Article de Carles Arnal
La sostenibilitat és ja un concepte teòric ben consolidat i respectat. Fins i tot aquells que fustigaven verbalment als ecologistes per demanar, des de fa més de trenta anys, el mateix que es resumeix en aquest concepte, diuen ara ser defensors acèrrims de la sostenibilitat. Mai se’ls ocorreria (almenys en públic) atacar el concepte de desenvolupament sostenible (encara que, per la falta de pràctica, de vegades l´anomenen “creixement sostingut”, és a dir, el contrari). Però tot açò passa en el món fantàstic de les idees pures.
Hi ha una esquizofrènia total entre el discurs teòric i benintencionat i el discurs concret, “pràctic”, en la boca de molts “líders” socials. Dels fets ja no en parle, perquè ací no hi hi ha esquizofrènia: la coherència i omnipresència de l´insostenibilitat és total. Els mateixos dirigents dels grans partits amb accés a quotes importants de poder, els mateixos editorialistes, articulistes, experts, tècnics, etc., que eleven cants a la sostenibilitat en el món ideal dels conceptes… el mateix dia, en el mateix mitjà de comunicació, fins i tot en el mateix discurs o article, acaben defensant projectes i actuacions concretes (aquests sí, del món real) que són netament contraris i incompatibles amb la sostenibilitat. Com és això possible?
Si aquesta mena de contradiccions passaren en el camp humà de la salut, per exemple, ho trobaríem ridícul i contradictori i de seguida faríem un somriure irònic, com el que dediquem a aquella persona que no s´explica com està tan grossa, mentre devora un enorme plat de menjar i en té altre major per després. Si anem al camp de l´economia les contradiccions d´aquesta mena també tenen efectes catastròfics. Si una persona guanya 2.000 euros al més, per exemple, i en gasta 2.500, no fa falta esperar molt de temps perquè arribe el desastre quan s´acaben els estalvis acumulats. Als que actuen així no els diríem esquizofrènics, però els dedicaríem una sèrie de qualificatius poc amables, com irresponsables, ingenus, pobres, desgraciats, etc.
Però la nostra societat està fent el mateix en relació al seu medi. Consumim molts més recursos dels què necessitem i emetem més residus dels què pot admetre el nostre entorn, amb greu perill per a la nostra salut i la nostra butxaca. Exhaurim recursos no renovables i repartim residus contaminants per tot arreu, amb una indiferència i una irresponsabilitat que poc ha d’envejar a la imbecil.litat dels casos quotidians exemplificats abans. Com ens ho podem permetre? Potser la diferència més destacada és que ací es tracta de problemes i decisions globals, no únicament personals. Les actituds personals són importants però molt insuficients si no modifiquen les decisions globals, què són polítiques i econòmiques. La societat, a través dels seus representants i administradors, ha de ser conscient que, si vol arribar a la sostenibilitat, ha d´actuar en conseqüència, no basta amb anunciar-ho en espots publicitaris.
No es pot admetre el discurs d´aquells que diuen estar compromesos amb la sostenibilitat, però promouen, aproven o faciliten ciutats insostenibles en les quals els cotxes cada vegada abunden més, o que promouen urbanitzacions disperses que requereixen quantitats majors de tota mena de recursos per mantindre´s. O aquells que confonen el progrés amb la major quantitat de carreteres, autovies i AVEs, o que troben normal, i fins i tot necessari, consumir cada vegada més aigua, més energia i generar cada vegada més residus contaminants. Però en cada pàgina d´aquest mateix diari (i de qualsevol altre), trobarem al costat de les bones intencions de sostenibilitat, les demandes i propostes insostenibles.
Necessitem polítics, investigadors, divulgadors, mestres, etc., que no siguen esquizofrènics. Que no ens demanen, al mateix temps, que estalviem aigua, mentre ells dissenyen o defensen transvasaments; que no ens recomanen bombetes elèctriques de baix consum mentre ells programen noves plantes de cicle combinat. Que no ens parlen de les bondats del transport públic mentre no restringeixen al tràfic cap carrer, i mentre aproven nous quilòmetres d´autovies. Aquesta mena de persones són molt perilloses, no sols perquè la seua contradicció és tan flagrant com la de l´obés que demana grans racions de menjar o l´irresponsable que es gasta els diners que no té. El problema és que decideixen en nom de tots per administrar de manera insostenible el que és de tots, el patrimoni únic, global i limitat de la humanitat: el medi ambient.
Si no camviem urgentment els gestors polítics i els líders socials actuals per altres coherents i compromesos de veres amb la sostenibilitat, el futur no sols no serà bonic, no serà còmode, no serà segur, … no serà, simplement.
La sostenibilitat és ja un concepte teòric ben consolidat i respectat. Fins i tot aquells que fustigaven verbalment als ecologistes per demanar, des de fa més de trenta anys, el mateix que es resumeix en aquest concepte, diuen ara ser defensors acèrrims de la sostenibilitat. Mai se’ls ocorreria (almenys en públic) atacar el concepte de desenvolupament sostenible (encara que, per la falta de pràctica, de vegades l´anomenen “creixement sostingut”, és a dir, el contrari). Però tot açò passa en el món fantàstic de les idees pures.
Hi ha una esquizofrènia total entre el discurs teòric i benintencionat i el discurs concret, “pràctic”, en la boca de molts “líders” socials. Dels fets ja no en parle, perquè ací no hi hi ha esquizofrènia: la coherència i omnipresència de l´insostenibilitat és total. Els mateixos dirigents dels grans partits amb accés a quotes importants de poder, els mateixos editorialistes, articulistes, experts, tècnics, etc., que eleven cants a la sostenibilitat en el món ideal dels conceptes… el mateix dia, en el mateix mitjà de comunicació, fins i tot en el mateix discurs o article, acaben defensant projectes i actuacions concretes (aquests sí, del món real) que són netament contraris i incompatibles amb la sostenibilitat. Com és això possible?
Si aquesta mena de contradiccions passaren en el camp humà de la salut, per exemple, ho trobaríem ridícul i contradictori i de seguida faríem un somriure irònic, com el que dediquem a aquella persona que no s´explica com està tan grossa, mentre devora un enorme plat de menjar i en té altre major per després. Si anem al camp de l´economia les contradiccions d´aquesta mena també tenen efectes catastròfics. Si una persona guanya 2.000 euros al més, per exemple, i en gasta 2.500, no fa falta esperar molt de temps perquè arribe el desastre quan s´acaben els estalvis acumulats. Als que actuen així no els diríem esquizofrènics, però els dedicaríem una sèrie de qualificatius poc amables, com irresponsables, ingenus, pobres, desgraciats, etc.
Però la nostra societat està fent el mateix en relació al seu medi. Consumim molts més recursos dels què necessitem i emetem més residus dels què pot admetre el nostre entorn, amb greu perill per a la nostra salut i la nostra butxaca. Exhaurim recursos no renovables i repartim residus contaminants per tot arreu, amb una indiferència i una irresponsabilitat que poc ha d’envejar a la imbecil.litat dels casos quotidians exemplificats abans. Com ens ho podem permetre? Potser la diferència més destacada és que ací es tracta de problemes i decisions globals, no únicament personals. Les actituds personals són importants però molt insuficients si no modifiquen les decisions globals, què són polítiques i econòmiques. La societat, a través dels seus representants i administradors, ha de ser conscient que, si vol arribar a la sostenibilitat, ha d´actuar en conseqüència, no basta amb anunciar-ho en espots publicitaris.
No es pot admetre el discurs d´aquells que diuen estar compromesos amb la sostenibilitat, però promouen, aproven o faciliten ciutats insostenibles en les quals els cotxes cada vegada abunden més, o que promouen urbanitzacions disperses que requereixen quantitats majors de tota mena de recursos per mantindre´s. O aquells que confonen el progrés amb la major quantitat de carreteres, autovies i AVEs, o que troben normal, i fins i tot necessari, consumir cada vegada més aigua, més energia i generar cada vegada més residus contaminants. Però en cada pàgina d´aquest mateix diari (i de qualsevol altre), trobarem al costat de les bones intencions de sostenibilitat, les demandes i propostes insostenibles.
Necessitem polítics, investigadors, divulgadors, mestres, etc., que no siguen esquizofrènics. Que no ens demanen, al mateix temps, que estalviem aigua, mentre ells dissenyen o defensen transvasaments; que no ens recomanen bombetes elèctriques de baix consum mentre ells programen noves plantes de cicle combinat. Que no ens parlen de les bondats del transport públic mentre no restringeixen al tràfic cap carrer, i mentre aproven nous quilòmetres d´autovies. Aquesta mena de persones són molt perilloses, no sols perquè la seua contradicció és tan flagrant com la de l´obés que demana grans racions de menjar o l´irresponsable que es gasta els diners que no té. El problema és que decideixen en nom de tots per administrar de manera insostenible el que és de tots, el patrimoni únic, global i limitat de la humanitat: el medi ambient.
Si no camviem urgentment els gestors polítics i els líders socials actuals per altres coherents i compromesos de veres amb la sostenibilitat, el futur no sols no serà bonic, no serà còmode, no serà segur, … no serà, simplement.
