De simbolismes i senyals: cap a la independència

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
A propòsit de la demanda del BLOC al Parlament Valencià per a que es derogue “simbòlicament” el Decret de Nova Planta
Tal dia com hui, l’any 1991, Croàcia i Eslovènia declaraven la seua independència de Iugoslàvia. Res simbòlic. Un fet. I és que els simbolismes estan bé per engalanar façanes, per lluir en l’aparador de la botiga, en l’altar de la capella o en el dit cor de la mà, però són ben poca cosa quan del que es tracta és de recuperar la sobirania d’un poble… És clar que al voltant dels fets hi ha símbols: abans de la independència de Croàcia i Eslovènia, hi ha hagué uns quants de símbols, com els hi hagué després, per què tothom tinguera clar quin havia sigut el canvi. I no sols de símbols, també senyals, abans i després, d’alerta, d’advertiment i de voluntat de canvi. Però d’aquell procés independentista no em ve al cap un gest que fóra mèrament “simbòlic”…, més aviat els recorde tots com carregats i rotunds. Bé està que els diputats del BLOC porten la memòria del que som els valencians a les Corts Valencianes i bé està que porten fins la seu del Parlament que el 29 de juny vinent són ja 300 els anys que “por derecho de conquista” ens van fer desaparéixer políticament com a poble lliure…, millor estarà encara si la resta de les senyories de les Corts fan que la màxima institució representativa del país recorde l’afer de 1707 en este significat dia…, fins ací les gràcies…, i ara, ja em perdonaran, el ditet en la nafra: com que derogar “simbòlicament” el Decreto de Nueva Planta? Que ens el varen imposar els Borbons “simbòlicament”? No va ser amb les armes, la guerra i el terror que Castella ens va conquistar i convertir en “españoles”? En quin país estem, senyor, que, fins i tot, els nostres (els del BLOC i el Compromís…, que els altres, ni això…), en el millor dels casos, només amb un tímid i tebi “simbolicament” són capaços de denunciar l’imperialisme? i de què “hem recuperat el dret a l’autogovern”…? Per l’autonomia constitucional espanyola que se’ns permet? Escolten, miren, ja està bé… Jo, com a mínim, vull arribar a la situació de Croàcia o Eslovènia…, sense “simbolismes” ni bromes: País Valencià, sobirania! I del Decret de Nova Planta, a cremar-lo, a cada carrer del país, el mateix aniversari, el dia 29.

Nosaltres no oblidem!

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
D’ací uns dies tenim a la vista un nou aniversari, el de l’assassinat a mans de la policia de l’època de Valentín González (Valentín, nosaltres no oblidem), treballador del mercat d’Abastos de València, a l’any 1979. Aquell 25 de juny, que sembla tan llunyà, el treballador anarquista, afiliat a la CNT, s’interposava entre el seu pare i les forces policials que reprimien una protesta obrera…, el resultat va ser la seua pròpia mort.
Un dia després, València visqué una de les més grans vagues generals i manifestació: centenars de milers de valencians, per damunt de l’adscripció partidària, de la línia ideològica de casdascun, vam eixir al carrer i acompanyàrem el taüt de Valentín des de l’Hospital Clínic fins al Cementeri General, com ho vam fer abans i després d’aquell dia amb altres assassinats en mans d’unes forces policials franquistes encara…, tots els seus noms els vàrem dur en el puny i el “nosaltres no oblidem” va ser una consigna darrere de cada nom…, fins que un 23F se’ns ordenà a tots i a totes que perdèrem la memòria, se’ns comminà a tots i a totes a “sentarse, coño“.
Estos dies de juny en què de forma tan insistent i maxacona se’ns ha volgut tornat a vendre l’exemplaritat de la Transició a la democràcia de l’Estat espanyol, un “model”, segons alguns, de procés pacífic…, no està de més dir les coses com foren i recordar que aquells dies en què els Martín Villa i els Rosón dirigien democràticament el procés de reformes dissenyat pel franquisme, la seua polícia assassinava o com, irònicament i enrabiats, dèiem llavors: disparava sempre a l’aire i caien obrers, estudiants, manifestants democràtics… No està de més recordar que esta monarquia de la que som súbdits és el llegat d’una dictadura militar i que es va consolidar a força de morts, de renúncies i de desmemòria també.
25 de juny: No, nosaltres no oblidem!

Contra el nacionalisme etnicista, pel nacionalisme ciutadà!

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
Més d’un 34% dels ciutadans i ciutadanes valencians han nascut fora del País Valencià. Uns 750 mil són inmigrants provinents de tota Europa, Sud i Centre-Amèrica i Àfrica. Per damunt d’un milió sis-cents mil són inmigrants d’arreu de l’Estat espanyol. Un 34%, comptant per baix, ja que són xifres del Padró, de l’INE espanyol (per tant els inmigrants no legals no es comptabilitzen i tampoc aquells que no estan empadronats per diverses raons).
Ciutadans i ciutadanes nascuts al país hi ha uns 3 milions cent mil. Un 66% de la població, per tant. Hem de considerar dins d’este grup les segones i terceres generacions d’inmigrants al País Valencià, arribats sobretot als anys 60 i posteriorment.
No cal dir que d’una forma àmpliament aclaparadora la llengua vehicular d’integració al nostre país dels inmigrants és el castellà (cal recordar que la Constitución española i el nostre Estatut d’Autonomia, proclamen l’obligació de saber castellà, però només el dret a conéixer, en el nostre cas, el valencià…, ací rau el principal parany pel que els valenciano-parlants ens sentim estrangers a la nostra pròpia terra). Això és així ara, i no cal dir com era quan comença l’allau inmigratòria als anys 60. Tampoc estarà de més recordar que el castellà ja formava part de la vida valenciana molts anys abans pel contagi imperial espanyol primer i directament per la imposició de les armes després, en la part fonamental, però també, tot i que de forma més minoritària, pels valencians castellano-parlants.
Supose que tots i totes les demòcrates estarem d’acord que uns i altres, nascuts i no nascuts, són o han de ser ciutadans i ciutadanes (una altra cosa seria, pura i simplement, xenofòbia), són o han de ser subjectes de tots els drets (hui encara molts d’ells no poden ni tan sols votar, que és el més elemental dret ciutadà en una democràcia), són o han de ser valencians i valencianes que compten (perquè si sols el component ètnic definira la nacionalitat estaríem abocats al feixisme…) i han de comptar per al futur de la nostra pàtria: faltaria més.
I supose que tots i totes estarem d’acord que d’alguna manera els haurem d’atraure a una integració real al país que contemple també la seua activa participació en la defensa i conservació del valencià, convidant-los a assumir la llengua com una patrimoni col·lectiu de tots: valenciano-parlants i castellano-parlants.
Tot és un suposar, però suposaré també que qualsevol projecte nacional que es puga proposar als valencians ha de partir i partirà de la realitat del país i no de les novel·les de cavalleria o de la teologia.
220.508 andalusos, 46.293 aragonesos, 11.837 asturians, 7.479 balears, 5.025 canaris, 55.999 castellano-lleonesos, 252.309 castellano-manxecs, 56.808 catalans, 18.552 gallecs, 75.536 madrilenys, 70.212 murcians, 4.403 navarresos, 19.972 bascos, 2.975 riojans, 2.853 ceutís, 5.020 melillesos, 742.597 no nascuts a l’Estat espanyol, i una xifra igualment alta de castellano-parlants nascuts de segones o terceres generacions d’inmigrants o dels territoris castellano-parlants valencians, esperen segurament que algú des del nacionalisme els tinga a bé de considerar com a part important d’un projecte de país, d’un projecte de futur, que precisament per això no pot tindre una base ètnica sinó que s’haurà de construir des d ‘un valencianisme basat en els drets del ciutadà, entre els quals, clar que sí, hi són principals el d’identitat i el de l’expressió lingüística pròpia del país.
El valencianisme polític ha de dirigir-se a tots els valencians, a tots, hagen nascut on hagen nascut, parlen en la llengua que parlen, sense cap altra consideració que la voluntat manifestada de ser valencians i viure com a valencians. El PP i el PSOE no tenen esta assignatura pendent, ho tenen clar, els tenen tan en compte que no els parlen en valencià ni amb la mà estesa per a integrar-los al País Valencià, els parlen en castellà i prou, i els integren a España y sus territorios conquistados. El valencianisme sí que té l’obligació ineludible de proposar-los una integració diferent.
La meua idea de país, la meua idea de futur, sí els inclou, sí els vol entre nosaltres, és més els vol nosaltres. La meua idea de país i de futur no combrega de cap manera amb una societat on algun ciutadà es puga sentir estranger en el país que ha escollit per viure i al qual ha decidit integrar-s’hi, on algú es puga sentir estranger i fora de lloc per parlar valencià o castellà.
Vos convide a reflexionar-hi i, sobretot, vos convide a ser valencians.