleccions caracteritzades perquè per primera vegada el que està en qüestió allà és si Catalunya caminarà en el futur per una drecera cap a la seua pròpia independència o es mantindrà agenollada en els marcs estrets i ja transitats de l'autonomisme-constitucionalista -o la seua versió federalitzant espanyola com a màxima i hipotètica versió-), a poques setmanes, repetisc, els de Laporta s'han trobat amb un full de ruta sobiranista (pan)català de la mà de Guia i els del PSAN.
El PSAN, eixe flascó de les essències del pancatalanisme polític que algun dia algú haurà de prendre's seriosamentr d'analitzar per la influència sobredimensionada que ha tingut des de la seua constitució sobre l'esquerra i el nacionalisme tant a Catalunya com al País Valencià, ha aconseguit que el mediàtic ex president del Barcelona FC reconvertit a la funció política (no està molt clar per a la majoria si per convertir-se en un pol de l'independentisme català amb vies d'aconseguir eixa independència o, precisament al contrari, per posar-li pals a les rodes a la independència de Catalunya) acceptara d'una sola assentada tres trets definitoris del procés sobiranista català:
El primer, un marc nacional nou (els Països Catalans i no Catalunya -ja sé que per Guia tot es reduix a una simple qüestió de noms i que "és molt senzill" dir-li a tot Catalunya...).
El segon, que sense canviar per res el subjecte de sobirania (que continua sent Catalunya, l'estricte i vell Principat) perquè els valencians i illencs i..., no existim sinó com a mers municipis per supost catalans però extra-principantins.
I el tercer, un full de ruta basat en dos fòrmules òbviament diferents per construir el nou Estat català: els catalans del Principat de Catalunya accedirien per la ratificació de la seua pròpia constitució sobirana en eixe procés sobiranista que implica la seua declaració d'Independència, elaboració de la nova Constitució catalana i ratificació de la mateixa per refrend ciutadà..., però els demés cridats a ser ciutadans catalans, és a a dir, els valencians, balers..., senzillament ens adheriríem municipi a municipi, sense considerar-nos per a res en la nostra condició de poble..., dit d'una altra manera, per la via de la reclamació territorial o de l'annexió.
Està última afirmació és així de contundent, no sols per les dues vies diferents de constituir-se en ciutadans d'eixa nova Catalunya proposada per Laporta-Guia (repetim: a la Catalunya de hui el dret a decidir l'exercixen com a poble català i és el subjecte de sobirania, el Poble català, qui sentencia el resultat, però a les Illes i a País Valencià serien els municipis els qui posteriorment subscriurien una Constitució ja aprovada i s'adheririen a un estat ja constituït), sinó també per dos fets que això ineludiblement comporta: el primer, només per la via d'un conflicte de reclamació territorial o d'annexió disfressada d'autodeterminació municipal és podria dur a terme (no a Catalunya, on no cap dubte que la voluntat majoritària en determinat municipi expressada en sentit contrari no implicaria no sotmetre's a la voluntat superior del subjecte de sobirania que és el poble català); el segon, la falta de reconeixement d'altre subjecte de sobirania distint al del poble català implicaria inevitablement per als valencians canviar l'actual status de "dependència" d'Espanya a un futur status de dependència de "Catalunya", encara pitjor perquè almenys formalment en España han hagut de transigir en considerar-nos una "comunidad" amb certa capacitat d'autogovern administratiu, però no pot haver ni això per alguna cosa que senzillament no es reconeix i, per tant, no existeix.
Se li ha de reconèixer a Guia i al PSAN el doble mèrit d'influir com ho ha fet sobre el televisiu Laporta i la seua Solidaritat Catalana alhora que, claret i català, proposa com a full de ruta per a la construcció dels seus Països Catalans la balcanització d'esta part de la Mediterrània occidental on saludem amb un "Bon dia". Un mèrit que confon la senzillesa amb la ximpleria. Un mèrit trist i miserable, però mèrit al cap i a la fi.
Ara bé, eixe reconeixement, tot cal dir-ho, té tramps, i no sols l'ironia amb que el faig, en el fons només pot haver-hi una raó perquè Laporta haja fet seus els postulats de Guia: que els importa tres pebrots València i els valencians, que només han fet balanç de beneficis i perjudis d'eixe full de ruta en el propi mercat interior del Principat de Catalunya i els ixen els comptes (de no ser així, l'únic procediment coherent hauria de ser exercir el dret de decidir, la participació en la declaració d'independència, el refrend de la constitució catalana i la construcció del nou estat en un sol procés i amb una sola velocitat...).
I se li ha de reconèixer a Laporta i la seua SC la pautada tasca de desestabilització i i manipulació de l'independentisme català, atacant l'únic full de ruta realment i radicalment transparent, gosat i rigurós que a dia de hui s'hi ha plantejat: el representant pel Reagrupament Independentista encapçalat per Carretero. Contra l'original una còpia quasi igual, però amb unes diferències que dinamiten el poderós missatge original.
Els valencians, i sobretot els valencianistes, amb la proposta de SC-PSAN ens juguem alguna cosa més que fa uns dies, ara ja no es tracta ni de fraternes relacions entre sobiranistes d'una i altra nació, i de complicitats entre veïns que patim negres i iguals circumstàncies, ni de col·laboracions entre iguals per resoldre problemes comuns..., ara en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya: ens juguem l'interlocutor de l'independentisme català que tindrem en els pròxims anys, o més exactament si en tindre interlocutor (malament ho podrem ser per algú per al qual no existim, o no vol que existim, en tant que valencians).
Bé, dit queda. Però ací ve la qüestió principal que importa, almenys aquella que ens importa als valencians, i nosaltres què? Continuem transitant per les dreceres ja transitades d'un encaix impossible en Espanya, de la mà d'un autonomisme-constitucinalista exhaurit a força d'impossibilitats, transitem cap a un encaix en eixa Catalunya Gran que se'ns proposa com l'alternativa..., o ens decicim d'una vegada ja a esdevenir els únics protagonistes del nostre propi futur, a prendre en les nostres pròpies mans l'esdevenidor, a marcar nosaltres mateixos el nostre propi full de ruta cap a la recuperació de la nostra sobirania i la construcció del nostre propi estat valencià..., al capdavall, a ser lliures i ser valencians.
