Voracitat

Article Editorial de Le Monde Diplomatique, novembre 2007, d'Ignacio Ramonet

El nou capitalisme que s’ha anat construint és encara més brutal i voraç. Al mateix temps, el discurs crític (en un altre temps antiglobalitzador) s’ha enrarit i ha passat a ser una veu sorda. El nou capitalisme té ara un nou tipus de voltor, els "private equities", és a dir, uns fons d'inversió rapinyaires que sacien l'apetit dels ogres que disposen dels colossals capitals (1).
Els noms dels titans (The Carlyle Group, KKR, The Blackstone Group, Colony Capital, Apollo Management, Partners Cerberus, Starwood Capital, Texas Pacific Group, Wendel, Eurazeo...) són poc coneguts per a la majoria de la gent. Emparats per aquesta discreció, estan posant les urpes sobre l'economia mundial. En quatre anys, de 2002 a 2006, el total de capitals d’aquests fons d'inversió (que recapten els diners dels bancs, de les assegurances, dels fons de pensió i de béns de particulars riquíssims) va passar de 94.000 a 358.000 milions d'euros! El poder financer és fenomenal: supera el bilió 100.000 milions d'euros! No hi ha res que els aturi. En el darrer any, als Estats Units, els principals "private equities" van invertir aproximadament 290.000 milions d'euros en rescats d'empreses i més de 220.000 milions en el primer semestre del 2007, prenent el control de 8.000 societats... Un de cada quatre assalariats nord-americans, i gairebé un de cada dotze a França, treballa per aquests mastodonts (2).
França n’és, ara, després del Regne Unit i els Estats Units, el blanc principal. El 2006 es van apoderar de 400 empreses (per un total de 10.000 milions d'euros) i n'administren més de 1.600. Les marques més conegudes (Picard Congelats, Dim, els restaurants Quick, Buffalo Grill, Pàgines Grogues, Allociné o Afflelou) estan sota control de "private equities" majoritàriament anglo-saxons, els quals miren de reüll els gegants del CAC 40.
El fenomen d'aquests fons rapinyaires va aparèixer fa una quinzena d'anys, afavorit per un tipus de crèdit baix i la creació d'instruments financers cada vegada més sofisticats, però darrerament ha experimentat un creixement preocupant. Perquè és clar, el principi és ben senzill: un grup d'inversors afortunats decideixen rescatar empreses que administraran privadament, lluny de la Borsa, de les regles constrenyedores i sense passar comptes als accionistes perepunyetes (3). La idea és esquivar els principis mateixos de l'ètica del capitalisme tot regint-se per les lleis de la jungla.
Segons dos especialistes, les coses funciones així: "Per adquirir una societat que val 100, el fons en posa 30 de la seva butxaca (es tracta d'un percentatge mitjà) i en demana 70 als bancs aprofitant els baixos tipus d'interès del moment. En tres o quatre anys reorganitzarà l'empresa amb la gestió empresarial existent, racionalitzarà la producció, desenvoluparà activitats i destinarà tot o part dels beneficis a pagar els interessos... del seu propi deute. El resultat és que revendrà la societat, normalment a un altre fons que farà el mateix, per 200. Un cop ha pagat els 70 de préstec li’n queden 130 a la butxaca quan inicialment només n’havia posat 30, és a dir, més del 300% de taxa de benefici en una inversió de quatre anys. Hi ha res millor?” (4).
Els dirigents d'aquests fons, que personalment guanyen fortunes demencials, practiquen sense cap mena de remordiment els quatre grans principis de la "racionalització" d’empreses: reduir llocs de treball i salaris, augmentar la producció i deslocalitzar. I a més encoratjats per unes autoritats públiques que, com a França avui, somien amb "modernitzar" els mitjans de producció en detriment d’uns sindicats que criden al mal temps i denuncien la fi del contracte social.
Molts es pensaven que amb la globalització el capitalisme ja en tindria prou. Ara veiem que la seva voracitat sembla no tenir límits. Fins quan?

Nota: (1) Llegiu Frédéric Lordon, "L’etern retorn de la crisi financera", Le Monde diplomatique, octubre del 2007.
(2) Llegiu Sandrine Trouvelot i Philippe Eliakim, «Les fonds d’investissement, nouveaux maîtres du capitalisme mondial», Capital, París, juliol del 2007.
(3) Llegiu Philippe Boulet-Gercourt, “Le retour des rapaces", Le Nouvel Observateur, París, 19 de juliol del 2007.
(4) Cf. Capital, op. cit.

Pressupostos 2008: Carta als Reis

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Com cada any, ben prop de Nadal, la litúrgia de la presentació dels pressupostos és com una carta als reis o santa Claus. Cada govern demana per l’any següent allò que li ve de gust per a la ciutadania i ho fa en forma de partides comptables… I el 2008 és un any electoral, i ja se sap que els governs volen perpetuar-se en el càrrec. Per això, els pressupostos presentats pel Consell de la Generalitat Valenciana, pel govern de Camps, s’han d’entendre enguany en aquesta línia… Però…, sempre hi ha un però. Què li demana el govern del PP en la Generalitat Valenciana als reis? Doncs si es llegeixen, ni que siga per damunt, les xifres dels Pressupostos valencians, la posada en escena de les polítiques que impliquen i les frasses que han acompanyat la presentació dels mateixos, la demanda dels homes i dones de Camps té la mirada posada a Madrid, i molt més concretament a La Moncloa… El continuisme en les línies mestres és l’afirmació comptable de què al País Valencià tot rutlla prou bé, i la identificació de la falta d’inversions estatals, de l’augment de la població i de la no consideració d’un nou model de finançament autonòmic, assenyala amb el dit el causant dels nostres possibles problemes en el futur, o siga cap a Z, ja sense P. Camps i el seu govern miren La Moncloa i han demanat en la Carta als Reis d’enguany que li regalen un altre govern a Madrid, un Rajoy president del govern espanyol a partir de març de l’any que ve.

Z sens P

Article d’opinió de Joan S. Sorribes

Toquen a retirada. En el PSOE valencià, de nou, toquen a retirada i no ho fan amb els propis tambors sinó amb els de Ferraz, la seua seu nacional, a Madrid, clar. Perquè ho dic? Només cal mirar la darrera maniobra, ferotge i mesquina com tantes altres, orquestrada per deixar a ZP en només una Z, sense la P de Pla, que no era ni freda ni calenta però que era valenciana. Ara la Z va sola, imposada per Madrid en forma d’una gestora amb Joan Lerma al capdavant i Fernández de la Vega, vicepresidenta del govern estatal, com a primera candidata.
No m’extendre en la maniobra per defenestrar Pla, ni amb el poder que demostrà en l’afer el grup mediàtic PRISA, ni amb el cainisme intern que es necessita per arribar ahí –ja ho he qüalificat i prou: mesquins! –, ni amb la falta de respete que suposa per a la delegació valenciana del PSOE –ja s’ho faran ells si han perdut la vergonya de mostrar-se realment com el que són: una mera i trista sucursal d’un partit espanyol a casa nostra–, ni amb la constatació de la renúncia que signifiquen estos procediments per al programa de nova esquerra federalitzant amb que aquell ZP començava la legislatura fa quasi quatre anys i que ha acabat amb una lletra de menys, moltes banderes rojigualdas, molt de gobierno de España i probablement amb una nova lletra per al seu Himno Nacional…, res d’això, en estos moments, m’importa un pebrot.
Però si que pararé atenció a la qüestió que em sembla central de tot este afer: la nova renúncia del PSOE valencià a exercir de vertadera oposició al PP valencià, assumint calmadament l’espera fins que les curves d’opinió pública, el desgast en l’acció de govern de Camps, acabe per obrir-los les portes del Palau de la Generalitat… És a dir, la voluntat que tenen de consolidar un bipartidisme perfecte al País Valencià. Això és el que significa posar al capdavant del PSOE valencià a Joan Lerma, l’expresident grís, amb posat d’estadista que inicià el seu mandat fent impossible que els valencians tinguerem un Estatut d’Autonomia equiparable a Catalunya i Euskadi, fins i tot destrossasnt el treball que havia fet el seu antecessor i cap del seu mateix partit, Josep Lluís Albinyana, i acabà el mandat perquè Madrid el requeria per a ser ministre, que ja se sap, per segons qui, és càrrec de molta més prestància que no President de la Generalitat… El tàndem preparat per Ferraz, Lerma-De la Vega, és pura i simplement això: un toc de retirada, la confessió més insultant d’allò que per al PSOE som els valencians: un solar i uns vots. Això és el que n’hi ha, una Z sense P. Posdata: Si els nostres nacionalistes, si la nostra esquerra, no sap hui reclamar per a si l’espai amplíssim de ciutadania que el PSOE abandona amb l’exposat, va a ser, sense dubte, també imperdonable.