Unió Europea: quin projecte i quines fronteres?

Article d'opinió de Michel Foucher
A Le Monde Diplomatique
L’ambiciosa iniciativa francesa d’un Tractat Constitucional Europeu (TCE) va ser rebutjada a través del sufragi universal el 2005, tal i com va passar amb el projecte de la Comunitat Europea de Defensa (CED), d’origen francès, rebutjat pel Parlament l’any 1954. Es confirmaria així el paral·lelisme d’aquests dos esdeveniments? El rebuig de 1954 va precedir la firma dels dos tractats de Roma tres anys més tard, l’un instituint la Comunitat Econòmica Europea (CEE), i l’altre la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (Euratom). Desembocarà el projecte del 2005 en un nou tractat institucional amb vocació de refundació d’aquí a tres anys?
El “no” francès, reforçat pel “no” dels neerlandesos, marca una bifurcació en el transcurs del projecte europeu. La declaració del 25 de març del 2007 a Berlín celebrant els èxits verídics d’un procés semi-secular n’ha pres constància. Insisteix en bases comunes renovades, evitant paraules pesades de desacord –com ampliació o constitució–, però fixant un calendari per l’any 2009, quan tindran lloc les eleccions al Parlament Europeu, seguides de la formació d’una nova comissió.
El “no” francès no rebutjava les innovacions institucionals proposades, sinó l’orientació de la Unió Europea (UE) en l’àmbit econòmic d’un costat, reflectida en les disposicions legals successives agrupades en l’apartat III del projecte del tractat; i, de l’altre, el sentiment d’una fugida endavant mal assimilada de la seva extensió territorial. El Tractat de Maastricht aprovat el 1992 per una feble majoria a França, va crear una moneda única i va confirmar la completa integració d’una Alemanya reunificada dins del sistema europeu.
No obstant, la conjuntura geopolítica del 2005 era diferent. A escala continental va començar per una ampliació a deu nous estats membre el maig del 2004, amb justificació històrica, no hi ha dubte, malgrat no arribar a ser objecte d’un enunciat polític intel·ligible, reduint-se a una mera decisió sense vot públic i creant la percepció d’una “història sense veu”. A escala extra comunitària, la fractura que va suposar l’elecció nord-americana de l’ús de la força a l’Iraq pesava sobre el projecte de TCE. El seu objectiu va ser reconciliar tots els europeus, desunits i traumatitzats pel seu desacord. Finalment, a escala planetària, la consciència tardana que la Xina (des del 1978) i després l’Índia (des del 1991) no només són països, sinó “móns” emergents que van incorporar-se al joc del mercat global amb els seus avantatges comparatius (competències i sous), les seves ambicions i, més banalment, la seva voluntat estratègica de sortir del subdesenvolupament i de la pobresa. En aquest cas la competència no ha vingut de certes reraguardes com Singapur, Hong-Kong i Taiwan, de reduït potencial demogràfic.
Es tracta doncs d’una mutació fonamental que provoca una nova gran acceleració de la Història, que afecta les situacions preses en els Estats socials europeus. Els electors francesos bé van percebre aquest triple canvi d’escala, de conseqüències complexes que impliquen una reformulació del projecte europeu en profunditat. Com afirmar-se doncs com a subjecte polític[1] via aprovació d’un text presentat com a constituent, en una situació marcada per la inseguretat econòmica i geopolítica?
La percepció d’una creixent vulnerabilitat social i el sentiment d’una evicció com assumpte polític van fer possible el “no” a una construcció europea representada en la seva dimensió de liberalització econòmica en excés i com un motiu d’evacuació de la llarga història i de la seva dinàmica geopolítica en els discursos. També era un “no” a la formació d’un conjunt polític heterogeni de fronteres indecises, tant contrari a la representació francesa d’un Estat –nació unitària de límits polítics clars i estables. Als Països Baixos –Estat fundador de la CEE i gran beneficiari del lliure comerç–, les reticències de l’electorat s’incardinen en el temor del risc de dilució de la identitat nacional –la raó d’ampliacions no controlades–, en la crisi de la tolerància tradicional de la seva societat cap a comunitats immigrades, i en el rebuig d’una despossessió de competències de sobirania encarnada pel mateix concepte de Constitució.
Si bé és cert que divuit estats van ratificar el text, dos dels quals, Luxemburg i Espanya, ho van fer a través de referèndum, altres set se’n reserven la tria. Aquest silenci prudent assenyala Estats en què la concepció majoritària és la d’una Europa sorgida de l’Associació Europea de Lliure Canvi (AELE)[2], que va de Portugal a Suècia, passant per Irlanda, el Regne Unit i Dinamarca, a la qual s’hi afegeix la República Txeca de Vaclav Klaus. Aquest no oculta la seva preferència per una simple “Organització d’Estats Europeus” en lloc d’una Unió amb poders considerats massa extensos. El cas polonès és particular. Està marcat per una mena de concentració sobiranista i populista d’una part de l’elit –contràriament a la creixent adhesió dels polonesos a la UE, inclosos els agricultors–, l’adhesió al molt avantatjós sistema del tractat de Niça sobre els drets de votació[3], i una difícil relació amb el veí alemany. La propera instal·lació de sistemes d’intercepció antibalísitics nord-americans a Polònia i a la República Txeca sobrecarregarà els contenciosos entre aquests dos països i d’altres, Alemanya al cap, sobre el tipus de relacions estratègiques que caldria establir amb Rússia.
A més a més, altres països comparteixen les reticències sobre les opinions dels dos països del “no”[4]. Després de tot, des de Lisboa fins a La Haia es comenta que si un Estat fundador i inspirador del projecte europeu, com és França, s’ha expressat d’aquesta manera l’any 2005, és que alguna cosa no rutlla. Molts responsables polítics associen tanta importància a qüestions de coordinació de les polítiques econòmiques dins de la zona euro als mecanismes que permeten reduir la inseguretat econòmica, al respecte de les identitats nacionals –implicant la fi de la fugida endavant de l’ampliació–, així com als afers institucionals.
Dues visions contrastades es desdibuixen. Una, que constata que la Unió continua funcionant inclús sota mínims, tendeix a subestimar les apostes institucionals, a privilegiar les iniciatives comunes en un nombre limitat d’àmbits, a preveure la Unió com una simple etapa intermediària cap a un món globalitzat, i a obrar per una extensió contínua de la UE. Gordon Brown estima que no hi hauria res de pertinent entre la nació i el món, tot i que sent primer ministre a l’estiu del 2007, podria modificar la seva postura. És també, amb petites diferències, la posició central dels Estats que no s’han expressat sobre el projecte de tractat. L’altra visió considera la UE com una comunitat política amb els límits clars que hauria de disposar d’institucions estables i eficaces i que hauria de ser capaç de reaccionar de manera limitada, de fomentar la solidaritat entre els seus membres i d’adoptar una política exterior més activa i més autònoma. Això és vàlid tant per a Alemanya i França com per a Espanya, Itàlia, Bèlgica, Luxemburg i Polònia, sense cap dubte respecte a la qüestió de seguretat.
Tanmateix, aquest segon conjunt d’Estats discrepen sobre les següents passes a fer. Alemanya resta tan pendent a un nou text institucional que la seva estructura implica federal, com passa en una Espanya descentralitzada i una Bèlgica –d’estructura encara més federalista– un clar repartiment de competències. D’altra banda, el seu pes demogràfic, que li dóna dret a tenir 99 diputats contra els 87 de França, Itàlia i el Regne Unit, la converteix en un actor major en els dos grans partits al Parlament Europeu, el socialdemòcrata (PSE) i el conservador (PPE). Si les disposicions institucionals del tractat rebutjat el 2005 haguessin de ser represes tal i com acordaven un nou text, el Parlament hauria de designar el proper president de la Comissió l’any 2009. Alemanya incrementaria el seu pes significativament en termes de drets de vot al Consell, passant de l’11%, segons el Tractat de Niça, a gairebé el 17%. A França, contràriament, l’objectiu de reconciliar dels electors del “sí” i del “no” sobre objectius europeus renovats no porta forçosament a situar el debat institucional al capdavant de les prioritats.
Una idea s’obre camí, consentida tant pels liberals belgues i luxemburguesos com per les corrents d’inspiració del centreesquerra (Itàlia) o els socialdemòcrates (França): es tracta d’un compromís més actiu dels governs de la zona euro en la coordinació econòmica i en les polítiques de suport efectiu al creixement. Concretament, i més enllà dels encantaments sobre la “governança” econòmica europea, es tractaria de prendre decisions concertades entre el grup de ministres de finances dels 13 països de la zona euro (l’eurogrup) i del Banc Central europeu (BCE) sobre la zona “gris” de la política de canvi respecte, sobretot, les monedes asiàtiques. Es tractaria tanmateix de posar-se d’acord sobre polítiques fiscals més ben harmonitzades i, per què no, de dotar la zona euro d’un ministre d’economia tal i com estava previst en el projecte de tractat constitucional en l’àmbit dels afers estrangers.
S’admet, finalment, que s’hauria de renovar i d’ampliar les polítiques comunitàries; una política agrícola més orientada cap a l’ecologia, una estratègia concertada de seguretat energètica –a falta de poder aconseguir una independència il·lusòria–, un creixent suport a la mobilitat dels investigadors, dels estudiants i dels aprenents així com als programes de recerca, una política de gestió “circular” dels fluxos migratoris que afavoreixi la mobilitat més que la migració definitiva o el seu retrocés subcontractat als Estats perifèrics. Tot això no es traduiria en un nou text constitucional, sinó en un debat de fons que no ocultés més els desacords o les divergències entre Estats membres i les forces polítiques i sindicals. Des del 2005 la realitat és que no hi ha debat sobre els objectius comuns en les reunions oficials de la Unió ampliada. Les sessions són cada vegada més curtes (de 2 hores i 30 minuts en el Consell Europeu del desembre del 2006) i les delegacions només intervenen en l’ordre del dia quan s’acorda amb antelació i quan han de fer valer punts de vista nacionals.
Podrà la presidència alemanya concloure les consultes realitzades –a cadascun dels 26 altres Estats membre amb un acord de base i un calendari clar– en el Consell Europeu de juny del 2007? La posició dels Vint-i-Set sembla haver-se acostat des del 25 de març; ningú descarta ja una nova ratificació; el projecte inicial és la base de partida inclús per a Polònia; el Parlament Europeu defensa el manteniment de la Carta dels Drets Fonamentals (part II del Tractat) i adhesions significatives en la dimensió social, sobre el clima, la zona euro i la seguretat energètica... però això dependrà, en gran mesura, del resultat en les eleccions presidencials a França[5].
El projecte europeu necessita ser actualitzat més enllà dels objectius econòmics i socials. A l’escala continental dels primers 50 anys hi convindria afegir l’escala planetària, on s’hi despleguen uns pesos pesants que incideixen en la vida dels europeus i europees. Esdevé indispensable explicitar els “interessos europeus” a través de debats públics i de propostes formalitzades en aquest nou context, diferent al del 1957[6]. Aquest concepte només apareix dues vegades en el document relatiu a l’estratègia europea de seguretat presentat el desembre del 2003 per Javier Solana, l’Alt Representant de la UE en política exterior i seguretat comuna, en relació amb la “governança” dels països veïns de la UE. Tanmateix, no apareix en l’informe anual d’activitat de la Comissió, ni tampoc en el capítol que tracta d’Europa com a sòcia mundial.
Aquesta discreció, o generalment aquesta inhibició, pot ser deguda al fet que l’aliat nord-americà s’ha encarregat de la defensa dels interessos estratègics europeus des del seu origen en el marc de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). És il·lusori esperar que es preservi l’Estat social i el mode de vida europeus (Artleben, segons Àngela Merkel) sense que els Estats membre de la Unió elaborin la seva pròpia perspectiva del món de manera autònoma, per tal de fer-la prevaler en la seva evolució en un sentit civilitzat i solidari[7]. L’interès europeu se centra en afavorir les pràctiques multilaterals sobre la base de la seva pròpia experiència semisecular de decisions concertades, base de la seva legitimitat, en un món policèntric on l’existència de diversos nuclis no garanteix forçosament la cooperació entre ells, i on Occident va perdent la seva capacitat de dictar l’agenda internacional com ho ha estat fent des de la fi del segle XVIII. No afecta únicament les negociacions comercials, sinó també altres àmbits, com la regulació i el desenvolupament durable (on la UE n’hauria de ser pionera).
Cinquanta anys després segueix sent difícil orientar-se en l’espai, tot i semblar fàcil referir-se a una cronologia ben coneguda. És una història més coneguda per una geografia incerta, tot i que no hi ha progressos per conèixer la història singular de les altres nacions europees. Perquè com es pot pretendre que hi hagi unitat i reconciliació quan s’ignora la història dels altres? Han calgut gairebé 60 anys –i l’impuls personal del President francès i del Canceller alemany– per a què nasqués el primer manual franco-alemany, encara que la seva redacció no va suposar massa problemes d’interpretació pels dos equips d’historiadors (tret de l’apreciació respectiva al paper dels Estats Units, més favorables al costat alemany).
Recordem que més de la meitat dels Estats membres no disposen encara d’ambaixada en els altres 26 socis. En un món marcat per la persistència de les representacions, com es pot imaginar que els ciutadans i ciutadanes puguin apropiar-se d’un projecte democràtic que faria desaparèixer les històries singulars nacionals i en qual no poden identificar el territori perquè, a causa de la seva fluïdesa, el tema segueix sent tabú? Heus ací una raó per tractar seriosament la sempre posposada –o tractada de forma culturalista– qüestió de les “fronteres”.
Les successives administracions nord-americanes són les úniques en tenir una idea estratègica clara dels límits últims de la UE. La Unió, vista des de Washington, hauria d’englobar el conjunt dels 46 Estats membres del Consell d’Europa –única instància en haver definit el seu perímetre geogràfic l’any 1995– excepte un: Rússia. En aquesta òptica la Unió esdevé la finestra civil i financera d’un conjunt politico-estratègic en extensió territorial, l’OTAN. Aquest escenari respon en realitat a una estratègia nord-americana no exempta de riscos per apartar Rússia, com és el cas d’Ucraïna, de Moldàvia, i dels Estats del Caucas del sud.
Un altre escenari geopolític i d’acord als interessos autònoms europeus consisteix a deixar de confondre permanentment “Europa” en els discursos i en les representacions, entesa com a una categoria socio-històrica de llarga durada i instituïda com a Unió Europea, és a dir, com l’associació voluntària d’Estats democràtics amb total legitimitat per decidir els seus límits, inclús de manera temporal[8], en una o dues dècades. Vol dir estabilització dels límits combinada amb una estratègia més eficaç d’acostament als Estats veïns, afavorint sobretot la circulació i la formació: convé sortir del “tot o res” de l’adhesió.
No obstant, dos problemes romanen dins d’aquest esquema. Als Balcans, on hi continua la fragmentació geopolítica, no és segur que l’oferta d’adhesió posi remei als dèficits de construcció estat-nacional i als imperatius d’un acord sobre les fronteres en aquests Estats encara poc viables. No convindria primer ser un Estat capaç de crear lligams normals amb els seus veïns abans d’esdevenir un Estat membre?
A Turquia és un fet que les negociacions continuen. La motivació principal és la por recíproca a perdre-hi l’un i l’altre. Seria realista apuntar l’existència d’una ambigüitat política major en el pla més immediat. El govern islamo-conservador de l’AKP condueix les negociacions amb Brussel·les, utilitzades per debilitar el poder militar, garantia de la laïcitat en una societat musulmana, com a primer argument justificatiu de l’adhesió. Les discussions han de seguir sense drames ni inventives. Turquia ja tindrà temps de decidir si consent les importants transferències de sobirania que implica pertànyer a la UE.
Els europeus i les europees, principalment la ciutadania francesa, podran viure novament com a subjectes polítics d’un projecte geopolític compartit si s’esclareix el tema de les fronteres de la Unió i la seva articulació amb el continent i les regions de les ribes mediterrànies; si es repensen i s’expliciten les finalitats i els objectius d’aquest conjunt europeu integrat en el món tal i com és; i si abans del 2009 els governants enuncien clarament les eleccions i les opcions de l’economia i de l’acció exterior –la qual hauria de ser la primera tasca a dur a terme.

[1] Alain Mergier, «Le Jour où la France a dit non. Comprendre le référendum du 29 mai 2005», Fundació Jean Jaurès/Plon, París, 2005.
[2] L’Associació Europea de Lliure Canvi (AELC) va instituir-se pel Tractat d’Estocolm del 20 de novembre del 1959 a iniciativa de Londres per fer de contrapès a la CEE, creada dos anys abans. Sis dels seus membres s’han anat afegint progressivament a la CEE (UE a partir de novembre del 1993); el Regne Unit i Dinamarca, el 1973, Portugal el 1986, Àustria, Finlàndia i Suècia el 1995. L’AELC només compta actualment amb 4 membres: Islàndia, Liechenstein, Noruega i Suïssa.
[3] L’Estat espanyol i Polònia compten amb 27 representants en les eleccions al Consell, segons el Tractat de Niça actualment en vigor. Això es tradueix per una sobrerrepresentació respecte al seu pes demogràfic, ja que tant Alemanya com França, Itàlia i el Regne Unit en compten 29.
[4] Michel Foucher, «L’Union européenne un demi-siècle plus tard: état des lieux et scénarios de relance» , nota 37 de la Fundació Robert Schuman, novembre del 2006.
[5] Llegiu a Bernard Cassen, “Els candidats a la presidència, lluny del món”, Le Monde diplomatique, abril del 2007.
[6] Michel Foucher, «Quels intérêts communs pour les Européens? Rapport Schuman sur l’état de l’Union», Fundació Robert Schuman/Edicions Lignes de repères, París, març del 2007.
[7] Un sol exemple: per què no es generalitzen les clàusules socials en els acords comercials de la UE amb països tercers? Llegiu “Un nouvel élan pour une Europe sociale”, text proposat per vuit ministres de treball (Bèlgica, Bulgària, Gràcia, Estat espanyol, França, Itàlia, Xipre, Hongria) el 14 de febrer del 2007.
[8] Michel Foucher, “L’Union politique européenne: un territoire, des frontières, des horizons”, Esprit, novembre del 2006.

La Llibertat d’Expressió. Introducció al debat

Article d'opinió d'Agnes Callamard
A Le Monde Diplomatique
El reconeixement de la llibertat d'expressió ha constituït molts cops una de les primeres etapes cap a la democràcia. Reivindicació comuna del liberalisme polític i del republicanisme, ha estat la garantia de la llibertat de consciència i l'oposició al dogma. Tant el de la monarquia absoluta (injúries al rei), com el de la religió (delicte de blasfèmia). Amb molta ironia, Beaumarchais afirmava a les seves «Noces de Figaro»: "Amb la condició que no parli ni de l'autoritat, ni del culte, ni de la política, ni de la moral, ni de les autoritats, ni dels privilegiats, ni de l'òpera, ni dels altres espectacles, ni de ningú que tingui coses a defensar, jo, al cap i a la fi, puc imprimir lliurement sota la inspecció de dos o tres censors."
Al XVIIè i XVIIIè, les revolucions anglesa, americana i francesa es caracteritzaven pel reconeixement de la llibertat d'expressió. Realitzaven així una part del projecte de les Llums. Tots els textos nacionals i internacionals que protegeixen els drets humans concedeixen a aquesta llibertat un lloc privilegiat: de la Bill of Rights de 1689 a Anglaterra (llibertat de paraula i de debat al Parlament, dret d’apel·lació) a la Declaració Universal dels drets humans de les Nacions Unides (DUDH) de 1948, passant per la Carta Africana drets humans i pobles de 1963. És significatiu que figuri entre les primeres llibertats suprimides pels règims autoritaris, sobretot a través del control de la premsa i de l'art.
Tanmateix, si el principi de la llibertat d'expressió és reconegut i és protegit, les fronteres d'aquesta sempre han estat una font de debat. Només als Estats Units no existeix cap delimitació; la primera esmena de la Constitució nord-americana és categòrica: "El Congrés no farà cap llei restrictiva de la llibertat d'expressió o la llibertat de premsa". El Tribunal Suprem fins i tot rebutja constantment els textos que tendeixen a protegir els menors d'Internet. Però cap llibertat no és absoluta, en el sentit que s'exercita en el marc de les lleis que la reglamenten en nom de l'interès general. A França, les publicacions destinades a la joventut han estat objecte d'un règim especial des de 1949 i s’ha prohibit tota presentació favorable al crim, la traïció o el robatori. Tanmateix, aquestes restriccions, sempre estretament circumscrites, han tendit a desaparèixer, sobretot sota l'efecte de la jurisprudència del Tribunal Europeu dels drets humans: aquest tribunal va condemnar, el 2001, el decret de 1939 pel qual el ministre de l'interior francès disposava d’un ampli poder de censura sobre les publicacions estrangeres.
Des de fa uns anys, el debat sobre l'exercici de la llibertat d'expressió s’ha renovat. A més del desenvolupament de les noves tecnologies, els factors polítics hi han contribuït. Les legislacions destinades a lluitar contra el terrorisme (incloent-hi la Patriot Act als Estats Units) inclouen borrosos actes que reforcen el poder de control dels governs. A més, el revifament dels partits d'extrem dreta ha empès a sancionar certs conceptes, com la negació del genocidi jueu. Molts historiadors, que s'alarmen del per a ells que és una tornada a les "veritats oficials", han llançat “la crida «del 19» per a la llibertat de la història contra totes les lleis de memòria”. La necessitat de lluitar contra el racisme ha de passar per l'adopció d'un nou arsenal jurídic que limiti la paraula?
Les noves reafirmacions religioses trastornen alhora l'edifici de la llibertat d'expressió. Els creients de qualsevol religió intenten, des de fa uns anys, prohibir pel·lícules («L'Última temptació del Crist» de Martin Scorcese), llibres («Els Versicles satànics» de Salman Rushdie o el «Concili de l'amor» d'Oscar Panizza) o caricatures de premsa (dibuixos de Mahoma a Dinamarca). Molts dirigents i intel·lectuals estimen que els "sentiments religiosos" han de ser mesurats, sobretot els de les confessions minoritàries. D'altres, al contrari, denuncien una restauració del delicte de blasfèmia.
Aquests debats emergeixen mentre el pensament i la representació política travessen per una crisi que posa damunt la taula la indecisió en l'afirmació d'un interès general que defineixi un quòrum de drets acceptats per tots. Agnès Callamard, que dirigeix l'associació "Article 19" (article de la DUDH que protegeix la llibertat d'expressió) defensa una concepció absoluta d'aquesta llibertat. Per a ella, tota restricció, fins i tot la ben intencionada, beneficia en principi el poder establert.

Una trampa anomenada Kosovo

Article d'opinió de Jean-Arnault Dérens
A Le Monde Diplomatique
La darrera reunió de negociació per l’Estatut final de Kosovo es va obrir a Viena el 21 de febrer de 2007. el cap de la delegació kosovar, Vetón Surroi, exigia la independència, a la qual s’hi va oposar el Parlament serbi. El representant de les Nacions Unides, Martti Ahtisaari haurà d’arribar a acords entre ambdues bandes a partir d’un document que preveu «la sobirania sota tutela internacional». Si no hi ha acord, la darrera paraula la tindrà el Consell de seguretat de l’ONU.
Si prospera al si del Consell de seguretat la proposta de l'emissari especial de l'Organització de les Nacions Unides (ONU), Martti Ahtisaari, presentada el 2 de febrer de 2007, aquesta portarà inequívocament Kosovo a la independència. Kosovo redactarà la seva Constitució, disposarà del seu himne i de la seva bandera i, sobretot, podrà adherir-se a totes les organitzacions internacionals, entre elles les Nacions Unides. Certament, la paraula "independència" no figura enlloc en el text d’Ahtisaari, tot i que no és el Consell de seguretat qui l’ha de decretar: aquest fet contradiria la Carta de l'ONU. L'accés a la independència seria possible en cas de complir-se dos requisits: la seva proclamació i el reconeixement per altres països. Finalment, el document d’Ahtisaari no conté cap referència a la sobirania de Sèrbia: el dret internacional no contempla aquest buit, és a dir, que Kosovo ha de convertir-se en sobirà.
Els dirigents albanesos han aplaudit el document de l'emissari de les NU perquè constitueix un pas important cap a la seva principal reivindicació. Per contra, la proposta és inacceptable per a Belgrad, i no és cap sorpresa el rebuig expressat per tots els responsables serbis, començant pel President de la República Boris Tadic. Tot i que per a molts polítics serbis Kosovo no té cap interès (molts confessen en privat que estarien disposats a oblidar Kosovo a canvi de l’accés immediat a la UE), la renúncia pública a la terra mare sèrbia suposaria la seva mort política.
La posició de Belgrad ha estat recordada moltes vegades: sí a la més àmplia autonomia possible, però sense proclamació formal d'independència. Recentment, Vladeta Jankovic, conseller del primer Ministre Vojislav Kostunica, ha evocat fins i tot la fórmula d’"un Estat, dues societats", la qual exclouria qualsevol possibilitat d'intervenció de Sèrbia en la política interna de Kosovo[1].
Molts consideren que els hostils arguments serbis a la independència reivindicada per Pristina són il·legítims o no mereixen ser admesos. Es pot pensar que la voluntat dels albanesos (l’àmplia majoria de la població kosovar) ha de prevaler. Però l'honestedat intel·lectual obliga a reconèixer que el text d’Ahtisaari no s’assembla en res a un text de "consens": no té en compte els arguments de Belgrad.
El principi d'una negociació que comporta un consens suposa que les dues parts renuncien a algunes de les pretensions per trobar un terreny d'entesa acceptable. En el cas de Kosovo, no hi ha hagut consens entre Belgrad i Pristina i potser era impossible trobar-ne un. No hi ha hagut tampoc veritables negociacions. En l'única trobada d'alt nivell, organitzada a Viena el darrer 24 de juliol[2], les dues parts es van limitar a expressar llurs posicions davant Ahtisaari. Llavors va elaborar, ell sol, el document que haurà de ser sotmès, no sé sap quan, al Consell de seguretat i l’aprovació del qual dependrà en bona mesura del pòquer diplomàtic que ostenta Rússia.
Kosovo accedirà probablement a una independència formal, la qual serà automàticament limitada pel control d’una feixuga tutela internacional, sense limitació en el temps, tan feixuga com la que preval des de la fi de la guerra a Bòsnia i Hercegovina, amb els resultats decebedors ja sabuts. El document d’Ahtisaari proposa conferir el poder a la Missió Civil Internacional (ICR), també representada per la Unió Europea, és a dir, els mateixos poders especials que els anomenats "Poders de Bonn[3]". Aquests poders, atorgats a l'Alt representant internacional a Bòsnia i Hercegovina, inclouen la possibilitat d'imposar o anul·lar lleis aprovades pel Parlament o destituir els representants polítics. El mandat de l'ICR no s’extingirà fins que el Comitè de Pilotatge Internacional (ISG), comandat pel Consell de seguretat de l'ONU, decideixi que Kosovo està preparada per regir-se sense la seva tutela.
Els efectes contraproduents de la tutela internacional són ben coneguts a Bòsnia i Hercegovina. Ha abocat els responsables polítics locals a la irresponsabilitat i ha comportat l’augment de la demagògia. Alhora, ha generat una gestió opaca dels recursos, la qual ha permès comprar la "sensatesa" i la "moderació" dels polítics locals[4]. És a dir, ha estat una tutela productora de corrupció. Són els mateixos efectes que es poden reproduir a Kosovo.
La tutela que exercirà la Unió Europea substituirà els prop de vuit anys de protectorat internacional de les NU, el balanç del qual és, com a mínim, escàs. L'objectiu d'una societat multiètnica continua sent una veu feble, la fallida de la justícia és total i la situació econòmica i social continua sent catastròfica. Tot i que no s’ha fixat cap calendari en el document d’Ahtisaari, la tutela internacional conserva un caràcter transitori. Però què fa pensar que Kosovo serà "més apte" per autogovernar-se sense tutela en un, dos, cinc anys o avui?
És imaginable que els ciutadans i els polítics albanesos acceptaran de bon cor una tutela de llarga durada? En la conferència de premsa del 2 de febrer, els membres de l'equip unitari albanès de negociació mostraven somriures obligats: comprenien perfectament que la perspectiva d'una "plena" independència continuava sent encara llunyana.
Més radical, el dirigent del moviment Vetëvendosje (Autodeterminació) Albin Kurti, subratlla el caràcter antidemocràtic de la tutela internacional. El 10 de febrer, els seus militants es van manifestar pels carrers de Pristina denunciant violentament la proposta d’Ahtisaari. Efectivament, quan la voluntat dels ciutadans de Kosovo i dels seus representants escollits democràticament no concordin amb els desideràtums de la "comunitat internacional", aquesta manifestarà sempre la seva paraula. Les tensions, tot i que algú ho dubta, no trigaran a multiplicar-se, i el Vetëvendosje tindrà la missió d'organitzar altres manifestacions...
Kosovo sofreix d'una evident carència d'experiència democràtica. Però no existeix democràcia sense responsabilitat dels representants polítics, els quals han d'assumir plenament els seus actes i les seves conseqüències. Un nombre creixent d'albanesos ja no suporten l'arrogància de la "banda dels 4x4 blancs", com el moviment Vetëvendosje anomena els funcionaris de les NU i les demés instàncies internacionals. Passat el moment de gràcia de la proclamació d'independència, aquest ressentiment només ha fet que incrementar-se i res fa suposar que la situació econòmica i social de Kosovo pugui millorar. Alhora, la proposta de l'emissari de l'ONU conduirà a un nou conflicte amb conseqüències imprevisibles a Belgrad.
El document d’Ahtisaari insisteix en el caràcter "multiètnic" de la societat que cal construir a Kosovo. Aquesta premissa no serà gens fàcil des del moment que serbis i gitanos (roms) han estat víctimes d'un èxode massiu des que les tropes de l’OTAN hi van entrar el juny de 1999.
El 2003, l'administrador de l'ONU Michael Steiner havia fixat vuit "normes" que Kosovo havia d'acomplir abans del debat sobre el seu estatut final. Les més importants d'aquestes "normes" preveien el dret al retorn dels desplaçats i dels refugiats, així com la llibertat de circulació per a tots els habitants de Kosovo. No tan sols no es va complir la “norma”, sinó que els alçaments del 17 de març de 2004 i el temor a noves accions violentes dels "extremistes" albanesos han empès l'ONU a precipitar l'obertura del procés de definició de l'estatut. La "comunitat internacional" ha renunciat, doncs, a respectar els principis que havia fixat.
El document d’Ahtisaari preveu drets específics per als membres de totes les comunitats nacionals i confessionals. Els futurs emblemes de Kosovo hauran d'incloure els "símbols nacionals" de les diferents comunitats nacionals. La perspectiva d'una bandera que aixoplugui símbols albanesos, serbis, roms, bosnians, turcs, ahkallis, egipcis... és un verdader desafiament a la vexilologia[5].
L’atenció als "petits pobles" oblidats de Kosovo esgrimida ara potser arriba una mica massa tard[6]. I, de fet, el "sistema" ideat per la "comunitat internacional" ha produït efectes adversos. Turcs i bosnians han d’acceptar sotmetre's a la brutal "albanització" per garantir el seu lloc en l'espai social de Kosovo, mentre l'administració de l’ONU continua promovent la llengua bosniana quan els bosnians de Kosovo parlen naturalment el serbi, i amb l'accent serbi de Kosovo. De la mateixa manera, el sistema administratiu establert des de 1999 ha afavorit l'esclat de la comunitat rom i el desenvolupament de nous grups ètnics com els ashkalli i els egipcis. En el Kosovo "multiètnic" del demà, alguns autoproclamats dirigents comunitaris podran continuar aprofitant les prebendes del sistema emparats per la coartada ètnica.
Com totes les societats dels Balcans, la societat de Kosovo mai no ha estat "multiètnica", almenys en el sentit entès pels bons esperits internacionals. Diferents comunitats nacionals, lingüístiques i/o confessionals han sabut viure sobre aquest territori durant segles en una relativa bona harmonia. Les seves relacions no han deixat d'evolucionar i de redefinir-se segons les diferents lògiques d'interessos, de conflictes o de cooperació. L'experiència històrica dels darrers vint anys (la violència del règim de Milosevic, el desenvolupament del nacionalisme albanès, la guerra i la trista postguerra) ha trencat de soca-rel les relacions intercomunitàries[7]. El discurs internacional sobre la "multietnicitat" té ben poques oportunitats de restaurar-les.
La descentralització constitueix, d'altra banda, un dels punts més forts de la proposta d’Ahtisaari. En el llenguatge estereotipat de les Nacions Unides, la paraula "descentralització" ha esdevingut la manera políticament correcta de mostrar els avantatges i privilegis concedits als serbis de Kosovo per intentar convèncer-los de no fugir del territori o de no independitzar-se.
D’aquesta manera, els avantatges proposats pel document d’Ahtisaari als municipis serbis de Kosovo són clarament més substancials que l'autonomia atorgada a la República Srpska de Bòsnia i Hercegovina. Els serbis de Kosovo gaudiran del dret a la doble ciutadania i els municipis autònoms serbis podran establir relacions amb Sèrbia. Es crea així una "República Srpska de Kosovo i Metohija" sense, és clar, pronunciar-ne el nom. En aquesta operació la hipocresia només és superada per la ingenuïtat.
En efecte, és il·lusori d’imaginar que els albanesos acceptaran sense fer mala cara aquesta amputació d'una part important del territori de Kosovo que escaparia «de facto» a l'autoritat de Pristina. És encara més absurd de pensar que els avantatges que es prometen als serbis els convenceran d'acceptar amb bon gust fer-se ciutadans d'un Kosovo independent. En la seva crònica setmanal al diari serbi Danas, l'ex ambaixador nord-americà a Belgrad William Montgomery reconeixia que "els serbis de Kosovo no tenen cap raó per confiar en la comunitat internacional", i que les garanties promeses a les minories nacionals no són "més que tinta sobre paper[8]".

Segons el nou mapa municipal proposat per Ahtisaari, els problemes es podrien concentrar en tres sectors.
La regió de Gnjilane/Gjilan, la gran ciutat de l'est de Kosovo, prop de la frontera sèrbia, és la més afectada per la descentralització. La majoria dels pobles que envolten la ciutat són serbis, però ara es constituirien en nous municipis autònoms o bé estarien sota tutela de la ja existent Novo Brdo. D'aquesta manera, Gnjilane/Gjilan estaria "envoltada" per municipis serbis. El moviment Vetëvendosje concentra la seva força contra la descentralització d’aquesta zona, jugant amb el sentiment de por de la minoria albanesa. Per a aquests militants radicals, la descentralització comportarà infal·liblement la partició de Kosovo.
La zona sèrbia del nord de Kosovo és l'altre punt negre. El text d’Ahtisaari proposa mantenir la situació que preval sobre el terreny. El riu Ibar marca una frontera que separa el nord de Kosovo, contigu a Sèrbia, de la resta del territori. En l'estat actual de coses, la postura dels dirigents serbis locals fa preveure que en cas d'independència formal de Kosovo, aquesta zona proclamaria la seva pròpia secessió de Kosovo, amb la qual cosa esdevindria un indret calent de tensions.
Si la violència provocada pels elements radicals albanesos o serbis esclatessin en els propers mesos, els serbis dels enclavaments situats al sud del riu Ibar es trobarien en la situació més difícil. No està prevista cap mena d'autonomia per als enclavaments d’aquesta zona, com els pobles de Gorazdevac i Velika Hoca o el gueto serbi d'Orahovac/Rahovec. Alhora, el sud de Kosovo concentra la majoria i més prestigiosos monestirs serbis, com Visoki Decani i la seu patriarcal de l'Església ortodoxa de Pec/Peja. Es preveu un estatut d'excepció per a les esglésies i els monestirs, combinat amb àmplies "zones de seguretat", a la qual s’hi oposen el albanesos.
Les experiències de juny de 1999 i de març de 2004 han nostrat la confiança que es pot concedir a les tropes de l'OTAN quant a la protecció dels santuaris medievals i la població civil... La destrucció i l’èxode dels serbis dels enclavaments han estat una tònica generalitzada que no s’hauria d’obviar. D'altra banda, l'Alt Comissariat de l'ONU per als Refugiats (ACNUR) treballa discretament des de fa mesos en els dispositius per afrontar l'èxode de nous desplaçats a Sèrbia.
En definitiva, Ahtisaari reprèn ara dos principis erronis i contraproduents que van guiar la comunitat internacional en la gestió de les guerres iugoslaves dels anys 1990: separar els problemes els uns dels altres; i pensar que el temps solucionarà els problemes.
No es trobarà cap sortida a la qüestió de Kosovo fent abstracció del context regional ni, sobretot, pensant en l'existència d'una qüestió nacional albanesa transfronterera. Molt al contrari, les solucions de manyà que proposa Ahtisaari, que ha "aïllat" Kosovo del seu context regional com un producte de laboratori, amenacen de posar en marxa un nou incendi regional que provocaria incalculables frustracions tant entre els serbis com entre els albanesos.
Mentre un 60% de la població de Kosovo té menys de 25 anys i l'atur afecta oficialment més de la meitat de la població activa, les frustracions socials i els somnis nacionals podrien formar un còctel explosiu. En el sistema de tutela que s’hauria d’establir, la Unió Europea continuarà pagant les despeses de les feixugues missions civils i militars, dels grans i inoperants programes de reconstrucció, sense oblidar els sucosos honoraris de tantíssimes legions d'experts. Aquesta administració neocolonial no trigarà a atreure el ressentiment de les poblacions.
A Kosovo hi manca el més essencial: una autèntica estratègia de desenvolupament econòmic en una integració regional vinculada a una perspectiva creïble d'integració europea. Del contrari, Kosovo corre el risc de continuar sent durant molt de temps el polvorí d’Europa.

[1] Declaracions emeses a Ràdio B92, 10 febrer 2007. www.b92.net/info/vesti/index.php?yyyy=2007&mm=02&dd=10&nav_id=231828
[2] Llegiu “Statut du Kosovo: une valse pour rien a Vienne?”, Le Courrier des Balkans, 24 de juliol de 2006. http://balkans.courriers.info/article6909.html
[3] El text íntegre d’Ahtisaari es pot consultar al web de l’Unosek: www.unosek.org
[4] Llegiu Christophe Solioz, «L’apres-guerre dans les Balkans. L’appropriation des processus de transition et de démocratisation», París, Karthala, 2003.
[5] Llegiu Vetton Musliu, “Hymne, drapeau: quels symboles pour le Kosovo?”, Le Courrier des Balkans, 4 de febrer de 2007. http://balkans.courriers.info/article7654.html
[6] Llegiu “Les «petits peuples» oubliès des Balkans”, Le Monde diplomatique, juliol de 2003.
[7] Llegiu “Le mythe d’un Kosovo multiethnique”, Etudes, gener de 2007.
[8] “Kosovski Srbi nemaju razloga da veruju medjunarodnoj zajednici”, Danas, 10 de febrer de 2007.