UTOPIA XXI

El pròxim Darrer Diumenge d'Octubre l'ACR Utopia XXI recolza la marxa per la Sobirania Valenciana unitària cap al Puig, i la nostra entitat muntarà la seua haima també en l'Aplec de Compromís a les portes del Monestir

2011-10-27T05:39:00.000-07:00

El pròxim Darrer Diumenge d'Octubre l'ACR Utopia XXI recolza la marxa per la Sobirania Valenciana unitària cap al Puig, i la nostra entitat muntarà la seua haima també en l'Aplec de Compromís a les portes del Monestir.
L'ACR Utopia XXI fa una crida a participar-hi!
Vixca València Lliure!

L'ACR Utopia XXI muntà la seua haima passat dissabte 22 d'octubre a la Fira Associativa de Paterna

2011-10-27T05:36:00.000-07:00

L'ACR Utopia XXI dóna suport a les mobilitzacions del pròxim 15O en favor d'un canvi global anticapitalista i per una democràcia real

2011-10-12T17:33:00.000-07:00

L'ACR Utopia XXI dóna suport a les mobilitzacions del pròxim 15O en favor d'un canvi global anticapitalista i per una democràcia real.

El pròxim dissabte 15 d'octubre, les principals manifestacions seran a les 18 hores a la Plaça de Sant Agustí a València, al Centre de Maisonave a Alacant i a la Plaça de Maria Agustina a Castelló.

Vos cridem a participar. Canviem junts el signe dels temps.

L'ACR Utopia XXI gestionarà el nou Ateneu Popular del Parc, a Alfafar, després d'haver signat un acord amb la històrica Societat Cultural i Recreativa del Parc

2011-10-10T00:39:00.000-07:00

L'ACR Utopia XXI gestionarà el nou Ateneu Popular del Parc, a Alfafar, després d'haver signat un acord amb la històrica Societat Cultural i Recreativa del Parc.

L'Associació Cívica Republicana Utopia XXI i la Societat Cultural Recreativa del Parc, degana de les entitats associatives del Parc, poblacio popular del municipi d'Alfafar a l'Horta Sud, han signat un conveni pel qual els locals de la segona entitat es convertiran en un Ateneu Popular compartit per diferents associacions i grups de treballs ciutadans i comunitaris, i que gestionarà l'ACR Utopia XXI.

Els locals amb prop de 400 metres qüadrats tenen un espai de cafeteria i zona de socis i jocs de taula, un altre espai de zona de jocs, un tercer espai que es prepararà per a fer actuacions musicials, teatre i cinema, a més de serveis comuns, dos locals polivalents i zona de despatx.

La Societat Cultural i Recreativa del Parc ha elegit recentment Carme Equiza com a nova presidenta de l'entitat i serà la nova presidenta d'esta entitat i la seua Junta Directiva, junt a la Junta Directiva de l'ACR Utopia XXI, presidida per Joan S. Sorribes, els encarregats de posar en marxa el nou Ateneu Popular del Parc, treballs que ja han iniciat i que pretenen fer de forma progressiva fent la inauguració formal del mateix en Nadal de 2011.

L'ACR Utopia XXI continua amb el seu programa de presència en les fires alternatives i associatives del País Valencià: la Senyera de la República Valenciana, poble a poble

2011-09-08T13:14:00.000-07:00

L'ACR Utopia XXI continua amb el seu programa de presència en les fires alternatives i associatives del País Valencià: la Senyera de la República Valenciana, poble a poble. Dins del programa associatiu "Al carrer", la nostra entitat ha estat present a les fires associatives i alternatives d'Alboràia, La Pobla Llarga, Carcaixent i Benaguasil, aixi com ha muntat la haima associativa també a Sagunt, València i Alfafar. L'ACR Utopia XXI estarà també present el pròxim Darrer Diumenge d'Octubre al Puig. Poble a poble, al llarg del País Valencià, la Senyera de la República Valenciana es fa present.

La Haima de l'ACR Utopia XXI instal·lada a la Fira de Benaguail,

durant les seues festes patronals, el passat cap de setmana.

L'ACR Utopia XXI publica els números 007 i 008 dels Qüaderns de Reflexió Política, dedicats a la línia política d'Estat Valencià i al moviment 15M, respectivament

2011-08-31T04:19:00.000-07:00

L'ACR Utopia XXI publica els números 007 i 008 dels Qüaderns de Reflexió Política (QRP 007 i QRP 008), dedicats a la línia política d'Estat Valencià i al moviment 15M, respectivament.

El col·lectiu UTOPIA commemorarà en setembre els seus 30 anys de vida activista

2011-08-28T04:40:00.000-07:00

El col·lectiu UTOPIA commemorarà el pròxim setembre els seus 30 anys de vida activista. Amb aquest motiu, l'ACR Utopia XXI ha editat el número 009 dels Quaderns de Reflexió Política, que trobareu en enllaç permament en l'apartat de Documents d'aquesta pàgina (i que també vos podeu baixar en format pdf clicant ací).

El col·lectiu UTOPIA, germinal de l'ACR Utopia XXI, fa una proposta per una Ruptura Democràtica

2011-07-28T04:51:00.000-07:00

Una proposta per a una ruptura democràtica

davant les pròximes eleccions al Parlament espanyol

(Carta Oberta al moviment 15M

i als nuclis d'activistes socials, polítics, sindicals i ciutadans

de l'esquerra i el valencianisme)

La crisi econòmica, social, politica i ideològica, la crisi global que travessem, ha despertat nous sectors combatents que se sumen en les mobilitzacions populars dels últims mesos a sectors de lluitadors i lluiitadores activistes i actius des de fa dècades. Els actes de rebel·lia, a poc a poc, han passat a ser un moviment de revolta com ho posa de manifest un dels últims lemes emprats pel moviment 15M: No és una crisi, és el sistema! Només hi ha un camí i és donar el pas perquè eixa revolta esdevinga una vertadera revolució, és a dir un no definitiu al present i un sí al futur nou.

El clam àmpliament majoritari dels moviments populars despertats centra les seues reivindicacions a favor d’un aprofundiment en la democràcia real, en tots els terrenys de la vida pública i en tots els àmbits, en la submissió de l’àmbit econòmic a les necessitats de la majoria social, i singularment dels sectors populars més dramàticament afectats per la crisi-sistema, i a la democràcia real constituida sobre l’empoderament de les classes populars; en la constatacio de la impossibilitat de progrés, llibertat i justícia social en el marc de l’actual sistema, concretat a l’Estat espanyol en l’ordre constitucional emanat de l’any 78, hereu i conseqüència directa de la dictadura franquista.

Malgrat la potència i vivacitat de la mobilitació popular dels últims mesos, des de les respostes obreres i ciutadanes a l’acció del moviment 15M, malgrat l’ampliació de la consciència revolucionària i de l’extensió de les resistències, el sistema no sols no ha fet cap moviment de recular en els seus propòsits, sinò que contràriament encara ha donat i dóna noves passes per aconduir-nos cap a un escenari que ens faria retrocedir no ja dècades sinò fins a situacions pròpies dels principis del segle XX, com allò que significa l’assumpció de l’anomenat Pacte de l’Euro i el segrest dels vertaders pols de poder fora de les mans de la ciutadania.

Cal anar perdent la por a l'acció i a les paraules, hem passat dels actes de rebel·lia als actes de revolta, ens queda passar dels actes de revolta a la revolució.

Ja és hora, doncs, de fixar un dia i una hora no per a la revolta, sinò per a la revolució. D’assumir que l’unica via d’avanç popular i democràtic és impulsar una ruptura democràtica, un canvi d’arrel, a partir del qual ens siga possible reconstruir-nos i construir una nova societat. Prendre les rengles dels propis destins, constituir-nos en ciutadans lliures capaços d’escriure la Història i com a tals passar del “No ens representen” al “Ens representem nosaltres mateixos”.

El moviment 15M i els activistes socials, sindicals i polítics que s’han mantingut, i es mantenen, lleials als interessos populars, són la llavor d’un subjecte revolucionari emergent i en constitució. I les taules de reivindicacions que han elaborat són el resum d’un programa democràtic i popular que, perquè es vol siga protagonitzat i realitzat per la ciutadania implicada tota, necessàriament ha de ser vehiculat des de les comunitats de base cap amunt als diferents àmbits als quals democràticament eixes comunitats decidisquen adherir-se, sense cap imposicio prèvia.

Hora és ja de prendre amb decisió el camí d’una ruptura democràtica que pose en marxa els processos constitucionals de cada poble de l’Estat espanyol, de neutralitzar qualsevol intent d’involució i garantir eixa nova transició, ara sí lliure, i d’adoptar-hi, sense més dilació, el conjunt de mesures socials, polítiques i econòmiques que són consens i clam popular per, en primer terme, fer pagar la crisi als qui l’han provocada, per dur a terme la democràcia real i per empoderar la ciutadania i cimentar i construir un societat nova.

La presió popular, la mobilització, l’empoderar-se dels carrers és condició sine qua non per a fer que eixa ruptura democràtica puga produir-se satisfactòriament i amb els mínims patiments possibles. Ampliar eixa mobilització, fer convergir amb generositat i amb una estratègia compartida i consensuada des de baix tots els sectors actius és la forma d’aconseguir que una àmplia majoria social es faça protagonista de la ruptura que propugnem. Una condició, per tant, imprescindible…, però no suficient. Cal traduir organitzativament eixa presió popular, la mobilització, en organització, en creació de contrapoder, en empoderament popular, en una horitzontalitat organitzada, tan flexible com exigix la pluralitat i tan ferma com exigix el repte.

Hem de ser capaços de fer arribar a les actuals institucions tant la potència dels carrers i les places, com les taules de reivindicacions consensuades, com la mateixa pluralitat que expressen el conjunt dels mobilitzats i mobilizades, que és, i això és important subrratllar-lo, una de les màximes riqueses de la revolta i una garantia de canvi radical i fermesa en els objectius. Eixe dur a les actuals institucions, en cada àmbit, la revolta té una plasmació possible, realista i digna en aplicar la màxima de ni un sol vot per als partits del sistema, ni un sol recolzament a les organitzacions socials, polítiques i sindicals lacàies del sistema: dur a les institucions només les veus d’aquells que es comprometen amb l’ideari de la revolució democràtica i popular que germinem.

Posar dia i hora a la revolució, un senyal ben visible en l’escena política i social que tothom puga reconèixer com el punt d’inflexió.

El dia i l’hora poden ser les pròximes eleccions al Parlament espanyol. I la senyal inequivoca d’aquesta ruptura democràtica pot ser un vot majoritari per a les forces polítiques i candidatures que es comprometen sense fisures a aquesta ruptura democràtica, amb l’obertura dels processos constitucionals i d’autodeterminació en cada comunitat, amb l’empoderament popular i la democràcia real, i amb el programa de mínims polítics, socials i econòmics pels que clama la majoria de la ciutadania, els pobles treballadors.

Ni un vot per als lacais del sistema: omplim de revolucionaris de cada poble de l’Estat el Parlament espanyol i tornem, alhora, a prendre els carrers i les places per conquistar un futur de dignitat, llibertat i justícia social.

Volem un full en blanc per escriure la nostra Història!

Col·lectiu UTOPIA

Hui ha mort Dolors Hervàs i Bayona, militant de l'històrica JSU valenciana: els qui sempre han estat, son els imprescindibles"

2011-07-09T14:01:00.000-07:00

Els seus amics de l'ACR Utopia XXI li retem homenatge

i la durem sempre en els nostres cors.

L'ACR Utopia XXI, que ja es va adherir a les mobilitzacions que han desembocat el l'anomenat moviment 15M, demana la màxima participació de tots i totes en l'extensio de la protesta i reflexió ciutadana, i assumix el decàleg de l'Acampada de València

2011-05-24T13:09:00.000-07:00

L'ACR Utopia XXI, que ja es va adherir a les mobilitzacions que han desembocat el l'anomenat moviment 15M, demana la màxima participació de tots i totes en l'extensio de la protesta i reflexió ciutadana, i assumix el decàleg de l'Acampada de València

Recomanem seguir l'actualitat del moviment a través de la pàgina:

http://valencia.tomalaplaza.net

I des de la pàgina facebook: Acampada Valencia.

Demanem a tots i totes el màxim suport, que es duga a cada localitat i a cada barri la reflexió i la protesta.

Demanem especialment al valencianisme d'esquerra que done suport a les reivindicacions i que se sume i participe activament, des del més absolut respecte al moviment ciutadà i social.

Reproduim el decàleg elaborat en l'Assemblea de València-Acampada.

Estem vivint un moment històric sense precedents en la nostra democràcia: la indignació s’ha transformat -gràcies al suport massiu dels ciutadans- en esperança de canviar el que tant ens indigna. Anem a necessitar energia, valentia i ganes de treballar en un projecte comú.

Per a evitar que la força d’aquest moviment de societat civil siga *fagocitada o manipulada per elements aliens a ell, proposem un decàleg de mesures concretes que, de dur-les a terme ens conduiran a la democràcia plural i justa que exigim.

- Respecte real als valors de justícia, llibertat, igualtat i pluralisme.

- Limitació de les assignacions econòmiques i privilegis dels càrrecs públics. Incapacitació permanent dels condemnats per corrupció per a tornar a presentar-se a unes eleccions.

- Modificació de la Llei Electoral. De manera que es garantisca la representativitat i proporcionalitat, cuidant que no es discrimine a cap força política ni voluntat social, permetent l’entrada dels partits minoritaris i acabant amb el bipartidisme. No a la barrera del 5%, la més alta de tot l’Estat.

- Enfatitzar en els mecanismes que permeten a la ciutadania exercir la democràcia directa, com a referèndums, en els casos de decisions soci-econòmiques importants. Simplificar els mecanismes per a la presentació d’iniciatives legislatives populars.

- Imposició de la consulta popular obligatòria i vinculant per a l’elaboració i aprovació dels pressupostos municipals, autonòmics i estatals.

- Modificació i creació de mecanismes de control que asseguren l’estricta separació dels poders públics. Assegurar l’absoluta independència del poder judicial.

- Consideració com a béns d’utilitat pública els serveis de primera necessitat per a la ciutadania com l’energia, xarxes de comunicació, alimentació, transports i banca. Prohibició per tant dels monopolis i oligopolis privats en subministrament d’aquests béns.

- Dret al treball digne, estable i de qualitat. Prohibició dels EREs en empreses amb beneficis. Dret de tota la ciutadania a prestacions socials públiques que asseguren una vida digna.

- Dret al treball digne, estable i de qualitat. Prohibició dels EROs (Expedient de Regulació d’Ocupació) en empreses amb beneficis. Dret de tota la ciutadania a prestacions socials públiques que asseguren una vida digna.

- Establiment de mecanismes ciutadans de control de la gestió pública que eviten la corrupció política. Control ciutadà de les activitats econòmiques dels càrrecs públics i establiment d’un sistema d’incompatibilitats que impossibilite l’exercici i el lucre per activitats públiques i privades.

- Establiment d’un sistema fiscal progressiu. Establiment a nivell global d’un impost a grans fortunes i a les transaccions financeres especulatives. Desaparició immediata dels paradisos fiscals.

- Control ciutadà de les pràctiques de les entitats bancàries. Prohibició de les clàusules abusives en particular respecte de les hipoteques.

- Convocatòria d’una Assemblea Constituent.

Açò encara no són propostes definitives, han sigut elaborades perquè ens demanen propostes, els qui mai han tingut propostes.

Ens demanen programa polític els qui se salten sistemàticament els seus programes polítics.

Ens demanen transparència qui mai ens ha explicat res. Qui mai ens ha preguntat res.

Ens demanen propostes els qui tenen milions i milions, a els qui tenim carpes i cartons, precarietat i atur, deutes i més deutes.

Ens demanen propostes perquè el poder ja no són ells, el poder som nosaltres.

Ens demanen propostes perquè tenen pressa, tenen pressa perquè tenen por.

Però nosaltres no tenim pressa, perquè el temps ara ja no és el seu. El temps és nostre.

Tenim paciència perquè sabem que açò va a créixer.

Tenim paciència perquè no tenim por.

Perquè hem de votar i a qui no hem de fer-ho? Perquè hem de comprometre'ns?

2011-05-02T14:25:00.000-07:00

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

Començaré la reflexió per la conclusió: no podem votar PP ni PSOE, no podem votar aquells que són els instruments polítics d’un sistema rapinyaire, miserable, absurd, causa d’espoli, d’empobriment, de desocupació, de desigualtats, d’injustícies, de falta de llibertats, de corrupció, d’anorreament i d’aniquilació cultural i nacional per als valencians. No, no podem votar-los i mantindre una mínima consciència radicalment democràtica tranquil·la. I tampoc no podem abstindre’ns de participar en un sistema parlamentarista, limitat, trampós i capciós, perquè abstindre’s és, en la pràctica dels fets, afavorir el tàndem dels dos grans partits del sistema espanyol, deixar-los el terreny de joc lliure als mateixos que ens imposen les seues regles per amanyar el partit del nostre futur. Per dignitat, no podem ni silenciar el nostre vot, ni atorgar-lo als qui llauren les nostres desgràcies.

Ens queda l’opció del vot en blanc, és a dir l’abstenció participativa, intraduïble a dia de hui en un missatge propositiu i que queda només en el dret a l’expressió pública del descontent. És una opció molt legítima, ideologitzada en la proposta tant com probablement còmoda i descompromesa en la seua plasmació, però sobretot d’una ineficàcia que jo no veig com s’hi pot traure un profit en termes democràtics, de revolta social i ciutadana, de transformació. Francament, amb la que està plovent i la que s’espera, votar en blanc, és deixar en un full en blanc tota possibilitat de reconstrucció d’un moviment de revolta en el terreny electoral. És no dir res, i ja se sap la vella dita: qui calla, atorga.

Doncs ens queda el vot. L’acció senzilla de dipositar la nostra confiança en un determinada llista, programa, marca electoral, que ens garantisca almenys uns mínims de coherència, de possibilitats d’actuació política pròxima al que pensem, d’obertura a noves formes de fer les coses públiques, de netedat i honradesa, de contracte ciutadà que implique ineludiblement la màxima participació de tots i totes. I alhora l’acció complexa d’elegir entre la pluralitat d’ofertes electorals menudes, aquella que complica les condicions abans expressades. Ens queda el vot, com ens queda la paraula, com ens queda la possibilitat d’assenyalar el rumb aproximat cap on volem que es produïsca una reformulacio de l’esquerra, del valencianisme, del radicalisme democràtic, dels revoltats que som. Un vot com un crit de rebel·lia i com una autoafirmació: no van a poder amb tots nosaltres.

Cal votar, cal fer-se presents, implicar-se, reconstruir-nos, aixecar-nos de la misèria ètica i política en què “ells” ens volen, traure’ns el pes de la impotència que tanta traïcio ens ha produït al pas dels anys, deslliurar-nos de les nostres pròpies mancances i errors del propi passat…, cal comprometre’s, perquè comprometre’s hui és la forma de rebel·lar-se demà, de mirar amb la cara alta i propiciar, entre tots, que nous vents omplen el velam i ens duguen a continuar la travesia.

Comprometre’ns hui és reconèixer-nos com a part del nostre poble, de la nostra comunitat local, com uns valencians més, dels que viuen d’Oriola a Vinarós, perquè realment som això: som com cadascu dels valencians. I amb eixa identificació profunda amb el que som, el compromís de mantindre la lleialtat al nostre poble, a la nostra comunitat, a tots els ciudatans i els seus interessos col·lectius, especialment per aquells que estan patint de forma més greu i dramàtica el pes de la crisi, del desballestament de la nostre societat, de la nostra economia, de la nostra cultura. Un compromís amb la construcció d’una societat nova, amb la conquesta d’un futur millor, més lliure i més nostre, un compromís amb les legítimes aspiracions i interessos que tenim en tant que ciutadans valencians.

Per a mi, des del respecte a altres opcions, comprometre’ns és hui votar per Compromís. Donar-nos una oportunitat per fer que el viatge siga llarg i ple d’aventures. Per dignitat, jo em compromet.

15 de Maig, València, plaça de sant Agustí: Democràcia real Ja!

2011-04-28T03:55:00.000-07:00

L'A.C.R. Utopia XXI s'adherix al manifest i a la convocatòria de mobilització per al 15 de maig pròxim de la plataforma Democràcia Real Ja!

2011-04-17T16:58:00.000-07:00

L'A.C.R.Utopia XXI ha acordat hui adherir-se al manifest i a la convocatòria de mobilització per al pròxim 15 de maig de la plataforma Democràcia Real Ja (http://democraciarealya.es). Vos encoratgem a sumar-vos a la iniciativa i mostrar el vinent 15 de maig que un altre futur és possible, participant activament tots i totes en la seua construcció.

Censura, control de la informacio i xarxes socials

2011-03-28T11:37:00.000-07:00

De tant en tant ho sentim, tal o tal altra xarxa social bloqueja una pàgina, un perfil, silencia una veu... I això passa en paral·lel a què els mitjans de comunicació lacais del sistema lloen les virtuts i bondats dels diferents serveis de xarxes socials per eixamplar el "poder ciutadà" i no deixen d'explicar-nos, a la mínima oportunitat que tenen, que això de les fòrmules d'associació tradicionals (afiliar-se a partits, sindicats, associacions de tota mena) és cosa del passat, que hui la modernitat i el futur passen pel pur activisme cibernètic. La mitificació del ciberactivisme -com els ninguneig del ciberactivisme- tenen profundes raons, res innocents, per cert.

Fa uns dies, Facebook, la xarxa social més important del planeta (que va iniciar la seua activitat per la forta inversió que feren en ella organismes de total solvència democràtica com ara la CIA i la NSA, nord-americanes elles), tancava el perfil d'Estat Valencià i totes les pàgines enllaçades. Després de pràcticament dos anys d'activitat en la xarxa, l'organització independentista valenciana d'esquerres havia aconseguit mes de 2.400 amics i amigues. De sobte, una decisio unilateral, sense comunicacio prèvia ni cap raonament per justificar-la, de Facebook, acallava en la xarxa social la veu d'Estat Valencià. Malgrat que l'organització s'ha dirigit a Facebook per demanar explicacions i la restitució íntegra del seu perfil i pàgina, no ha obtingut cap resposta a dia de hui. Fins i tot, Estat Valencià s'ha dirigit al Síndic de Greuges, interposant una queixa per la que consideren una acció de censura política, que retalla greument la llibertat d'expressió i d'opinió, tot i saber que la institució valenciana defensora de les llibertats ciutadanes no podrà fer res, perquè la jurisdicció de Facebook es la nord-americana.

Fa unes setmanes, era una dona qui veia com de sobte la feien desaparèixer del Facebook pel greu acte de mostrar en una foto com el seu nadó s'amantava. Fa poques setmanes més, la pàgina de solidaritat amb Arnaldo Otegi també era esborrada. El reguitzell de pàgines i perfils esborrats o bloquejats a les xarxes socials, no deixa lloc al dubte: la censura és un fet, i els criteris per aplicar-la no poden ser globals, sinò que necessàriament tenen nodes locals responsables d'aplicar la "caça de bruixes".

En mans de qui estem? En mans de qui està la llibertat d'expressió i d'opinió?

La llibertat d'expressió i d'opinió no és, no pot ser, permetre la veu als qui diuen allò que volem sentir, sinò precisament, defensar aferrissadament el dret a tindre veu a aquells altres que diuen allò que no ens convé ni ens ve de gust sentir.

Quan algú s'atorga el dret a decidir qui té veu i qui no la té, parlar de llibertat es senzillament cinisme.

Els bous al camp, a la plaça cultura i art

2011-02-28T12:15:00.000-08:00

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

La Tauromàquia és un art. I és també una tradició antiga. I és un espectacle amb públic fidel, amb repercusions econòmiques. I també és l’activitat que comporta el manteniment d’una raça de bous molt especial, els braus. La Tauromàquia és símbol festiu de la “nació espanyola”. I és també la sublimació de les festes tradicionals de bous presents a totes les “regions espanyoles”. Són alguns dels arguments més repetits, com una cantinel·la que per repetir-se ha d’esdevenir vera, dels partidaris de la festa de braus. I són, però, tots ells, sense excepció, arguments capciosos, acrítics…

Espectacle, tradició, activitat econòmica, popularitat, representació “nacional”, imaginari artístic…, no necessàriament han de tindre un sentit positiu. Algú dubta que els espectacles que es realitzaven en l’antiga Roma tenien una sentit de representació “nacional”?, I d’imaginari artístic? I eren tota una tradició, evidentment. I també proveïen d’unes molt especials races, gladiadors i condemnats a morir, a l’Imperi. I per supost, hi havia guanys i beneficis.

Algú, sensament, defensaria amb eixos arguments reobrir els coliseus i dedicar-los de nou a aquelles activitats? Segurament, al pas que anem, algú acabarà per proposar-ho (només cal mirar l’evolució dels programes televisius per tèmer que el pitjor encara està per caure i que la sang i la mort acabaran per protagonitzar algun reality-show qualsevol dia en qualsevol cadena). Però també segurament, a dia de hui, la majoria dels humans serien incapaços d’anar tan lluny.

Però amb la Tauromàquia, eixos arguments capciosos i acrítics s’emprén amb absoluta tranquil·litat. I la festa de braus és això: una festa de sang i de mort, d’apologia de la tortura, com és una apologia de la colonització cultural i nacional, com també és transmissora d’uns valors i imaginaris estètics i ètics sense dubte reprobables pel comú dels mortals, i sublimació d’una relació amb el món natural malaltisa que ens ha aconduït a tractar els animals, els ésser vius, els ecosistemes, com simples possessions humanes sobre les quals tenims ple dret de vida i de mort.

I arribats ací tenim una plaça a València, que dissenyà Sebastián Monleón, d’estil dòric, inspirada en el Coliseum romà, que des de la faena del mestre José Redondo en els primers dies d’agost de 1851 (encara que la inauguració oficial es féu uns anys després, en juny de 1859, amb faenes de Francisco Arjona Cuchares), què ha vist torturar i matar milers de braus, amb enaltides banderes rojigualdes i demés parnafàlia nacional espanyola, de la qual es debat ara la seua futura estètica i voldríem també la seua futura ètica. La plaça de bous de València no pot ser demà un coliseum de mort i de sang, ha de ser un espai de vertadera cultura i activitat ciutadana dignificada i valenciana. Recuperar la plaça per al ver art, per a la vera expressió cultural i artística, per a la vertadera tradició que volem llegar als valencians de demà, significa oposar-se al seu ús com espai per a la Tauromàquia, si més no en tant siga una acció de tortura i indignitat, significa oposar-se a posar-li una “boina” de disseny, com la que proposa l’alcaldesa en els últims temps, i significa reclamar junt a un ús dignificat i popular de l’espai, una rehabilitació respectuosa i digna no sols de la plaça sinò de tot el seu entorn urbà.

Els bous, valencians, al camp. A la plaça, cultura i art.

(Este article forma part del llibre col·lectiu Falles Sense Tortura, de la Plataforma Iniciativa Animalista, i el podeu trobar complet en el següent enllaç http://webs.ono.com/utopiaxxi/fallessensetortura.pdf).

El nou Pacte Social: amb la reproducció ens hem topetat.

2011-01-27T04:05:00.000-08:00

Reproduïm pel seu interés la notícia d'un mitjà de comunicació espanyol explicant el nou Pacte Social que es perpetrà hui.

"DIARIO DE LOCOS DEL REINO DE ESPAÑA - (Traduït) El govern espanyol del PSOE, CC.OO-UGT i la Patronal acorden demanar a les dones que augmenten la seua maternitat a 37 fills al llarg de la seua vida, per a sumant-los als 3 mesos anuals de treball restants amb contracte, arribar als 65 anys amb 37 anys cotitzats.

També podran jubilar-se als 65 els varons que tinguen 37 anys cotitzats.

Per a qualsevol que ho intente amb una edat menor, les penalitzacions sobre el percentatge a percebre com pensió seran francament dissuasòries.

S'estudia encara en aquests moments, reduir aproximadament a la meitat aquesta exigència, reconsiderant cotitzats no només els 9 mesos de gestació, sinó fins als 2 anys de cures familiars (és a dir amb excedències, el que implica no garantir la tornada al lloc de treball),però hi ha fortes reticències per part d'empresaris i govern.

Per a implementar aquest acord, es fa saber que les dones hauran de començar a quedar-se prenyades

als 10 anys d'edat, amb la finalitat de què a l'arribar a l'edat mitja de la menopausa (sobre els 47 anys), puguen haver donat a llum 37 nous futurs treballadors, que reinicien el cicle.

"Amb aquesta mesura, destinada a resoldre el problema del sistema de pensions, es dóna resposta també a la qüestió de la reducció de la taxa de natalitat, així com a la consideració de la funció social reproductora de la dona com un treball social plenament reconegut", han explicat els responsables de les centrals sindicals amb satisfacció.

Per a la qui no complisquen amb aquest requisit reproductiu, l'edat de jubilació es retarda definitivament als 67 anys, amb l'obligació de 38 anys i mig de cotització, per a garantir-se el 100% de la mateixa, que es computarà sobre la base dels últims 20 o 25 anys cotitzats.

Això vol dir que baixaran entre un 10 i un 20% les pensions efectivament percebudes al final de la trajectòria laboral, "però no passa res -expliquen fonts sindicals autoritzades, perquè com és un sistema flexible sempre cap la possibilitat de no jubilar-se i continuar treballant als 70 o més anys i, en tot cas, sempre queden els plans privats de jubilació".

Açò implica que per a percebre la pensió de jubilació completa, s'haurà de cotitzar de forma continuada com a màxim als 27 anys d'edat i amb un mínim d'interrupcions en la cotització, per a facilitar-lo es considerarà cotitzat en els joves el temps de formació mitjançant les beques formatives als inscrits en les oficines de desocupats, i per al col·lectiu de persones majors de 55 anys, es bonificaran a les empreses, en diferents mesures, les quotes a la seguretat social".

Davant la notícia, i encara estupefactes, ens atrevim a preguntar-nos: Què més ha de passar perquè els envíem a la merda a tots plegats?

Joan S. Sorribes

Espanya: Pà i Circ (cada dia menys pà i més circ)…, una vinyeta de Diego Mena

2011-01-08T07:17:00.000-08:00

Passen…, passen i miren. El Gran Circ d’Espanya els convida en temps de crisi al seu gran espectacle. Tenim les feres més ferotges, entre barrots les comissions obreres i les ugetes, els animalets més graciosos del món (independentistes de boqueta catalans, bascos, gallecs, valencians i de tot arreu, que no volen independència, demòcrates de tota la vida que no s’alarmen de l’estat d’alarma ni dels presos polítics ni de la llei de partits, velles guàrdies de velles guerres que entretenen la gentada amb les seues velles i inútils batalletes i onegen les seues ràncies banderes…), tenim els millors músics (el Borbón de torn dirigix la nova orquestra de l’empastre i fa sonar els vents del PSOE i les percusions del PP) i pallassos també en tenim (i tants com tenim, dels que esperen el seu minut de glòria per fer-los passar l’estona baix l’envelat)…, passen i miren: colorins, fums i al final, com no: l’Himne Nacional presidit per la mascota del circ, la cabra de la legió i cent mil mamons que en són legió! (Text: Joan S. Sorribes).

Què és i perquè volem la Renda Bàsica Ciutadana?

2010-11-17T04:28:00.000-08:00

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes (*)

Només fa falta una mirada a quant ens envolta per a adonar-nos que, poc més de dos segles després, el cèlebre lema revolucionari francès -Llibertat, Igualtat, Fraternitat- ha quedat fet esquinçalls en un món en el qual a penes 250.000 individus concentren, ostenten i exerceixen el poder més absolut que la Huma-nitat ha conegut en la seua Història. A penes un quart de milió de persones -si els sumem els seus respectius nuclis familiars, i els cercles socials concèntrics els interessos vitals dels quals se sustenten en mantenir-los directament en el poder, i parlem de no més allà d’uns 10 milions de persones-, en un planeta que xifra els seus habitants en milers de milions, que posseeixen els destins de tots els altres. La Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat, buidades de tot contingut en els nostres dies, s'han convertit en una obscena contradic-ció que patim diàriament, i per a alguns, en segons quins racons de la geografia mundial, en una tragèdia quotidiana.

Què té a vore açò amb la Renda Bàsica Ciutadana? Tot, com vorem. He deno-minat “habitants” als individus que conformem això que anomenem Humanitat. No ha estat un lapsus. El lema de la revolució francesa significava, fonamental-ment, retornar a cada individu la seua condició de “Ciutadà”, aqueixa era la seua aspiració, la seua grandesa, en contraposició a la condició d'”esclaus”, primer, i de “serfs”, després, a que la Història havia reduït a la immensa majoria dels humans. No obstant això, el buidatge de contingut, es va donar ja en origen, i la classe que va prendre el poder soterrant el Vell Règim, la burgesia, fins i tot sense haver pres encara la Bastilla les gents del poble parisenc, ja tenia clar els límits i retallades que aqueixes paraules haurien de tindre en el futur. La lluita, des de llavors (per escollir un escenari històric simbòlic i recognoscible) s'ha travat entre els que “venen” la seua força de treball i aquells altres que la “compren”, els que “venen” són els que produeixen i els qui “compren” són aquells altres que posseixen el capital i els mitjans de producció -o els gestionen en el seu nom.

La Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat, per alguns, mai va passar de ser un mer formalisme -útil alhora que incòmode, eficaç però al temps molest-, que amb el decurs de les dècades ens ha convertit en productors-consumidors a la immen-sa majoria, mentre que a una minoria cada vegada més reduïda l'ha tornat en únics beneficiaris de tot l'entramat. En la lluita d'aqueixes immenses majories amb aquelles progressivament més menudes minories, la Humanitat ha experi-mentat un desenvolupament com mai abans en cap altre període històric, amb una expansió sense precedents, que ha posat al conjunt del planeta en greu perill per l'expoli sistemàtic dels ecosistemes, i dins d’una espiral sense aparent final de creixement i acumulació de capital, que és l'essència mateixa del siste-ma econòmic-polític-social-cultural hegemónic hui en el planeta… Un desen-volupament sense precedents amb una perversa constatació: ben segur que mai la Humanitat ha gaudit de majors qüotes de benestar, tan cert això com que mai abans en la Història hi ha hagut tants humans, en termes absoluts, vivint en la misèria, abocats a la mort o la penúria i exclosos del mateix sistema de benestar.

En aqueixa lluita entre els de baix i els de dalt, hi ha hagut els seus més i els seus menys, els seus passos endavant i les seues carreres cap a arrere, fins a arribar, en cada període, a diferents situacions d'equilibri, que permetien la reformulació del propi sistema amb la finalitat de perpetuar-se i perpetuar amb ell els privilegis d’unes minories. En els primers anys del segle XX, aquei-xos punts d'equilibri es van anar configurant progressivament en allò que deno-minem “estat del benestar”, un model que es consolida després de la Segona Guerra Mondial i que, ara, amb la qual està caent i la que s'espera, els de dalt corren a desmuntar, dret a dret, conquesta a conquesta, equlibri a equilibri, com esquinçalls de la vella bandera estripada per ells mateixos fins i tot en el moment mateix d'hissar-la, al crit de “crisi”. Com si la crisi que patim hui en algunes latituds no fóra sinó un feble recordatori de la permanent “normalitat” en què sempre van viure les immenses majories de la geografia humana.

Només cal treure el cap per la porta de casa, fer una ullada a internet o qual-sevol periòdic, o fins i tot, senzillament, mirar-se un mateix, per a compren-dre que tot això ha arribat a la seua fi, que el buidatge de contingut del lema francès ha arribat a l'instant de la propi extinció.

No hi ha Llibertat possible on els drets s'impossibiliten, més enllà de la mera formalitat, perquè la necessitat de supervivència de cadascun li obliga a vendre l'única cosa que realment posseeix en tant ésser humà: la seua força de treball. No hi ha Igualtat possible on la “venda” de la força de treball és l'úni-ca opció per a la majoria i la “compra” de la mateixa només és real per a una minoria. No hi ha Fraternitat possible en un món en el qual la Llibertat i la Igualtat queden reduïdes a paraules buides, tan allunyades de la realitat de la immensa majoria com el concepte de bondat o empatia en una gran corporació. No hi ha, ni pot haver, Llibertat, Igualtat i Fraternitat, en un món en el qual els qui en realitat governen ho fan des d'institucions no sorgides de la ciutadania, on la democràcia s'ha convertit en un miratge i en un exercici de control de masses i de pur cinisme. No hi ha, ni pot haver, Llibertat, Igualtat i Fraternitat en un món on determinades circumstàncies o característiques, naturals o adquirides (el sexe, l’extracció social i la posició de partida en el cicle vital, l’accés als béns culturals, les condicions físiques o la capacitat intel·lectual, etc.), determinen el real exercici dels drets i llibertats, la condició de “Ciutadà”, en el seu més ampli sentit, o no.

Doncs bé, tot aquest estat de coses, és com aquella ceba el cor de la qual s'a-maga davall capes i capes. El cor de la ceba, el que ens fa plorar, és precisa-ment que només una part ínfima de la Humanitat té com opció de vida no el vendre la seua força de treball, sinó el comprar-la. Qui està en situació de po-der comprar la força de treball d'un altre, està en situació de controlar l’esdeve-nidor de tots. O dit d'una altra manera, no absolutament paral·lela, qui només té com opció per a sobreviure la venda de la seua pròpia força de treball té tots i cadascun dels seus drets “de prestat” (si els té), hipotecats, controlats, limi-tats… No hi ha Llibertat, Igualtat i Fraternitat possible si els meus drets i llibertats depenen de qui té absolut poder sobre la meua pròpia supervivència. Açò expressat des de l’àmbit personal, té una translació clara en l'àmbit col·lec-tiu, de les societats i dels pobles i nacions. Només des de la sobirania personal els preceptes del lema adquireixen ple sentit, només des de la sobirania de les comunitats humanes, dels pobles i nacions aqueixos preceptes prenen tot el seu valor.

S’ha de recordar ací altre principi essencial: la Llibertat, la Igualtat, la Fraternitat no són ni parcelables ni tenen sentit fora de la triada. Jo no puc ser lliure, ni igual, ni fratern, en tant tots els éssers humans no ho siguen. No puc ser lliure, sense ser igual; ni fratern, sense ser alhora igual i lliure. La universalitat i vera-citat del lema és, justament, el que li atorga la seua plenitud.

I què té a vore açò amb la Renda Bàsica Ciutadana? Tot, vegem-lo. El concep-te de Renda Bàsica Ciutadana (renda bàsica dels iguals, ingrés ciutadà o qual-sevol altra denominació que es vulga utilitzar), és senzill. Consisteix a garantir a cada persona, pel fet de ser-ho, uns ingressos suficients per a poder viure en la nostra societat amb plens drets i lliurement, sense recaptar gens en canvi d'aquesta persona. És a dir, és Renda Bàsica l'ingrés que hauria de percebre qualsevol Ciutadà, de forma universal i incondicionada, que li permetria viure plenament en la nostra societat, com a tal Ciutadà.

Si la Llibertat és el valor primordial de la Humanitat i la Vida és el seu bé primi-geni, garantim-los.

Al capdavall, la de promoure la instauració d’una Renda Bàsica Ciutadana, és una proposta d’aprofundir en la línia de considerar i garantir els drets essen-cials de la persona, de la ciutadania, aquells que emanen de la Declaració Universal dels Drets Humans, dotant-los de “dret jurídic”, tal i com hem fet les societats amb els sistemes públics de protecció universal a la salut, a l’edu-cació, a la seguredat, a la vellesa, a l’incapacitat laboral… I com a tal proposta d’ampliar els límits de garantia social als drets i llibertats, està sotmesa a la contradicció que significa que per a aconseguir que la inmensa majoria es beneficie de la consolidació del dret, una minoria oposa la perpetuació dels seus interessos i privilegis.

Amb una diferència, però, respecte la garantia d’altres drets, com els adés esmentats: si bé garantir l’educació, la salut, la jubilació, els sistemes de pensions, i altres, significava alhora un avanç social molt important i una conquista de les majories productores sobre les minories privilegiades, amb un benestar col·lectiu molt més important, de fet no significaven cap qüestionament del sistema, no significaven cap atac a la línia de flotació bàsica del sistema, ans al contrari perquè la mateixa necessitat del sistema d’expansió i creixement continu implica la necessitat de tindre àmplies capes de la població gaudint d’un nivell de benestar que aqueixes garanties permeten. Però la proposta de Renda Bàsica Ciutadana va més enllà, marca una diferència respecte anteriors conquistes socials: garanteix que cap persona s’ha de vore obligada a “vendre” la seua força de treball per viure i ser Ciutadà.

Té un però, això. Si cada persona rep allò que necessita per a garantir la seua subsistència sense necessitat de vendre la seua força de treball, li hem furtat a l'ínfima minoria en el planeta -aquella que, precisament, adquireix el seu sta-tus i poder d'aquest instrument- bona part de la seua capacitat.

És a dir, la Renda Bàsica Ciutadana vindria a significar una de les pedres angu-lars d'un sistema social on la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat necessàriament haurien de tindre profunds continguts, és dur els drets ciutadans i les llibertats, el moll dels ossos de la democràcia, al cor de la ceba, és una proposta que pre-tén fer callar per a sempre en la Història de la Humanitat el plor tràgic de la misèria i de les desigualtats socials.

Convé que ningú vinga a confondre'ns ara amb nous buidatges de continguts. La Renda Bàsica Ciutadana no és, de cap manera, les rendes de subsistència o altres instruments econòmics de repartició de la renda. No. Cal recordar-lo i insistir: Universal, Incondicionada, Suficient per a garantir la vida i els drets i llibertats.

Per l'exposat, podem afirmar que la superioritat ètica de la proposta de Renda Bàsica Ciutadana sobre allò existent, o préviament existent, no deixa lloc a dubtes. Aquesta proposta s'arrela en el més profund d'una concepció republi-cana i llibertària de la societat, en la construcció d'un utopia possible, alhora que desitjable i necessària.

Queda per dilucidar la seua viabilitat, tant econòmica com social. Per als endevins, alguns advertiments: tenen cru argumentar la impossibilitat de la seua implementació en raó de les despeses que representaria, de fet fins i tot en models de RBC àmplies, no són enormement majors dels costos de refondre els actuals instruments financers en ús (pensions, sistemes sanitari, educatiu, renda, etc) i reconduir-los; també ho tenen malament per a convèn-cer-nos de la seua impossibilitat aquells que auguren que un sistema de RBC suposaria incrementar el parasitisme social, de fet sembla que els valors de cooperació i comunitaris es veurien notablement reforçats. Tampoc sembla que els arguments que centren la crítica en els problemes que podria provocar sobre els fluxes migratoris o la seua inviabilitat en societats molt endarrerides o en aquelles que, malgrat el seu desenvolupament, es mantenen molt lluny del garantisme social i fermes en la desprotecció dels drets i llibertats, puguen tindre massa pes en un debat rigorós.

Així, doncs, queden els arguments negatius que marquen la diferència i que, essencialment, condueixen a formular una sola pregunta: la Renda Bàsica Ciu-tadana, en si mateixa, suposa acabar amb el sistema capitalista? Bé, doncs no. Per si sola no ho suposa, però per descomptat contribuirà de forma fonamental al final de l’hegemonia d'aqueix sistema, tant com al principi d’una altra societat i sistema molt més sostenible, ecològic, democràtic, social, autogestionat. És perfectament possible pensar en ua aproximació a la Renda Bàsica Ciutadana sense eixir dels límits -estrets- del propi sistema (altra qüestió diferent, és la sostenibilitat d’això en termes històrics), però és innegable que la instauració de la mateixa i la constitució del dret social que significa, ara sí, suposen un instrument fonamental que romp una de les “necessitats” bàsiques del sistema.

La Renda Bàsica Ciudana, juntament amb d'altres instruments com una Taxa Tobin i altres mesures penalitzadores d’activitats econòmiques nocives social-ment, la participació dels productors en la gestió i control de les empreses i l'extensió de la democràcia a l'àmbit econòmic, la potenciació dels models econòmics comunitaris, socials i cooperatius, la prevalença social sobre el privat, el dimensionamient de les comunitats a la mesura d’allò l'humanament controlable, la democràcia participativa com a base de la formal, un nou contracte social que inexorablement ha d'incloure com pilars bàsics la sosteni-bilitat i l’ecologia, i un nou contracte de drets i llibertats que arreplegue les necessitats del desenvolupament al que ja hem arribat i de les noves tec-nologies…, sens dubte, són alguns dels punts sobre els quals anem a construir el futur, el nou paradigma… No posar-los en l'agenda ens aboca simplement a la possibilitat, gens insignificant, de la nostra pròpia extinció en tant es-pècie civilitzatòria i en el nostre epitafi ben bé podria resar demà: “Llibertat, Igualtat, Fraternitat…, ho van arribar a escriure i ho van oblidar”.

Nota: Este article està publicat com a pròleg del llibre "Vivir donde quieras" editat per Zambra-Baladre. La versió publicada per UTOPIA XXI conté algunes correccions respecte de l'original.

L'ACR UTOPIA XXI ha participat en la 51 Marxa per la Sobirania Valencia al Puig i ha muntat la seua haima en l'Aplec del Darrer Diumenge d'Octubre a l'esplanada del Reial Monestir

2010-10-31T13:06:00.000-07:00

L'ACR UTOPIA XXI ha participat en la 51 Marxa per la Sobirania Valencia al Puig i ha muntat la seua haima el Darrer Diumenge d'Octubre a l'esplanada del Reial Monestir, en el marc de la fira d'associacions del ja tradicional Aplec. En la parada de l'entitat, a més de posar-se a la venda diferents treballs artesanals que es realizen en els diversos tallers que organitzem, i fullets de difusió de les activitats de l'ACR, s'han recollit més de 150 signatures de la campanya "Som Valencians, no Levantinos" i s'han distribuit 250 exemplars del número 32, especial Darrer Diumenge d'Octubre, de La Crida, òrgan d'informació d'Estat Valencià, el partit amb què l'associació manté una relació d'agermanament, cridant a l'organització dels sobiranistes valencians. La Senyera de Lluita i el Penó de Combat, com és costum, han presidit la haima de l'ACR UTOPIA XXI.

L'ACR Utopia XXI continua la seua línia de presència en la xarxa de mercats i fires associatives valencianes

2010-10-23T15:55:00.000-07:00

L’ACR Utopia XXI va muntar passat dissabte 23 d’octubre una haima en la Fira d’Associacions de Paterna. Després de la presència en el Mercat Medieval de Bètera passat dia 9 d'Octubre, i de les haimes instal·lades durant l'estiu a Silla, Massanassa, Sagunt i Sogorb, l’associació sobiranista i republicana valenciana ha participat una vegada més en la xarxa de mercats i fires associatives, amb una bona acollida, venent i repartint els seus materials promocionals i informatius. En la Fira han participat una setantena d’entitats culturals, cíviques i ONG’s radicades en la comarca de l’Horta i en la ciutat de València. El Penó de Combat i la Senyera de Lluita sobiranista i republicana han presidit, com és costum, la haima de l’ACR Utopia XXI. El pròxim Darrer Diumenge d’Octubre, l’associació té previst muntar la seua haima en l’Aplec que tradicionalment s’organitza en el Puig a l’esplanada del Reial Monestir, una vegada acabada la Marxa per la Sobirania Valenciana que recorrerà el camí de València al Puig.

Dos iniciatives per promoure els productes valencians tradicionals: Terra Valenciana i el Raco de lo Nostre

2010-10-21T02:40:00.000-07:00

Ens arriba la notícia de dos iniciatives comercials en la xarxa dirigides a promoure els productes tradicionals valencians. És tracta de dos botigues online, dos comerços que emprant les TIC volen posar a l'abast de la gent productes de qüalitat amb uns denominadors comuns, el fet de ser valencians d'arrel i el fet de ser tradicionals o artesanals.

La primera de les web és Terra Valenciana, i en l'equip de la mateixa figura un conegut, Pere Palés. Amb un bon aparador que de segur trobareu interessant si visiteu la pàgina, centra la seua oferta en la confecció de lots, una bona opció quan penseu de fer algun regal original.

La segona de les webs és El Racó de lo Nostre, i al davant hi ha Vicent Moscardó Granero. La seua oferta contempla més el producte concret. Una bona opció també per trobar aquella "delicatessen" que pot abellir en algun moment i no perdre la memòria dels productes artesanals i tradicionals valencians.

Cervesses, vins, nisteles i licors, patés, confitures, variants i aperetius, conserves, olis, xocolates, torrons, formatges i embotits..., d'arreu de les comarques valencianes.

I com que ens arriba la notícia i ens semblen bones iniciatives, vos les traslladem i vos recomanem la visita a les webs d'estos emprenedors valencians..., i, òbviament, a què els tingueu en compte en les vostres compres.

La proposta "annexionista" de Solidaritat Catalana-PSAN: un full de ruta cap a la debacle i la balcanització dels països del "bon dia"

2010-10-15T04:18:00.000-07:00

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes
A poques setmanes de les eleccions al Parlament de Catalunya (eleccions caracteritzades perquè per primera vegada el que està en qüestió allà és si Catalunya caminarà en el futur per una drecera cap a la seua pròpia independència o es mantindrà agenollada en els marcs estrets i ja transitats de l'autonomisme-constitucionalista -o la seua versió federalitzant espanyola com a màxima i hipotètica versió-), a poques setmanes, repetisc, els de Laporta s'han trobat amb un full de ruta sobiranista (pan)català de la mà de Guia i els del PSAN.

El PSAN, eixe flascó de les essències del pancatalanisme polític que algun dia algú haurà de prendre's seriosamentr d'analitzar per la influència sobredimensionada que ha tingut des de la seua constitució sobre l'esquerra i el nacionalisme tant a Catalunya com al País Valencià, ha aconseguit que el mediàtic ex president del Barcelona FC reconvertit a la funció política (no està molt clar per a la majoria si per convertir-se en un pol de l'independentisme català amb vies d'aconseguir eixa independència o, precisament al contrari, per posar-li pals a les rodes a la independència de Catalunya) acceptara d'una sola assentada tres trets definitoris del procés sobiranista català:

El primer, un marc nacional nou (els Països Catalans i no Catalunya -ja sé que per Guia tot es reduix a una simple qüestió de noms i que "és molt senzill" dir-li a tot Catalunya...).

El segon, que sense canviar per res el subjecte de sobirania (que continua sent Catalunya, l'estricte i vell Principat) perquè els valencians i illencs i..., no existim sinó com a mers municipis per supost catalans però extra-principantins.

I el tercer, un full de ruta basat en dos fòrmules òbviament diferents per construir el nou Estat català: els catalans del Principat de Catalunya accedirien per la ratificació de la seua pròpia constitució sobirana en eixe procés sobiranista que implica la seua declaració d'Independència, elaboració de la nova Constitució catalana i ratificació de la mateixa per refrend ciutadà..., però els demés cridats a ser ciutadans catalans, és a a dir, els valencians, balers..., senzillament ens adheriríem municipi a municipi, sense considerar-nos per a res en la nostra condició de poble..., dit d'una altra manera, per la via de la reclamació territorial o de l'annexió.

Està última afirmació és així de contundent, no sols per les dues vies diferents de constituir-se en ciutadans d'eixa nova Catalunya proposada per Laporta-Guia (repetim: a la Catalunya de hui el dret a decidir l'exercixen com a poble català i és el subjecte de sobirania, el Poble català, qui sentencia el resultat, però a les Illes i a País Valencià serien els municipis els qui posteriorment subscriurien una Constitució ja aprovada i s'adheririen a un estat ja constituït), sinó també per dos fets que això ineludiblement comporta: el primer, només per la via d'un conflicte de reclamació territorial o d'annexió disfressada d'autodeterminació municipal és podria dur a terme (no a Catalunya, on no cap dubte que la voluntat majoritària en determinat municipi expressada en sentit contrari no implicaria no sotmetre's a la voluntat superior del subjecte de sobirania que és el poble català); el segon, la falta de reconeixement d'altre subjecte de sobirania distint al del poble català implicaria inevitablement per als valencians canviar l'actual status de "dependència" d'Espanya a un futur status de dependència de "Catalunya", encara pitjor perquè almenys formalment en España han hagut de transigir en considerar-nos una "comunidad" amb certa capacitat d'autogovern administratiu, però no pot haver ni això per alguna cosa que senzillament no es reconeix i, per tant, no existeix.

Se li ha de reconèixer a Guia i al PSAN el doble mèrit d'influir com ho ha fet sobre el televisiu Laporta i la seua Solidaritat Catalana alhora que, claret i català, proposa com a full de ruta per a la construcció dels seus Països Catalans la balcanització d'esta part de la Mediterrània occidental on saludem amb un "Bon dia". Un mèrit que confon la senzillesa amb la ximpleria. Un mèrit trist i miserable, però mèrit al cap i a la fi.

Ara bé, eixe reconeixement, tot cal dir-ho, té tramps, i no sols l'ironia amb que el faig, en el fons només pot haver-hi una raó perquè Laporta haja fet seus els postulats de Guia: que els importa tres pebrots València i els valencians, que només han fet balanç de beneficis i perjudis d'eixe full de ruta en el propi mercat interior del Principat de Catalunya i els ixen els comptes (de no ser així, l'únic procediment coherent hauria de ser exercir el dret de decidir, la participació en la declaració d'independència, el refrend de la constitució catalana i la construcció del nou estat en un sol procés i amb una sola velocitat...).

I se li ha de reconèixer a Laporta i la seua SC la pautada tasca de desestabilització i i manipulació de l'independentisme català, atacant l'únic full de ruta realment i radicalment transparent, gosat i rigurós que a dia de hui s'hi ha plantejat: el representant pel Reagrupament Independentista encapçalat per Carretero. Contra l'original una còpia quasi igual, però amb unes diferències que dinamiten el poderós missatge original.

Els valencians, i sobretot els valencianistes, amb la proposta de SC-PSAN ens juguem alguna cosa més que fa uns dies, ara ja no es tracta ni de fraternes relacions entre sobiranistes d'una i altra nació, i de complicitats entre veïns que patim negres i iguals circumstàncies, ni de col·laboracions entre iguals per resoldre problemes comuns..., ara en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya: ens juguem l'interlocutor de l'independentisme català que tindrem en els pròxims anys, o més exactament si en tindre interlocutor (malament ho podrem ser per algú per al qual no existim, o no vol que existim, en tant que valencians).

Bé, dit queda. Però ací ve la qüestió principal que importa, almenys aquella que ens importa als valencians, i nosaltres què? Continuem transitant per les dreceres ja transitades d'un encaix impossible en Espanya, de la mà d'un autonomisme-constitucinalista exhaurit a força d'impossibilitats, transitem cap a un encaix en eixa Catalunya Gran que se'ns proposa com l'alternativa..., o ens decicim d'una vegada ja a esdevenir els únics protagonistes del nostre propi futur, a prendre en les nostres pròpies mans l'esdevenidor, a marcar nosaltres mateixos el nostre propi full de ruta cap a la recuperació de la nostra sobirania i la construcció del nostre propi estat valencià..., al capdavall, a ser lliures i ser valencians.

Escola Valenciana commemora els seus primers 25 anys amb una Festa pel Valencià el 9 d'Octubre, Diada Nacional Valenciana

2010-10-01T18:09:00.000-07:00

Escola Valenciana complix enguany 25 anys de vida, en els quals s’ha convertit en el principal moviment ciutadà en defensa del valencià, convocant any rere any un seguit de mobilitzacions que agrupen centenars de milers de valencians, com les Trobades o el Circuit de Música en Valencià. Enguany en la celebració del 9 d’octubre, Dia Nacional Valencià, Escola Valenciana realitzarà una festa commemorativa al passeig Marítim de la capital.

L'ACR Utopia XXI volia estar present en esta commemoració al costat d'Escola Valenciana, participant en la Fira d'Associacions que organitzen, i així ho vam comunicar als organitzadors. Dissortadament no podrà ser així ja que l'organitzacio ens ha comunicat que no han trobat un espai disponible en el passeig Marítim de València per a la Haima de 9 metres quadrats que l'ACR Utopia XXI demana poder instal·lar. No obstant esta circumstància, estarem allà, sense Haima, però amb tota la il·lusió i el compromís compartit pel futur del valencià.

Este és el programa d’actes facilitat pels organitzadors:

"Programació de la Festa pel Valencià

Tota la programació de la Festa pel Valencià que celebrarem el 9 d’octubre al Passeig Marítim de la ciutat de València, la vostra Festa.

L’ acte per commemorar els 25 anys de Trobades d’Escoles en Valencià que celebrarem amb una Festa pel Valencià multitudinària al passeig Marítim de la ciutat de València, obrirà les portes a les aportacions i la participació del màxim nombre de ciutadans i ciutadanes, el màxim nombre de xiquets i xiquetes, jovent, famílies, el món associatiu, el món cultural i el món educatiu. Gent de les comarques que mostren en el seu dia a dia l’estima per la nostra llengua.

És un acte per a celebrar 25 anys d’esforç en la normalització del valencià a les aules i al carrer, per a escenificar les claus del futur de la nostra llengua i per a visualitzar més intensament una data clau per als valencians i valencianes, el 9 d’octubre.

Volem que aquesta festa servisca de punt de partida per a reviscolar i donar veu i visibilitat als valencians i valencianes que tenen una visió de la diada del País Valencià molt allunyada de la visió de l’actual govern valencià. En aquest sentit, s’està dissenyant una celebració que puga durar tota la jornada i que reunisca ciutadans de diferents generacions en diferents actes.

PROGRAMA D’ACTES

De 10:00 a 16:00 hores

Monument commemoratiu: LA CLAU QUE OBRI TOTS ELS PANYS

Durant tot el matí, els xiquets, xiquetes, pares, mares i docents de cada centre educatiu que haja participat en la realització del “Llibre de la clau” aniran dipositant-lo en l’escultura. Clica ací per conéixer millor l’escultura

Actuacions

Durant tot el matí se succeiran diferents actuacions de grups de xiquets i xiquetes vinculats a centres educatius o a associacions comarcals presentats per Pep Castellano, Cantó Nieto, Iolanda Muñoz i Enric Esteve.

Entre les quals: La Coral del Micalet estrenant el poemari de Marc Granell, Grup Trobada, Àlvar Carpi amb el tema Tu Tens la Clau, Paco Muñoz amb una gran coral d’alumnes de Torrent, Marcel el Marcià i moltes més actuacions musicals i sorpreses d’escoles valencianes d’arreu de les comarques.

Tallers infantils

Les coordinadores comarcals seran les encarregades de donar suport al major nombre de centres educatius participants a les Trobades 2010, per tal de portar a la Festa del 9 d’Octubre els tallers que han preparat a la seua Trobada. Així mateix, també es convidarà associacions culturals i universitats que realitzen tallers (danses, ceràmica…). Igual com en qualsevol Trobada, l’organització facilitarà l’espai i les taules per a realitzar cada taller.

Fira d’Entitats

Les entitats de País com els sindicats, Fapa, entitats culturals, entitats ecologistes, editors, etc., tindran un espai per a informar sobre les seues activitats.

Dinar

De 21:30 a 00:30 hores

Concert Obrint Pas

El grup Obrint Pas, farà un concert especial amb diverses sorpreses que tancaran la Festa pel Valencià".

Perquè hem de fer vaga el dia 29 de Setembre...

2010-09-22T17:38:00.000-07:00

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

Vivim enmig la voràgine d'una crisi social i econòmica històrica, sistèmica..., portem dos anys de crisi i tenim per davant molta crisi encara, anys i anys de crisi. I això als països desenvolupats, al nostre per exemple. A la resta del planeta, la crisi sempre ha sigut l'estat natural de les coses.

Dos anys des què es deslligà l'actual crisi i dos anys en què les polítiques que s'han anat empenyent des de les institucions fora de tot control democràtic que regixen els destins de la Humanitat -des dels centres de poder en què al voltant d'un quart de milió de persones i els seus cercles immediats d'afins (famílies, grups d'interessos, executants servils)-, imposen els seus designis a la resta de la Humanitat formada per milers de milions, tenen un fil argumental, dia a dia, més evident: fer pagar a tots allò que és principalment responsabilitat seua.

L'evidència ens parla de xifres ultramilionàries que s'han transferit des de mans públiques a mans privades, sense retorn ni condicions, ens parla d'una acumulació de poder i de capital com mai abans, ens parla del progressiu desmuntatge d'aquell equilibri precari que significava l'anomenat estat del benestar...

Només cal mirar la situació dels precaris, la immensa majoria dels treballadors, dels pensionistes, dels joves, dels exclosos socialment..., la pèrdua de drets socials a que ens aboquen les reformes formulades ja i les que es formularan dins de poc, ens retornen ens els països desenvolupats a situacions semblants a les dels principis del segle XX. A la resta del planeta, però, no milloraran les coses.

Les raons concretes de la vaga general convocada per al pròxim dia 29 de setembre estan pròdigament explicades en desenes de manifestos sindicals. Curiosament alguns dels signants d'eixos manifestos i crides a la vaga hui, són els mateixos que durant dècades han practicat de forma còmplice un sindicalisme de concertació, burocràtic, venut i indigne.

Però pare'm compte: tenim raons sobrades per a sentir una profunda ràbia, i eixa és i ha de ser la primera de les raons a favor de paralitzar absolutament tot el país el pròxim dia 29. Que ningú es confonga, és veritat que hi ha un sindicalisme indigne del Poble Treballador, però també ho és que no farem vaga per ell, sinó contra ell. I ho farem en defensa dels Drets Socials, des del sindicalisme combatiu i els moviments socials-populars, que també estan ahí.

No ens falten raons per anar a la vaga general. I no poder dessoir-nos sense trair-nos. Hem perdut tantes coses pel camí..., som tan eternament perdedors..., que confabular-nos per no perdre la dignitat és l'altra gran raó que tenim per a què el dia 29 de setembre se senta la nostra veu alta i clara, una veu forta i trunyent que cride als quatre vents: Prou!

I n'hi ha una tercera raó ineludible que m'encomana a recolzar la vaga general i a demanar-vos a tots que ens acompanyem els uns als altres en eixa data: no podem callar més, perquè no tenim només la responsabilitat sobre nosaltres, sinó també sobre les generacions que van a viure les conseqüències de no dir res i acceptar els designis dels de sempre. Per compromís solidari, eixa és l'altra gran raó d'anar a la vaga el pròxim 29 de setembre.

El 29S serà un dia més. Un dia de lluita que hem de procurar que siga un punt d'inflexió, al temps que no oblidem que més important encara que el 29, és saber què hem de fer el 30 i en desembre després i en 2011 i en 2018... Un dia més, sí, però un dia en què la ràbia, la dignitat i el compromís solidari pot ser la diferència entre ser Ciutadans o deixar de ser-ho.

Per això, jo el 29 de setembre faré vaga. I vos demane a tots i a totes que féu vaga.

Ha mort hui Francesc Santacatalina, president d'Esquerra Valenciana: Paco, la lluita continua!

2010-08-17T13:35:00.000-07:00

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

Se’ns ha mort Paco. Francesc Santacatalina ha fet el traspàs enmig l’agost, amb només 60 anys. Un mal vent se l’ha emportat.

Algú va dir que la vida no cal omplir-la d’anys, sinó els anys de vida, el Francesc que jo tinc a la memòria, que viurà en mi per molts anys era un home ple de vida. Un home, com l’hem volgut subrratllar en la seua esquela, citant una frase d’un altre republicà, Manuel Azaña, quan sentencià: “la llibertat no fa feliços als homes, senzillament els fa homes”.

I és que Paco tenia vida, molta i ben viscuda i ben emprada, des què començà en la seua Alcúdia natal a entrar en contacte amb cercles valencianistes i progressistes, i poc després pujà a València a estudiar a la Universitat i s’integrà en la lluita antifranquista, Paco no va deixar que passarà un any sense omplir-lo de vida, de lluita per la llibertat.

Francesc Santacatalina, recent vingut a València, participà molt activament de la lluita contra la dictadura, entrant en contacte amb l’oposició d’esquerres, i molt concretament amb sectors trosquistes valencians i nacionalistes valencians, i des de la militància i l’activisme cresqué com a persona, com a home.

Les sigles de les diferents organitzacions per les quals transcorregué la seua vida política no ve al cas, excepte per dir que mai va ser dels ortodoxos de cap ortodòxia,i per a assenyalar que la seua última militància va ser com a president d’Esquerra Valenciana, tancant un cercle vital de compromís, de lluita i de vida, l’organització en la qual trobà que el seu esperit republicà, sobiranista valencià i esquerrà podia perdurar.

Paco, l’amic i company, el germà de lluita, perdura en la memòria dels qui l’hem conegut i dels qui hem anat amb colze amb colze en diferents moments del seu periple.

Paco, la lluita continua!

L'Hijab prohibit i un cert progressisme mixorrer

2010-05-07T18:44:00.000-07:00

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

Ho plantejava fa unes setmanes, per exemple, Ignacio Escobar: “ ¿algú sap explicar-me perquè en un col·lege públic una alumna no pot dur el vel (l’hijab) però una professora pot ser monja (i vestir hàbit)”. Bé, realment, arguments no falten -ni en un sentit ni en un altre, per acceptar amb normalitat l’ús de l’hijab a Europa -que puguen haver minarets a Suïssa o que n’hi haja menús amb carn halal en segons quins centres públics o qualsevol altre exemple que se’ns puga vindre al cap- o per rebutjar-ho.

Una primera qüestió, a la qual ja em vaig referir fa uns mesos en un article publicat també ací (El Burka i l’Hijab): no és pot posar al mateix nivell l’ús de l’hijab (que, efectivament, és un element provinent d’una tradició religiosa, però també cultural, no agresiu amb els drets humans) que el del burka (clarament atemptatori amb les dones i amb un declarat propòsit: fer-les invisibles, negar-les; és a dir, comparable al que significa l’ablació del clitoris ). I tampoc no val fer les trampes conceptuals com acudir a l’argument de l’imposició (que quan és certa, l’imposició, és rebutjable: supose que com també ho és batejar els recent nascuts o fer la primera comunió -o és que als xiquets i xiquetes se’ls bateja i fa prendre la comunió amb plena consciència?-…

Hui, un amic em preguntava si amb tanta comprensió no acabaria la meua companya sentimental lluint l’hijab. Ho confesse, no tinc la resposta. Puc dir que els valencians, valenciano-parlants, hem acabat parlant castellà d’una forma molt general, que els valencians -tots- no li fem oig a les hamburgeses anegades de keptxup i l’arròs tres delícies, que els valencians, en fi, no som precísament impermeables a les incorporacions culturals -i, ai, a les imposicions…- (és a dir, som igual d’impermeables que la resta dels europeus)…, tampoc no trobe, per incidir en la reflexió amb què començava l’article, que ens pose dels nervis en la nostra laica societat i aconfessional legalitat conviure amb tot el seguit de símbols religiosos i de valors culturals acomparables als que correspon l’hijab, sempre i quan eixos símbols i valors siguen els de la cristiana Europa… Així què, ja ho dic, no tinc resposta a la pregunta de l’amic, però si la meua companya sentimental li pega per posar-se un mocador, crec que em preocuparé sobretot perquè el seu somriure continue sent entranyable i viu, i potser m’ho prendre -o ho farà, qui sap- com un homenatge als més de 150.000 valencians moriscos que foren expulsats fa uns segles d’este, també el seu país…

Què hi ha, doncs, d’important en l’hijab i les periòdiques polèmiques que genera el seu ús. Doncs fàcil: l’hijab es correspon a una minoria inmigrada de certa importància demogràfica ja en Europa, però sobretot que està minoria és el “sud”. Ho direm amb unes paraules que el mateix amic que em preguntava sorneguer usava fa uns mesos per descriure’m la geopolítica que vivim en este inici del segle XXI: “Europa -Occident, per entendre’s- és l’Imperi Romà en el moment del declivi, lluitant contra els barbars. Però ara els nostres barbars no són al nord, són al sud, i com aquell quan guanyen la guerra és perquè ja estaven dins”. A més, els nostre Cèssar es va quedar sense enemic roig amb la caiguda d’un mur fa unes dècades i ja sabem que fabricà ràpidament tot un altre poderós satan que esgrimir com a raó de les seues guerres preventives: bandera roja caiguda, bandera de mitja lluna enlairada. Eixa és la por visceral que provoca l’hijab, i no les falses proclames pels drets humans i les hipòcrites raons esgrimides per impedir el seu ús -voluntari i natural- mitjançant la prohibició.

Em sembla perfectament entenidor que la dreta i el confessionalisme cristià s’arrapen els vestits davant un senzill hijab, però em preocupa i molt que una part de l’esquerra adopte semblants raons i postulats, perquè això només pot desembocar en alimentar perillosament la xenofòbia convertida en islamofòbia. Però és que, a més, eixos plantejament em semblen poc intel·ligents i pràctics per resoldre els problemes de la integració de la població inmigrada -d’esta població inmigrada, concretament, de la musulmana.

Efectivament, raons les hi ha en un sentit i en un altre, i el sentit comú sembla que ens exigix trobar una certa mesura, un cert equilibri, que ens evite afractura entre un “nosaltres” que siga excloent d’un “ells”. Confondre el laicisme -que és un valor irrenunciable de la democràcia republicana- amb la defensa de “los valores de Occidente” només pot portar-nos a ser de nou “la reserva espiritual” que proclamava aquell dictador dels qüaranta anys.

25 d'Abril, a la plaça del Mercat de València a les 12:30 h: Per la Sobirania Valenciana!

2010-04-20T14:52:00.000-07:00

(Pel seu interés, reproduïm la Crida del secretari nacional d'Estat Valencià -i membre de l'ACR Utopia XXI- als sobiranistes valencians per participar en la manifestació per la Sobirania Valenciana del pròxim diumenge 25 d'Abril)

Amics i amigues, companys i companyes:

Fa unes setmanes, un grup de valencians vam prendre’ns la responsabilitat de tornar a convocar en el dia 25 d’Abril un acte nítidament polític a favor de la recuperació de la Sobirania del Poble Valencià, que en la data de 1707 per la força de les armes se’ns va substraure, esborrant-nos del mapa dels pobles lliures del món. Uns mesos després d’aquella batalla lliurada a Almansa, a les vores del nostre país, la monarquia borbònica espanyola oficialitzava, el 29 de juny, “por justo derecho de conquista”, la seua voluntat de convertir-nos en una colònia mitjançant la derogació dels nostres Furs, la nostra Constitució antiga, i de les nostres institucions sobiranes que conformaven aquell vell Estat valencià en forma de Regne. Més de tres-cents anys després, ací estem, vius encara, sotmesos encara al poder colonial d’Espanya, sí, certament…, però vius com a poble, i alguns irreductibles i confabulats per tornar a recuperar la llibertat.

Uns quants valencians, per segon any consecutiu, ens hem pres com a responsabilitat conmemorar esta data nefasta per als valencians, el 25 d’Abril, com un vertader dia de la ràbia, com un autèntic dia del compromís per recuperar allò que ens va ser arrebatat, allò que va costar milers de vides de compatriotes, allò que a dia de hui ens impedix la llibertat, perquè aquell Decret de Nueva Planta ha sigut reeditat després en moltes ocasions, l’última d’elles en forma d’eixa Constitució espanyola de 1978 que ens va deixar la dictadura de Franco com heretat perquè el Borbó continue sometent-nos…

No podem compendre un 25 d’Abril conmemorat el 24 o el 26, com no podem comprendre una conmemoració d’esta data que no situe la reivindicació de la Sobirania Valenciana com expressió unitària de la voluntat de tots i de totes de comprometre’ns amb un futur nostre, lliure, solidari…, els molts problemes i situacions injustes i indignes que vivim els valencians tenen 364 dies en l’any per ser posats en el carrer i per reclamar-ne una actuació distinta, el 25 és el dia d’unir les veus i les mans front a la situació més injusta i indigna que vivim: estar encara sotmesos a Espanya i ser espanyols per la força de les armes.

Per a nosaltres el país és la gent, i el futur del país, de la gent que viu de Vinaròs´a Oriola i vol compartir un demà junts, es condensa en una sola expressió: Sobirania! La condició necessària i imprescindible per a poder construir un futur distint és tindre els instruments per a fer-ho en les pròpies mans, tindre les claus de la nostra casa és condició sine qua non per poder construir un demà de tots i de totes. D’això se’n diu: Sobirania!

Per segon any consecutiu hem volgut que esta conmemoració política fora una conmemoració unitària de tot el valencianisme polític que reclama la recuperació de la sobirania. Per segon any consecutiu, formalment convoquen la manifestació de diumenge 25 d’Abril a les 12:30 de migdia, des de la plaça del Mercat de València fins les Torres de Quart, aquelles organitzacions que han volgut assumir públicament esta responsabilitat, i a la mateixa s’han adherit les entitats que han volgut fer-ho. Els qui hem assumit esta responsabilitat com organitzacions polítiques ho fem com a mers instruments de tots vosaltres, els sobiranistes d’arreu el país, no importa en quin partit militeu o si militeu o no en alguna organització.

Em dirigisc a vosaltres, com a secretari nacional d’Estat Valencià, un dels tres partits convocants junts a ENV i RVpve, per fer-vos una crida a tots i a totes:

Vos convidem a fer vostra la manifestació, a prendre en les vostres mans la responsabilitat, a alçar la veu ben alta i clara amb un sol crit:

Valencians, Sobirania!

Vixca València Lliure!

Joan S. Sorribes,

secretari nacional d’ESTAT VALENCIÀ

Cap a la transformació per la Lluita conscient

2010-03-26T04:46:00.000-07:00

Article d'Opinió de Lluís Ronda i Berenguer
(publicat originalment a http://lluisronda.blogspot.com/),
que reproduïm pel seu interés

“Els éssers humans s’anguniegen per l’opinió que tenen de les coses, no per les coses mateixes”

“De la mateixa manera que no es pot governar en contra del sistema econòmic-capitalista, tampoc cap polític podrà actuar d’esquena als interessos d’aquells que el sustenten. Serà desestimat.”I

nterès general i bé comú esdevenen motius (d’engany) del capitalisme universal: l’home és l’eina de producció i consum en continu creixement que genera progrés i modernitat. La seua felicitat i plenitud és en funció del seu capital i bens materials guanyats en aquesta vida de competició. Tot és objecte de negoci i gira al voltant del benefici econòmic. Es monetitza tot àmbit. La privatització de bens i serveis públics i el control econòmic i financer en mans d’institucions que representen la globalització i el lliure mercat, provoquen precarietat i degradació en els llocs de treball, homicidis laborals, atur, desigualtat, exclusió social, pobresa, injustícia, contaminació, explotació, violació i depredació dels recursos naturals, extermini de pobles i d’espècies, etc.

L’augment de la pobresa i l’atur a Europa en aquestos darrers 20 anys ha segut espectacular, tot un exemple del que comporta aquest “model” polític-econòmic actual. En aquestes circumstàncies, el paulatí enfonsament dels drets socials aconseguits per la lluita obrera després de la 2ª guerra mundial, és indici de l’anihilament sistemàtic d’ideologies i sentències fins fa poc temps fonament de les polítiques anomenades d’esquerra. Els equilibris socioeconòmics dels territoris es dessacralitzen i es trenquen en nom del capitalisme global a través de multinacionals i amb l’ajut i protecció de l’OMC, el FMI i el BM. Els drets humans no existeixen per aquells que són obligats a abandonar les seues terres ni pels que, lluitant i resistint en defensa de la seua terra i cultura mil.lenàries, en són assassinats vilment per sicaris contractats o per exèrcits d’estats totalitaris en tant que els líders mundials i els seus “mass media” (global settler of minds) ens amenitzen amb discursos farcits d’ornamentades al.lusions a la llibertat, la pau, la justícia i els drets dels pobles, alhora que ens alerten sobre el perill del terrorisme internacional que ens amenaça, quina paradoxa! La tecnocràcia simbolitza el model polític del capitalisme i la globalització, la indústria armamentística i els exèrcits financen les seues campanyes en busca de la victòria “eleccional” que sotmet o subjuga els pobles en nom del deute extern, el progrés, la uniformitat, unicitat, homogeneïtat burocràtica… en base a una llengua, una cultura, una moneda única, un mercat mundial… i una via pecuària per a les masses impulsives. L’imperi és el “sistema” capitalista. Les seues eines: diner, poder i exèrcit. El seu axioma: “tot ens és objecte de negoci”. La societat benpensant se n’adona de la estupidesa i l’absurditat que representen les ideologies polítiques tradicionals en boca dels seus autoritzats, el desencís de la societat respecte a aquest model de democràcia creix dia a dia: especulació, tractes de favor, prevaricació, transgressió de drets humans, corrupció, mocions de censura, la injustícia de la justícia… en són indicadors d’una democràcia prostituïda, el poble ha perdut el poder! doncs la lluita entre partits ja no és ideològica, sinó esdevé pugna per vorer qui de tots serveix amb més “eficàcia” els interessos del “sistema”, allunyats, per tant, de la condició ètica que representen els programes electorals en els quals confia la ciutadania per autoritzar l’exercici del govern i de la dimensió humana que defineix al polític.

Davant aquesta dissoluta situació sociopolítica i mediambiental que sofreix el planeta, la humanitat ha de plantejar-ne la necessitat d’abaixar-se’n d’aquest tren temerari de la competitivitat, el consumisme, el creixement continu, l’expansió, l’explotació… Hem d’unir-nos en aquesta lluita per la salvació del planeta, no podem trair a la societat i a nosaltres mateixos col.laborant, alimentant o promocionant el “sistema”. Xarxes socials, mitjans de comunicació lliures i independents, associacions, trobades internacionals… hem d’aconseguir crear una consciència global de la realitat que ens empènye a comprendre la urgent necessitat de transformar l’actual sistema d’usos.

Els equilibris socioeconòmics dels territoris han de ser restaurats recuperant l’agricultura ecològica, el desenvolupament rural i sostenible i la sobirania alimentària, tot eliminant les grans superfícies que arruïnen el xicotet comerç de tot gènere. Cal restablir una indústria amb producció ètica que elimine les deslocalitzacions. Dotar de sentit i dignitat el nostre treball diari. Cal rebutjar el militarisme i la indústria armamentística del món, respectar la diversitat i la diferència en nom de les cultures, la convivència, la pau i els drets humans. Cal encetar una política de sobrietat, destinada a viure amb les necessitats reals evitant ser víctimes dinàmiques d’aquest consumisme salvatge.

Partint de l’actual situació, hem d’intentar restaurar l’harmonia entre ésser humà, natura i economia, encara que per aconseguir-ho siga inevitable “tenir consciència” d’un decreixement que comportaria, sense cap dubte, el nostre compromís ferm de renunciar a certes “comoditats” o “plaers”.Abnegació, sacrifici… difícil, dur, però no hi ha altra alternativa si volem salvar el planeta i l’esperit humà, si volem transformar aquesta societat.

L’alcalde d’Alboràia, un nostàlgic de l’Espanya en blanc i negre

2010-03-06T05:37:00.000-08:00

Article d'Opinió de La Rosa Blanca

Vull contar una història més aviat pròpia de temps passats, vigilants hem d’estar perquè aqueixos temps no volen a arribar.

En un poble, Alboràia gran poble de gent emprenedora i treballadora. Un grup professional de teatre que s’inicia, compromís tenia d’utilitzar el Teatre Agrícola per a estrenar una obra; l’ajuntament no els anava a pagar solament com recaptació per a cobrir despeses la taquilla s’anaven a quedar , això no haguera cobert ni la meitat del gastat, il·lusió per estrenar, publicitat havien realitzat el públic ja cridat per a la funció, apareix el feudal (l’Alcalde) fora d’escena i tres dies abans amb aptitud dictatorial en el carrer els deixa, suspesa la funció, sense mes explicació.

De nou es produeix un atemptat contra la cultura, aqueixos senyors mes propis de temps passats, o fills ideològics, feixistes per vocació i convicció, segueixen pensant que la cultura que no poden controlar, no existeix i passen a suprimir-la.

El teatre no és patrimoni de ningú i menys de cacics com l’alcalde d’Alboràia, la cultura és patrimoni històric de tots, consciència i magisteri social, avantguarda ideològica per al benefici dels desprotegits.

Ja n’hi ha prou d’actuacions intolerables i dictatorials! Prou d’atemptars contra el teatre!

Per un teatre lliure, no al servei i dirigit pel poder!

Per això hui ens hem concentrat, a les 22:00 hores, enfront del Teatre Agrícola d’Alboràia. Per això vos demanem que ens acompanyeu.

L'ACR Utopia XXI se suma a la convocatòria sobiranista valenciana del pròxim 25 d'abril

2010-01-31T14:23:00.001-08:00

L'ACR Utopia XXI se suma a la convocatòria sobiranista valenciana del pròxim 25 d'abril. A dia de hui a més de la nostra entitat, han declarat el seu suport Estat Valencià, RV-pve, ENV i l'ACV Jardí D'Aiora. Per València, tot!

L'arquebisbe de Granada incita a la violació de les dones que avorten

2010-01-09T13:34:00.000-08:00

Article d’opinió de Joan S. Sorribes

L’arquebisbe de Granada, Javier Martín, explicava fa només uns dies als seus feligressos en la Catedral que la dona que avorta “mata a un xiquet indefens” i que, per tant, “dóna als varons la llicència absoluta, sense límits, per abusar del seu cos”. Ni boca solta ni irreflexiva, les paraules de l’arquebisbe granadí, una clara incitació a la violació de les dones que exercixen el dret a la interrupció de l’embaràs, van ser posteriorment reafirmades i explicades per l’oficina d’informació dels Bisbes del Sud d’Espanya, ja que “l’abús que comet una dona contra el seu cos i el seu fill” en la mesura en què no està castigat legalment les “deslegitima” i dóna als homes “llicència absoluta, sense límits, per abusar”. L’arquebisbe pronuncia estes paraules després d’afirmar també que els crims del nazisme no eren tan repugnants com els que permet l’actual llei d’interrupció de l’embaràs, entre altres caritatius pensaments, potser no massa fonamentats però profundament fonamentalistes. Tot un sant varó...
I ací no passa res…, o sí? Sí, ací se subvencionen els grups proavortament, l’ensenyament religiós i les estructures de la secta més gran del planeta.

L'ACR Utopia XXI va donar suport a la Marxa del Carbó de les entitats socials del Parc Alcosa

2010-01-07T19:53:00.000-08:00

L'ACR Utopia XXI va participar, donant suport, als actes programats passats dia 5 de gener per les entitats socials del Parc Alcosa, concretament a la Marxa del Carbó convocada per la Xarxa Social del Parc, l'Associació de Veïns del Parc Alcosa-Els Alfalars i la Koordinadora de Kol·lectius del Park. L'ACR Utopia XXI dins del seu programa d'actuació col·labora en diferents accions locals en l'Horta, València, Foia de Bunyol i Camp de Morvedre. Al Parc Alcosa, desenvolupa un programa de voluntariat del valencià i de dinamització social, així com col·labora en diferents accions interassociatives de caràcter social dirigides a sectors en risc d'exclusió social, dones, inmigrants i jovertut.

ACR Utopia XXI dóna suport al Pícnic en defensa del Jardí de Montfort i a la manifestació solidària amb María José Carrascosa

2010-01-06T09:28:00.000-08:00

El País Valencià no és Catalunya: els valencians caminem cap a la nostra pròpia sobirania

2009-11-06T12:59:00.000-08:00

ENV, RV-PVE, ACR Constantí Llombart i ACR Utopia XXI responen a la proposta de resposta unitària que va fer ahir Estat Valencià en valencianisme.com per la dignitat dels valencians

Davant la difusió de la campanya política de la Coordinadora de les Consultes per la Independència de la Nació Catalana, en la què se’ns inclou als valencians i al nostre país com a part integrant d’eixa nació, nosaltres: Esquerra Nacionalista Valenciana, Estat Valencià, República Valenciana - Partit Valencianista Europeu, ACR Constantí Llombart, ACR Utopia XXI partits polítics i associacions culturals republicanes valencianes d’indubtable trajectòria a favor de les llibertats i els drets nacionals valencians, declarem:

1. En primer lloc, la nostra més fraternal solidaritat amb el poble de Catalunya en l’expressió del seu dret inalienable a la independència, a la sobirania i a construir el seu Estat català.

2. En segon lloc, el nostre rebuig més contundent a ser inclosos com a part de Catalunya i com a ciutadans catalans, sense ni tan sols atorgar-nos, per part dels promotors de la campanya, els mateixos drets que es reclamen per als nacionals de Catalunya, és a dir: el dret a exercir la nostra autodeterminació en tant que valencians.

3. Ens reafirmem en el principi que per damunt dels valencians ningú. El nostre únic subjecte de sobirania és el Poble Valencià. A l’igual que som solidaris amb el dret a l’autoderminació de Catalunya, exigim respecte cap al dret a l’autodeterminació del País Valencià. Contra una imposició, la d’Espanya, no es pot bastir, sense injustícia i vergonya, una altra imposició, la de Catalunya.

4. Considerem un despropòsit, un desencert i un error estratègic per part dels sobiranistes catalans, insistir en la via d’incloure’ns als valencians com a part de Catalunya, en una posició clarament annexionista que no contribueix de cap manera a la germanor, fraternitat i col·laboració d’ambdós pobles en el camí de la consecució de les seues respectives sobiranies front a l’opressor comú, l’Estat espanyol.

5. Demanem a tothom en Catalunya que facen una profunda reflexió sobre aquest i altres fets, i que partits polítics, entitats i associacions de Catalunya actuen en conseqüència i facen un tomb de timó en aquest terreny que possibilite la coordinació dels respectius moviments sobiranistes.

6. Finalment, exigim la retirada dels cartells i materials referits que continguen referències a la inclusió del País Valencià com a part de Catalunya, i dels valencians com a part de la Nació Catalana. País Valencià, 6 de novembre 2009.

En la 50a edició de la Marxa al Puig, l'ACR Utopia XXI, participà reivindicant la Sobirania Valenciana

2009-10-26T14:40:00.001-07:00

Enguany l'ACR Utopia XXI ha participat en la 50a edició de la Marxa al Puig, convocant junt les entitats Amics de l'Alguer, La Bruixola, Casal Jaume I Camp de Túria, i l'ACR Constantí Llombart, en revindicació de la Sobirania Valenciana. La nostra entitat ha volgut donar suport així a la iniciativa que han dut endavant els partits República Valenciana-pve, Esquerra Nacionalista Valenciana, i Estat Valencià. Amb Estat Valencià, hem editat dues postals conmemoratives dedicades a la històrica Senyera estelada valenciana i al moviment sobiranista valencià de la primera meitat del segle XX.

L'ACR Utopia XXI i Estat Valencià editen dues postals conmemoratives en el Darrer Diumenge d'Octubre

2009-10-24T13:15:00.001-07:00

Amb motiu de la celebració de la 50a Marxa al Puig, en el Darrer Diumenge d'Octubre, en què l'ACR XXI participa junt a Estat Valencià i altres organitzacions sobiranistes valencianes, la nostra associació i el partit independentista d'esquerres Estat Valencià, hem editat dues postals conmemoratives amb dues imatges històriques. El preu de les dues postals és d'1 euro, i es posaran a la venda per primera vegada en el Puig en el Darrer Diumenge d'Octubre.

El Burka i l'Hijab (a propòsit d'una pregunta racista formulada per la direcció d'ANNA NOTÍCIES)

2009-08-27T14:49:00.000-07:00

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

Quan vaig llegir l’enunciat de la pregunta en ANNA (Hem de permetre aquesta cultura en els territoris de la Mediterrània Occidental, en la futura República Valenciana, en la futura República Catalana…? ) amb una pàgina de EL PAÍS en què apareix la fotografia d’una dona afgana vestint el Burka, vaig tindre sentiments i pensaments molt contraposats, ho confesse, també una certa vergonya i una molta indignació, que li hem de fer…
De vegades ens traixen a través del llenguatge les pròpies contradiccions, m’explicaré. Uns dies abans vaig declarar la meua admiració per la saviesa cultural dels pobles indígenes andino-amaçònics a propòsit d’eixos coneixements quasi genètics que tenen de coses que els europeus (els occidentals, en general, o universalment, els “desenvolupats”) fa segles que vam perdre, i la meua neboda, a qui li vaig fer el comentari, em va etzibar: “has semblat un racista”. Pensant pensant en la reflexió cruel de la meua neboda amb este vell militant d’una esquerra, per definició, antiracista, vaig acabar donant-li la raó. Doncs alguna cosa semblant passa amb eixa pregunta, maliciosa i poc pensada (espere) que ens proposa la direcció d’AnnaNotícies.
El Burka és un vestit, un vestit amb profundes connotacions criminals contra les dones, això és cert, marginador, excloent, insultant, i afegiu tots els adjectius que s’escauen… També és cert que en Afganistan, i algunes altres repúbliques (que no són les futures de la Mediterrània occidental que es referencien per l’editor, també obviant que són de l’occident mediterrani murcians, andalusos i balears, per esmentar només aquells baix l’Imperi espanyol -supose que un altre lapsus traïdorenc de l’inconscient), són la darrera protecció de les dones contra els més criminals abusos dels seus conciutadans varons (però això ja és tota una altra història).
En què s’assembla, doncs, la pregunta de l’editor d’Anna a l’admiració que jo vaig declarar pels indis andino-amaçònics? Doncs en dues consideracions prèvies: la generalització d’un fet a tota una nacionalitat, per la via de l’adscripció ètnico-cultural, o raça en llenguatge més vulgar, i per la universalització consegüent d’un valor al punt d’invalidar (com es suggerix per l’editor d’Anna) tots els valors d’eixa cultura, tant com en el meu cas per elogiar de forma absoluta unes cultures per la magnificació d’un aspecte concret de les mateixes. I això, es mire com es mire, és racisme.
Sí, el meu comentari vessava racisme, inconscient, atàvic, disfressat d’admiració i romanticisme fora de lloc, i la pregunta de l’editor d’Anna traspua el mateix racisme, que estic segur també és atàvic i fruit de la inconsciència. Perquè jo vaig oblidar que els mateixos pobles per qui declarava admiració es dedicaven també en temps no massa pretèrits a realitzar sanguinaris i cruels rituals, posem per cas, com l’editor d’Anna va oblidar que la mateixa cultura que dubta tinga cabuda entre nosaltres és part intrínseca de la nostra pròpia història i que també s’abilla, posem per cas, amb l’Hijab, un preciós mocador també molt representatiu de la cultura musulmana (era eixa la cultura a la que es referia l’editor d’Anna, supose…) i les connotacions del qual no són ni de lluny equiparables al Burka.
Definitivament, la meua neboda tenia raó en el retret que em va fer i ja em cuidaré en endavant de mirar molt bé a qui declare la meua admiració, o millor dit quins són els argument de la meua admiració. Ja m’agradaria que, qui corresponga, faça l’oportuna reflexió i rectifique preguntes que així formulades i sobre eixa base només ens poden aconduïr a escenaris absolutament rebutjables. El racisme de vegades el tenim tan a flor de pell que només un exercici de saludable i honrada racionalitat ens pot salvar d’esdevenir una nova bèstia. Només faltava que acabarem impedint que en les nostres escoles i en la futura República Valenciana, les noves valencianes musulmanes no pogueren lluir l’Hijab o que acabàrem aplaudint una nova reedició d’aquella expulsió dels valencians tagarins.

Proposta de Campanya de SMS a favor de la Renda Bàsica Ciutadana universal i incondicionada

2009-07-13T16:02:00.000-07:00

L'activisme social fa escac a l'incombustible Rita Barberà, mentre l'esquerra i el valencianisme institucional continuen absurdament en l'inoperància

2009-06-23T15:30:00.000-07:00

EDITORIAL

Fa deu dies, més o menys, els Salvem el Cabanyal obtenien una primera victòria recent en pronunciar-se el Tribunal Suprem espanyol en contra de les decisions del govern municipal de Rita Barberà respecte dels barris mariners de València. Fa uns pocs dies, era la fiscalia qui atenia les raons de la gent de Cercle Obert de Benicalap i posava sota la lupa judicial de nou a Rita Barberà i al PP valentí, a propòsit de la construcció del nou estadi del València CF, amb un nou tanteig a favor dels moviments socials. Hui és un jutjat del Cap i Casal qui revoca les decisions del consistori municipal dirigit per l'incombustible Barberà sobre la Subestació de Patraix i la declara perillosa, donant la raó a la plataforma ciutadana que dugué l'iniciativa i la protesta: un nou gol en la porteria "pepera".

En poc més de deu dies, doncs, tres accions iniciades i avalades no pels partits polítics de l'oposició municipal, no per la suposada esquerra i el valencianisme institucionalitzat, sinó per l'activisme ciutadà, pels moviments socials actius, que són els que fan escac al poder monolític i creixent electoralment del PP valencià i de Rita Barberà.

Alguna reflexió s'hauria de fer al respecte. Quan els partits polítics en l'oposició no juguen un paper eficaç ni tan sols per controlar i oposar-se als designis de la dreta especuladora, o com a mínim oferir una certa dosi de resistència real; quan la inoperància d'eixa classe política progressista i panxacontenta és tan evident que la seua màxima estratègia és l'espera del desgast que no arriba -ni se l'espera- del PP (i no voldríem pensar ja si, posats a enfarinar-se definitivament, no acabe algú sentint-se temptat de compartir governs amb eixa mateixa dreta); quan la desaparició d'eixos partits polítics de l'escena social i ciutadana, i la seua invisibilitat, és tan inmensa, com falta de vergonya és la seua aparició a poques setmanes per reclamar el vot que no han sabut guanyar-se en el dia a dia com a instruments vàlids i compromesos amb les reivindicacions populars..., quan tot això és el pa de cada dia a València..., alguna reflexió caldrà fer.

I no val tirar balons fora i parlar del control mediàtic que exercix el PP; no val argumentar sobre les febleses pròpies; que no vinguen amb excuses de mal pagador explicant l'excel·lent treball fet en algunes institucions; que no ens conten que els ciutadans, al cap i a la fi, voten el que voten i sancionen així el que passa després; que no ens vinguen a dir que estos nuclis activistes que, ací i allà, mantenen, dèbil, dispersa però viva, la flama de la reivindicació i la dignitat popular, són només sorollosos revoltats romàntics (o alguna altra definició encara més pejorativa que de tant en tant s'escapa per boca d'algun acomodat a "lo políticament correcte").

Quan ha de ser una associació d'inmigrants la qui marxa a peu 400 quilòmetres per reivindicar la moratòria hipotecària que pose fi a l'interminable allau de dessallotjaments per impagaments; o ha de ser un pomet de cooperatives socials les que han de posar en marxa un Fons Solidari i un Banc d'Aliments que ajude un poc a centenars de persones que no és que ja no arriben a final de mes sinó que malden cada dia per dur a casa seua un plat de menjar; o una colla de joves qui se planten davant del centre de reclusió dels "sense papers" exigint el seu tancament inmediat, abans que no acaben expulsats sense contemplacions..., quan tot depén de l'activisme social i l'escac al poder, quan es produix, ni que siga per vies judicials, ve per la via també de l'acció ciutadana, sense que eixa esquerra suposada i eixe valencianisme institucionalitzat siga capaç de moure peça en el tauler..., alguna cosa profunda passa davant la qual no podem quedar ni muts ni còmplices.

La Regeneració Democràtica que ens urgix ha de començar des d'allò més pròxim, hem d'atrevir-nos a dir que este estat de coses no té solució en els estrets marges del sistema -de fet, este estat de coses és la conseqüència inevitable i desitjada d'estes regles de joc-; hem d'atrevir-nos a sacsar amb força el propi arbre i podar tot allò que té d'improductiu i que ens impedix reverdir i crèixer.

Estes són les condicions ineludibles per afrontar el repte d'una esquerra i d'un valencianisme polític vertaderament arrelats en la societat valenciana, vertaderament part consubstancial de la ciutadania, instruments de transformació i de poder popular.

La sobirania comença per ahí, per ser sobirans entre nosaltres, per separar el gra de la palla i i tirar una ratlla que tots puguen percebre ben clara i diàfana, la que separe als qui són el poder o volen ser part d'eixe poder, i als qui volem fer valdre els versos d'aquella vella cançó: "Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer". I com aquell: "Si no et donen, pren!".

Un conte breu: Estats Units, eixa “indiscutible” potència econòmica

2009-06-14T09:58:00.000-07:00

Ironies de l’economia dels Estats Units
(pres de ràdio-miami.com, modificant alguns termes, afegint alguna cosa més i traduint al valencià)

John Smith començà el seu dia de bon matí, perquè havia posat el seu despertador (made in Turquia) a les sis de la matinada.

Mentre la seua cafetera elèctrica (made in Xina), estava fent café (produït a Colòmbia), s’afeità amb la seua màquineta elèctrica (made in Hong Kong).

Es posa una camisa de vestir (made in Sri Lanka), pantalons vaquers (made in Singapur) i sabates de tenis (made in Indonèsia).

Després de preparar-se el desdejuni amb les seues noves paella i escalfadora elèctrica (made in Índia), amb cereals transgènics (conreats a Ucraïna), se senta amb la seua calculadora (made in Mèxic), per vore quant podia gastar eixe dia.

Després de posar el seu rellotge (made in Taiwan), d’acord amb l’hora de la seua ràdio (made in Nova Zelanda), abastí el seu cotxe amb benzina (produïda a Guinea Eqüatorial), i continua la seua recerca d’una ocupació nord-americana ben remunerada.

Al final d’un altre infructuós i desanimador dia teclejant la seua computadora (made in Malàisia), John decidí descansar un poc. Es posa les seues xancles (made in Brasil), es serví un got de vi (produït a Sud-Àfrica), va encendre un puro, obtingut de contraban (però produït a Cuba) i va encendre la seua televisió (made in Japó).

Aleshores, John es va preguntar perquè no podia trobar cap lloc de treball ben remunerat als Estats Units.

Mirant la televisió, observà amb esperança el seu president Obama (que és made in Kènia).

30 anys de la mort de Gladys del Estal

2009-06-03T12:00:00.000-07:00

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Hui fa 30 anys que moria assassinada Gladys del Estal, una jove manifestant antinuclear basca, durant la celebració del Dia de la Terra, demanant en manifestació el tancament de la central nuclear de Lemoiz. L’assassinat es va produir a sang freda, pel tret d’un guàrdia civil, a frec de pell… Així anaven les coses l’any 1979. Jo, com molt més, em vaig enterar en l’autobús, de tornada a València, des de Cofrents, on milers de valencians ens havíem aplegat per demanar el tancament de la central nuclear instal·lada a la Vall d’Aiora. Les paraules engrescadores i esperançadores que havíem sentit minuts abans per boca de Josep Vicent Marqués, de sobte se’ns van fer un nus a la gola quan ens donaren la notícia de l’assassinat de Gladys. Dies després era a València, al mercat d’Abastos, on moria també víctima de la repressió policial Valentín González. Dins d’uns dies ens aplegarem al vell Mercat, per retre-li homenatge. No, no oblidem.

Cap al Socialisme

2009-05-12T19:04:00.001-07:00

Intervenció de Joan S. Sorribes en l'Acte Anticapitalista del 9 de Maig a la Societat Coral el Micalet

Ens enganyen. Poseu la televisió, fullegeu qualsevol diari, clicleu en internet, i vos trobareu la CRISI pertot arreu. És el tema, el nus, la preocupació, l’alerta. Però pareu-vos a pensar un poc: de què ens parlen quan ens parlen de Crisi?

Fa poc més d’un any el paradigma del Sistema saltà pels aires. La debacle financera de Wall Street, el centre econòmic de l’Imperi, va fer que saltara el dogma de fe que s’havia mantingut des de després de la II Guerra Mondial, el mercat sense restriccions ni massa regulacions i controlat des de fora de tota instància democràtica i, per tant, elegible, un dogma aplicat fins les seues últimes conseqüències des de la dècada dels 70 ençà.

Senzillament eixe dogma de fe s’entopetà amb la crua realitat de les coses i com qualsevol altre sistema piramidal, arribà al punt màxim de saturació, el punt de no retorn a partir del qual s’enfondra tota piràmide.

El sistema funciona sobre la base dels crèdits. O dit d’una altra manera, funciona “creant” diners des del no res. És absurd, però és així: darrere dels diners hui només n’hi ha paper, apunts comptables, res més, ni or, ni béns productius, ni tan sols coneixements mesurables, res de res: pur control dels fluxos financers i dels ressorts de poder real... Posaré un exemple.

Si qualsevol de vosaltres ha comprat una vivenda, ja ho haurà comprovat: el seu preu no és allò que ha costat de produir -la suma de la matèria, l’energia, el treball i el coneixement-, sinó allò que un conjunt de factors controlats per molt poca gent marca com a valor, i de manera molt especial això ho fan els bancs, el sistema financer privat i global, que és qui “crea” el valor en concedir el prèstec per a comprar.

Ben poca cosa importa la vivenda com a bé de primera necessitat, com a dret garantit per la Declaració Internacional dels Drets Humans, ben poc importa què ha costat realment de produir, o si realment era necessari destruir tota la costa, tot el territori, per omplir-la d’edificis, d’urbanitzacions i de camps de golf, o si després de tot ens trobem més de 60.000 vivendes buides en esta mateixa ciutat, o ens trobem centenars de milers de valencians als qui els és impossible accedir a la compra d’una vivenda digna…, res importa, tret del valor “creat” pel banc en concedir el crèdit, és a dir, els diners “creats”.

I també importa un segon factor: la sensació, també “creada” als ciutadans, a tots nosaltres, de què som propietaris d’alguna cosa, de què tenim alguna cosa a perdre, és a dir: haver implicat en esta espiral d’especulacio i d’embrutiment a àmplies capes de la població. Òbviament, àmplies capes de les regions desenvolupades del planeta...

Tot plegat dos miratges, dos mentides, dos falsejaments:

No es pot mantindre un sistema que té per condició sine qua non el creixement continuat i indefinit, perquè si el creixement no és continu no es poden retornar els crèdits.

Si no se creix contínuament, com qualsevol altra piràmide financera el sistema fa fallida i acaba per esfondrar-se, com una bombolla més acaba per explotar i buidar-se. Esta és la primera mentida, el primer miratge.

El segon miratge és que tampoc cap de nosaltres som propietaris de res, tret d’un enorme deute contragut amb els únics que sí són propietaris real: els bancs i les grans corporacions. Eixa il·lusió és el segon engany.

És impossible un sistema en el qual el Banc Central Europeu o la Reserva Federal Nord-Americana, presten (és a dir, creen) diners al Banc Santander o la JP Morgan Bank, posem per cas, a un determinat interés. Estos al seu torn presten (tornen a crear més diners) a la Freddie i la Fannie Mac o a Sacyr Vallerhermoso, a un interés encara major. Estes últimes corporacions al seu torn invertixen a través de multinacionals com la General Motors o Repsol-YPF, mitjançant crèdits amb un interés molt més gran…, i al final d’esta cadena tenim que només se poden retornar els crèdits i els interessos si es manté el creixement, si la bola roda, és a dir si les empreses cotitzen i adquirixen major valor en Wall Street o en la Borsa de Madrid.

Sabeu que vol dir això últim?

Vol dir “socialitzar” el retorn dels crèdits i els interessos, socialitzar la piràmide de deute, perquè al capdavall qui compra i ven en les borses del món som tots, tots nosaltres, perquè tots tenim els nostres recursos (les nòmines, els estalvis, les pensions, els diners públics…) segrestats en els bancs i en les caixes, i eixos recursos són els que conformen els fons d’inversió i altres instruments financers que paguem tots, però que només controlen uns pocs.

Bé, doncs. Esta és la “seua” crisi. Esta és la crisi de la que ells ens parlen. La que els preocupa a ells.

I les “seues” solucions a la “seua” crisi és “socialitzar” les pèrdues, fer-nos pagar a tots el que ells han causat: invertir els recursos públics en “retornar-los” el crèdit, precaritzar més el treball, rebaixar els salaris i les pensions en termes reals, bandejar els drets conquistats per generacions de treballadors, disminuir l’estat del benestar, arrasar les llibertats, destruïr els ecosistemes, deprededar els recursos i el planeta, llaminar les sobiranies i els autogoverns dels pobles i nacions, allunyar tot poder real dels àmbits comunitaris i de la decisió democràtica… Tot plegat: mantindre els “puns de decisió” fora de tot control democràtic, públic, transparent, elegible…, els autèntics poders del sistema ni estan elegits ni es poden controlar democràticament.

I si la “seua” crisi ens interessa és perquè les seues conseqüències, acabat el miratge i l’engany, ens arriben dolorosament en forma de més de mig milió de desocupats en el País Valencià, d’un milió de valencians i valencianes vivint per baix del llindar de la pobresa, de quasi quatre milions de valencians més amb un deute familiar superior als seus ingressos, de menjadors socials perquè la gent no arriba a final de mes, d’un 70% de contractes laborals en precari…

Les conseqüències de la “seua” crisi ens arriba en forma d’un teixit industrial destruït, d’una agricultura destruïda, d’una condemna a ser una mera colonia estival per a madrilenys en vacances i anglesos jubilats per tot futur econòmic, d’un territori destrossat, incomunicat, mirant d’esquenes a Europa, de milers de barracons usats com escoles, de la degradació del sistema sanitari bàsic, de la dependència energètica, alimentària, tecnològica…, podem fer una llista interminable de les conseqüències de la “seua” crisi sobre nosaltres.

He començat parlant de la impossibilitat del paradigma del Capitalisme. Però quin és eixe paradigma, que fa poc més d’un any està obertament qüestionat? Doncs, és l’acumulació del màxim de capital possible en el mínim de temps possible i en mans d’una cada vegada més restringida i global elit oligàrquica.

Això ho fan mitjançant l’apropiació de la diferència que hi ha entre allò que costa produir i allò que s’obté amb la producció, és a dir, mitjançant l’expropiació de la plusvalua als seus generadors reals, als qui treballen i a la Humanitat sencera a qui pertanyen col·lectivament els recursos del planeta. És a dir: la rapinya, la depredació i l’egoisme com a motors de l’activitat humana. En defintiva l’acumulació de poder.

Això és el Capitalisme (deixe'm el nom, malgrat les profundes diferències del Sistema de producció hegemònic de hui respecte de les descripcions clàssiques).

I la impossibilitat d’eixe paradigma és la crisi de la que ells no parlen: és l’altra crisi.

Realment hi ha una altra crisi. Esta altra crisi és la que afecta a la meitat de la població del planeta, que en ple segle XXI mor per fam i per desnutrició, per malalties que tenen cura, per set, per la falta de recursos bàsics per a la subsistència, sense dret a la sanitat, a l’educació, al futur, que viu fins a morir les conseqüències derivades de les guerres, pels conflictes i per la repressió d’estats, de mafies i de corporacions, que tenen per origen el control de les matèries primes que hi ha als seus països.

I esta crisi, l’altra crisi, la crisi que volen que passe inadvertida, invisible, de la que no parlen sinó forçadament, no és d’ara, és la forma de viure normal i qüotidiana, des de sempre, de la meitat de la Humanitat, a la que el sistema Capitalista condemna.

La forma de viure o de morir. Perquè com deia el poeta, n’hi ha moltes formes de matar.

El capitalisme no està fet per a repartir equitativament i amb justícia i amb sostenibilitat allò que es produix, sinó per a magnificar els beneficis i per al sistema tota la resta, ja ho sabeu, són “danys colaterals”, percentatges estadístics…

Però, i nosaltres?

Els valencians vivim baix l’esclavatge neocolonial de l’Estat espanyol, d’Espanya, de la indivisible coronada per la dinastia dels Borbons “por justo derecho de conquista”.

Els països que es varen independitzar d’eixa Espanya colonial vella, com els d’Amèrica Llatina, hui patixen el seu jou imperialista a través de la rapinya econòmica fonamentalment, i els països que no hem aconseguir tindre estats independents (bascos, gallecs, catalans, andalusos, valencians, canaris o aragonesos…), a més de la rapinya econòmica, patim l’arrasament polític de la nostres sobiranies i, per tant, dels instruments imprescincibles per a decidir i contruir la societat que volem.

L’Estat espanyol és un dels vint-i-cinc estats-centinel·les de l’Imperi, que no cal dir-ho, en blanc o negre, hui encapçalen els Estats Units, i que junt a una dotzena d’organismes globals (com ara el Fons Monetari Internacional, el Banc Mondial, la Reserva Federal Nord-Americana, el Banc Central Europeu, etcètera), mai no elegits democràticament ni controlables pels ciutadans, són la cim de la piràmide.

Una dotzena d’organismes globals, vint-i-cinc estats, un centenar de grans corporacions globals, uns milers de grups de pressió a l’ombra, de fundacions, de think-thanks, i uns cinc milions de nuclis familiars totpoderosos…Estos són els enemics de la Humanitat, els enemics dels Pobles Treballadors, els enemics de les nacions lliures, el nucli de ferro del sistema. El capitalisme amb noms i cognoms. I al seu servei hi ha un exèrcit de mercenaris, de lacais i de cipais, que van conformant la cara i la creu de la mateixa moneda en cada àmbit de la vida social.

I arribats ací, tenim un dilema per davant: la “seua” crisi, d’una o altra manera, la solucionaran, tard o d’hora, i ho faran posant-nos a tots un jou encara més pesat i més dur de suportar, fent-nos pagar fins l’última gota de suor i de sang, i si encara no és prou, soltant de nou els quatre genets de l’Apocal·lipsi: la guerra, la fam, la malaltia i la tirania. Les seues solucions van dirigides a perpetuar-se, a perpetuar el Sistema.

L’altra possibilitat del dilema és assenyalar-los a ells clarament com a responsables de la “seua” crisi, però també i sobretot de l’altra crisi que hem parlat, anar més enlla de la rebel·lió per a fomentar la revolta i proposar la construcció d’un altre món, d’una altra societat, d’un món en què el criteri siga “A cadascú segons les seues necessitats, i de cadascú segons les seues capacitats”.

És a dir, buscar no la solució a la “seua” crisi sinó la superació de la vertadera crisi, la superació del seu sistema, plantar-nos i dir-los clarament: “Socialisme o Barbàrie” i elegir: Socialisme.

I no podem fer això, sinó apostem per construir una república global on cap ciutadà no haja de demanar permís per a viure.

Nosaltres els valencians, hem de ser part de la solució i no del problema, la millor i més profunda solidaritat amb tots els Pobles Treballadors del món que podem aportar és precíament construir el nostre propi futur, un futur on els valencians i valencianes de forma sobirana ens constituïm en República Valenciana per a construir la nostra Arcàdia, la nostra utopia, per a construir el Socialisme, un Socialisme del segle XXI.

Vos convidem a tots i a totes a participar amb nosaltres, amb molts altres companys i companyes, d’un clam a favor del futur, a favor de la justícia i de la llibertat.

Mare dels Desamparats

2009-05-10T04:17:00.000-07:00

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Li dec a la Gepereduta dues espelmes des de fa massa anys. Espere que amb estes línies el meu deute sinó saldat, quede almenys disminuit en la mateixa proporció que s’acreix la meua devoció, no cal dir-ho: laica, per la nostra patrona, per la mare de Déu dels Desamparats.
Els valencians som gent de carrer. Demostrem els nostres amors, i també els nostres odis, més en les places que no portes endins de la casa. La nostra pàtria està feta de carrers, de places, de cantons, i això ens dota d’un imaginari col·lectiu ric i ple de matissos, colorista i d’expressió sorollosa i emotiva. És el cas de l’amor que els valencians, amb independència de la fe o la laïcitat, professem a la nostra patrona, que imaginem encorbada i generosament entregada a la protecció dels més desafavorits, dels més necessitats. Si València és la Pàtria nostra, en la mare de Déu dels Desamparats se simbolitza la “màtria”, i amb tot de colors i sorollosament milers de valencians ho manifesten cada any, com en el dia de hui, carregant la imatge guardada en la Basílica i entre llàgrimes, emocionades paraules, i demostracions d’afecte, fan passetjar la Geperudeta pels carrers, sense oblidar que a la “mare” sempre hi ha alguna cosa a demanar-li.
No són poques les coses que en un dia com hui s’encomanen a la mare dels Desamparats: amb 500.000 desocupats, més d’un milió de pobres i un 70% de treballadors en precari, posem per cas, la llista de drames humans valencians i, per tant, de demandes és pot fer tan extensa com per avorrir la més faenera de les verges.
Amb 10.000 clavells, confeccionant el tradicional tapís en la façana de la Basílica, s’ha retut homenatge hui a la Patrona. I el tapís, realitzat pel mestre Galbis, enguany prenia com a motiu un quadre Joaquim Sorolla, “El pare Jofré defensant un boig”, quan es complixen els 600 anys que aquell religiós valencià creara el primer hospital psiquiàtric del món a València. La memòria d’una acció històrica tan encomiable i compromesa com la que féu el pare Jofré, contrasta hui especialment amb l’obra dels prohoms que governen en la Generalitat Valenciana que, gent de poca fe i encara menys memòria, tenen paralitzada, per exemple, una llei de dependència que hauria de protegir els més desafavorits dels valencians, però que es van morint un darrere d’un altre -i ja van més de 6.000- sense que les ajudes arriben perquè el govern de Camps bloqueja l’aplicació de la llei.
Raons, ja ho veieu, no falten per aclamar-se a la mare, a la Geperudeta, a la dels Desamparats… I com no pot ser d’altra manera, a la nostra patrona ens aclamem els valencians, creients o no, amb l’emotivitat i la força del cant d’Albaes:

Donan’ns força i valentia
mare dels Desamparats
patrona dels valencians
per tirar de casa nostra
lladres, bords i criminals
per guanyar la llibertat!

La clau és la ruptura democràtica

2009-05-04T19:37:00.000-07:00

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

En breu estarem de campanya electoral, en pocs mesos els escons d'un Parlament Europeu allunyat d'una veritable construcció europea tornaran a ser objecte de desig, de vegades aspiració legítima dels pobles, de vegades mercadeig dels lacais del Sistema. Nosaltres a la nostra, estarem en campanya, tant els qui presenten llistes com els qui hagen quedat exclosos per l'ús dels innombrables mecanismes de què disposa l'Estat espanyol per a impedir qualsevol dissidència i mantenir-nos emmordassats.

Ja que estarem en campanya en unes setmanes, val la pena hui reflexionar sobre dues qüestions centrals que tenim plantejades els dissidents diversos. Una és sobre qui es presenta i què representa, més enllà de la sopa de lletres de la multitud de candidatures. L'altra, és el moll dels ossos de la qual la primera és reflex, a pesar que s'obstinen en ocultar-lo a la ciutadania els poders establits tots: cap a on ens encaminem els qui, després de les eleccions, tornarem a estar en els marges, els perifèrics, els dissidents, els emmordassats…

Anem amb la primera. Mireu les candidatures, feu-los un cop d'ull i feu un primer intent de classificar-les pel que de realment diferent tenen i proposen. Trobareu tres grans blocs.

El primer ho formen un conjunt de llistes diferents, multicolors, monotemàtiques, pintoresques en ocasions, amagatalls de l’ultradreta en unes altres, darrere de les quals s'amaga no poques vegades el desig de grups per fer-se amb el cens electoral, en unes altres l'accés a mitjans de comunicació perquè atenguen una reivindicació concreta o mantenir alguna nostàlgia o fins i tot algun sagrament, i encara algunes altres raons menys evidents. Totes aquestes llistes tenen en comú no danyar per res l'ordre establit, mancar d'una proposta política susceptible de ser percebuda per l'electorat com global i d'interès general, ser la quota de “raresa” admissible dins del sistema, i, vulguen-lo o no els seus promotors, contribueixen a disgregar vot “problemàtic” i augmentar el grau de confusió convenient als de dalt. Bé, he començat per aquest bloc de llistes, ja que per obvi és fàcilment identificable i tampoc ve al cas donar més raons sobre el seu significat.

El segon bloc ho formen les llistes que presenten els partits i coalicions que volen “gestionar” el sistema. Se'ls distingeix també amb facilitat, encara que menys: el denominador comú és que tots ells es mantenen en aqueix prodigiós pacte pel qual fa més de tres dècades una dictadura es va tornar monarquia parlamentària per exprés desig del dictador i ací pau i allà glòria: la Constitució espanyola del 78. Per descomptat, formen aquest bloc, de forma molt rellevant, els dos grans, el PP i el PSOE, però no solament ells, ni de lluny…

Al costat dels dos grans no és difícil identificar a aqueixa multitud de “menuts gestors”, de tots aquells que es postulen per a ser tercers en discòrdia (o en consens amb algun dels grans o amb ambdós, si convé). Entre aquests “nans” els hi ha que ho són per vocació i els hi ha que ho són per rendició. El primer dels nans és IU, sens dubte, fins a ahir encara constitucionalista i hui declaradament partiàaria d'una III República espanyola, que vindria a ser el relleu a l'actual monarquia borbònica, sense que es toque, això mai, el que és veritablement important per a “ells”: Espanya. I Espanya, ja ho sabem tots a força de donar-nos amb el garrot si altra cosa pensem, és una i indivisible. Són les cares i les creus d'una sola moneda, falsa com aquella de fusta que cantava la vella cobla, la què caiga com caiga igual dóna que dóna igual: la dels de dalt, la d'ells.

Al costat d'aquests ja esmentats estan a més els PNB, les CIU, les ERC, els BNG, els BLOC, els PA, les CC…, expressions d'aqueixa propensió a la cessió i l'abandó, barrejada amb aspiracions a succeir, si per sort en alguna porció, als grans gestors, o com mínim créixer i compartir, escó amb escó, despatx amb despatx, les engrunes que els dos grans es presten a deixar en almoina a aquests “còmplices” necessaris. Que em perdonen els militants honrats, molts, estic segur, de l'esquerra i el sobiranisme dels Pobles en aquestes formacions: però les seues dirigències no deixen massa lloc al dubte i com a proves als fets em remet.

Com dic, en aquest bloc de llistes trobarem tots aquells que fan de la continuïtat del sistema el seu primer compromís ciutadà, i això amb independència que es postulen a ells mateixos com a pilars d'aqueix sistema o que proclamen amb la boca menuda propostes que només en la lletra, mai en els actes (molt menys quan les seues mans toquen “poder” o “poderets”), transcendeixen de vegades els límits del marc jurídic-polític establit. Que ningú els confonga amb aqueixos radicals de l'extrem, alerten abans que ningú els pregunte, que el seu és “el que siga” “però ben entés” i de “gent d'ordre”.

I ens queda un tercer bloc de candidatures. Són aqueix grapat de llistes que, formades per gents de molt diferent procedència militant, tenen en comú el qüestionament radical de l’statuts quo i que aposten per una veritable ruptura democràtica, aquella que mai es va fer per a enfonsar la dictadura franquista, i que, en la seua absència, va esdevenir continuïtat en forma de monarquia borbònica, d'Espanya una, de dèficits democràtics clamorosos, de capitalisme en la seua pitjor versió, de degradació i corrupció…, són aqueix grapat de llistes que aposten per un procés rupturista que comence en les entranyes de cada poble, partint de la sobirania de cadascun dels pobles que hui viuen sota el jou de l'Estat espanyol, que atenga els interessos i necessitats dels de baix, dels Pobles Treballadors, que responga a conquistar noves quotes de llibertat i de drets democràtics per a tots els ciutadans i ciutadanes, que adquirisca el compromís d'obrir la porta, almenys això, a una transformació social real, que prenga en les seues mans el testimoni de la regeneració per a fer possible una societat més lliure i més justa…, en aqueix bloc cap sumar aquelles altres llistes que la repressió del sistema, exercida d'una manera o altra, ha deixat en la cuneta, i aqueixa altra llista inevitable i invisible injustament que forma bona part de l'abstenció, del vot en blanc i del vot nul.

Ja hem respost així a la primera de les qüestions. Ens queda la segona, que serà breu, concisa, quasi lapidària. Doncs bé, la segona qüestió de tan senzilla no sempre és aparent. No hi ha més camí que marcar la ratlla: a un costat els qui cerquem la ruptura democràtica, sense prejutjar els escenaris futurs, assumint la legitimitat dels diferents projectes que puguen oferir-se en un marc diferent, radicalment democràtic , assumint la diversitat de corrents ideològics i polítiques que puguen donar-se, assumint els diferents marcs de sobirania que hauran de tenir garantits els seus drets a decidir i autodeterminar-se; a un costat els qui fem de la sobirania dels nostres respectius pobles i de la defensa de les necessitats populars, els primers principis d'acció política. I a l'altre costat, ells.

Aqueixa ratlla ha de ser marcada, i després de fer-lo posar obstinació en dues tasques imprescindibles: cercar la unitat en l'acció de tots els qui queden a aquest costat de la ratlla, d'una banda, i tenir una proposta prou oberta i clara perquè puguen sumar-se amplis sectors de cada Poble, àmplies capes de ciutadans decidits a exercir per fi com a tals i no seguir vivint com mers súbdits, d'altra banda. Per a açò, hauríem de deixar arrere el sectarisme i el dogmatisme, i ser capaços d'anar mes allà de la critica a l'existent per a proposar almenys un esbós de com volem i proposem que siga el futur, de com entenem ha de produir-se aqueixa necessària ruptura democràtica.

Hem de reconèixer tots que a data de hui no hem estat molt fins en aquestes últimes tasques. Després de les eleccions europees aqueixa ha de ser una de la tasques prioritàries des de la diversitat que formem. Però potser ara, hui mateix, a pocs dies de complir-se els terminis per a presentar candidatures, quan encara no estem en campanya oberta, encara siga el moment de donar un pas manut que prepare el futur, el pas de garantir entre tots que ningú calle a ningú dels nostres, que ningú puga silenciar a cap dels qui estem a aquest costat de la ratlla: al costat dels nostres pobles, per la seua sobirania, per la llibertat.

Manifest de la Marxa Sobiranista Valenciana del 25 d'Abril de 2009 a València

2009-04-25T17:07:00.001-07:00

302 anys fa d’aquell dia infaust en Almansa. Guanyada la Batalla pels Borbons, empresonat, no pels Borbons sinó pels Àustries, el primer comandant maulet, Joan Baptista Basset, home del poble, patriota i lleial a la causa del poble baix, l’endermà mateix del 25 d’abril de 1707 els exèrcits castellans entraren al vell Regne, l’arrasaren, cremaren i destruïren pobles i ciutats, assassinaren al voltant d’un 8% dels valencians i valencianes, esborraren les nostres institucions sobiranes, el nostre Estat sobirà, ens prohibiren parlar en valencià, revocaren els nostres Furs, la nostra Constitució sobirana, ens feren desaparèixer d’entre els pobles lliures… i ells, l’enemic, ens posaren una insultant etiqueta: “muelles”.

No fórem “muelles”, la resistència dels valencians a la invasió i a l’aniquilació com a poble durà anys, armes en mà, els nostres batallons encara lliuraren la seua última batalla en Barcelona, comandats de nou per Basset, uns anys després, i allà moriren, heroïcament, en defensa de la llibertat, amb la mateixa gallardia que combateren tots els Agermanats abans i després, la gallardia que sols pot nàixer de la gent del poble, dels qui quan enlairen la Senyera, les banderes de lluita, ho fan amorosament per la Llibertat, perquè la Pàtria és la Llibertat…

No fórem “muelles” abans d’Almansa, no hem sigut “muelles” després.

No ho fórem en proclamar el Cantó de València, ja en el segle XIX, i pagàrem de nou el preu de desenes de milers de morts, quan les tropes de la monarquia espanyola tornaren a entrar a “sang i foc” arreu del nostre país, per declarar-nos sobirans ni que fóra per un mes.

No ho fórem tampoc de l’any 36 al 39, i pagàrem el preu de la defensa aferrissada de la Llibertat que férem els valencians sent l’últim bastió republicà: i ens tornaren a arrasar les tropes de l’Espanya única: a sang i ferro.

Ja ho podeu vore: els valencians mai no hem sigut “muelles”.

Tres segles després, ací estem i ací continuem tossuts i ferms, lleials a la Pàtria, fins tornar a recuperar la nostra sobirania arrasada i el lloc que ens pertoca com un poble lliure entre els pobles lliures.

I ho farem tots junts, perquè volem i perquè podem, i ho farem els qui sempre ho hem fet: els de baix i des de baix.

Hui hem començat la nostra marxa en el lloc exacte on ajusticiaven als maulets del Cap i Casal aquell 1707, i l’acabem ací a les Torres de Quart, les torres que miren cap a Almansa. El nostre record als qui defensaren València és el nostre ferm compromís amb allò que defensaren: la llibertat, la Pàtria, la sobirania dels valencians.

I hui, com ahir, com sempre, repetim: Pel País València, Tot!

I hui, com ahir, com sempre, cridem: Vixca València Lliure!

25 d'Abril 2009: Per la Sobirania Valenciana

2009-04-14T15:48:00.001-07:00

EDITORIAL:

L'Associació Cultural Republicana UTOPIA XXI, convoca a la Marxa per la Sobirania Valenciana del pròxim 25 d'Abril, que eixirà des de la plaça del Mercat del cap i casal a les 19.00 h., junt a l'ACR CONTANTI LLOMBART i altres grups culturals, així com els partits polítics ENV, Estat Valencià, RV-pve i Esquerra Valenciana (membre del BLOC).
Igualment ens adherim a la campanya SMS Sobiranista Valencià.

14 d'abril: la memòria de la llibertat

2009-04-14T05:50:00.000-07:00

Hui és 14 d'abril. És el 78 aniversari des què un dia de l'any 1931, el poble valencià també isqué als carrers per a saludar que el borbó del moment se'n anava a fer la mà i que, per fi, aires de llibertat corrien pels carrers i les places. Això és el que vull recordar hui i el que vull celebrar, la Llibertat, un principi que ha de ser d'un laïcisme sagrat, el primer dels principis que hem de ser capaços de conquistar i defensar per a no perdre la nostra condició humana.
Aquell any, fa 78, un joveníssim militant de la CNT valenciana va eixir cap a l'Ajuntament de València, junt als seus companys, des d'uns Poblats Marítims al crit d'"Anem a València". I en la plaça major del cap i casal, i pels carrers dels voltants, una marejada de germanor diuen que reinventaren la Llibertat en forma d'una naixent república... Anys després, este mateix cenetista valencià marxà cap a Aragó en un dels últims batallons anarco-sindicalistes que defensaren contra el feixisme aquell somni de llibertat, i en ser derrotats els llibertaris pels lliberticides, acabà en un camp de concentració "nacional" vigilat pels "moros". Eixe joveníssim personatge..., era mon pare.
Fa a penes uns dies, l'11 d'abril, s'ha complert un altre aniversari, el de l'assassinat a mans d'un escamot feixista d'un altre jove, Guillem Agulló, fa 16 anys... Els botxins de la llibertat no sols van deixar tot lligat i ben lligat, sinó que també se n'encarregaren de deixar-nos una nova generació de cadells de la ràbia.
La memòria és un dels principals recursos amb què comptem perquè la Llibertat ens siga sempre una fidel companya...
No oblidar és condició imprescindible per comprometre'ns amb la Llibertat, per estimar-la...
Això vull fer hui, tindre memòria...

Parem este desgavell, ni que siga per uns dies: Sí, podem!

2009-03-18T19:24:00.000-07:00

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Càrregues policials contra estudiants, ferits i detinguts a dojo. Referèndums per acceptar la rebaixa dels jornals a canvi que no hi hagen acomiadaments massius. Més de 100.000 vots tirats al fem que suposen un percentatge de dos dígits per l’aplicació d’una llei de partits antidemocràtica. Diners a muntons que passen de les mans públiques a les mans privades que són les responsables directes de l’actual crisi econòmica. La voluntat ciutadana expressada en vots capgirada per l’acció político-judicial furibundament espanyolista. La criminalització, la persecució, l’oblit… I allà la fam i allà la guerra, i arreu la misèria i la decadència… Hem avançat del “Se sienten coño” al “Y porque no te callas?”, perquè, al capdavall, aquell General va deixar-ho tot “lligat i ben lligat”. Fins quan? Els qui ahir ens moguérem per les llibertats, encara som vius…, o no? Els qui van crèixer després, són vius també…, o tampoc? Fins quan? Quan serà l’hora de retornar-nos a la vida, a la dignitat, a l’esperit llibertari? Quant hem de tardar a vore com eixa estaca tomba i tomba, perquè tu l’estires fort per ací i jo l’estire fort per allà? No és hora ja de parar-ho tot, de parar totalment este país, de parar tot el continent, tot el món, ni que siga per uns dies i donar-nos a nosaltres mateixos l’oportunitat de construir un altre món. Parem este desgavell, ni que siga per uns dies, i salvem-nos. Si n’hi ha alguna possibilitat de supervivència digna ha de començar per omplir de contingut eixe “Sí, podem”. Ni déus, ni reis, ni tirans… Podem i hem de fer-ho.

Reimaginar el socialisme, estar a l'altura de les circumstàncies

2009-03-16T13:53:00.000-07:00

Article de Barbara Ehrenreich i Bill Fletcher Jr.
The Nation
(traducció al castellà i publicació www.sinpermiso.info : Anna Garriga)

El socialisme està de moda. “Ara tots som socialistes”, declara el Newsweek. Tal com ho diu la dreta, vam viure actualment als Estats Units Socialistes d'Europa. Però què han de dir de la crisi econòmica global qui es defineixen com socialistes (i els seus amics progressistes)?
Si no s'ha escoltat als socialistes fer massa soroll respecte a la caiguda del capitalisme, no és precisament perquè siguem pocs per a produir un soroll audible. Nosaltres, com qualsevol en Wall Street en, diguem 2006, vam apreciar la capacitat de autoafirmación del capitalisme americà, la seua habilitat per a recuperar-se i trobar nous camins per a desenvolupar-se, com va fer després de les depressions de 1877, 1893 i 1930. De fet El Manifest Comunista pot llegir-se no només com una acusació al capitalisme sinó també com un impressionant himne al seu dinamisme. És ben conegut l'acudit sobre l'economista marxista que va encertar en la predicció d'onze de les tres últimes recessions.
Però pot ser que aquesta vegada el pacient no s'alce de la llitera per més que se li apliquen electrochoques per a “estimular-lo”. Sembla que hem entrat en l'espiral de la mort que l'augment de l'atur duu a la reducció del consum i d'ací a més atur. Qualsevol alegria que puguem sentir-nos temptats a experimentar veient als directius perdre els seus jets corporatius i als ex - senyors de l'univers netejar-se els ous de les seues cares, s'estavella ràpidament contra el sofriment cada vegada més vívid que ens envolta. Els rebosts d'aliments i els albergs ja no poden cobrir la demanda; milions de persones s'enfronten a la vellesa amb les seues pensions esquilmadas; nosaltres mateixos ens consumim d'ansietat respecte al futur que espera als nostres fills i néts.
A més, no se suposava que les coses ocorregueren d'aquesta forma. Se suposava que hauria una revolució us acordeu? La idea, predicció, fe o el que siga, socialista era que el capitalisme cauria quan les gents es cansarien d'intentar viure de les engrunes que cauen de la taula dels rics i s'alçarien d'alguna forma –preferiblement de forma inclusiva, democràtica i no violenta- i es farien amb la riquesa per ells mateixos. Aquesta presa de possessió no s'hauria semblat en no-res a una “nacionalització” com la qual es discuteix actualment, en la qual la riquesa pública flueix cap al sector privat sense o amb poc canvi en les elits que la controlen o en la forma que s'exerceix el control. Les nostres expectatives com socialistes eren que la gran quantitat d'organització requerida per a un canvi revolucionari crearia una infraestructura de govern, construït per –entre altres peces del trencaclosques- els sindicats, organitzacions comunitàries, grups d'interessos i noves organitzacions de desocupats i nous pobres.
També se suposava que seria senzill per a les masses prendre o “apoderar-se” de la infraestructura física del capitalisme industrial –els “mitjans de producció”- i començar a fer-la treballar per al bé comú. Però gran part dels mitjans de producció han volat a l'exterior; a Xina, per exemple, aquest bastió del capitalisme autoritari. Quan vam contemplar el nostre paisatge, amb cada vegada més tancaments i examinem les ruïnes del capitalisme financer, veem banc darrere banc, immobiliàries i companyies d'assegurances, companyies de títols, companyies d'assegurances, agències de notació i centrals telefòniques, però no suficients empreses que facen alguna cosa realment utilitzable, com aliments o medicaments. En els últims anys el capitalisme s'ha tornat cada vegada més abstracte, d'una forma quasi mística. Fora dels sectors manufacturero i de serveis, cada vegada menys gent és capaç d'explicar als seus fills el que fan per a guanyar-se la vida. Els estudiants més brillants han anat a les finances, no a la física. Els majors edificis urbans contenen cubiculums i pantalles de computadors, no línies d'acoblament, laboratoris, estudis o aules. Fins i tot la nostra indústria de bandera, la fabricació d'automòbils, requeriria un gran retoc per a fer una mica utilitzable: no més automòbils, menys encara todoterrenos, sinó més molins de vent, autobusos i trens.
El més cargante, des d'una perspectiva socialista, és la noció evident que el capitalisme pot deixar-nos amb menys del que va trobar en aquest planeta fa 400 anys, quan la manera de producció capitalista va començar a desenganxar. Marx va pensar que el capitalisme industrial havia resolt potencialment el vell problema de l'escassesa i que havia béns en abundància per a avançar sempre que es distribuïren de manera equitativa. Però el capitalisme industrial –amb una mica d'ajuda del comunisme industrial- ha dut a un tal grau de destrucció mediambiental que amenaça a la nostra espècie, al costat de moltes altres. El clima s'està calfant, l'oferta de petroli està arribant a els seus nivells màxims, els deserts estan avançant i els mars s'estan elevant i contenen cada vegada menys peixos per a alimentar-nos. No fa falta ser un pessimista chiflado per a adonar-se que el pròxim capítol pot ser l'extinció.
En una situació com aquesta que estan en joc la supervivència biològica a llarg termini i l'econòmica diàriament, l'única qüestió rellevant és: tenim un pla? És possible veure una eixida i anar cap a un futur just, democràtic, sostenible (anyada els seus adjectius favorits)?
Posem-lo clar sobre la taula: no ho tenim. Almenys, no tenim a punt, per a traure'ns-el de la butxaca, cap guió de com organitzar la societat. Si això pot sonar a negligència per la nostra banda, cal explicar que el socialisme era una idea de com reordenar la propietat i la distribució i, fins a cert punt, la gobernanza. Assumia que havia molt valor per a posseir i distribuir; no imaginava haver d'haver-se-les amb una manera de vida completament nou i sostenible des del punt de vista mediambiental. A més, la història del socialisme ha estat desfigurada per massa dirigents amb un pla perfecte, sempre que pogueren guanyar el següent debat, portar a terme un colp o aconseguir suficient gent que els seguira.
Però comprenem –i açò és una de les coses que ens caracteritzen com “socialistes”- que l'absència d'un pla, o almenys d'algun tipus de procés deliberatiu per a planejar el que cal fer, no pot continuar sent una opció. La gran promesa del capitalisme, al principi suggerida per Adam Smith i recentment inserida en el “fonamentalisme de mercat”, era que no havia necessitat de planejar gens ja que el mercat s'encarregaria de tot pel nostre compte. En comptes d'infondre confiança, aquesta versió de l'empresa privada ha fomentat la passivitat enfront d'aquesta divinitat inescrutable, el Mercat. Desreguleu, deixeu als salaris caure al seu nivell “natural”, convertiu el que queda del govern en una font inesgotable de gratificacions per als contractistes… a viure! Bé, la cosa no ha funcionat i la idea central del socialisme encara està ací: que la gent pot agrupar-se i planejar com solucionar els seus problemes, o almenys molts dels seus problemes, col·lectivament. Que nosaltres –no el mercat o els capitalistes o alguna elit de súper-planificadors- hem de controlar la nostra pròpia destinació.
Ho admetem: no tenim ni tan sols un pla per al procés deliberatiu que sabem que ha de reemplaçar la bogeria anárquica del capitalisme. Per descomptat tenim certa noció de com ha de funcionar, basant-nos en les nostres experiències amb el moviment de drets humans, el moviment de dones i el moviment de treballadors, així com amb un gran nombre d'empreses cooperatives. Aquesta noció està centrada en el que encara cridem “democràcia participativa”, en la qual totes les veus s'escolten i tot el món és igualment respectat. Però no tenim models precisos de democràcia participativa a l'escala requerida actualment, que implica a centenars de milions, i potencialment bilions, de participants alhora.
Com seria aquest model? Hi ha alguns models fascinants per a estudiar, com els famosos experiments del Partit dels Treballadors brasiler per a desenvolupar un pressupost participatiu en Porte Alegre. El fundador del Z Magazine, Michael Albert, va desenvolupar una aproximació molt detallada a la planificació a partir de les masses, a la qual denomina economia participativa, o “parecon”. Un de nosaltres (Fletcher, en el seu lliure Solidarity Divided, escrit amb Fernando Gapasin) ha proposat una xarxa local d'assemblees populars. Però tot això és experimental i ens adonem que qualsevol sistema de planificació democràtica de masses serà caòtic. Es trontollarà; de vegades s'equivocarà; i serà retornada moltes vegades a l'oficina planificadora.
Però com socialistes sabem l'esperit amb que ha d'emprendre's aquest gran projecte de salvació col·lectiva, l'esperit de solidaritat. Una noció fins a fa poc antiquada, que cobra vida de nou en el simbolisme i l'energia de la campanya de Obama. La tornada Sí, #podar<1>! era el slogan del moviment Treballadors del Camp Units i va ser adoptat per diversos sindicats i organitzacions comunitàries per a emfatitzar el que una gran quantitat de gent pot aconseguir a través de l'acció col·lectiva. Fins i tot les cridades relativament anodines de Obama a un nou compromís amb el voluntariat i el servei a la comunitat semblen haver inspirat un esperit de “retornar”. Si la idea de planificació democràtica, de controlar la nostra destinació, és el contingut intel·lectual del socialisme, la solidaritat és la seua font d'energia emocional: la comprensió moral i la ferma convicció que per apabullantes que siguen els desafiaments, estem junts en això.
No obstant això, sense organització la solidaritat és un sentiment buit –formes de pensar i de treballar conjuntament i de connectar els moviments socials que lluiten diàriament contra la injustícia. Veem una oportunitat extraordinària en l'ombrívol fet que milions d'americans han estat convertits en innecessaris per l'economia capitalista i són lliures de dedicar els seus considerables talents a crear una alternativa més justa i sostenible. Però si som seriosos respecte a la supervivència col·lectiva enfront de les nostres múltiples crisis, hem de construir organitzacions, inclusivament les explícitament socialistes, que puguen mobilitzar aquest talent, desenvolupar lideratge i llançar batalles locals. Hem de ser seriosos perquè les elits capitalistes que han dirigit les coses fins a ara han perdut tot el seu crèdit, o fins i tot respecte, i nosaltres – els progressistes de tots els colors – som els únics a l'altura de les circumstàncies.

Barbara Ehrenreich és una periodista nord-americana que gaudeix de gran reputació com investigadora de les classes socials a EEUU. El seu llibre més recent és This Land Is Their Land: Reports From a Divided Nation. Bill Fletcher Jr. és l'editor de Black Commentator, i fundador del Center for Labor Renewal.

Davos vs Belem: morir i nàixer

2009-02-01T16:33:00.000-08:00

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

A Davos (Suïssa), fins hui, que s’ha acabat el Fòrum Econòmic Internacional que reunia les elits dominants del planeta, qui ha tingut més èxit ha sigut un llibreter. El comerciant, amb una preclara intuició, va posar a l’aparador centenars d’exemplars d’un sol llibre i durant la setmana de l’esdeveniment internacional els ha venut tots, i més que haguera tingut…, el llibre convertit en best seller era El Capital, de Karl Marx. Tot un símptoma del despiste dels erudits a jornal del sistema davant la inmensa crisi que els seus caporals els han deixat per explicar, que no per resoldre. I ben mirat també, tot un auguri…
Fa anys, John K. Galbraith explicava que hi ha dos classes d’experts en economia. Deia l’economista amb humanística humilitat “Hi ha els que no tenim ni idea i els que ni tan sols saben això”. A Davos s’han reunit estos dies passats tots els qui formen el segon grup, i alguns, molts pocs, del primer (i com he dit adés, els qui els paguen les nòmines…). Martin Wolf, un economista, declarava: “Honestament, no sabem què va a passar”…, i el nùmero dos del Fons Monetari Internacional, John Lipsky, afegia: “Però el que és segur és que les pròximes notícies seran pitjor”. Tot plegat, això ja ho sabíem des què es van publicar fa anys les Lleis de Murphy: “si alguna cosa pot anar mal, anirà pitjor”, que hui semblen ja la quintaessència del sistema capitalista.
El 2010, el 2012, el 2016, 2, 4, 10…, anys… qui lo sa? Ells no. No saben l’alcanç de la seua pròpia crisi o no volen dir-ho, no saben què passarà o no els convé dir-ho… El gurú de l’economia en temps de crisi, Nouriel Roubini, advertia “S’acosten temps ombrívols: o s’ajusta el rumb o n’hi haurà depressió”, i això ho diu quan la depressió ja s’ha instal·lat arreu, i en un món on dos terços de la Humanitat és pobre i una quarta part passa gana i mor, no té ni aigüa i mor, enmalalteix i mor d’afeccions perfectament curables.
Tot i això, tard si se vol, però clar, Roubini sentencia en Davos: “Cal canviar el sistema sencer, o en cas contrari quan isca’m d’esta crisi tindrem un altra d’eixes enormes bombolles d’actius i endeutaments, i serà desastrós”.
Ja ho veuen, el llibreter de Davos no tingué una mera intuició, al capdavall, sinó que aplicà el sentit comú al posar a la venda l’obra mestra de Marx als líders i pensants del capitalisme contemporani.
A un oceà de distància, en el mateix món encara que no ho semble, a Belem (Brasil), Evo Morales, president de Bolívia, explicava davant del Fòrum Social Internacional “No vull que em conviden, vull que em convoquen…”, per declarar la seua voluntat de transformar, de posar-se mans a l’obra d’un gran canvi planetari favorable als desfavorits i favorable a Gaia. “Es parla d’idees que revolucionen a tota una societat; amb això, no se fa més que donar expresió a un fet, i és que en el si de la societat antiga han germinat ja els elements per a la nova, i a la par que s’esfumen o derruixen les antigues condicions de vida, es derruixen i esfumen les idees antigues” (Marx, El Manifest Comunista). I és que a Belem, en la mateixa setmana que a Davos altres maldaven per explicar velles idees per fer sobreviure velles condicions infamants per a la Humanitat, milers se juntaven amb una vocació ben diferent. Ho deia un altre president, el de Veneçuela, l’Hugo Chàvez: “A Davos alguna cosa està morint, mentre a Belem alguna cosa naix”.
La crisi que vivim hui no és cap novetat per al sistema, no és la primera, tot i que pot ser l’última. La gran crisi als anys 90 del segle XIX i la gran crisi dels anys 20 del segle XX, són antecedents clars que el sistema saldà, una dècada després de produir-se aproximadament, amb les dos guerres internacionals més cruels i sagnants de la Història. L’actual té el mateix calat que aquelles dos, i de diferent i singular la fi d’un cicle energètic i la ruptura tràgica dels equilibris ecològics, el que comporta la inviabilitat d’un model de “creixement” com a eixida. Els 500 anys de capitalisme toquen a la fi, això és el que feia olor a podrit i a mort en Davos.
El sociòleg Immanuel Wallerstein, ho ha expressat clar: “El capitalisme no existirà en trenta anys”, i no existirà “Perquè les possibilitats de continuar l’acumulació de capital han tocat sostre”, i afegia: “Si no afrontem políticament la qüestió del final del capitalisme, és possible que allò que sorgisca siga encara més extrem que el sistema actual, que en la meua opinió és tremendament injust”. L’advertència, tenint en compte els antecents de com se les gasten els dominadors per eixir de les seues crisis (guerres i totalitarismes), és com per apuntar-la i no oblidar-la.
A Belem, contràriament a Davos, no hi ha hagut, que se sàpiga, esta última setmana cap llibreter venent a dojo El Capital, de Marx. Però a Belem esta setmana s’estava fent l’intent més seriós i il·lusionant perquè els sistema que substituisca el capitalisme siga molt millor per a la immensa majoria de la Humanitat, “en què el lliure desenvolupament de cadascú condicione el lliure desenvolupament de tots” (K. Marx, El Manifest Comunista) i, en realitat, l’únic possible per a garantir la supervivència de la societat humana integrant de Gaia.

Valencians, i punt…, puntval, sí, junts!

2009-01-22T04:50:00.000-08:00

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

He imaginat per un moment la pantalla del meu ordenador plena de webs, totes elles acabades en .val. Més de 5 milions de .val en el cercador. I m’agrada.
La majoria d’estes webs estan escrites en valencià, algunes també en castellà, algunes són bilingües, trilíngües o més, hi ha qui escriu segons com i qui posa segons kom, qui escriu vaixell i qui escriu barco, qui diu aquests o qui diu estos… M’agrada i m’il·lusiona… tot plegat, tot punt val. Valencians i punt.
Hi ha ajuntaments, associacions, empreses, blocs, acadèmies, universitats, diaris, partits, fulanitos i menganitos, la Generalitat nostra també, els amics, els adversaris i alguns enemics també, que li hem de fer…, d’Oriola a Vinaroç, del Racó a Dénia…, valencians d’arreu, d’ací i d’allà, de Xàtiva, Vila-real, Alcoi, Morella i València, de Buenos Aires, Osaka, Madrid i Barcelona…, tanseval.val, totsjunts.val…, m’agrada, m’emociona.
No sé què és una nació (només en l’àmbit polític el terme té un sentit no polisèmic i se’n deriven drets i deures per als nacionals), però si nació és alguna cosa tangible, si per nació hem d’entendre alguna concrecció de pàtria, de sentiment col·lectiu, de voluntat comuna arrelada al passat i projectada al futur, alguna cosa que ens siga identitària i privativa amb una profunda volença d’agermanar-nos amb tots els habitants del planeta, alguna cosa útil i pràctica alhora que valor inmaterial, no se m’acull cap expressió més moderna que este senzill, emotiu i pràctic .val que ens identifica en el meu somni de hui com a valencians i punt.
Jo sí, sí i sí: punt val. Valencians.

Quan una expressió resulta insultant i inacceptable (a propòsit del titular de l’AVUI sobre el pròxim congrés del BLOC)

2009-01-19T04:42:00.000-08:00

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Este no és un article sobre el pròxim Congrés del BLOC, ni pruna vaig a dir fins que no passe, com cap comentari he fet del passat primer Congrés d’Units x València. Tampoc no és un article sobre la premsa en la nostra llengua, s’edite on s’edite i com s’edite. Ni ho és sobre la necessitat de buscar complicitats entre els valencianistes, argument que reiteradament expresse des de fa anys, fins fer-me pesat. Este article té sol una referència, té una sola motivació i té un sol missatge.
La referència de què parle és l’article publicat al diari barceloní AVUI, que duu com a titular “El Bloc valencià es desdiu de defensar la bandera blavera”. La motivació són els sentiments que em provoca com a valencià i com a valencianista este titular: entre la ràbia, la vergonya aliena, la pura pena i la impotència de constatar com de fàcil és tirar per terra el que tant costa construir. El missatge: un titular així és innaceptable, absolutament, llibertat d’expressió a banda, per als valencians i valencianistes: com es pot acceptar que la Senyera que ens representa oficialment com a valencians meresca per tota denominació: “…la blavera”?
I em calle el que sospite hi ha darrere l’articlet i, sobretot, el titular. I em calle la resta d’elements (des)informatius i manipuladors que conté. I em calle els quatre exabruptes que tinc ganes d’amollar-li a l’autora de l’articlet, i als seus caps que han autoritzat el titular (que això és cosa de caps de redacció i directors de diari…)…, em calle tot això i alguna cosa més, però no em calle: pel camí d’estos titulars irrespectuosos i insultants, malament va trobar complicitats. I ben pensat, perquè m’he de callar? Curt, clar i valencia: a fer la mà!

Balances fiscals: solidaritat o expoli?

2008-07-16T03:04:00.000-07:00

Article de Joan S. Sorribes

Han tardat anys a fer-ho de nou. I és que les xifres són evidents i clares. Els valencians (i els catalans, i els illencs…) perdem cada any una porra de milions d’euros dels nostres propis diners que se’n van a l’Estat espanyol sense retorn de cap mena. Som uns “paganinis”, no uns ciutadans. Són els mateixos diners que ens falten per a tindre les infrastructures que necessitem com a país, la sanitat, l’educació, el benestar, la protecció social que necessitem com a ciutadans, les inversions en Investigació i Desenvolupament, en comunicació, en suport a l’agricultura, l’indústria i l’economia productiva, el calerons que no tenen les nostres microempreses, els nostres autònoms, els nostres treballadors, la protecció que no disfruten àmplies capes de la població valenciana…, són els mateixos diners que ens convertixen any rere any en pobres: perquè els valencians som pobres, més pobres que no aquells que reben de mans de l’Estat espanyol els diners que cada any ens furten.
I ací estan les dos claus de l’assumpte de les balances. Ens diran: és el preu de la solidaritat. Mentida, fals de tota falsedat. La solidaritat és voluntària sempre (primera clau). No hi ha solidaritat quan els valencians no decidim què aportem, a qui i per a què: directament és l’Estat espanyol que ens trau els diners, els controla i ens lleva el que vol. D’això se’n diu expoli (segona clau). I d’este fenòmen, tenim en la història el nom exacte: colonialisme. Som una colònia dels espanyols, perquè és Espanya qui mana i qui ordena i qui disposa d’allò que és nostre, que és el nostre esforç, que és el nostre producte, que és la nostra suor, que és el nostre pa de cada dia… I com que som una colonia, per definició no som ciutadans, som súbdits d’una monarquia espanyola que actua de metròpoli…
Tot això plegat ja ho sabíem, però ara, amb els comptes en la mà, tot és més clar, aigüeta clara: fotuts i arrimats al marge, al marge dels que són, com nosaltres, també tractats com colònies, que són també expoliats…
El camí d’una societat colonitzada i expoliada no pot ser altre: Independència!
Transitòriament es podria parlar de Concert Econòmic, per a paliar una mica esta inmensa injustícia, però això no té volta de fulla: Espanya no ens convé als valencians, Espanya és una ruïna per al País Valencià, un pou sense fons…

Esquizofrènia insostenible

2008-06-06T09:55:00.000-07:00

Article de Carles Arnal

La sostenibilitat és ja un concepte teòric ben consolidat i respectat. Fins i tot aquells que fustigaven verbalment als ecologistes per demanar, des de fa més de trenta anys, el mateix que es resumeix en aquest concepte, diuen ara ser defensors acèrrims de la sostenibilitat. Mai se’ls ocorreria (almenys en públic) atacar el concepte de desenvolupament sostenible (encara que, per la falta de pràctica, de vegades l´anomenen “creixement sostingut”, és a dir, el contrari). Però tot açò passa en el món fantàstic de les idees pures.
Hi ha una esquizofrènia total entre el discurs teòric i benintencionat i el discurs concret, “pràctic”, en la boca de molts “líders” socials. Dels fets ja no en parle, perquè ací no hi hi ha esquizofrènia: la coherència i omnipresència de l´insostenibilitat és total. Els mateixos dirigents dels grans partits amb accés a quotes importants de poder, els mateixos editorialistes, articulistes, experts, tècnics, etc., que eleven cants a la sostenibilitat en el món ideal dels conceptes… el mateix dia, en el mateix mitjà de comunicació, fins i tot en el mateix discurs o article, acaben defensant projectes i actuacions concretes (aquests sí, del món real) que són netament contraris i incompatibles amb la sostenibilitat. Com és això possible?
Si aquesta mena de contradiccions passaren en el camp humà de la salut, per exemple, ho trobaríem ridícul i contradictori i de seguida faríem un somriure irònic, com el que dediquem a aquella persona que no s´explica com està tan grossa, mentre devora un enorme plat de menjar i en té altre major per després. Si anem al camp de l´economia les contradiccions d´aquesta mena també tenen efectes catastròfics. Si una persona guanya 2.000 euros al més, per exemple, i en gasta 2.500, no fa falta esperar molt de temps perquè arribe el desastre quan s´acaben els estalvis acumulats. Als que actuen així no els diríem esquizofrènics, però els dedicaríem una sèrie de qualificatius poc amables, com irresponsables, ingenus, pobres, desgraciats, etc.
Però la nostra societat està fent el mateix en relació al seu medi. Consumim molts més recursos dels què necessitem i emetem més residus dels què pot admetre el nostre entorn, amb greu perill per a la nostra salut i la nostra butxaca. Exhaurim recursos no renovables i repartim residus contaminants per tot arreu, amb una indiferència i una irresponsabilitat que poc ha d’envejar a la imbecil.litat dels casos quotidians exemplificats abans. Com ens ho podem permetre? Potser la diferència més destacada és que ací es tracta de problemes i decisions globals, no únicament personals. Les actituds personals són importants però molt insuficients si no modifiquen les decisions globals, què són polítiques i econòmiques. La societat, a través dels seus representants i administradors, ha de ser conscient que, si vol arribar a la sostenibilitat, ha d´actuar en conseqüència, no basta amb anunciar-ho en espots publicitaris.
No es pot admetre el discurs d´aquells que diuen estar compromesos amb la sostenibilitat, però promouen, aproven o faciliten ciutats insostenibles en les quals els cotxes cada vegada abunden més, o que promouen urbanitzacions disperses que requereixen quantitats majors de tota mena de recursos per mantindre´s. O aquells que confonen el progrés amb la major quantitat de carreteres, autovies i AVEs, o que troben normal, i fins i tot necessari, consumir cada vegada més aigua, més energia i generar cada vegada més residus contaminants. Però en cada pàgina d´aquest mateix diari (i de qualsevol altre), trobarem al costat de les bones intencions de sostenibilitat, les demandes i propostes insostenibles.
Necessitem polítics, investigadors, divulgadors, mestres, etc., que no siguen esquizofrènics. Que no ens demanen, al mateix temps, que estalviem aigua, mentre ells dissenyen o defensen transvasaments; que no ens recomanen bombetes elèctriques de baix consum mentre ells programen noves plantes de cicle combinat. Que no ens parlen de les bondats del transport públic mentre no restringeixen al tràfic cap carrer, i mentre aproven nous quilòmetres d´autovies. Aquesta mena de persones són molt perilloses, no sols perquè la seua contradicció és tan flagrant com la de l´obés que demana grans racions de menjar o l´irresponsable que es gasta els diners que no té. El problema és que decideixen en nom de tots per administrar de manera insostenible el que és de tots, el patrimoni únic, global i limitat de la humanitat: el medi ambient.
Si no camviem urgentment els gestors polítics i els líders socials actuals per altres coherents i compromesos de veres amb la sostenibilitat, el futur no sols no serà bonic, no serà còmode, no serà segur, … no serà, simplement.

Aquell maig, fa 40 anys

2008-05-18T06:04:00.000-07:00

Article d'Opinió de Joan S. Sorribes

Un 3 de maig, fa 40 anys, un reduït grup d’estudiants posà en solfa l’ordre establert, el sistema en conjunt, en un dels països centrals d’Europa: França. Dies abans sis membres del Comité Nacional de Vietnam havien sigut arrestats, i el menut grup de vuit joves (vuit, res més) de Nanterre organitzà un acte de protesta que es va vore afavorit en la seua repercusió perquè en la residència femenina de la mateixa universitat havien prohibit als joves seguir un partit de futbol. La resta de l’afer és allò que passà a la Història com el Maig del 68: un terratrèmol revolucionari, una revolta mítica que no es pot analitzar aïlladament de la Revolta de Praga, del moviment Hippie, de les protestes contra la guerra del Vietnam, de la irrupció dels nous moviments com el feminisme, l’alliberament gai i l’ecologisme, del Guevarisme, Ho Xi Ming i el Black Power…

“L’accio no ha de ser una reacció, sinó una creació”, deien en aquell maig per a expressar que no era prou amb el qüestionament del sistema, sinó que s’havia de formular un mínim de construcció futura, una il·lusió col·lectiva susceptible de convocar la majoria a la revolea. I per subrratllar esta voluntad creadora, aquella esquerra nova, al marge de l’esquerra oficial (que criticaven tan ferotgement com la dreta: “Tens 25 anys, però el teu sindicat és del segle pasat”), els revoltats apostaven per “La imaginació al poder”. La destrucció de l’ordre establert, de l’ordre vell, ha de lligar-se a la construcció d’un ordre alternatiu global, i això sols és posible amb la gosadia desacomplexada de posar dempeus una utopia que, necessàriament, comporta dues premisses: la renúncia als vells dogmes i la renuncia a la gestió del sistema. Quan la consciència de l’impossible regeneració dels vells valors confluix amb la consciència de la impossibilitat de reforma del vell sistema, tenim un maig. El d’aquell any ho expressava convocant la gent a “Oblidar tot allò que hem aprés. Comencem a somniar!”.

Els revoltats partien d’un fet fonamental que explicava la possibilitat de revolució: “El patró et necessita, però tu no necessites el patró”. Efectivament, els subalterns, els damnificats, els explotats, no necessiten l’explotador, és més, la condició sine qua non per deixar de ser subalterns, damnificats i explotats no és altra que la desaparició de les condicions que fan possible això i, per tant, dels explotadors. Una idea tan simple i elemental només apareix diàfana en pocs moments de la Història per a la majoria social, I la seua conseqüència ineludible es pot transcriure de moltes maneres, sense dubte també amb la radical fòrmula emprada aquella primavera: “La Humanitat mai no serà feliç fins el dia que l’últim buròcrata siga forcat amb els budells del darrer capitalista”. Escatologia i radicalitat agressiva a banda, no trobareu una veritat més escandalosament clara de com és possible una revolució i del preu que necessàriament s’ha de pagar.

Per supost, ells, els “integrats” faran taula plana i negaran el preu que s’ha de pagar per mantindre el sistema, els seus privilegis i domini, infinitament major i tràgic, fins al punt d’abolir la consciència i qualsevol repunt de pensament crític.

Però aquell maig aportà alguna cosa més, radicalment distinta, alhora que íntimament lligada la tradició dels canvis socials: el centrament en la persona i la raó personal que, sumada a altres igualment personals, motivava la revolta. “L’avorriment és contrarevolucionari”, indicava la recerca de la felicitat i de l’autodeterminació personal com elements claus en el naixement d’un nou subjecte revolucionari. La recerca de dos ambicions íntimament lligades a la democràcia se situaven al centre de l’objetiu de la revolució, i comportaven que la futura construcció que es proposava el moviment era no sols d’un model social nou sinó, encara més, d’una Humanitat nova: “No volem un món on la garantia de no morir supose el risc de morir d’avorriment”, avorrits de negació, de pensament únic, de finals de la Història, de possibilisme… Este nou subjecte revolucionari que apareixia en els anys seixantes ho feia expressant amb ironia la seua arrel i la seua radical novetat: “Sóc marxista, de la tendència de Groucho” i “Prenem seriosament la revolució, però no ens prengam seriosament nosaltres mateixos”, davant l’ortodòxia de les esglésies revolucionàries anclades a un sistema que ja després de la II Guerra Mondial havia deixat d’existir com a dominant, per donar pas a l’actual. I els revoltats, admirablement, deixaven constància de la que hauria de ser una ratlla que separara els llibertaris dels lliberticides, amb una divisa tan innocent com contundent: “Prohibit prohibir”.

I ells tancaren files. Tots ells. El detentadors del poder, la dreta i l’esquerra oficial, els dels ministeris, els dels sindicats i els de les oficines de les grans empreses, els armats amb fusells, els armats amb lleis, els armats amb talonaris, els armats amb diaris i televisions…, tots. El maig del 68 durà el temps que dura qualsevol maig i només la promesa “Això és només el principi, continuarem lluitant” ens fa a alguns elevar-lo a categoria de mite, mentre que el sistema fagocita aquella idea convertint-la també en un banal objecte de merchandising, com l’efigie del Crist i del Che, al costat de la Coca-Cola i del Pato Donald. Que fallà aquell maig? Perquè aquella primavera no continua fins acomplir els seus propòsits? No era prou. No va ser prou, tot i que va ser molt. Potser en el seu naixement trobem la resposta més cabdal: “Els que fan la revolució a mitges, no fan més que cavar les seues pròpies tombes”.

40 anys després d’un maig, hui mateix, a qualsevol racó del planeta “Sota l’asfalt, hi ha la platja”. I hui, encara més que ahir, fa 40 anys, front a un sistema que ens aconduix a la desaparició global cal “Ser realistes, exigim l’impossible”. I com en maig del 68 res podem esperar d’ells: “No anem a reivindicar res, no anem a demanar res, ocuparem”, o literalment ens faran fora. No podem mendicar el nostre dret a ser i a ser lliures i a ser plens: “Estan comprant la teua felicitat: ròba-la!”. I ells estaran enfront, com ahir, com sempre: “La barricada tanca el carrer, però obre la via”.

Proposta de II Declaració Valencianista, en el 90 aniversari de la Declaració Valencianista de 1918

2008-05-14T03:27:00.001-07:00

El mes de novembre de 1918, URV i Joventut Valencianista impulsaren un document històric que recollia les reivindicacions mínimes del valencianisme polític de principis del segle XX, amb l’ànim d’influir en totes les forces polítiques valencianes de l’època. Este document és el conegut com a Declaració Valencianista de 1918. Els seus primers signataris van ser Eduard Martínez Sabater, Ignasi Villalonga Villalba, Josep García Conejos, Eduard Martínez Ferrando, Pasqüal Asins Lerma, Salvador Ferrandis Luna, Maximilà Thous Orts i Lluís Cebrían Ibors.

Des de 1707, any de la derrota d’Almansa i de la promulgació de l’infamant Decreto de Nueva Planta pel que ens feien desaparèixer com a Estat, i tret de l’episodi heròic de juliol i agost de 1873 quan els valencians proclamaren de nou un estat propi, el Cantó de València, el valencianisme polític no havia expressat tan nítidament i amb força la seua voluntat de sobirania fins l’elaboració d’esta Declaració, orígen del moviment valencianista modern que només, de bell nou, la força de les armes, en els anys 36 a 39, aconseguí arrasar.

El trencament tràgic que suposen les posteriors quatre dècades de la dictadura per a l’aspiració valencianista, té la seua continuitat en l’actual situació que és hereva del franquisme, tot i la recuperació d’algunes llibertats i de la màxima institució d’autogovern dels valencians: la Generalitat Valenciana.

Per això, hui, 90 anys després de la I Declaració Valencianista, nosaltres, els membres del col·lectiu UTOPIA XXI, realitzem la següent proposta de II Declaració Valencianista, i fem una crida a totes les organitzacions polítiques i civils del valencianisme per a fer-la seua i impulsar un moviment per la Sobirania Nacional del Poble Valencià:

Proposta de II Declaració Valencianista

1.- El Poble valencià, integrat per tots els ciutadans i ciutadanes que viuen a les trenta dos comarques valencianes, constituix una forta personalitat històrica nacional caracteritzada per una llengua, cultura i tradició pròpies, per la comunitat d’història, de societat, d’economia i política, per la voluntat històrica de ser un poble i per haver-se contituït i mantingut com un Estat propi, el Regne de València, durant més de cinc segles, fet que només per la força de les armes d’exèrcits estrangers es va capgirar, i per institucions seculars d’autogovern, la Generalitat, i lleis pròpies, els Furs. No reconeixem, doncs, cap legitimitat a la nostra subjugació fa més de 300 anys i a tot el que se’n deriva.

2.- Esta personalitat, pel fet de la seua existencia i pervivència en els segles, però també per la voluntat dels seus ciutadans i ciutadanes, ens atorga ple dret a constituir-nos de bell nou en un Estat propi, amb el poder de donar-se a si mateix la forma i Constitució sobirana que més s’adiga amb la voluntat popular democràticament expresada, tal i com es reconeix en la Declaració Universal dels Drets Humans, en la Declaració Universal dels Drets dels Pobles, i en els altres instruments jurídics i polítics internacionalment reconeguts. Els valencians, en tant que poble diferenciat, tenim ple dret a la nostra sobirania, a l’autodeterminació, a l’autogovern i a constituir-nos en un Estat propi, que ha d’adoptar la forma de República Valenciana per ser esta la més democràtica i avançada de les formes de govern.

3.- Reconeixem i reivindiquem la compatibilitat de l’Estat valencià i la seua pervivència amb els drets de la resta de pobles del món, amb la convivència pacífica i solidària de tots, i singularment reconeixem els lligams que ens unixen a la resta dels pobles d’Europa amb els quals volem compartir un projecte confederal, tot establint clarament la distinció de les competències que volem conservar de forma sobirana i les que volem gestionar de forma compartida. Les funcions pròpies de l’Estat valencià hauran de ser exercides amb plena sobirania i sense cap intromissió aliena, dins del dret internacional i dels tractats que els valencians puguen subscriure lliurement. Singularment, l’Estat valencià es dotarà de tots els intruments definitoris d’un Estat modern amb l’objectiu de garantir els drets i llibertats de tots els ciutadans i el seu benestar, el seu desenvolupament individual i col·lectiu, i la construcció d’una societat de llibertats, de progrés, de justícia social, sostenible, solidària i ecològica.

4.- Existint en el País Valencià dualitat de llengues, l’Estat valencià garantirà la plena cooficialitat del valencià, o llengua valenciana, i del castellà, o llengua castellana, el dret i el deure de tots els ciutadans de conèixer ambdós idiomes, i l’adeqüada conservació dels mateixos, dins dels dominis lingüístics que li són propis a cadascú dels dos, l’espanyol i el català. Sent el valencià l’idioma històric i distintiu del país, serà l’idioma institucional de forma general, tot i la plena cooficialitat de les dues llengues en els territoris que els són propis. L’Estat valencià garantirà els instruments necessaris per a vetlar per esta normalització, així com la cooperació, entre iguals, amb els organismes i institucions dels altres pobles implicats.

5.- El Poble Valencià, constituït en República Valenciana, adoptarà els símbols nacionals que estime més adeqüats i representatius. Declarem que tota bandera valenciana està cridada a sumar-se al camí de la sobirania dels valencians, reconeixem l’oficialitat de la Senyera Coronada i reconeixem la tradició que representa el Penó de la Conquista, i fem singularment nostra com a senyal sobiranista la Senyera estelada valenciana, amb estel roig o blanc indistintament.

6.- L’Estat valencià s’organitzarà políticament sobre la base dels seus municipis, que s’agruparan en comarques i en governacions, sent estes últimes coincidents amb la divisió administrativa que s’atorguen les institucions pròpies de la República Valenciana. L’administració pública valenciana aplicarà els principis de la subsidiaretat, racionalitat i economia. Per a la representació exterior de la República Valenciana, i la seua participació en organismes internacionals, es considerarà el conjunt del país.

7.- L’Estat valencià podrà establir les relacions que estime més adeqüades amb la resta de pobles del món, tot declarant-nos a favor d’una Unió Europea confederal, democràtica i constitucional. D’igual manera, la República Valenciana podrà establir els acords i relacions que estime adeqüades i desitjables amb els pobles amb què compartim llengües i cultures, sempre que es respecte la sobirania inalienable dels valencians i esta quede sempre indubtablement garantida. En el seu cas, la participació dels valencians en òrgans confederals o internacionals es farà com a representació de la República Valenciana.

8.- La democràcia és la base ètica i política en què substentem el nostre dret a constituir-nos en Estat, per tant la República Valenciana garantirà que tots els ciutadans i ciutadanes valencians gaudisquen de la més àmplia participació i implicació en la tasca de govern, del control de les administracions i del conjunt dels instruments socials, en tots els àmbits i en tot moment, portant la democràcia més enllà de l'àmbit formal i posant a cada ciutadà en el centre de tota l’acció política. Les llibertats, els drets i els deures, tenen cada ciutadà i ciutadana com a subjecte i dipositari primer, i estos són inalienables a la condició de la persona. L’Estat valencià garantirà esta participació i capacitat de govern de cada ciutadà valencià, així com la pluralitat política i social, la igualtat de tots els ciutadans, la separació de poders, la laicitat de l’Estat i la submissió de tots els poders públics a la voluntat popular.

9.- La República Valenciana garantirà els instruments necessaris per a un desenvolupament social i econòmic d’igualtat per a tots els ciutadans, basat en la justícia social, en la democràcia, en l’equilibri ecològic i la sostenibilitat, fonamentant així la iniciativa comunitària i individual, l’esperit cooperatiu, productiu i creador, i la solidaritat.

I 10.- Ens comprometem amb esta declaració a iniciar un camí cap a la plena recuperació de la nostra Sobirania com a poble, per mitjans democràtics i pacífics, cap a l’elaboració d’una Constitució valenciana i la construcció d’una República Valenciana sobirana, objectiu que situem al centre de la nostra acció política. Així mateix, ens comprometem a elaborar un full de ruta comú que pose en les mans dels ciutadans i ciutadanes valencians el seu futur com a poble. Este full de ruta ha de comportar en l’horitzó de 1918, centenari de la I Declaració Valencianista, la recuperació de la sobirania nacional valenciana, mitjançant una consulta ciutadana de lliure determinació.

València, Maig de 2008

Les adhesions (com també qualsevol comentari o proposta relacionada) a la II Declaració Valencianista les podeu trametre a: .

Vixca la revolta, vixca Tibet lliure

2008-03-20T20:27:00.000-07:00

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Dos setmanes de revoltes viuen ja al país de l'Himalàia, al Tibet, ocupat per la República Popular Xina. Ni són les primeres revoltes nacionals tibetanes ni seran les últimes, perquè el poder militar i polític de les autoritats xineses acabaren imposant-se allà i arreu dels països que conformen el gengant asiàtic, com ho feren fa uns anys en la plaça de Tiananmen... La República Popular Xina no és, precísament, un exemple de respecte als drets humans i la democràcia, exactament igual que no ho són ni la Rússia de Putín, ni els Estats Units de Bush, ni l'Espanya de Zapatero...
El Tibet té dret a la seua llibertat nacional, és a dir, a la lliure determinació del seu futur pels seus propis ciutadans i a la seua plena sobirania, a conformar la seua pròpia i singular i diferenciada voluntat ciutadana. Ni més ni menys que qualsevol altre poble del món. Per la mateixa regla de tres que Cuba té dret a defensar la seua pròpia sobirania front a l'amenaça imperialista nord-americana, el Tibet té el mateix dret a rebre la solidaritat de tots els demòcrates del món en defensa de la seua expressió sobirana segrestada per l'imperialisme xinés. O els valors que defensem són universals i globals o no passen de ser mers interessos, en alguns casos legítims i en altres ben dubtosos.
L'esquerra valenciana no pot quedar impassible davant la repressió del poble tibetà, perquè seria traïr el seu valor més fonamental: la defensa de la llibertat per damunt de tot.

La bellesa de la festa

2008-03-19T17:29:00.000-07:00

Article d’opinió de Joan S. Sorribes

L’alegria llibertària d’una festa: València i les seues falles

Cada any la festa acaba en foc. És el rebement anual que els valencians fem a la primavera, la nostra festa catàrquica, l’expressió popular i lúdica que hem fet nostra des d’una tradició arrelada en una tradició encara més antiga, un emocionat i emocionant parèntesi que vivim any rere any: foc i traca.
Al món no trobarem més de deu esdeveniments festius que per magnitud s’acomparen, ni per necessitat d’autoganització, ni per masiva participació, ni per les implicacions que té la festa en la vida qüotidiana d’un poble…
Falles signifiquen desenes de milers de ciutadans organitzats al llarg de l’any, treballant de manera cooperativa i autogestionada, per culminar en la setmana de març. Falles signifiquen una ciutat mitjana europea, rebent al seu sí, sense problemas destacables, una massa de visitants semblant a la seua pròpia població. Falles signifiquen que durant una setmana la capital d’un país cedix el govern als ciutadans: ni els cotxes, ni les autoritats, ni les forces d’ordre públic, ni la festa institucionalitzada, ni cap dels símbols i institucions dels poders establerts governen realment sobre una ciutat i unes comarques que són presses festívolament per la ciutadania. Falles signifiquen crítica sense censures ni limitacions: borbons que es cremen, cristos i maries en actituds gens devotes, mahomes mostrant-se irrespetuosament… Falles signifiquen participació masiva i integració, mescla i mestissatge, tradició i modernitat, art, música, cultura, el valencià fet present com a llengua d’expressió festiva…, i també hi ha, tot plegat, la festa del negoci, la festa del poder, la festa de la impostura, la festa de premis i premiats.
La bellesa de la festa fallera és el paradigma que representa: el d’una setmana en què la idea llibertària, la idea ecològica, la idea democràtica, la idea de l’autogestió i el cooperativisme, la idea la llibertat de pensament i d’expressió, la idea del poder real exercit per la ciutadania, la idea de la integració i de l’esperit lúdic, pren cos i ànima durant una llarga setmana per acabar convertit en foc i flama, a l’espera d’un nou i segur renaixement l’any que ve.
Quan el foc crema la falla del meu carrer, nosaltres hem cridat: Vixca València lliure!

Joan Vicent Cuenca i Joan S. Sorribes, el dia 6 de març a la Universitat Politècnica de Gandia

2008-03-07T11:33:00.000-08:00

Joan Vicent Cuenca i Joan S. Sorribes, candidats al Congrés i al Senat, per les demarcacions de València i Castelló, en les pròximes eleccions, participaren en una conferència i una xarrada-col·loqui a la Universitat Politècnica de Gandia, organitzada pel col·lectiu UTOPIA XXI, sota el títol: "Les tres ecologies" i "Les altres dos ecologies", respectivament. “El futur està en les mans dels qui hui se s’adonen que no podem viure en un món que condemna 800 milions de persones en el món a morir de fam i altres 800 milions a sobreviure amb menys d’1 dòllar al dia”, explicava Joan Vicent Cuenca este matí. “L’ecologia social aplicada al nostre propi país ens empeny a exigir un espai propi, una identitat que siga respectada, una sobirania que ens permeta projectar-nos al futur, sobreviure i ser allò que som: valencians”, conclogué Joan S. Sorribes, coordinador nacional d’Estat Valencià.

Joan Vicent Cuenca i Joan S.Sorribes ahir a un col·loqui a la Universitat Politècnica de Gandia: “Hem d’iniciar un nou camí que ens porte a la Sobirania Valenciana i a una societat ecològica”.

Els cartells anunciadors dels dos actes anaven il·lustrats amb la imatge d'un bonobo, com a símbol d'una forma no violenta de resoldre els conflictes, que estos primats tenen a gala en la seua societat i cultura.

Nota Editorial davant les eleccions de març de 2008

2008-02-06T12:33:00.000-08:00

“Asumirás la veu d’un poble...” (Vicent Andrés Estellés)

“Si no fem l’impossible, haurem d’afrontar l’inconcebible” (Murray Bookchin)

“La tradició dels oprimits ens ensenya que l’estat d’exccepcio en el qual vivim és la regla” (Walter Benjamín)

Tenim dret a existir, tenim dret a viure, tenim dret a decidir…

Vivim una situació d’emergència global, planetària. En les pròximes dècades la Humanitat es juga no sols la seua pervivència com a espècie i organització social, sinó en molta mesura la mateixa vida del planeta tal i com la coneixem. El capitalisme salvatge, l’imperialisme global, allò que anomenem “el sistema” ens ha aconduït a un cul de sac.

La crisi global en la qual vivim ens afecta a tots i en tots i cadascun dels àmbits de la nostra existencia: el benestar, la justícia social, la democràcia, la diversitat cultural, les llibertats individuals i col·lectives…, totes les conquistes positives de la societat humana estan hui amenaçades per un ordre depredador que ens duu a la destrucció. Un ordre que sobreviu amb el control social i la repressió, amb la uniformització i la violencia, amb l’increment de les desigualtats i les imposicions, amb el segrest dels controls democràtics i l’expansió dels models autoritaris…

Hui no sols podem dir que un altre món és posible, també podem constatar que només un altre món és possible, i el podem construir només amb una mirada global i una acció local.

Un nou camí per a un nou horitzó: la sobirania política

Els valencians formem una societat que no té les claus de la seua pròpia casa en les seues mans. Els valencians hui tenim segrestada la nostra pròpia voluntat ciutadana, sotmesa a l’Estat espanyol, sotmesa als mateixos poders que representen el sistema depredador. Recuperar les claus de la nostra casa nacional valenciana, les claus de la nostra sobirania, dipositar-les en les mans dels ciutadans i ciutadanes valencians és la condició primera, indefugible i inajornable, per constribuir com a poble a la construcció d’un altre món.

Els ciutadans, el centre de tota acció política: la república

La nostra idea de l’administració i la Res Pública és que ha d’estar al servei de cada ciutadà i ciudadana, i sotmés en tota la seua extensió a la voluntad ciutadana. Són els ciutadans, individualment i col·lectivament, el centre de tot allò públic i els subjectes dels drets universalment reconeguts. D’altra banda, pensem que la llibertat i el progrés humà no poden ser considerades de forma parcial, no hi ha possibilitat de llibertat i progrés individual sense llibertat i progrés per als pobles i societats que es conformen des de la plena voluntarietat i conciència.

Una societat i una economia des de l’ecologia, la justícia social i la democràcia

La nostra idea de l’economia i de l’organització social és que ha de servir a la consecució d’un ideal de justícia social, de llibertats i de progrés per a les persones, per tant la democràcia i el bé col·lectiu ha d’arribar també a estos àmbits; la societat humana és un conjunt d’ecosistemes que han d’estar plenament integrats i equilibrats amb l’ecosistema global. La pervivència de la diferència, de la diversistat i d’allò menut i local és la única garantia de supervivencia d’allò global.

Davant les propostes rupturistes que signifiquen necessàriament encetar un camí en la política que faça possible un nou horitzó, els lacais del sistema diran: això és un imposible…, o encara més, afirmaran que tot plegat conduix a una catàstrofe social…, vos convidem a fer-vos dos preguntes només: I per què no és possible? Hi ha res més catastròfic hui que l’actual estat de coses, este permanent estat d’excepció en què ens fan viure?

Tenim dret a existir, tenim dret a viure, tenim dret a decidir: un altre món és posible, és necessari.

Per això, els sotasignants donem suport en les pròximes eleccions a les Corts espanyoles de marc a les candidatures de la coalició Per la República Valenciana.

Joan Vicent Cuenca, Joan S. Sorribes, Carme Equiza, Alfons Pelayo, Joan Josep S. Hervàs, Paco López, Miguel Mas, Vicent Sorribes, Maria Josep Alfonso, Ramiro Pèrez, Hèctor Martínez, Isabel Dasí, Núria Ruíz, Javier Gimeno… i la resta de membres del Col·lectiu UTOPIA XXI – www.utopiaxxi.org.

Ser valencians és la nostra manera de ser persones i apostar per la vida i la llibertat

2008-01-31T02:54:00.000-08:00

Article d'opinió de J. Vicent Cuenca

La Unió Europea ha parlat i ha marcat obligacions en matèria d’energies renovables i netes per als pròxims anys, i en un dels aspectes cabdals del canvi climàtic, les emisions de CO2. El resum de la política de la UE és simple: l’any 2020 un 20% de l’energia consumida als seus països membres haurà de provindre de fons renovables i netes i al mateix temps s’hauran d’haver reduït en un 20% les emisions de CO2.
La bona notícia és que la UE es deixa de meres declaracions i adopta mesures que obliguen els estats membres. La mala notícia és el guarisme 20, que deixa ben lluny de les necessitats imperioses de la vida i del futur sostenible els objectius que marca la UE. Només cal comparar els objectius que ara es fixa la UE amb les advertències, criteris i propostes que des de fa anys hi ha per part d’institucions científiques internacionals, comissions d’experts o entitats internacionals, sense anar més lluny el Panell del Canvi Climàtic de l’ONU que fa ben poques setmanes es reunia a València…
La crisi ecològica que vivim/patim és la crisi del mateix sistema socio-econòmic depredador i expoliador. La insostenibilitat del sistema ens aboca de forma universal a una catàstrofe. Esta és la seua globalització i este és l’escenari en el que ens volen fer actuar com a titelles. El problema greu és que dins la lògica del sistema no hi ha solució.
Mentre la Unió Europea (sotmesa, tot i que de forma distant, al control ciutadà), amb una tebiesa suïcida, adoptava el guarisme del 20 en matèria ecològica, a Davos (República Helvètica) es reunia l’elit visible que governa l’Imperi, com uns mesos abans ho feia l’elit més opaca que regix l’ordre mundial en el seus sopars-jornades anuals (agrupacions que se situen per sobre de qualsevol control democràtic) i per a les quals la sostenibilitat ecològica de l’economia, de la societat, de la política no meresqué ni un sol apartat en la seua atapeïda agenda d’interessos. Si en la primera instancia els valencians som invisibles, en les altres dos senzillament ni existim, per nosaltres parlen, si parlen, l’Estat espanyol, un selecte club de poderosos amb casa a Madrid i un grapadet de famílies que detenten alguna participació accionarial d’importància en alguna dels dos centenars i escaig de corporacions multinacionals que compten en l’escena global.
El guarisme del 20 obliga els estats membres de la Unió Europea. I l’estat al qual pertanyem els valencians deixa ben clar en la seua Constitució del 78 i ens els Estatuts d’Autonomia atorgats a les comunitats autònomes, de qui depenen fonamentalment les polítiques que es practiquen. No depenen dels valencians, perquè els valencians no som sobirans per a decidir res, ni tan sols que volem sobreviure i col·laborar a la construcció d’un altre món.
Els valencians no podem tancar la nuclear de Confrents i hem de conviure amb les seues contínues aturades i problemas de la central, amb l’ai al cor cada pocs mesos. Els valencians no podem dissenyar la nostra pròpia política energètica, ni posar limitacions més adeqüades a l’objectiu de disminuir radicalment l’impacte de les emisions de gasos d’efecte hivernacle, ni adoptar un model de transports i comunicacions més adeqüat a les nostres necessitats, més sostenible i més ecologic, per tant no radial i amb centre a Madrid…, no podem, no ens deixen…
La capacitat dels valencians per a decidir és hui més que mai la capacitat per a construir un altre món, el nostre dret a existir és el dret a existir de tota la Humanitat, de tot el planeta, ser valencians és la nostra manera de ser persones i apostar per la vida i la llibertat.
Tenim bones raons per construir una República Valenciana.

Sis escenaris de futur (i Hegel)

2008-01-30T17:05:00.000-08:00

Article d'opinió de Ferran Requejo
La Vanguardia

Quin és el futur més convenient de l'Estat de les autonomies per a solucionar el tema del reconeixement i acomodació de la pluralitat nacional de l'Estat? Pugues l'Estat evolucionar cap a dita objectiva? Es tracta de dues preguntes distintes. Per a situar les dues respostes, poden descriure's fins a sis escenaris possibles del desenvolupament de l'Estat autonòmic. La qüestió bàsica i irressolta de fons és la de com estructurar les realitats nacionals de Catalunya i del País Basc des de la seua pròpia especificitat en la democràcia espanyola. Una qüestió en la qual el model actual segueix fracassant estrepitosament.

1) Escenari involutiu. Descartem la possibilitat d'una involució cap a un Estat centralitzat. La involució consistiria en una reforma constitucional pactada per PP i PSOE per a tancar el model autonòmic, reforçant encara més al poder central, les seues institucions i els seus processos de decisió. Previsiblement, seria un escenari d'agudització dels conflictes territorials que allunyaria la perspectiva d'estabilitat.

2) Escenari de continuïtat autonòmica. Les coses seguirien més o menys com estan, tant en autogovern com en pràctiques institucionals. Es mantindrien els dèficits de protecció jurídica de les autonomies en el Tribunal Constitucional (TC), basats en les ambigüitats constitucionals i el sistema de nomenament de magistrats del propi TC. Les comunitats autònomes seguirien sense poder fer polítiques diferenciades en la pràctica totalitat de les seues competències (educació, sanitat, serveis socials, investigació, funció pública, universitats, règim local, etcètera). El caràcter plurinacional de l'Estat seguiria sense reconèixer-se constitucionalment. Podria revisar-se el sistema de finançament, seguint les pautes uniformistes de l'actual (mantenint-se el tracte diferenciat del País Basc i Navarra). També podria reformar-se el Senat (altre desengany constitucional) en un sentit simplement autonòmic.

3) Escenari federal clàssic (uninacional). Es tractaria de desenvolupar l'Estat autonòmic a partir de les premisses del federalisme clàssic. Això suposaria algunes reformes constitucionals (federalització del Senat i del poder judicial, funcions de les comunitats autònomes en la UE, federalisme fiscal amb regles clares i publicitat de les balances fiscals…). En l'àmbit de les competències: ruptura de les ambigüitats constitucionals que afavoreixen al poder central. Seguiria absent el reconeixement de la plurinacionalitat, amb dèficits en els àmbits simbòlic, econòmic i internacional. Però es guanyaria en claredat, probablement en estabilitat, i es reforçarien la descentralització i les garanties jurídiques de les minories (precàries en els escenaris anteriors).

4) Escenari federal plurinacional. Es reconeixeria constitucionalment el caràcter plurinacional de l'Estat, amb autogoverns diferenciats a Catalunya i País Basc. Aquesta especificitat s'aplicaria a cinc àmbits: simbòlic, institucional, competencial, econòmic-fiscal i internacional. Es tractaria d'assolir un friendly state,un Estat amable amb les minories nacionals. La participació d'aquestes últimes en les institucions de l'Estat (Parlament central, TC…) inclouria procediments liberals de protecció de les minories enfront de la versió col·lectiva de la tirania de la majoria (drets de vet, timbres d'alarma, procediments d'opting in i opting out…).

5) Escenari del partenariat (o sobirania-associació). A diferència dels escenaris anteriors, que impliquen acords de caràcter federal, ací el procés dependria únicament de la voluntat dels ciutadans de les nacions minoritàries, establint-se acords de caràcter confederal amb l'Estat només en matèries concretes (defensa, passaport, algunes qüestions de política exterior i tributació, etcètera). La regulació d'aquests acords seria semblant a l'establida en alguns estats associats o federacions de la política comparada.

6) Escenari de la secessió. Ací la ruptura amb l'Estat i el nivell d'autogovern serien màxims, dins de l'esquema de sobiranies compartides de la UE. Una acomodació liberal-democràtica estable del pluralisme nacional de l'Estat només resulta possible en els tres últims escenaris. En els escenaris segon i, sobretot, tercer, podrien donar-se alguns avanços en autogovern i un marc institucional més amable amb les minories nacionals. Però la previsible falta de regulació de la plurinacionalitat en els àmbits simbòlic, econòmic i internacional impediria un solució amb vocació de futur.

En aquest tema no hi ha hagut encara cap president de Govern espanyol que puga qualificar-se d'estadista. La falta de cultura federal i plurinacional dels dos partits majoritaris, que impedeix avançar cap al quart escenari indicat, està fent que les posicions independentistes a Catalunya i el País Basc siguen cada vegada més racionals i més raonables. El segle XXI serà un segle de reforçament de les minories nacionals en les democràcies (del que Hegel cridava l'autodeterminació “en la interdependència”), siga a partir de la seua acomodació en estats plurinacionals, siga a partir de processos de partenariat o secessionistes quan l'anterior no és possible.

Entrevista a Noam Comsky: "El rentat de cervells en llibertat és més eficaç que en les dictadures"

2008-01-08T09:07:00.000-08:00

Entrevista de Daniel Mermet a Le Monde Diplomatique

L'escriptor Noam Chomsky dels EEUU parla dels mecanismes darrere de la comunicació moderna, un instrument essencial de govern en els països democràtics, tan importants per als nostres governs com la propaganda és a una dictadura.

DM: Comencem per l'assumpte dels mitjans de comunicació. En França, al maig del 2005, en ocasió del referèndum sobre el tractat de la Constitució Europea, la major part d'òrgans de premsa eren partidaris del" sí", i no obstant això 55% dels francesos van votar pel" no". Després, la potència de manipulació dels mitjans no sembla absoluta. Aqueix vot dels ciutadans representaria també un "no" als mitjans?

NC: El treball sobre la manipulació mediàtica o la manufactura del consentiment fet per Edgard Herman i jo no aborda la qüestió dels efectes dels mitjans en el públic%[1]. És un assumpte complicat, però les poques investigacions que aprofundeixen en el tema suggereixen que, en realitat, la influència dels mitjans és més important en la fracció de la població més educada. La massa de l'opinió pública sembla menys tributària del discurs dels mitjans.

Prenguem, per exemple, l'eventualitat d'una guerra contra Iran: 75% dels nord-americans estimen que Estats Units hauria de posar fi a les seues amenaces militars i privilegiar la recerca d'un acord per vies diplomàtiques. Enquestes portades a terme per instituts occidentals suggereixen que l'opinió pública iraniana i la d'Estats Units convergeixen també en alguns aspectes de la qüestió nuclear: l'aixafadora majoria de la població dels dos països estima que la zona que s'estén d'Israel a Iran hauria d'estar completament buidada d'artefactes de guerra nuclear, compresos els quals posseeixen les tropes nord-americanes de la regió. Ara bé, per a trobar aquest tipus d'informació en els mitjans, és necessari cercar molt temps.

Quant als principals partits polítics dels dos països, cap defensa aquest punt de vista. Si Iran i Estats Units foren autèntiques democràcies en l'interior de les quals la majoria determinara realment les polítiques públiques, el diferendo actual sobre el nuclear ja estaria sens dubte resolt. Hi ha altres casos així.

En el que es refereix, per exemple, al pressupost federal d'Estats Units, la majoria de nord-americans desitgen una reducció de les despeses militars i un augment, per contra, en les despeses socials, crèdits atorgats a les Nacions Unides, ajuda econòmica i humanitària internacional, i finalment, l'anul·lació de les baixes d'impostos decidides pel president George W. Bush a favor dels contribuents més rics.

En tots aquests assumptes la política de la Casa Blanca és totalment contrària als reclams de l'opinió pública. Però les enquestes que revelen aquesta oposició pública persistent rarament són publicades en els mitjans. És a dir, als ciutadans se'ls té no solament apartats dels centres de decisió política, sinó també se'ls manté en la ignorància de l'estat real d'aquesta mateixa opinió pública.

Existeix una inquietud internacional relativa a l'abismal "doble dèficit" d'Estats Units: el dèficit comercial i el dèficit presupuestal. Ara bé, aquests sol existeixen en estreta relació amb un tercer dèficit: el dèficit democràtic, que no deixa de ahondarse, no solament en Estats Units, sinó de manera més general en el conjunt del món occidental.

Cada vegada que se li pregunta a un periodista estrella o a un presentador d'un gran noticiero televisiu si pateix de pressions, si li ha passat que ho censuren, ell contesta que és completament lliure, que expressa les seues pròpies conviccions. Com funciona el control del pensament en una societat democràtica? Pel que fa a les dictadures ho sabem.

Quan se'ls pregunta als periodistes, responen immediatament: "Ningú m'ha pressionat, jo escric el que vull." És cert. Solament, que si prengueren posicions contràries a la norma dominant, ja no escriurien els seus editorials. La regla no és absoluta, per descomptat; a mi mateix em succeeix que em publiquen en la premsa nord-americana, Estats Units no és un país totalitari tampoc. Però qualsevol que no satisfaça certes exigències mínimes no té oportunitat alguna d'arribar a el nivell de comentador amb casa pròpia.

És per altra banda una de les grans diferències entre el sistema de propaganda d'un Estat totalitari i la manera de procedir en les societats democràtiques. Exagerant un poc, en els països totalitaris, l'Estat decideix la línia que s'ha de seguir i després tots han d'ajustar-se a aquesta. Les societats democràtiques operen d'una altra manera. La" línia" mai és enunciada com a tal, se sobreentén. Es procedeix, d'alguna manera, al" rentat de cervells en llibertat". I fins i tot els debats "apassionats" en els grans mitjans se situen en el marc dels paràmetres implícits consentits, els quals tenen en els seus marges nombrosos punts de vista contraris.

El sistema de control de les societats democràtiques és molt eficaç; instila la línia directriu com l'aire que respira. Un ni es percata, i s'imagina de vegades estar enfront d'un debat particularment vigorós. En el fons, és molt més rendidor que els sistemes totalitaris.

Prenguem per exemple el cas d'Alemanya al començament dels anys 30. Tenim tendència a oblidar-lo, però era llavors el país més avançat d'Europa, estava al capdavant en matèria d'art, de ciències, de tècniques, de literatura, de filosofia. Després, en molt poc temps va haver una reculada completa, i Alemanya es va tornar l'Estat més mortífero, el més bàrbar de la història humana.

Tot allò es va realitzar destil·lant temor: dels bolcheviques, dels jueus, dels nord-americans, dels gitanos, en síntesis, de tots aquells que, segons els nazis, amenaçaven el cor de la civilització europea, és a dir els "hereus directes de la civilització grega". En tot cas era el que escrivia el filòsof Martin Heidegger en 1935. Ara bé, la majoria de mitjans de comunicació alemanys que van bombardejar a la població amb missatges d'aquest gènere van usar les tècniques de màrqueting posades a punt… pels publicistes nord-americans.

No oblidem com s'imposa sempre una ideologia. Per a dominar, la violència no basta, es necessita una justificació d'altra naturalesa. Així, quan una persona exerceix el seu poder sobre altra -tracte's d'un dictador, un colon, un buròcrata, un marit o un patró-, requereix d'una ideologia que la justifique, sempre la mateixa: aquesta dominació es fa "pel bé" del dominat. En altres paraules, el poder es presenta sempre com altruista, desinteressat, generós.

Quan la violència d'Estat no basta

En els anys 30, les regles de la propaganda nazi consistien, per exemple, a escollir paraules simples, repetir-les sense descans, i associar-les a emocions, sentiments, temors. Quan Hitler va envair els Sudetes (en 1938), va anar invocant els objectius més nobles i caritatius, la necessitat d'una "intervenció humanitària" per a impedir la" neteja ètnica" patida pels germanófonos i per a permetre que tots pogueren viure sota el" ala protectora" d'Alemanya, amb el suport de la potència de més avançada del món en el camp de les arts i de la cultura.

En matèria de propaganda, si de certa manera gens ha canviat des d'Atenes, hi ha hagut almenys quantitat de perfeccionaments. Els instruments s'han afinat molt, en particular i paradojalmente en els països més lliures del món: el Regne Unit i Estats Units. És allí, i no en altre costat, on la indústria moderna de relacions públiques, és a dir la fàbrica de l'opinió, o la propaganda, va nàixer en els anys 1920

. Efectivament, aqueixos dos països havien progressat en matèria de drets democràtics (vot de les dones, llibertat d'expressió, etcètera) a tal punt que l'aspiració a la llibertat ja no podia ser continguda solament per la violència de l'Estat. Viraron, doncs, cap a les tecnologies de la" manufactura del consentiment". La indústria de les relacions públiques produeix, en sentit literal, consentiment, acceptació, submissió. Controla les idees, els pensaments, els esperits. En relació al totalitarisme és un gran progrés: és molt més agradable patir una publicitat que trobar-se en una cambra de tortures.

En Estats Units la llibertat d'expressió està protegida fins a un grau que em sembla desconegut en qualsevol país del món. És molt recent. En els anys 1960 la Cort Suprema va alçar la barra molt alt en matèria de respecte de la llibertat de paraula, el que expressava, segons la meua opinió, un principi fonamental establit des del segle XVIII pels valors de la Il·lustració. La posició de la Cort va anar que la paraula era lliure, tenint per única limitació la participació en un acte criminal. Si, per exemple, quan entre a una tenda per a desvalisar-la, un dels meus còmplices té un arma i jo li dic "Dispara!", aqueixa fi no està protegit per la Constitució. D'altra banda, el motiu ha de ser particularment greu perquè es qüestione la llibertat d'expressió. La Cort Suprema va reafirmar aquest principi a favor del Ku Klux Klan.

En França, en el Regne Unit i em sembla que en la resta d'Europa, la llibertat d'expressió és definida de manera més restrictiva. Per a mi, la qüestió essencial és: l'Estat té el dret de determinar el que és la veritat històrica i el de penar a qui s'aparta d'ella? Pensar en això acaba ajustant-se a una pràctica pròpiament estalinista.

ALS intel·lectuals francesos els costa admetre que aqueixa és la seua inclinació. No obstant això, en el rebuig d'una aproximació així no han d'haver excepcions. L'Estat no hauria de tenir mig algun de castigar a qualsevol que pretenguera que el sol gira al voltant de la Terra. El principi de la llibertat d'expressió té alguna cosa molt elemental: o se li defensa en el cas d'opinions que es detesta, o no se li defensa per res. Fins i tot Hitler i Stalin admetien la llibertat d'expressió dels quals compartien el seu punt de vista…

Jo agregue que hi ha una mica preocupant i fins i tot escandalós a discutir aquests temes dos segles després de Voltaire, qui, com se sap, declarava: "Jo defensaria les meues opinions fins a la mort, però donaria la meua vida perquè vostès pogueren defensar les seves." Adoptar una de les doctrines fonamentals dels seus botxins, és fer-li un trist favor a la memòria de les víctimes de l'holocaust.

En un dels seus llibres, vostè comentava la frase de Milton Friedman: "Produir guanys és l'essència mateixa de la democràcia"…

Francament, les dues coses són de tal manera contràries que ni tan sols hi ha comentari possible… La finalitat de la democràcia és que la gent puga decidir la seua pròpia vida i fer les eleccions polítiques que li pertoquen. La realització de guanys és una patologia de les nostres societats, adossada a estructures particulars. En una societat decent, ètica, aquesta preocupació pel guany seria marginal. Prenguem el meu departament universitari (en l'Institut Tècnic de Massachussets MIT): alguns científics treballen dur per a guanyar molts diners, però se'ls considera un poc com marginals, gent pertorbada, quasi casos patològics. L'esperit que anima a la comunitat acadèmica és més aviat el de tractar de fer descobriments per interès intel·lectual però també per al benestar de tots.

En l'obra que se li dedica en les Éditions de L'Herne, Jean Ziegler escriu: "Hi ha hagut tres totalitarismes: el totalitarisme estaliniano, nazi i ara és Tina (inicials de There is no alternative, no hi ha alternativa), proposat per Margaret Thatcher plantejant el caràcter ineluctable del capitalisme neoliberal, que no és altra cosa que un possible forma de globalització). Compararia vostè aqueixos tres totalitarismes?

Jo no els posaria en el mateix pla. Enfrontar-se contra "Tina" és afrontar una empresa intel·lectual que no es pot assimilar als camps de concentració ni al gulag. I, de fet, la política d'Estats Units suscita una oposició massiva a escala planetària. Argentina i Veneçuela han expulsat al Fons Monetari Internacional (FMI). Estats Units hagué de renunciar al que era la norma encara fa vint o trenta anys: el colp militar a Amèrica Llatina. El programa econòmic neoliberal que s'ha imposat per força a tota Amèrica Llatina en els anys 1980 i 1990, avui dia és rebutjat en el conjunt del continent. Es troba aquesta mateixa oposició contra la globalització econòmica a escala mundial.

El moviment per la justícia, que està sota els focs dels proyectores mediàtics durant cada Forum Social Mundial, treballa en realitat tot l'any. És un fenomen molt nou en la història, que marca potser el començament d'una veritable Internacional. El seu principal cavall de batalla està en l'existència d'una solució alternativa. D'altra banda, quina millor exemple de globalització diferent que el Forum Social Mundial? Els mitjans hostils criden als quals s'oposen a la globalització neoliberal els "antimundialistas", quan en realitat ells combaten per altra globalització, la globalització dels pobles.

Es pot observar el contrast entre els uns i els altres perquè en el mateix moment, té lloc en Davos, el Forum Econòmic Mundial, que treballa per a la integració econòmica planetària, però en l'únic interès dels financistas, dels bancs i dels fons de pensió. Potències que controlen també els mitjans de comunicació. És la seua concepció de la integració global, però al servei dels inversors. Els mitjans dominants consideren que aquesta integració és l'única que mereix, d'alguna manera, la denominació oficial de globalització.

Heus ací un bon exemple del funcionament de la propaganda ideològica en les societats democràtiques. És eficaç fins a tal punt que fins i tot els participants en el Forum Social Mundial accepten de vegades el qualificatiu malintencionat de" antimundialistas" (o "antiglobalistas"). En Porte Alegre, vaig intervenir en el marc del Forum, i vaig participar en la Conferència Mundial dels Camperols. Ells sols representen la majoria de la població del planeta…

A vostè se li situa en la categoria dels anarquistes o dels socialistes llibertaris. En la democràcia tal com vostè la concep, quin seria el lloc de l'Estat?

Vivim en aquest món, no en un univers imaginari. En aquest món existeixen institucions tiránicas, aqueixes són les grans empreses. És el que hi ha més proper a les institucions totalitàries. Aquestes no tenen, per dir-lo així que rendir-li comptes al públic, a la societat; actuen a la manera de depredadores les preses de les quals serien altres empreses. Per a defensar-se d'elles, les poblacions només tenen un instrument: l'Estat. Ara bé, aquest no és un escut molt eficaç, doncs, en general, està estretament lligat als depredadors. Amb una diferència no menyspreable: mentre que, per exemple, General Electric no ha de rendir comptes, l'Estat ha de de vegades explicar-se davant la població.

Quan la democràcia s'haja eixamplat a l'instant que els ciutadans controlen els mitjans de producció i d'intercanvi, participen en el funcionament i en l'adreça del marc general en el qual viuen, llavors l'Estat podria desaparèixer a poc a poc. Serà reemplaçat per associacions voluntàries situades en els llocs de treball i on viu la gent.

Els soviets?

Eren els soviets. Però la primera cosa que Lenin i Trotski van destruir immediatament després de la revolució d'Octubre, van anar els soviets, els consells obrers i totes les institucions democràtiques. Lenin i Trotski referent a això van anar els pitjors enemics del socialisme en el segle XX. Mentre que marxistes ortodoxs, van estimar que una societat retardataria com la Rússia de la seua època no podia passar directament al socialisme abans de ser precipitada per força en la industrialització.

En 1989, al moment de l'enfonsament del sistema comunista, jo vaig pensar que aquest enfonsament, paradoxalment, representava una victòria parell el socialisme. Doncs el socialisme tal com jo ho concebo, o almenys ho respecte, implica el control democràtic de la producció, dels intercanvis i de les altres dimensions de l'existència humana.

De tota manera, els dos principals sistemes de propaganda s'han posat d'acord per a dir que el sistema tiránico instituït per Lenin i Trotski, després transformat en monstruositat política per Stalin, era el" socialisme". Els dirigents occidentals no podien sinó estar encantats per aquest ús absurd i escandalós del terme que els ha permès durant dècades difamar el socialisme autèntic.

Amb idèntic entusiasme, però de sentit contrari, el sistema de propaganda soviètic ha intentat explotar en el seu profit la simpatia i el compromís que suscitaven per a molts treballadors els ideals socialistes autèntics.

No és cert que totes les formes d'autoorganització segons els principis anarquistes han acabat enfonsant-se?

No hi ha "principis anarquistes" fixos, una sort de catecismo llibertari a l'es li hauria de prestar fidelitat. L'anarquisme, almenys com jo ho entenc, és un moviment del pensament i de l'acció humanes que cerca identificar les estructures d'autoritat i de dominació, demanar-los que es justifiquen i, atès que són incapaces, el que succeeix amb freqüència, intentar superar-les.

Lluny d'haver-se "enfonsat" l'anarquisme, el pensament llibertari, està florint. Està en la font de nombrosos progressos reals. Formes d'opressió i d'injustícia que quasi no es reconeixien, i menys àdhuc combatien, ja no s'admeten. És un assoliment, un avanç per al conjunt del gènere humà, no un fracàs.

* Publicat en Li Monde Diplomatique - Agost 2007
Traducció lliure de Mabel Sarco para Mariátegui. La revista de les idees

Les dones tenim dret a decidir i volem una llei valenciana de plaços per a la interrupció de l’embaràs

2008-01-07T02:57:00.000-08:00

Article d'opinió de Carme Equiza

Quan la Guàrdia Civil toca a la porta d’una ciudadana per requerir-la a declarar per haver visitat una clínica on es practica la interrupció voluntària de l’embaràs a l’empara de l’actual llei estatal, quan es requerixen i perseguixen metges i sanitaris per haver-se posat al servei d’este dret democràtic, quan la caverna de la dreta política, civil i religiosa sacsegen l’opinió pública amb una campanya sensacionalista i infamant, quan la sanitat pública és incapaz de garantir l’accés a la interrupció voluntària de l’embraràs i obliga les dones a acudir a la medicina privada…, és que les coses ni estan bé ni estan clares.
A les dones no ens agrada la llei estatal que regula el dret a l’avortament, mai ens va agradar una llei que limita este dret en funció d’uns supostos, cosa que implica que les dones no podem decidir en llibertat la nostra pròpia maternitat i exercim el dret a l’avortament només en estricta vigilancia. La llei estatal vigent és el resultat de les concessions en esta matèria que es va fer a la caverna, a la dreta… Les dones sempre vam reclamar una llei de plaços, una legislació que, reconeguent l’avortament com un dret de les dones a decidir, deixara en mans de les ciutadanes el seu exercici sense vigilàncies.
Dècades después d’haver-se aprovat la llei estatal, ens trobem en una situació de persecució de dones i sanitaris. El PSOE fa quatre anys va prometre canviar esta llei, no ho ha fet i ara només es compromet a un debat. La reculada en la defensa dels compromisos i dels drets de les dones és evident. I la dreta s’acreix…
Les ciutadanes valencianes tenim dret al ple exercici dels nostres drets, tenim dret a decidir, en tot i sempre. També en la defensa dels nostres drets i benestar, les ciutadanes valencianes tenim una assignatura pendent, la de poder decidir en la nostra pròpia casa. Volem una llei valenciana d’interrupció de l’embaràs de plaços. Volem que la sanitat pública valenciana garantisca el ple exercici del dret de l’avortament. Volem decidir en llibertat.

6 de desembre: La Constitució se costipa?

2007-12-06T02:19:00.000-08:00

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Un any més, i ja fa 29, arribem al 6 de desembre, i un any més hi haurà solemnes declaracions i solemnes falsificacions a propòsit de l’aniversari de la Constitució del 1978, no solament amb interpretacions més o menys distorsionades dels fets, amb discutibles, com a mínim, significacions, sinó fins i tot amb la pura i dura manipulació i ocultació dels fets que conduïren a la Carta Magna espanyola…, res de l’altre barri, que és secular la màxima que diu que la Història la fan els vencedors. Enguany, però, el bloc constitucionalista espanyol tancarà files amb una monarquia que té moqueta en el nas, anunci potser d’un costipat major que qui sap si demà serà ja una pneumonia, per això els constitucionalistes l’embolcallen i protegixen amb la rogigualda més que mai, aplaudixen qualsevol mostra de vigor encara que siga tan qüestionable com ordenar callar un president electe d’un altre país, i entretenen el refredat reial amb un culebrón de fer passar per l’Audiència nacional espanyola díscols dibuixants de llapissera, revoltats de mistera i foto socarrimada, i rebels de la paraula, tot ells situats, això sí a l’esquerra… No, no confonc les coses: Constitució espanyola i monarquia són una i indissoluble, la integridad de la Nación Española. La República, espanyola, o és un memorial o és, com a proposta de futur, bé un regne sense corona o bé un impossible històric. L’aniversari d’enguany precedix el que farà 30 l’any que ve i que, temps al temps, tindrà suc i molla: espereu per al 2008 un pletòric nacionalisme espanyol que podrà, finalment, corejar amb lletra el seu himne. No deixaran passar l’oportunitat d’una xifra tan rodona per vacunar la Constitució contra el contagi republicà i sobiranista, i menys encara quan en l’agenda de l’any es dirimix el govern de la Moncloa, l’Estatut català passat pel Constitucional, i la proposta d’Ibarretxe… Mal any per anar a buscar “federales” a Madrid, si és que hi ha algú que encara els busca. I ben mirat, ja s’ho faran ells…, nosaltres, perquè no els deixem la seua Constitució i directament ens anem d’Espanya?

Indignació absoluta

2007-11-11T15:49:00.001-08:00

Article d’opinió de Joan S. Sorribes
(Un jove de 16 anys és assassinat hui a Madrid per un escamot neonazi)

Indignació i ràbia. No trobe altres paraules, ni vull trobar-les. Setze anys només. Havia de passar. Més tard o més d’hora, havíem de tindre un cadàver. L’escalada d’accions feixistes, l’escalada de la coordinació dels escamots de l’ultradreta que hem anat denunciant havia de cobrar-se una víctima de nou. Ha sigut la de Carlos…
Esta ultradreta s’està alimentant de la passivitat de les autoritats juficials, policials i governatives davant l’allau de fets, cada vegada més violents, cada vegada més organitzats, cada vegada més desavergonyits d’uns grups que darrere excuses xenòfobes, racistes, nacionalistes espanyoles o populistes, són allò que són: feixistes. La gent de brega i bronca fàcil que formen els escamots són la punta de l’iceberg d’alguns encorbatats que semblen decidits a escalfar l’ambient amb boiroses i gens benèvoles intencions.
El discurs d’aquells que volen reduir estos fets a meres baralles entre bandes rivals, a l’exaltació d’extremistes d’un i altre costat, a fets aillats de descerebrats sense relació ideològica o política, només es poden considerar com una irresponsabilitat o com un insult a la intel·ligència.
A esta gent cal parar-li els peus, abans que els seus peus ens esclafen el cap a tots els demés.

I perquè no es calla Chávez

2007-11-11T02:20:00.000-08:00

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Ahir Juan Carlos I, d’ofici rei i en ple exercici professional en la Cimera Iberoamericana, li etzibà a Chávez, president de la República Veneçolana, un sanguini: I tú, perquè no et calles? I Chávez, clar, no es callà.
I perquè no es callà Hugo Chávez? Doncs, si més no, perquè el senyor Hugo Chávez, mal que li pesse a alguns, és un president elegit i reelegit democràticament pels ciutadans de Veneçuela, té darrere seu tota la legitimitat que donen els milions de vots que una i altra vegada han sentenciat que encapçale la màxima autoritat i representació dels veneçolans…, i qui el manava callar no, ni mai passà per les urnes ni se l’espera en unes eleccions, i el seu càrrec, el de la màxima autoritat i representació de l’Estat espanyol, prové de dos circumstàncies, com a mínim, dubtoses: el seu cognom, Borbó, i la voluntat del dictador Franco que el precedí i el posà on ara està. Per això, Chávez no callà i continuà denunciant la injerència d’un ex president espanyol, el senyor Aznar, el del bigotí i ara amb meleneta, en els assumptes llatinoamericans, fent de mamporrero del govern nord-americà del senyor Busch i de les grans corporacions multinacionals, incloent les espanyoles, responsables en gran part de la situació miserable de milions de ciutadans d’aquells països i que hui se senten prou més que molestes pels canvis que es produixen en el centre i en el sud d’Amèrica i que representen la pèrdua de poder de les grans oligarquies, de les multinacionals, de l’Imperi i dels seus vassalls. Una onada que, cal subrratllar, es produix amb la força dels vots, amb la democràcia, amb la voluntat de governs legítims i democràtics i amb representants legítims i democràtics, no amb dictadors manus militari, ni amb titelles posades per la CIA… Chávez no calla perquè, des de la legitimitat de ser el president electe de la República Veneçolana, té tot el dret a representar el seu país, els seus ciutadans, i denunciar el setge a què alguns poders i poderosos volen tornar a sotmetre’ls, encara que siga en una Cimera Iberoamericana que paga i organitza l’antiga metròpoli a vegades amb la poc dissimulada voluntat de recrear el seu passat colonial.
Les preguntes que ningú no ha fet encara i que queden en el tinter haurien d’anar dirigides a Juan Carlos I: I vostè, vostè perquè parla? En nom de qui parla vostè? Qui l’ha triat a vostè per ser la meua veu?

Voracitat

2007-11-06T09:58:00.000-08:00

Article Editorial de Le Monde Diplomatique, novembre 2007, d'Ignacio Ramonet

El nou capitalisme que s’ha anat construint és encara més brutal i voraç. Al mateix temps, el discurs crític (en un altre temps antiglobalitzador) s’ha enrarit i ha passat a ser una veu sorda. El nou capitalisme té ara un nou tipus de voltor, els "private equities", és a dir, uns fons d'inversió rapinyaires que sacien l'apetit dels ogres que disposen dels colossals capitals (1).
Els noms dels titans (The Carlyle Group, KKR, The Blackstone Group, Colony Capital, Apollo Management, Partners Cerberus, Starwood Capital, Texas Pacific Group, Wendel, Eurazeo...) són poc coneguts per a la majoria de la gent. Emparats per aquesta discreció, estan posant les urpes sobre l'economia mundial. En quatre anys, de 2002 a 2006, el total de capitals d’aquests fons d'inversió (que recapten els diners dels bancs, de les assegurances, dels fons de pensió i de béns de particulars riquíssims) va passar de 94.000 a 358.000 milions d'euros! El poder financer és fenomenal: supera el bilió 100.000 milions d'euros! No hi ha res que els aturi. En el darrer any, als Estats Units, els principals "private equities" van invertir aproximadament 290.000 milions d'euros en rescats d'empreses i més de 220.000 milions en el primer semestre del 2007, prenent el control de 8.000 societats... Un de cada quatre assalariats nord-americans, i gairebé un de cada dotze a França, treballa per aquests mastodonts (2).
França n’és, ara, després del Regne Unit i els Estats Units, el blanc principal. El 2006 es van apoderar de 400 empreses (per un total de 10.000 milions d'euros) i n'administren més de 1.600. Les marques més conegudes (Picard Congelats, Dim, els restaurants Quick, Buffalo Grill, Pàgines Grogues, Allociné o Afflelou) estan sota control de "private equities" majoritàriament anglo-saxons, els quals miren de reüll els gegants del CAC 40.
El fenomen d'aquests fons rapinyaires va aparèixer fa una quinzena d'anys, afavorit per un tipus de crèdit baix i la creació d'instruments financers cada vegada més sofisticats, però darrerament ha experimentat un creixement preocupant. Perquè és clar, el principi és ben senzill: un grup d'inversors afortunats decideixen rescatar empreses que administraran privadament, lluny de la Borsa, de les regles constrenyedores i sense passar comptes als accionistes perepunyetes (3). La idea és esquivar els principis mateixos de l'ètica del capitalisme tot regint-se per les lleis de la jungla.
Segons dos especialistes, les coses funciones així: "Per adquirir una societat que val 100, el fons en posa 30 de la seva butxaca (es tracta d'un percentatge mitjà) i en demana 70 als bancs aprofitant els baixos tipus d'interès del moment. En tres o quatre anys reorganitzarà l'empresa amb la gestió empresarial existent, racionalitzarà la producció, desenvoluparà activitats i destinarà tot o part dels beneficis a pagar els interessos... del seu propi deute. El resultat és que revendrà la societat, normalment a un altre fons que farà el mateix, per 200. Un cop ha pagat els 70 de préstec li’n queden 130 a la butxaca quan inicialment només n’havia posat 30, és a dir, més del 300% de taxa de benefici en una inversió de quatre anys. Hi ha res millor?” (4).
Els dirigents d'aquests fons, que personalment guanyen fortunes demencials, practiquen sense cap mena de remordiment els quatre grans principis de la "racionalització" d’empreses: reduir llocs de treball i salaris, augmentar la producció i deslocalitzar. I a més encoratjats per unes autoritats públiques que, com a França avui, somien amb "modernitzar" els mitjans de producció en detriment d’uns sindicats que criden al mal temps i denuncien la fi del contracte social.
Molts es pensaven que amb la globalització el capitalisme ja en tindria prou. Ara veiem que la seva voracitat sembla no tenir límits. Fins quan?

Nota: (1) Llegiu Frédéric Lordon, "L’etern retorn de la crisi financera", Le Monde diplomatique, octubre del 2007.
(2) Llegiu Sandrine Trouvelot i Philippe Eliakim, «Les fonds d’investissement, nouveaux maîtres du capitalisme mondial», Capital, París, juliol del 2007.
(3) Llegiu Philippe Boulet-Gercourt, “Le retour des rapaces", Le Nouvel Observateur, París, 19 de juliol del 2007.
(4) Cf. Capital, op. cit.

Pressupostos 2008: Carta als Reis

2007-11-05T15:54:00.000-08:00

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Com cada any, ben prop de Nadal, la litúrgia de la presentació dels pressupostos és com una carta als reis o santa Claus. Cada govern demana per l’any següent allò que li ve de gust per a la ciutadania i ho fa en forma de partides comptables… I el 2008 és un any electoral, i ja se sap que els governs volen perpetuar-se en el càrrec. Per això, els pressupostos presentats pel Consell de la Generalitat Valenciana, pel govern de Camps, s’han d’entendre enguany en aquesta línia… Però…, sempre hi ha un però. Què li demana el govern del PP en la Generalitat Valenciana als reis? Doncs si es llegeixen, ni que siga per damunt, les xifres dels Pressupostos valencians, la posada en escena de les polítiques que impliquen i les frasses que han acompanyat la presentació dels mateixos, la demanda dels homes i dones de Camps té la mirada posada a Madrid, i molt més concretament a La Moncloa… El continuisme en les línies mestres és l’afirmació comptable de què al País Valencià tot rutlla prou bé, i la identificació de la falta d’inversions estatals, de l’augment de la població i de la no consideració d’un nou model de finançament autonòmic, assenyala amb el dit el causant dels nostres possibles problemes en el futur, o siga cap a Z, ja sense P. Camps i el seu govern miren La Moncloa i han demanat en la Carta als Reis d’enguany que li regalen un altre govern a Madrid, un Rajoy president del govern espanyol a partir de març de l’any que ve.

Z sens P

2007-10-26T04:13:00.000-07:00

Article d’opinió de Joan S. Sorribes

Toquen a retirada. En el PSOE valencià, de nou, toquen a retirada i no ho fan amb els propis tambors sinó amb els de Ferraz, la seua seu nacional, a Madrid, clar. Perquè ho dic? Només cal mirar la darrera maniobra, ferotge i mesquina com tantes altres, orquestrada per deixar a ZP en només una Z, sense la P de Pla, que no era ni freda ni calenta però que era valenciana. Ara la Z va sola, imposada per Madrid en forma d’una gestora amb Joan Lerma al capdavant i Fernández de la Vega, vicepresidenta del govern estatal, com a primera candidata.
No m’extendre en la maniobra per defenestrar Pla, ni amb el poder que demostrà en l’afer el grup mediàtic PRISA, ni amb el cainisme intern que es necessita per arribar ahí –ja ho he qüalificat i prou: mesquins! –, ni amb la falta de respete que suposa per a la delegació valenciana del PSOE –ja s’ho faran ells si han perdut la vergonya de mostrar-se realment com el que són: una mera i trista sucursal d’un partit espanyol a casa nostra–, ni amb la constatació de la renúncia que signifiquen estos procediments per al programa de nova esquerra federalitzant amb que aquell ZP començava la legislatura fa quasi quatre anys i que ha acabat amb una lletra de menys, moltes banderes rojigualdas, molt de gobierno de España i probablement amb una nova lletra per al seu Himno Nacional…, res d’això, en estos moments, m’importa un pebrot.
Però si que pararé atenció a la qüestió que em sembla central de tot este afer: la nova renúncia del PSOE valencià a exercir de vertadera oposició al PP valencià, assumint calmadament l’espera fins que les curves d’opinió pública, el desgast en l’acció de govern de Camps, acabe per obrir-los les portes del Palau de la Generalitat… És a dir, la voluntat que tenen de consolidar un bipartidisme perfecte al País Valencià. Això és el que significa posar al capdavant del PSOE valencià a Joan Lerma, l’expresident grís, amb posat d’estadista que inicià el seu mandat fent impossible que els valencians tinguerem un Estatut d’Autonomia equiparable a Catalunya i Euskadi, fins i tot destrossasnt el treball que havia fet el seu antecessor i cap del seu mateix partit, Josep Lluís Albinyana, i acabà el mandat perquè Madrid el requeria per a ser ministre, que ja se sap, per segons qui, és càrrec de molta més prestància que no President de la Generalitat… El tàndem preparat per Ferraz, Lerma-De la Vega, és pura i simplement això: un toc de retirada, la confessió més insultant d’allò que per al PSOE som els valencians: un solar i uns vots. Això és el que n’hi ha, una Z sense P. Posdata: Si els nostres nacionalistes, si la nostra esquerra, no sap hui reclamar per a si l’espai amplíssim de ciutadania que el PSOE abandona amb l’exposat, va a ser, sense dubte, també imperdonable.

Espanya té data de caducitat

2007-10-08T06:52:00.000-07:00

Article d'opinió de Joan S. Sorribes

Celebrem en octubre la nostra Diada Nacional. I dins de poques setmanes, el Darrer Diumenge d’Octubre. Enguany, el nostre octubre ve marcat per una campanya de repressió creixent sobre els moviments sobiranistes dels diversos pobles de l’Estat espanyol, sobre el republicanisme que s’obre pas qüestionant la institució central de l’Estat: la monarquia i la seua Constitució.
La campanya de repressió política està dirigida d’un costat contra aquells que de forma pública mostren la seua disconformitat amb la monarquia espanyola i contra la legalitat vigent que impossibilita l’exercici de la lliure determinació dels pobles de l’Estat, i d’una altre costat contra els qui a Euskadi i Nafarroa representen aproximadament un 15% de la voluntat ciutadana i aposten per l’esquerra independentista basca.
A la campanya de repressió l’acompanya una altra mediàtica que intenta prestigiar l’imprestigiable, la Corona hereva del franquisme, via concessió de premis institucionals, com l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana atorgada vergonyosament i submisament a Juan Carlos I, via afalacs al presumpte paper rellevant dels borbons en l’adveniment de la democràcia, com les declaracions dels diversos partits de l’anomenat “bloc constitucional” (des del PP a IU, passant pel PSOE i CiU), i via les difamacions i la criminalització contra els díscols i rebels, com les que, sense anar més lluny, hem suportat estos dies els republicans sobiranistes valencians des diaris com ABC i Valencia Hui.
I tot això perquè? Pot ser allò que n’hi ha darrere de l’exacerbada resposta de l’aparell estatal i els sipais d’Espanya és que a la seua Espanya, aquella que va nàixer amb guerra i per la imposició armada, aquella que ens va traure als valencians els Furs i que encara hui ens condemna a la subalternitat mitjançant la seua Constitució del 78, eixa Espanya té els dies comptats. Espanya té data de caducitat.
Espanya, eixa Espanya seua, imposada, falsa, jacobina, és senzillament un impossible històric, només té sentit amb desfilades castrenses i castrenses manifestacions de “españolidad” com les que tindran lloc el dia 12 convocades pels més ultres del seus defensors. I una altra Espanya, plural, respectuosa, integradora i cooperativa, senzillament no és possible: els únics que podríem estar mínimament interessats en realitat som precisament els oprimits, els perifèrics, els qui no som espanyols, i quan hi ha hagut des de la perifèria una mà estesa per intentar-lo a l’altra banda no han aparegut “los federales” sinó tot el clavegueram de la España Una. Als demòcrates del bloc constitucional cal repetir-los fins l’avorriment: que la prudència no ens faça traïdors ni el silenci, còmplices.
Quedem doncs que Espanya té data de caducitat. I la data la posem nosaltres, tots els qui en defensa de la llibertat, de les llibertats, de la sobirania dels respectius pobles que hui empresona Espanya, en defensa dels valors republicans, estem assenyalant amb el dit i la raó la nafra que els dol i que els podrix.

Un altre marxisme per a un altre món

2007-10-06T03:57:00.000-07:00

Article d'opinió de Gérard Duménil i Jacques Bidet
Le Monde Diplomatique
Mentre la tempesta de la globalització neoliberal entrava en tromba, l'esquerra entrava en crisis. França, país de la suposada excepció, s’ha submergit ara en una situació bastant generalitzada: la debilitació de l'antagonisme històric entre propostes polítiques rivals. Assumint el discurs de la dreta reaccionària i la política econòmica liberal, Nicolas Sarkozy ha aconseguit fer-se sentir entre les capes populars més febles. Ha aconseguit convèncer que és ell qui té els mitjans per a realitzar les esperances que encarnava l'esquerra; ha reunit al seu si els ideòlegs i ha neutralitzat els líders opositors. La convergència l'ha situat en el camí de la "lluita final"?
El desafiament d'un poder d'esquerres, que va comportar dècades de lluites després de la segona Guerra Mundial, es concretava en el "compromís socialdemòcrata" a través de múltiples variants, des del centre cap a la perifèria. El capitalisme es continuava desplegant entre guerres colonials i destruccions ecològiques, però els privilegis de la propietat capitalista s'havien reduït: febles tipus d'interès reals, escasses distribucions de dividends, alça moderada de la Borsa, predomini del sector no financer... I s'establien indústries nacionals, de serveis públics, la seguretat social, les polítiques de treball i de desenvolupament. Tota una dinàmica "socialitzant" molts cops vehiculada per forces polítiques d'esquerres i en què el 1968 en va marcar el clímax.
De sobte l'impuls es va esquerdar. A finals dels anys 70 el capitalisme retroba la capacitat ofensiva. Inicia el nou cicle històric, el neoliberal. Tres dècades després el tema sembla tancat. Del passat n’han fet taula rasa. La via traçada sembla que no té retorn. El dubte s’instal·laria també entre l'esquerra, no només per la possibilitat d’èxit del seu projecte, sinó també pel futur que predicava i perseguia. Un sentiment de buit i de pèrdua de creença. En definitiva, una gran desesperació.
Què li fa falta, doncs, a "l'esquerra" per comprendre la seva pròpia història, per fer balanç –del seu imparable ascens fins al seu declivi històric– i per ser extreure’n conseqüències, per difícils que siguin?
Tot apel·lant a Marx, creiem que és al marxisme mateix que cal anar a parar. Perquè és ell mateix qui va consagrar, en la cultura comuna, aquesta divisió en dos camps: treball contra capital. Ara bé, aquest mite fundacional ens introdueix en un camí fal·laç. L'ordre social modern implica no una, sinó dues forces socials dominants: en el món dels "capitalistes" se n'articula un altre, el dels “organitzadors”, gestors privats i públics, experts en tots els gèneres, els “quadres competents". És a aquestes dues forces, vinculades i alhora antagòniques, que fa front el conjunt de les "classes fonamentals populars". És a partir d'aquí que s’entén la lluita moderna de classes: un joc a tres bandes, i no a dos.
El "compromís socialdemòcrata" que va prevaler durant els Trenta gloriosos (1945-73) va forjar l’aliança entre les classes fonamentals i els quadres competents, representada majoritàriament pels partits socialistes i comunistes. Les classes fonamentals en constituïen la força motriu; els quadres competents, la peça mestra. La inspiració provenia dels dos components. L'Etat-nació va esdevenir l'Estat social. La gestió de les empreses i de les polítiques s’escapava àmpliament de les mans dels posseïdors del capital. Es parlava d'economia mixta, entre capitalisme i socialisme. Ara resta precisar el perfil d'aquest objecte i comprendre en quines condicions va desaparèixer.
Per aconseguir-ho ens hem de remetre altre cop a l'anàlisi de Marx. La seva idea central és que l'estructura de classes del món modern no evoca, com en els sistemes anteriors, la pretensió d'una superioritat natural d'uns, sinó l'afirmació de la llibertat i de la igualtat entre tots, tal i com es dóna en una economia de mercat. Aquest sistema, precisava Marx, només es realitza en la mesura que el treballador sigui una mercaderia explotable. Aquesta economia és, doncs, capitalista, i no només de mercat. El mercat no és per si sol una relació de classes, però en darrera instància n'és el factor. Dóna lloc a la propietat privada dels mitjans de producció. Cal acabar amb la matriu comercial, diu Marx, perquè condiciona tota la resta.
Ara bé, afegia que es dibuixava al si de l'empresa moderna l’emergència d’un altre principi racional de coordinació susceptible de generalitzar-se a escala social i de marginar-lo després de substituir el mercat: "L'organització", l’equilibri a priori i no a posteriori de les decisions de producció. La classe obrera veurà com emergeix la seva força; els treballadors acabaran realment apropiant-se de les empreses; la revolució obrirà una era postmercat fundada en l'organització concertada entre treballadors lliures i iguals.
Aquest "gran relat" resumeix la gran utopia del segle XX, inspiradora d'heroiques revolucions, de lluites i de reformes emancipadores que han canviat el destí del món. Com a referència teòrica fonamental, implica però una cara fosca que oculta que l'organització és també, com el mercat, un factor de classe: l'altre factor. I que la forma moderna de societat descansa sobre aquests dos pilars. El domini de classe s’edifica a través de dues forces relativament diferents, en què una opera a través de la propietat capitalista i l'altra a través de la "competència", la qual cosa assegura l'organització econòmica, administrativa i cultural (1).
Aquest paradigma, que anomenem "neomarxisme", implica una revisió important de l'analítica de les estructures de classe proposada pel marxisme clàssic. El neomarxisme es pregunta per què al marxisme clàssic se li ha escapat la dualitat de la dominació, registrada per la sociologia i accessible al sentit comú (llegiu l’article annex). Per què no ha tractat aquesta idea? Per què ha tractat la burocràcia com una patologia sense distingir que l'organització és un factor de classe?
La raó és que aquest marxisme clàssic va emergir històricament, contra la propietat capitalista, com el discurs d'un acord tàcit, i una mica ocult, entre els quadres competents i les classes populars. I és per aquesta raó que va poder erigir-se en la doctrina oficial del "moviment obrer", tant en el "socialisme real" com en el "socialisme dins el capitalisme". En aquests corrents històrics s'hi va assentar una identitat de classe ambivalent, constantment negada, orientada cap a un compromís entre la "classe obrera" i l’àmbit econòmic i cultural. La concertació ("l'associació dels treballadors", objectiu oficial) prenia, en graus diferents, la forma d'una economia organitzada sota l'ègida de les institucions públiques. El poder de tots tendia a identificar-se amb el poder dels organitzadors.
La història del capitalisme del segle XX és l'alternança al poder de les dues forces socialment dominants. Les "finances" van predominar fins l’any 1933 (inici del New Deal als Estats Units). Després els quadres competents fins als anys 70. Finalment, de nou les “finances”. Quan s’imposen, també imposen als gestors la dinàmica del canvi social que li és pròpia. Quan s’imposava el pol de l'organització era perquè s’havia aliat amb les classes popular en contra de les “finances”.
Aquesta lectura aclareix els destins dissonants, i tanmateix paral·lels, entre el capitalisme i el socialisme real. Condueix a posar cara a cara, d'una part, l’ascens en potència d'un "poder de gestió" a l'oest, verificable a nivell empresarial, de les grans societats i dels Estats i, d'altra banda, la "revolució proletària" a l'est, la qual va deixar ràpidament que el poder es concentrés en mans dels gestors, que van esdevenir la classe dirigent única. El paral·lelisme dels fenòmens condueix a pensar que es van imbuir en les mateixes determinacions estructurals profundes, inherents a la forma moderna de societat. Fins al punt que la convergència dels dos sistemes, o el pas de l'un a l'altre, sempre van ser objecte de debat.
Aquesta aliança històrica entre les classes populars i els quadres competents va tenir formes diverses, reforçant-se fins als anys 1960-70. Va ser decisiva en les lluites al Tercer Món, en les experiències revolucionàries a l’Amèrica Llatina, en els moviments d’estudiants i d’obrers d’arreu del món. Per no parlar que a França tota una joventut estudiant rica i en posició jeràrquica privilegiada, sacsejava el 1968 els vells contextos culturals sobre els quals la dreta tradicional havia basat el seu poder de classe. La classe obrera, implicada en aquests impulsos, llançava cap al cel un darrer assalt: quaranta dies de vaga més o menys nacional. Havia de ser només el començament, es deia...
Per què la història va anar cap a uns altres destins? I per què les “finances” van tornar a manar?
Els topalls entre el poder i els ingressos del món financer no van passar inadvertits entre el compromís socialdemòcrata. Els ideòlegs de les classes capitalistes, de Friedrich von Hayek a Milton Friedman, havien entès la naturalesa del procés, tant en el pla nacional com en l’internacional. El món financer començava a retrobar la seva combativitat (el record de la crisi de 1929 ja s’havia difuminat), s’anava reconstituint el seu poder i sobretot emergia un nou sistema financer, el dels euromercats, vinculat al control dels bancs centrals.
Cada obstacle que el compromís de la postguerra trobava pel camí (començant per la crisi del dòlar a començaments dels anys 70) anava debilitant els seus fonaments. La incapacitat dels devots del compromís per a fer front a la crisi estructural dels anys 70, sobretot la de la inflació, va afavorir l'emergència del poder que van encarnar Margaret Thatcher i Ronald Reagan, enfrontant-se amb determinació (de ferro) a la resistència obrera. El 1979 els tipus d'interès estaven en uns nivells sense precedents. Va ser una alenada d'aire fresc per a unes classes capitalistes els ingressos de les quals estaven en els nivells més baixos. Crisi al Tercer Món endeutat. S’imposava una nova disciplina als treballadors i als quadres competents.
Les grans tendències capitalistes de la globalització comercial i financera, que l'ordre social anterior havia aconseguit canalitzar en polítiques de desenvolupament, reprenien un poder renovat gràcies a les noves tecnològiques. La globalització canviava de caràcter. Imposava una nova divisió internacional del treball sota l’hegemonia nord-americana, va reactivar l'explotació colonial i va imposar la competència entre tots els treballadors del món. El miracle xinès ocultava les ferides de l'Amèrica Llatina.
En aquest procés els quadres competents han estat absorbits pel món financer. Desposseïts de la capacitat d'iniciativa i desviats dels objectius que havien assumit en l'Estat-nació, es mostren incapaços de restablir-ne les lògiques. Passen del compromís socialdemòcrata al compromís neoliberal. Una adhesió més o menys ràpida depenent dels contextos històrics, més dinàmic als Estats Units i al Regne Unit que a França.
No es pot dir que hi hagi traïció individual quan les figures polítiques representatives dels quadres competents s'uneixen a les opcions neoliberals. Més enllà de l'ambigüitat de les carreres professionals, les condicions històriques que havien conduït a l'ascens del compromís socialdemòcrata han desaparegut. Foc a l'esquerra! I la qüestió es trasllada llavors a les classes fonamentals: de quina manera es pot reprendre la iniciativa política?
Per tal de respondre-la, cal abans dilucidar un segon punt. Com es passa del joc a tres bandes a un de dos? Com es materialitza l'esquema ternari, de classes, en la forma binària (dreta/esquerra) de govern en l'escena política? En l'esquema democràtic de govern per majoria l'esquerra constitueix la postura política problemàtica per a l'aliança entre les classes fonamentals i els quadres competents. El pas del segle XIX al XX, revolucionari o reformista, es va constituir històricament quan els treballadors es van aliar amb els sectors de "competència", els marcs executius i de la cultura, implicant-los en la seva dinàmica històrica. Els intel·lectuals i els gestors de tots els gèneres van jugar llavors un paper clau posicionant-se en l'avantguarda del "moviment obrer".
Indubtablement, "l'organització" encobreix un immens potencial de tirania, però només s'exercita com a tal si és a través de l’exposició pública: enuncia projectes comuns tot articulant fins i mitjans. Ben al contrari, "el mercat", en tant que mercat, no té cap pla comú a enarborar ni a sotmetre a la crítica comuna. Si requereix publicitat i propaganda, no té res més a oferir als ciutadans que la promesa d'una prosperitat inscrita en els mecanismes del benefici i l’interès individual. No és doncs indiferent a ser governat per l'esquerra o la dreta.
Però "esquerra" és un vocable que designa quelcom inestable el contingut del qual varia depenent de si els quadres competents l’entenen com un compromís socialdemòcrata, a l'esquerra, o com un compromís, a la dreta. L'Esquerra en majúscula, l'"esquerra d’esquerres", no és quelcom que es garanteix de forma natural. És un esdeveniment. Un esdeveniment que es produeix quan el corrent popular aconsegueix ensinistrar els quadres competents en la dinàmica d'emancipació que li és pròpia. En aquesta situació, la relació natural entre els dos components del domini de classe es dilata i el cargol que els uneix s'afluixa.
La situació d’avui és una altra. El món obrer ha perdut la seva centralitat, el seu lloc estratègic en la producció que el feia un element motor. L'aliança amb els quadres competents ha esdevingut difícil. Les classes fonamentals es troben en un entrebanc històric.
La dificultat es deu d'una banda a què el poder necessari per a la marginació de la propietat capitalista va consistir en l'aliança amb un soci que hi podia trobar les seves pròpies raons, però que alhora continua sent un adversari de classe. Ja que el domini és doble, el combat s’ha de dur als dos fronts.
Està clar que, d'altra banda, les classes fonamentals només poden guanyar la batalla si aposten per la unitat política de les fraccions que tendeixen a dividir-se. Aquesta atomització congènita es manifesta en la dispersió del tauler polític. La dreta "propietària" fascina els treballadors independents i les capes més fràgils dels treballadors. L'esquerra "organitzadora i competent" aspira als llocs de treball públics i, generalment, als que anhelen un ascens social a través de la competència. Aquestes tensions dibuixen un forat en les exigències d'un programa d'unitat popular. És aquesta política d'unitat i d'aliança la que va atiar la història moderna en temps de forta emancipació, reformes i revolucions. I no existeix cap altra via, cap alternativa. No hi ha cap altra via de futur que desenvolupar-la des del més local cap a objectius més grans, a Europa i al món. I de radicalitzar-ne els objectius.
No es tracta només de la propietat comuna de determinats mitjans de producció i de la repartició adient dels ingressos. Es tracta, al mateix temps, de les condicions de vida comuna, és a dir, de la relació entre sexes, l'ecologia, el treball, la salut, l'educació, la investigació, l'urbanisme... La lluita contra el capitalisme, la lògica del qual és l'acumulació de capital, la riquesa abstracta, sempre ha estat una lluita per les condicions concretes d'existència, per a una influència sobre la producció en la vida social.
Poden les classes fonamentals reprendre la iniciativa? És necessària una forma d'organització política que els sigui pròpia; la del "Partit", ni tan sols el plural, no respondrà al conjunt del problema. Només una diversitat de moviments autònoms, perennes o circumstancials, serà susceptible d’encapçalar el combat en els dos fronts: contra els cops del capitalisme i contra la pretensió de "l'elit" de desviar en benefici propi l'impuls de les lluites populars. Serà la simbiosi, la connivència intel·lectual, moral i política entre partits i moviments que farà emergir una Esquerra en majúscula capaç d'enfrontar-se al poder capitalista.
El "sistema món" capitalista no s'ha d’inscriure en l'Estat-nació, en el qual es desplega l'estructura de classes que aquí hem descrit. El “sistema món” oposa centres i perifèria. Transforma les relacions de classe en relacions asimètriques, de domini i de guerra. Però el moviment històric que ha vist la lògica moderna de producció i de govern desplegat en els Etats-nació clàssics, avui d'escala continental, condueix a llarg termini a reproduir aquesta mateixa matriu en la forma d'un Estat-món en gestació. Amb tota la seva potència militar, econòmica i cultural, els Estats Units, nucli mundial sistèmic, imperialista, s'esforcen a imposar-se com l'actor dominant d'aquesta "estatalitat" de classe global en vies de formació.
I en gran mesura ho aconsegueixen. L'oposició dels dos móns pròpia de la Guerra Freda (o d'una "tríada" –Estats Units i el Canadà, la Unió Europea i el Japó) s’ha substituït per una jerarquia hegemònica imperialista unipolar, un pol de concentració de capitals que s’ha expandit a la resta del planeta. Contra aquesta nova forma de concentració de poder mundial naixent, es va forjant la unitat de les lluites i de la resistència i s'esbossa la convergència entre lluites de classe, de raça i de gènere. Aquesta consciència encara és fràgil, alhora que encesa pels impulsos del neoliberalisme i amenaçada per les contradiccions que alimenten els nacionalismes i sectarismes de tota mena. Ja no es pot comptar amb els partits per organitzar la Internacional. Ara preval la forma del moviment, la recerca de les seves bases socials, de la seva "globalitat", també la seva ideologia. Encara es pot inventar un altre marxisme per a un altre món.

(1) A l’obra «Altermarxisme, un autre marxisme pour un autre monde», 2007, PUF, els autors presenten en els capítols 5 i 6 dues teories diferents, i tanmateix convergents, de l'estructura de classe en la societat capitalista.