Ser valencians és la nostra manera de ser persones i apostar per la vida i la llibertat

Article d'opinió de J. Vicent Cuenca

La Unió Europea ha parlat i ha marcat obligacions en matèria d’energies renovables i netes per als pròxims anys, i en un dels aspectes cabdals del canvi climàtic, les emisions de CO2. El resum de la política de la UE és simple: l’any 2020 un 20% de l’energia consumida als seus països membres haurà de provindre de fons renovables i netes i al mateix temps s’hauran d’haver reduït en un 20% les emisions de CO2.
La bona notícia és que la UE es deixa de meres declaracions i adopta mesures que obliguen els estats membres. La mala notícia és el guarisme 20, que deixa ben lluny de les necessitats imperioses de la vida i del futur sostenible els objectius que marca la UE. Només cal comparar els objectius que ara es fixa la UE amb les advertències, criteris i propostes que des de fa anys hi ha per part d’institucions científiques internacionals, comissions d’experts o entitats internacionals, sense anar més lluny el Panell del Canvi Climàtic de l’ONU que fa ben poques setmanes es reunia a València…
La crisi ecològica que vivim/patim és la crisi del mateix sistema socio-econòmic depredador i expoliador. La insostenibilitat del sistema ens aboca de forma universal a una catàstrofe. Esta és la seua globalització i este és l’escenari en el que ens volen fer actuar com a titelles. El problema greu és que dins la lògica del sistema no hi ha solució.
Mentre la Unió Europea (sotmesa, tot i que de forma distant, al control ciutadà), amb una tebiesa suïcida, adoptava el guarisme del 20 en matèria ecològica, a Davos (República Helvètica) es reunia l’elit visible que governa l’Imperi, com uns mesos abans ho feia l’elit més opaca que regix l’ordre mundial en el seus sopars-jornades anuals (agrupacions que se situen per sobre de qualsevol control democràtic) i per a les quals la sostenibilitat ecològica de l’economia, de la societat, de la política no meresqué ni un sol apartat en la seua atapeïda agenda d’interessos. Si en la primera instancia els valencians som invisibles, en les altres dos senzillament ni existim, per nosaltres parlen, si parlen, l’Estat espanyol, un selecte club de poderosos amb casa a Madrid i un grapadet de famílies que detenten alguna participació accionarial d’importància en alguna dels dos centenars i escaig de corporacions multinacionals que compten en l’escena global.
El guarisme del 20 obliga els estats membres de la Unió Europea. I l’estat al qual pertanyem els valencians deixa ben clar en la seua Constitució del 78 i ens els Estatuts d’Autonomia atorgats a les comunitats autònomes, de qui depenen fonamentalment les polítiques que es practiquen. No depenen dels valencians, perquè els valencians no som sobirans per a decidir res, ni tan sols que volem sobreviure i col·laborar a la construcció d’un altre món.
Els valencians no podem tancar la nuclear de Confrents i hem de conviure amb les seues contínues aturades i problemas de la central, amb l’ai al cor cada pocs mesos. Els valencians no podem dissenyar la nostra pròpia política energètica, ni posar limitacions més adeqüades a l’objectiu de disminuir radicalment l’impacte de les emisions de gasos d’efecte hivernacle, ni adoptar un model de transports i comunicacions més adeqüat a les nostres necessitats, més sostenible i més ecologic, per tant no radial i amb centre a Madrid…, no podem, no ens deixen…
La capacitat dels valencians per a decidir és hui més que mai la capacitat per a construir un altre món, el nostre dret a existir és el dret a existir de tota la Humanitat, de tot el planeta, ser valencians és la nostra manera de ser persones i apostar per la vida i la llibertat.
Tenim bones raons per construir una República Valenciana.

Sis escenaris de futur (i Hegel)

Article d'opinió de Ferran Requejo
La Vanguardia

Quin és el futur més convenient de l'Estat de les autonomies per a solucionar el tema del reconeixement i acomodació de la pluralitat nacional de l'Estat? Pugues l'Estat evolucionar cap a dita objectiva? Es tracta de dues preguntes distintes. Per a situar les dues respostes, poden descriure's fins a sis escenaris possibles del desenvolupament de l'Estat autonòmic. La qüestió bàsica i irressolta de fons és la de com estructurar les realitats nacionals de Catalunya i del País Basc des de la seua pròpia especificitat en la democràcia espanyola. Una qüestió en la qual el model actual segueix fracassant estrepitosament.

1) Escenari involutiu. Descartem la possibilitat d'una involució cap a un Estat centralitzat. La involució consistiria en una reforma constitucional pactada per PP i PSOE per a tancar el model autonòmic, reforçant encara més al poder central, les seues institucions i els seus processos de decisió. Previsiblement, seria un escenari d'agudització dels conflictes territorials que allunyaria la perspectiva d'estabilitat.

2) Escenari de continuïtat autonòmica. Les coses seguirien més o menys com estan, tant en autogovern com en pràctiques institucionals. Es mantindrien els dèficits de protecció jurídica de les autonomies en el Tribunal Constitucional (TC), basats en les ambigüitats constitucionals i el sistema de nomenament de magistrats del propi TC. Les comunitats autònomes seguirien sense poder fer polítiques diferenciades en la pràctica totalitat de les seues competències (educació, sanitat, serveis socials, investigació, funció pública, universitats, règim local, etcètera). El caràcter plurinacional de l'Estat seguiria sense reconèixer-se constitucionalment. Podria revisar-se el sistema de finançament, seguint les pautes uniformistes de l'actual (mantenint-se el tracte diferenciat del País Basc i Navarra). També podria reformar-se el Senat (altre desengany constitucional) en un sentit simplement autonòmic.

3) Escenari federal clàssic (uninacional). Es tractaria de desenvolupar l'Estat autonòmic a partir de les premisses del federalisme clàssic. Això suposaria algunes reformes constitucionals (federalització del Senat i del poder judicial, funcions de les comunitats autònomes en la UE, federalisme fiscal amb regles clares i publicitat de les balances fiscals…). En l'àmbit de les competències: ruptura de les ambigüitats constitucionals que afavoreixen al poder central. Seguiria absent el reconeixement de la plurinacionalitat, amb dèficits en els àmbits simbòlic, econòmic i internacional. Però es guanyaria en claredat, probablement en estabilitat, i es reforçarien la descentralització i les garanties jurídiques de les minories (precàries en els escenaris anteriors).

4) Escenari federal plurinacional. Es reconeixeria constitucionalment el caràcter plurinacional de l'Estat, amb autogoverns diferenciats a Catalunya i País Basc. Aquesta especificitat s'aplicaria a cinc àmbits: simbòlic, institucional, competencial, econòmic-fiscal i internacional. Es tractaria d'assolir un friendly state,un Estat amable amb les minories nacionals. La participació d'aquestes últimes en les institucions de l'Estat (Parlament central, TC…) inclouria procediments liberals de protecció de les minories enfront de la versió col·lectiva de la tirania de la majoria (drets de vet, timbres d'alarma, procediments d'opting in i opting out…).

5) Escenari del partenariat (o sobirania-associació). A diferència dels escenaris anteriors, que impliquen acords de caràcter federal, ací el procés dependria únicament de la voluntat dels ciutadans de les nacions minoritàries, establint-se acords de caràcter confederal amb l'Estat només en matèries concretes (defensa, passaport, algunes qüestions de política exterior i tributació, etcètera). La regulació d'aquests acords seria semblant a l'establida en alguns estats associats o federacions de la política comparada.

6) Escenari de la secessió. Ací la ruptura amb l'Estat i el nivell d'autogovern serien màxims, dins de l'esquema de sobiranies compartides de la UE. Una acomodació liberal-democràtica estable del pluralisme nacional de l'Estat només resulta possible en els tres últims escenaris. En els escenaris segon i, sobretot, tercer, podrien donar-se alguns avanços en autogovern i un marc institucional més amable amb les minories nacionals. Però la previsible falta de regulació de la plurinacionalitat en els àmbits simbòlic, econòmic i internacional impediria un solució amb vocació de futur.

En aquest tema no hi ha hagut encara cap president de Govern espanyol que puga qualificar-se d'estadista. La falta de cultura federal i plurinacional dels dos partits majoritaris, que impedeix avançar cap al quart escenari indicat, està fent que les posicions independentistes a Catalunya i el País Basc siguen cada vegada més racionals i més raonables. El segle XXI serà un segle de reforçament de les minories nacionals en les democràcies (del que Hegel cridava l'autodeterminació “en la interdependència”), siga a partir de la seua acomodació en estats plurinacionals, siga a partir de processos de partenariat o secessionistes quan l'anterior no és possible.

Entrevista a Noam Comsky: "El rentat de cervells en llibertat és més eficaç que en les dictadures"

Entrevista de Daniel Mermet a Le Monde Diplomatique

L'escriptor Noam Chomsky dels EEUU parla dels mecanismes darrere de la comunicació moderna, un instrument essencial de govern en els països democràtics, tan importants per als nostres governs com la propaganda és a una dictadura.

DM: Comencem per l'assumpte dels mitjans de comunicació. En França, al maig del 2005, en ocasió del referèndum sobre el tractat de la Constitució Europea, la major part d'òrgans de premsa eren partidaris del" sí", i no obstant això 55% dels francesos van votar pel" no". Després, la potència de manipulació dels mitjans no sembla absoluta. Aqueix vot dels ciutadans representaria també un "no" als mitjans?

NC: El treball sobre la manipulació mediàtica o la manufactura del consentiment fet per Edgard Herman i jo no aborda la qüestió dels efectes dels mitjans en el públic%[1]. És un assumpte complicat, però les poques investigacions que aprofundeixen en el tema suggereixen que, en realitat, la influència dels mitjans és més important en la fracció de la població més educada. La massa de l'opinió pública sembla menys tributària del discurs dels mitjans.

Prenguem, per exemple, l'eventualitat d'una guerra contra Iran: 75% dels nord-americans estimen que Estats Units hauria de posar fi a les seues amenaces militars i privilegiar la recerca d'un acord per vies diplomàtiques. Enquestes portades a terme per instituts occidentals suggereixen que l'opinió pública iraniana i la d'Estats Units convergeixen també en alguns aspectes de la qüestió nuclear: l'aixafadora majoria de la població dels dos països estima que la zona que s'estén d'Israel a Iran hauria d'estar completament buidada d'artefactes de guerra nuclear, compresos els quals posseeixen les tropes nord-americanes de la regió. Ara bé, per a trobar aquest tipus d'informació en els mitjans, és necessari cercar molt temps.

Quant als principals partits polítics dels dos països, cap defensa aquest punt de vista. Si Iran i Estats Units foren autèntiques democràcies en l'interior de les quals la majoria determinara realment les polítiques públiques, el diferendo actual sobre el nuclear ja estaria sens dubte resolt. Hi ha altres casos així.

En el que es refereix, per exemple, al pressupost federal d'Estats Units, la majoria de nord-americans desitgen una reducció de les despeses militars i un augment, per contra, en les despeses socials, crèdits atorgats a les Nacions Unides, ajuda econòmica i humanitària internacional, i finalment, l'anul·lació de les baixes d'impostos decidides pel president George W. Bush a favor dels contribuents més rics.

En tots aquests assumptes la política de la Casa Blanca és totalment contrària als reclams de l'opinió pública. Però les enquestes que revelen aquesta oposició pública persistent rarament són publicades en els mitjans. És a dir, als ciutadans se'ls té no solament apartats dels centres de decisió política, sinó també se'ls manté en la ignorància de l'estat real d'aquesta mateixa opinió pública.

Existeix una inquietud internacional relativa a l'abismal "doble dèficit" d'Estats Units: el dèficit comercial i el dèficit presupuestal. Ara bé, aquests sol existeixen en estreta relació amb un tercer dèficit: el dèficit democràtic, que no deixa de ahondarse, no solament en Estats Units, sinó de manera més general en el conjunt del món occidental.

Cada vegada que se li pregunta a un periodista estrella o a un presentador d'un gran noticiero televisiu si pateix de pressions, si li ha passat que ho censuren, ell contesta que és completament lliure, que expressa les seues pròpies conviccions. Com funciona el control del pensament en una societat democràtica? Pel que fa a les dictadures ho sabem.

Quan se'ls pregunta als periodistes, responen immediatament: "Ningú m'ha pressionat, jo escric el que vull." És cert. Solament, que si prengueren posicions contràries a la norma dominant, ja no escriurien els seus editorials. La regla no és absoluta, per descomptat; a mi mateix em succeeix que em publiquen en la premsa nord-americana, Estats Units no és un país totalitari tampoc. Però qualsevol que no satisfaça certes exigències mínimes no té oportunitat alguna d'arribar a el nivell de comentador amb casa pròpia.

És per altra banda una de les grans diferències entre el sistema de propaganda d'un Estat totalitari i la manera de procedir en les societats democràtiques. Exagerant un poc, en els països totalitaris, l'Estat decideix la línia que s'ha de seguir i després tots han d'ajustar-se a aquesta. Les societats democràtiques operen d'una altra manera. La" línia" mai és enunciada com a tal, se sobreentén. Es procedeix, d'alguna manera, al" rentat de cervells en llibertat". I fins i tot els debats "apassionats" en els grans mitjans se situen en el marc dels paràmetres implícits consentits, els quals tenen en els seus marges nombrosos punts de vista contraris.

El sistema de control de les societats democràtiques és molt eficaç; instila la línia directriu com l'aire que respira. Un ni es percata, i s'imagina de vegades estar enfront d'un debat particularment vigorós. En el fons, és molt més rendidor que els sistemes totalitaris.

Prenguem per exemple el cas d'Alemanya al començament dels anys 30. Tenim tendència a oblidar-lo, però era llavors el país més avançat d'Europa, estava al capdavant en matèria d'art, de ciències, de tècniques, de literatura, de filosofia. Després, en molt poc temps va haver una reculada completa, i Alemanya es va tornar l'Estat més mortífero, el més bàrbar de la història humana.

Tot allò es va realitzar destil·lant temor: dels bolcheviques, dels jueus, dels nord-americans, dels gitanos, en síntesis, de tots aquells que, segons els nazis, amenaçaven el cor de la civilització europea, és a dir els "hereus directes de la civilització grega". En tot cas era el que escrivia el filòsof Martin Heidegger en 1935. Ara bé, la majoria de mitjans de comunicació alemanys que van bombardejar a la població amb missatges d'aquest gènere van usar les tècniques de màrqueting posades a punt… pels publicistes nord-americans.

No oblidem com s'imposa sempre una ideologia. Per a dominar, la violència no basta, es necessita una justificació d'altra naturalesa. Així, quan una persona exerceix el seu poder sobre altra -tracte's d'un dictador, un colon, un buròcrata, un marit o un patró-, requereix d'una ideologia que la justifique, sempre la mateixa: aquesta dominació es fa "pel bé" del dominat. En altres paraules, el poder es presenta sempre com altruista, desinteressat, generós.

Quan la violència d'Estat no basta

En els anys 30, les regles de la propaganda nazi consistien, per exemple, a escollir paraules simples, repetir-les sense descans, i associar-les a emocions, sentiments, temors. Quan Hitler va envair els Sudetes (en 1938), va anar invocant els objectius més nobles i caritatius, la necessitat d'una "intervenció humanitària" per a impedir la" neteja ètnica" patida pels germanófonos i per a permetre que tots pogueren viure sota el" ala protectora" d'Alemanya, amb el suport de la potència de més avançada del món en el camp de les arts i de la cultura.

En matèria de propaganda, si de certa manera gens ha canviat des d'Atenes, hi ha hagut almenys quantitat de perfeccionaments. Els instruments s'han afinat molt, en particular i paradojalmente en els països més lliures del món: el Regne Unit i Estats Units. És allí, i no en altre costat, on la indústria moderna de relacions públiques, és a dir la fàbrica de l'opinió, o la propaganda, va nàixer en els anys 1920

. Efectivament, aqueixos dos països havien progressat en matèria de drets democràtics (vot de les dones, llibertat d'expressió, etcètera) a tal punt que l'aspiració a la llibertat ja no podia ser continguda solament per la violència de l'Estat. Viraron, doncs, cap a les tecnologies de la" manufactura del consentiment". La indústria de les relacions públiques produeix, en sentit literal, consentiment, acceptació, submissió. Controla les idees, els pensaments, els esperits. En relació al totalitarisme és un gran progrés: és molt més agradable patir una publicitat que trobar-se en una cambra de tortures.

En Estats Units la llibertat d'expressió està protegida fins a un grau que em sembla desconegut en qualsevol país del món. És molt recent. En els anys 1960 la Cort Suprema va alçar la barra molt alt en matèria de respecte de la llibertat de paraula, el que expressava, segons la meua opinió, un principi fonamental establit des del segle XVIII pels valors de la Il·lustració. La posició de la Cort va anar que la paraula era lliure, tenint per única limitació la participació en un acte criminal. Si, per exemple, quan entre a una tenda per a desvalisar-la, un dels meus còmplices té un arma i jo li dic "Dispara!", aqueixa fi no està protegit per la Constitució. D'altra banda, el motiu ha de ser particularment greu perquè es qüestione la llibertat d'expressió. La Cort Suprema va reafirmar aquest principi a favor del Ku Klux Klan.

En França, en el Regne Unit i em sembla que en la resta d'Europa, la llibertat d'expressió és definida de manera més restrictiva. Per a mi, la qüestió essencial és: l'Estat té el dret de determinar el que és la veritat històrica i el de penar a qui s'aparta d'ella? Pensar en això acaba ajustant-se a una pràctica pròpiament estalinista.

ALS intel·lectuals francesos els costa admetre que aqueixa és la seua inclinació. No obstant això, en el rebuig d'una aproximació així no han d'haver excepcions. L'Estat no hauria de tenir mig algun de castigar a qualsevol que pretenguera que el sol gira al voltant de la Terra. El principi de la llibertat d'expressió té alguna cosa molt elemental: o se li defensa en el cas d'opinions que es detesta, o no se li defensa per res. Fins i tot Hitler i Stalin admetien la llibertat d'expressió dels quals compartien el seu punt de vista…

Jo agregue que hi ha una mica preocupant i fins i tot escandalós a discutir aquests temes dos segles després de Voltaire, qui, com se sap, declarava: "Jo defensaria les meues opinions fins a la mort, però donaria la meua vida perquè vostès pogueren defensar les seves." Adoptar una de les doctrines fonamentals dels seus botxins, és fer-li un trist favor a la memòria de les víctimes de l'holocaust.

En un dels seus llibres, vostè comentava la frase de Milton Friedman: "Produir guanys és l'essència mateixa de la democràcia"…

Francament, les dues coses són de tal manera contràries que ni tan sols hi ha comentari possible… La finalitat de la democràcia és que la gent puga decidir la seua pròpia vida i fer les eleccions polítiques que li pertoquen. La realització de guanys és una patologia de les nostres societats, adossada a estructures particulars. En una societat decent, ètica, aquesta preocupació pel guany seria marginal. Prenguem el meu departament universitari (en l'Institut Tècnic de Massachussets MIT): alguns científics treballen dur per a guanyar molts diners, però se'ls considera un poc com marginals, gent pertorbada, quasi casos patològics. L'esperit que anima a la comunitat acadèmica és més aviat el de tractar de fer descobriments per interès intel·lectual però també per al benestar de tots.

En l'obra que se li dedica en les Éditions de L'Herne, Jean Ziegler escriu: "Hi ha hagut tres totalitarismes: el totalitarisme estaliniano, nazi i ara és Tina (inicials de There is no alternative, no hi ha alternativa), proposat per Margaret Thatcher plantejant el caràcter ineluctable del capitalisme neoliberal, que no és altra cosa que un possible forma de globalització). Compararia vostè aqueixos tres totalitarismes?

Jo no els posaria en el mateix pla. Enfrontar-se contra "Tina" és afrontar una empresa intel·lectual que no es pot assimilar als camps de concentració ni al gulag. I, de fet, la política d'Estats Units suscita una oposició massiva a escala planetària. Argentina i Veneçuela han expulsat al Fons Monetari Internacional (FMI). Estats Units hagué de renunciar al que era la norma encara fa vint o trenta anys: el colp militar a Amèrica Llatina. El programa econòmic neoliberal que s'ha imposat per força a tota Amèrica Llatina en els anys 1980 i 1990, avui dia és rebutjat en el conjunt del continent. Es troba aquesta mateixa oposició contra la globalització econòmica a escala mundial.

El moviment per la justícia, que està sota els focs dels proyectores mediàtics durant cada Forum Social Mundial, treballa en realitat tot l'any. És un fenomen molt nou en la història, que marca potser el començament d'una veritable Internacional. El seu principal cavall de batalla està en l'existència d'una solució alternativa. D'altra banda, quina millor exemple de globalització diferent que el Forum Social Mundial? Els mitjans hostils criden als quals s'oposen a la globalització neoliberal els "antimundialistas", quan en realitat ells combaten per altra globalització, la globalització dels pobles.

Es pot observar el contrast entre els uns i els altres perquè en el mateix moment, té lloc en Davos, el Forum Econòmic Mundial, que treballa per a la integració econòmica planetària, però en l'únic interès dels financistas, dels bancs i dels fons de pensió. Potències que controlen també els mitjans de comunicació. És la seua concepció de la integració global, però al servei dels inversors. Els mitjans dominants consideren que aquesta integració és l'única que mereix, d'alguna manera, la denominació oficial de globalització.

Heus ací un bon exemple del funcionament de la propaganda ideològica en les societats democràtiques. És eficaç fins a tal punt que fins i tot els participants en el Forum Social Mundial accepten de vegades el qualificatiu malintencionat de" antimundialistas" (o "antiglobalistas"). En Porte Alegre, vaig intervenir en el marc del Forum, i vaig participar en la Conferència Mundial dels Camperols. Ells sols representen la majoria de la població del planeta…

A vostè se li situa en la categoria dels anarquistes o dels socialistes llibertaris. En la democràcia tal com vostè la concep, quin seria el lloc de l'Estat?

Vivim en aquest món, no en un univers imaginari. En aquest món existeixen institucions tiránicas, aqueixes són les grans empreses. És el que hi ha més proper a les institucions totalitàries. Aquestes no tenen, per dir-lo així que rendir-li comptes al públic, a la societat; actuen a la manera de depredadores les preses de les quals serien altres empreses. Per a defensar-se d'elles, les poblacions només tenen un instrument: l'Estat. Ara bé, aquest no és un escut molt eficaç, doncs, en general, està estretament lligat als depredadors. Amb una diferència no menyspreable: mentre que, per exemple, General Electric no ha de rendir comptes, l'Estat ha de de vegades explicar-se davant la població.

Quan la democràcia s'haja eixamplat a l'instant que els ciutadans controlen els mitjans de producció i d'intercanvi, participen en el funcionament i en l'adreça del marc general en el qual viuen, llavors l'Estat podria desaparèixer a poc a poc. Serà reemplaçat per associacions voluntàries situades en els llocs de treball i on viu la gent.

Els soviets?

Eren els soviets. Però la primera cosa que Lenin i Trotski van destruir immediatament després de la revolució d'Octubre, van anar els soviets, els consells obrers i totes les institucions democràtiques. Lenin i Trotski referent a això van anar els pitjors enemics del socialisme en el segle XX. Mentre que marxistes ortodoxs, van estimar que una societat retardataria com la Rússia de la seua època no podia passar directament al socialisme abans de ser precipitada per força en la industrialització.

En 1989, al moment de l'enfonsament del sistema comunista, jo vaig pensar que aquest enfonsament, paradoxalment, representava una victòria parell el socialisme. Doncs el socialisme tal com jo ho concebo, o almenys ho respecte, implica el control democràtic de la producció, dels intercanvis i de les altres dimensions de l'existència humana.

De tota manera, els dos principals sistemes de propaganda s'han posat d'acord per a dir que el sistema tiránico instituït per Lenin i Trotski, després transformat en monstruositat política per Stalin, era el" socialisme". Els dirigents occidentals no podien sinó estar encantats per aquest ús absurd i escandalós del terme que els ha permès durant dècades difamar el socialisme autèntic.

Amb idèntic entusiasme, però de sentit contrari, el sistema de propaganda soviètic ha intentat explotar en el seu profit la simpatia i el compromís que suscitaven per a molts treballadors els ideals socialistes autèntics.

No és cert que totes les formes d'autoorganització segons els principis anarquistes han acabat enfonsant-se?

No hi ha "principis anarquistes" fixos, una sort de catecismo llibertari a l'es li hauria de prestar fidelitat. L'anarquisme, almenys com jo ho entenc, és un moviment del pensament i de l'acció humanes que cerca identificar les estructures d'autoritat i de dominació, demanar-los que es justifiquen i, atès que són incapaces, el que succeeix amb freqüència, intentar superar-les.

Lluny d'haver-se "enfonsat" l'anarquisme, el pensament llibertari, està florint. Està en la font de nombrosos progressos reals. Formes d'opressió i d'injustícia que quasi no es reconeixien, i menys àdhuc combatien, ja no s'admeten. És un assoliment, un avanç per al conjunt del gènere humà, no un fracàs.

* Publicat en Li Monde Diplomatique - Agost 2007
Traducció lliure de Mabel Sarco para Mariátegui. La revista de les idees

Les dones tenim dret a decidir i volem una llei valenciana de plaços per a la interrupció de l’embaràs

Article d'opinió de Carme Equiza

Quan la Guàrdia Civil toca a la porta d’una ciudadana per requerir-la a declarar per haver visitat una clínica on es practica la interrupció voluntària de l’embaràs a l’empara de l’actual llei estatal, quan es requerixen i perseguixen metges i sanitaris per haver-se posat al servei d’este dret democràtic, quan la caverna de la dreta política, civil i religiosa sacsegen l’opinió pública amb una campanya sensacionalista i infamant, quan la sanitat pública és incapaz de garantir l’accés a la interrupció voluntària de l’embraràs i obliga les dones a acudir a la medicina privada…, és que les coses ni estan bé ni estan clares.
A les dones no ens agrada la llei estatal que regula el dret a l’avortament, mai ens va agradar una llei que limita este dret en funció d’uns supostos, cosa que implica que les dones no podem decidir en llibertat la nostra pròpia maternitat i exercim el dret a l’avortament només en estricta vigilancia. La llei estatal vigent és el resultat de les concessions en esta matèria que es va fer a la caverna, a la dreta… Les dones sempre vam reclamar una llei de plaços, una legislació que, reconeguent l’avortament com un dret de les dones a decidir, deixara en mans de les ciutadanes el seu exercici sense vigilàncies.
Dècades después d’haver-se aprovat la llei estatal, ens trobem en una situació de persecució de dones i sanitaris. El PSOE fa quatre anys va prometre canviar esta llei, no ho ha fet i ara només es compromet a un debat. La reculada en la defensa dels compromisos i dels drets de les dones és evident. I la dreta s’acreix…
Les ciutadanes valencianes tenim dret al ple exercici dels nostres drets, tenim dret a decidir, en tot i sempre. També en la defensa dels nostres drets i benestar, les ciutadanes valencianes tenim una assignatura pendent, la de poder decidir en la nostra pròpia casa. Volem una llei valenciana d’interrupció de l’embaràs de plaços. Volem que la sanitat pública valenciana garantisca el ple exercici del dret de l’avortament. Volem decidir en llibertat.