Perquè hem de fer vaga el dia 29 de Setembre...

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

Vivim enmig la voràgine d'una crisi social i econòmica històrica, sistèmica..., portem dos anys de crisi i tenim per davant molta crisi encara, anys i anys de crisi. I això als països desenvolupats, al nostre per exemple. A la resta del planeta, la crisi sempre ha sigut l'estat natural de les coses.
 

Dos anys des què es deslligà l'actual crisi i dos anys en què les polítiques que s'han anat empenyent des de les institucions fora de tot control democràtic que regixen els destins de la Humanitat -des dels centres de poder en què al voltant d'un quart de milió de persones i els seus cercles immediats d'afins (famílies, grups d'interessos, executants servils)-, imposen els seus designis a la resta de la Humanitat formada per milers de milions, tenen un fil argumental, dia a dia, més evident: fer pagar a tots allò que és principalment responsabilitat seua.
 

L'evidència ens parla de xifres ultramilionàries que s'han transferit des de mans públiques a mans privades, sense retorn ni condicions, ens parla d'una acumulació de poder i de capital com mai abans, ens parla del progressiu desmuntatge d'aquell equilibri precari que significava l'anomenat estat del benestar...
 

Només cal mirar la situació dels precaris, la immensa majoria dels treballadors, dels pensionistes, dels joves, dels exclosos socialment..., la pèrdua de drets socials a que ens aboquen les reformes formulades ja i les que es formularan dins de poc, ens retornen ens els països desenvolupats a situacions semblants a les dels principis del segle XX. A la resta del planeta, però, no milloraran les coses.
 

Les raons concretes de la vaga general convocada per al pròxim dia 29 de setembre estan pròdigament explicades en desenes de manifestos sindicals. Curiosament alguns dels signants d'eixos manifestos i crides a la vaga hui, són els mateixos que durant dècades han practicat de forma còmplice un sindicalisme de concertació, burocràtic, venut i indigne.

Però pare'm compte: tenim raons sobrades per a sentir una profunda ràbia, i eixa és i ha de ser la primera de les raons a favor de paralitzar absolutament tot el país el pròxim dia 29. Que ningú es confonga, és veritat que hi ha un sindicalisme indigne del Poble Treballador, però també ho és que no farem vaga per ell, sinó contra ell. I ho farem en defensa dels Drets Socials, des del sindicalisme combatiu i els moviments socials-populars, que també estan ahí.

No ens falten raons per anar a la vaga general. I no poder dessoir-nos sense trair-nos. Hem perdut tantes coses pel camí..., som tan eternament perdedors..., que confabular-nos per no perdre la dignitat és l'altra gran raó que tenim per a què el dia 29 de setembre se senta la nostra veu alta i clara, una veu forta i trunyent que cride als quatre vents: Prou!

I n'hi ha una tercera raó ineludible que m'encomana a recolzar la vaga general i a demanar-vos a tots que ens acompanyem els uns als altres en eixa data: no podem callar més, perquè no tenim només la responsabilitat sobre nosaltres, sinó també sobre les generacions que van a viure les conseqüències de no dir res i acceptar els designis dels de sempre. Per compromís solidari, eixa és l'altra gran raó d'anar a la vaga el pròxim 29 de setembre.
 

El 29S serà un dia més. Un dia de lluita que hem de procurar que siga un punt d'inflexió, al temps que no oblidem que més important encara que el 29, és saber què hem de fer el 30 i en desembre després i en 2011 i en 2018... Un dia més, sí, però un dia en què la ràbia, la dignitat i el compromís solidari pot ser la diferència entre ser Ciutadans o deixar de ser-ho.
 

Per això, jo el 29 de setembre faré vaga. I vos demane a tots i a totes que féu vaga.

Ha mort hui Francesc Santacatalina, president d'Esquerra Valenciana: Paco, la lluita continua!

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

Se’ns ha mort Paco. Francesc Santacatalina ha fet el traspàs enmig l’agost, amb només 60 anys. Un mal vent se l’ha emportat.
 

Algú va dir que la vida no cal omplir-la d’anys, sinó els anys de vida, el Francesc que jo tinc a la memòria, que viurà en mi per molts anys era un home ple de vida. Un home, com l’hem volgut subrratllar en la seua esquela, citant una frase d’un altre republicà, Manuel Azaña, quan sentencià: “la llibertat no fa feliços als homes, senzillament els fa homes”.
 

I és que Paco tenia vida, molta i ben viscuda i ben emprada, des què començà en la seua Alcúdia natal a entrar en contacte amb cercles valencianistes i progressistes, i poc després pujà a València a estudiar a la Universitat i s’integrà en la lluita antifranquista, Paco no va deixar que passarà un any sense omplir-lo de vida, de lluita per la llibertat.
 

Francesc Santacatalina, recent vingut a València, participà molt activament de la lluita contra la dictadura, entrant en contacte amb l’oposició d’esquerres, i molt concretament amb sectors trosquistes valencians i nacionalistes valencians, i des de la militància i l’activisme cresqué com a persona, com a home.
 

Les sigles de les diferents organitzacions per les quals transcorregué la seua vida política no ve al cas, excepte per dir que mai va ser dels ortodoxos de cap ortodòxia,i per a assenyalar que la seua última militància va ser com a president d’Esquerra Valenciana, tancant un cercle vital de compromís, de lluita i de vida, l’organització en la qual trobà que el seu esperit republicà, sobiranista valencià i esquerrà podia perdurar.
 

Paco, l’amic i company, el germà de lluita, perdura en la memòria dels qui l’hem conegut i dels qui hem anat amb colze amb colze en diferents moments del seu periple. 

Paco, la lluita continua!

L'Hijab prohibit i un cert progressisme mixorrer

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

Ho plantejava fa unes setmanes, per exemple, Ignacio Escobar: “ ¿algú sap explicar-me perquè en un col·lege públic una alumna no pot dur el vel (l’hijab) però una professora pot ser monja (i vestir hàbit)”. Bé, realment, arguments no falten -ni en un sentit ni en un altre, per acceptar amb normalitat l’ús de l’hijab a Europa -que puguen haver minarets a Suïssa o que n’hi haja menús amb carn halal en segons quins centres públics o qualsevol altre exemple que se’ns puga vindre al cap- o per rebutjar-ho.

Una primera qüestió, a la qual ja em vaig referir fa uns mesos en un article publicat també ací (El Burka i l’Hijab): no és pot posar al mateix nivell l’ús de l’hijab (que, efectivament, és un element provinent d’una tradició religiosa, però també cultural, no agresiu amb els drets humans) que el del burka (clarament atemptatori amb les dones i amb un declarat propòsit: fer-les invisibles, negar-les; és a dir, comparable al que significa l’ablació del clitoris ). I tampoc no val fer les trampes conceptuals com acudir a l’argument de l’imposició (que quan és certa, l’imposició, és rebutjable: supose que com també ho és batejar els recent nascuts o fer la primera comunió -o és que als xiquets i xiquetes se’ls bateja i fa prendre la comunió amb plena consciència?-…

Hui, un amic em preguntava si amb tanta comprensió no acabaria la meua companya sentimental lluint l’hijab. Ho confesse, no tinc la resposta. Puc dir que els valencians, valenciano-parlants, hem acabat parlant castellà d’una forma molt general, que els valencians -tots- no li fem oig a les hamburgeses anegades de keptxup i l’arròs tres delícies, que els valencians, en fi, no som precísament impermeables a les incorporacions culturals -i, ai, a les imposicions…- (és a dir, som igual d’impermeables que la resta dels europeus)…, tampoc no trobe, per incidir en la reflexió amb què començava l’article, que ens pose dels nervis en la nostra laica societat i aconfessional legalitat conviure amb tot el seguit de símbols religiosos i de valors culturals acomparables als que correspon l’hijab, sempre i quan eixos símbols i valors siguen els de la cristiana Europa… Així què, ja ho dic, no tinc resposta a la pregunta de l’amic, però si la meua companya sentimental li pega per posar-se un mocador, crec que em preocuparé sobretot perquè el seu somriure continue sent entranyable i viu, i potser m’ho prendre -o ho farà, qui sap- com un homenatge als més de 150.000 valencians moriscos que foren expulsats fa uns segles d’este, també el seu país…

Què hi ha, doncs, d’important en l’hijab i les periòdiques polèmiques que genera el seu ús. Doncs fàcil: l’hijab es correspon a una minoria inmigrada de certa importància demogràfica ja en Europa, però sobretot que està minoria és el “sud”. Ho direm amb unes paraules que el mateix amic que em preguntava sorneguer usava fa uns mesos per descriure’m la geopolítica que vivim en este inici del segle XXI: “Europa -Occident, per entendre’s- és l’Imperi Romà en el moment del declivi, lluitant contra els barbars. Però ara els nostres barbars no són al nord, són al sud, i com aquell quan guanyen la guerra és perquè ja estaven dins”. A més, els nostre Cèssar es va quedar sense enemic roig amb la caiguda d’un mur fa unes dècades i ja sabem que fabricà ràpidament tot un altre poderós satan que esgrimir com a raó de les seues guerres preventives: bandera roja caiguda, bandera de mitja lluna enlairada. Eixa és la por visceral que provoca l’hijab, i no les falses proclames pels drets humans i les hipòcrites raons esgrimides per impedir el seu ús -voluntari i natural- mitjançant la prohibició.

Em sembla perfectament entenidor que la dreta i el confessionalisme cristià s’arrapen els vestits davant un senzill hijab, però em preocupa i molt que una part de l’esquerra adopte semblants raons i postulats, perquè això només pot desembocar en alimentar perillosament la xenofòbia convertida en islamofòbia. Però és que, a més, eixos plantejament em semblen poc intel·ligents i pràctics per resoldre els problemes de la integració de la població inmigrada -d’esta població inmigrada, concretament, de la musulmana.

Efectivament, raons les hi ha en un sentit i en un altre, i el sentit comú sembla que ens exigix trobar una certa mesura, un cert equilibri, que ens evite afractura entre un “nosaltres” que siga excloent d’un “ells”. Confondre el laicisme -que és un valor irrenunciable de la democràcia republicana- amb la defensa de “los valores de Occidente” només pot portar-nos a ser de nou “la reserva espiritual” que proclamava aquell dictador dels qüaranta anys.