Llibertat, llibertat, llibertat! (Carta oberta als republicans i demòcrates, sobretot als espanyols)

Article d'opinió de Joan S. Sorribes
Llibertat, llibertat, llibertat! Crec que són les paraules més belles que conté l'Himne de Riego. I és eixa senzilla paraula, gran en la seua senzillesa, la que està en joc estos dies quan el tribunal especial espanyol dit Audiencia Nacional, actuant de nefast bomber per compte de l'estat i de les més tossudament reaccionàries classes polítiques s'empeny a criminalitzar i dur a presó les expressions cíviques del sentiment republicà i nacionalista.
Tres vegades repetix el vell himne republicà la paraula “Llibertat”. I tres són les agressions, efectivament. És crucial que siguem capacos d'identificar les tres agressions, perquè no podem defensar-nos només d'una d'elles, sinó de totes elles alhora.
La primera agressió és a l'expressió, a la pura i simple capacitat que tenim els ciutadans en democràcia per a expressar com considerem més adeqüat el nostre criteri, sempre que no es recórrega a l'exercici de la violència. Cremar una foto, com cremar una bandera, no és un acte de violència. Només un feixista o un hipòcrita poden ser capaços d'identificar la crema d'un símbol amb un acte de violència.
La segona agressió és al nostre dret a decidir sobre tot quant ens afecta com a ciutadans, inclós, molt especialment, la forma de govern i els valors que volem donar-nos col·lectivament. I això es fa marcant l'agenda i posant sobre el tapet les qüestions, sense acceptar els xantatges de la “conveniència” i molt menys les amenaces o recordatoris al paper de l'exèrcit per a “defensar la unitat d'Espanya i l'ordenament constitucional” (fins i tot en contra de la voluntat dels ciutadans?).
La tercera agressió és al dret a decidir què som, què volem ser. Espanyols? No li negue el dret a ningú a sentir-se tal, ni pretenc tindre cap pes en la decisió que uns altres prenguen referent a això. Però reclame el mateix per als qui no ens sentim espanyols ni ho volem, i ens sentim senzillament valencians, bascos, catalans, navarresos, andalusos, gallecs…
Els cipais de l'estat saben bé la seua jugada. Al nostre envit col·lectiu responen ara intentant dividir-nos, desmobilitzar-nos, impedir que la nostra veu arribe nítidament a tota la societat i desperte el dormit anhel de llibertat. Per això argumenten ara els uns que és cosa de quatre radicals, i uns altres que no es tracta de república sinó de trencar Espanya, i uns altres que fins i tot la dretra filofeixista està ultramontana i republicana, i uns altres que “no és el moment”, “que la ciutadania no està la labor”…
I tenen raó els cipais. Mentixen només perquè diuen la veritat a mitges. Els qui hui defensem la crema de fotos som radicalment demòcrates i estem radicalment convençuts que només promovent un trencament democràtic defensarem la llibertat; és veritat, no es tracta d'una república, sinó d'algunes repúbliques, tantes com els ciutadans de cada país que hui forma l'Estat espanyol decidisquen donar-se a si mateixos, trencant Espanya, eixa Espanya seua que només s'ha construït amb la força de les armes, i deixant que els pobles lliures decidisquen què llaços volen mantindre en el futur; clar que hi ha feixistes alimentant el sentiment antimonàrquic amb propòsits esbiaixats, sempre va haver d'esta fauna o no recordem la Falange?, i hui se'ls escolta en emissores de ràdio i se'ls llig en alguna premsa…, I què?; i clar que no és el moment, per a ells mai haurà arribat el moment que es pose fi al seu poder, a les seues prebendes i privilegis, als seus interessor bastards, a la seua covardia, a les seues cessions…, Quan per a ells haurà arribat el moment adeqüat de marxar-se? I sobretot, quan ho sabrem nosaltres i com? Els demanem permís per a tirar-los? Volem que se’n vagen, que ens deixen ser lliures: Els ve bé ara?
Llibertat, llibertat, llibertat…, tres vegades. Estos dies, com cada dia des de fa anys, ataquen allò que encara no tenim, perquè la llibertat no es pot tindre de forma condicionada…, tenim llibertats, però la llibertat ens la van sostraure quan ens van posar una Constitució monàrquica, presó de pobles, farcida de misèries, de renúncies, d’estultícies, i de “vigilàncies”, i ens van dir: Ompliu les urnes amb “sí” o escolteu el motor dels tancs en les casernes... I per als díscols encara va haver un recordatori de la mordassa molt mes evident encara uns anys després, un 23F (a València les petjades dels seus blindats les han esborrades dels carrers però no de la nostra memòria).
No es pot defensar la llibertat a trossos. No es pot. Potser demà no tinguem el mateix himne, però sens dubte tindrem el mateix crit i la mateixa convicció. Tres són les agressions d'estos dies i la nostra, la de tots i totes, només pot ser una contundent i clara resposta: Llibertat.

És este el símbol que hem de respectar?

Article d'opinió de Joan S. Sorribes
Tinc al meu davant la fotografia d'un encara jove Juan Carlos I estretant la mà respectuosament del dictador Francisco Franco davant d'una Parada Militar.
Davant la crida del PSC (PSOE), IpC (EUPV), ERC, CiU…, al Parlament de Catalunya, la pregunta que queda és si el símbol que ens demanen respectar és, precisament, este que il·lustra la fotografia: un rei imposat per un dictador. En nomenar Juan Carlos el seu successor, davant de “Las Cortes españolas” qui hui ostenta la màxima representació de l’Estat, jurà “los principios del Movimiento Nacional” i ell és cristià, per la qual cosa li supose seriositat al jurament… Perjurà aleshores? O perjurà anys després quan també jura la Constitució del 78? No, Juan Carlos és cristià, per tant no perjurà…, és molt més simple, la Constitució del 78 és successora d’aquells principis de la Falange i la dictadura, i ho és perquè no hi hagué vertaderament oportunitat de decidir altra cosa que no fóra estrictament el que els de dins del règim i el nous arribats des de l’oposició pactaren, sense que els fusells de l’exèrcit deixaren d’apuntar en cap moment cap al demòcrates: allò va ser sí o sí, o Constitució monàrquica, democràcia “condicionada”, presó de pobles…, o tornada al dictadura sense disfresses.I d’això, l’any que ve, farà 30 anys. I ara, 30 anys després, amb dues generacions en el carrer que ni votaren aquella constitució “per la força de la por” ni per cap altra raó, encara ens diuen que respectem el símbol que la representa?

Injúries i socarrims

Article d'opinió de Joan S. Sorribes
Segons els diccionaris, la injúria consisteix en el greuge, ultratge d'obra o de paraula (1), el fet o dita contra raó i justícia (2), el dany o incomoditat que causa alguna cosa (3), i el delicte o falta consistent en la imputació a algú d'un fet o qualitat en menyscap de la seua fama o estimació (4)..., totes elles arrelades en el terme llatí iniuria, que ve a significar "ofensa" o "greuge inferit a una persona"..., bo, fins a ací les definicions a l'ús.
No obstant això, la definició que ens interessa és la que ve redactada en el Codi Penal vigent a l'Estat espanyol (en el seu article 457, sembla ser), que contempla el terme atribuint-li el sentit de delicte contra l'honor o la bona fama. I s'agreuja el delicte, en ser referit a alguna cosa tan intocable com és la Monarquia.
Tot indica que declarar oberta antipatia cap a alguna cosa com la Corona desperta els dimonis no ja dels seus defensors a ultrança i altra fauna interessada, sinó, el que és del tot paradoxal, d'alguns dels seus oberts opositors. Per què, dic jo, que Zapatero, el seu govern i el seu partit (altrament defensor d'una República per la qual fa anys van morir i van ser repressaliats també els seus militants) es declara republicà, o això era abans d'ahir i hui ja, després de cremes de retrats reals, no tant?
Injúries? El senyor Juan Carlos de Borbón, en la seua qualitat civil, de paisà i ciutadà de carrer, ningú dubta que no haguera hagut de suportar la crema de les seues fotografies en plena via. Cas, molt improbable, d'haver-li succeït, encara més dubtós és que cap tribunal, molt menys el tan especial com és l'Audiència Nacional espanyola, haguera anat reclamant identitats dels incendiaris, posant-los a un pas de la presó i amenaçant amb perseguir tots els altres que s'atrevisquen a repetir el gest. Dubtós que el ciutadà Juan Carlos vera en eixa condició la seua persona impresa socarrimada. No imagine, en tal cas, periòdics, revistes, ràdios, webs i televisions posant el crit en el cel i acusant de "terroristes" o desqualificant com "jovent violent" i altres fineses als qui van gosar mostrar la seua antipatia mitjançant una combustió tan controlada com inòqüa en danys materials o personals.
Però clar, no es tracta d'això, ni el ciutadà Juan Carlos ni este mig homònim que subscriu, veuen ni voran les seues fotografies il·luminant la nit en una plaça pública. Qui les ha vist no és un ciutadà, és el Rei, el símbol màxim d'una institució, la Monarquia, la personificació símbòlica d'un règim i d'una dinastia, la imatge d'una continuïtat que arranca el 1707, amb la pèrdua dels estats propis de diversos pobles per la força de les armes espanyoles, passa per l'Alzamiento Nacional que arrossegà milions de ciutadans en aquesta Península i arrossegà el legítim govern republicà que s'havien donat a si mateixos, transita per 40 anys de dictadura ignominiosa que acabà amb una llei de punt final mesos després dels últims afusellaments per causes polítiques i no sense abans deixar "ben lligat" el futur que hui dia vivim i patim: el d'una Monarquia que ningú pot discutir, a la qual mostrar oberta antipatia comporta l'aplicació del Codi Penal sota l'acusació d'Injúries.
El recompte dels fets és, simplement, Història, ací no hi ha ni honor ni bona fama en joc ni a debat, sinó veritats com punys, punyeterament certes i persistents en la memòria col·lectiva dels pobles.
Si els qui defensem les llibertats no som capaços de ressaltar l'evident, la falta de llibertats, la gran pantomima que resulta este estat de coses, les més que sospitoses semblances que mostren els hereus d'aquell pacte de la transició que deixà tot a meitat fer i hui com ahir fa aigües per quasi totes parts, si no som capaços d'alçar-nos i dir: Ja n'hi ha prou!..., és que han guanyat ells i no som ciutadans sinó súbdits, vassalls...
Just açò, tot això, és el que s'està cremant estos dies en els carrers i places quan es cremen els retrats de Juan Carlos I de Borbón, Rei d'Espanya.
Fa anys, quan les pessetes tenien la cara de Franco, es podia llegir la llegenda: Caudillo de Espanya, por la gracia de Dios. Hui dia, la gràcia d'aquell agraciat ens ha deixat amb un Rei al qui socarrimar el seu retrat comporta pena de presó. Doncs, ben socarrat siga!

210 euros mensuals és el preu de cada vot jove segons el govern Zapatero

Article d’opinió de Joan S. Sorribes
210 euros mensuals durant quatre anys. L’anunci el feia la ministra Chacón i desvetllava així l’espectacular mesura d’ajuda als joves compromesa per Zapatero davant les Joventuts Socialistes només unes setmanes abans. Subvencionar amb diners públics el lloguer de vivendes, destinar una partida de més de 8.000 milions d’euros a incentivar el mercat de la vivenda de lloguer, ja que la propietat de l’habitatge, el dret a tindre una casa que consagra la Constitució espanyola del 78, està fora de l’abast d’una ampla majoria de la població.
A pocs mesos d’unes eleccions en què els socialistes es juguen el tot o res durant unes qüantes legislatures més, la mesura no pot ocultar la seua vocació electoralista: el govern de Zapataro ha deixat clar que el preu per cada vot serà en març de 2008 de 210 euros al mes durant quatre anys. Però, com bé reflexionava un contertuli d’una de les avorridíssimes tertúlies televisives “que facen molt d’electoralisme, que es gasten tot el superhàbit de què gaudix hui l’Estat espanyol fent polítiques socials, destinant els diners als més necessitats…”. Ara, estant d’acord amb el desig, tinc els meus dubtes sobre la bondat de la subvenció i encara també sobre el seu suposat caràcter “social”.
En primer lloc, destinar una partida de 8 mil milions al menester no significa que es gasten en l’afer perquè si la mesura no acaba per incentivar el mercat de lloguer els diners quedaran en la caixa dels pressupostos: no és igual repartir 8.000 milions d’euros efectivament que deixar-los disponibles per si el personal es posa a llogar a partir de gener.
En segon lloc, tot i la importància dels diners previstos per a la mesura, són una part mínima d’allò que el mateix govern socialista ha dedicat en els últims tres mesos, per exemple, a estabilitzar el mercat financer garantint la seua liquidesa, davant les alertes de crisi motivades per la sotragada inmobiliària als Estats Units, i estos sí són diners públics que ja han passat a mans privades, i no un apunt de previsió en els Pressupostos de l’Estat de l’any que ve.
En tercer lloc, està per vore si la mesura no acabarà provocant un altre augment dels preus de la vivenda de lloguer (ja se sap que en la lògica del “lliure mercat” si hi ha disponibilitat d’un recurs la tendència “normal” és a exhaurir el recurs, a esgotar-lo, el que significa que podem pujar el preu del lloguer perquè, a fi de comptes, des de 1 de gener vinent hi haurà 210 euros més disponibles per a fer-ho).
En quart lloc, la mesura no entra ni ix en el moll de la qüestió: que hui a un ciutadà li és impossible amb els seus ingressos accedir a una vivenda, és a dir, exercir el dret que li reconeix la mateixa Constitució espanyola com a inalienable. Ni tan sols per la via d’hipotecar-se hui tota la família ja de per vida i demà potser per generacions.
En cinqué lloc, la mesura no sols no toca els temes cabdals relacionats amb el problema de la vivenda, sinó que ni de lluny es relaciona amb un toc d’atenció als qui han causat l’actual estat de coses: les grans corporacions bancàries i de la construcció. Molt menys encara amb una regulació més social dels grans negocis de la construcció i de les finances, ni tan sols amb el propi mercat inmobiliari.
En sisé lloc, i per si les coses van mal donades en el futur pròxim…, cosa no absolutament impossible donats els avisos dels últims mesos sobre una possible crisi econòmica global, perquè este recolzament amb 210 euros mensuals per a llogar i no una protecció i ajuda als qui tenen la seua vivenda hipotecada i han de dedicar els 60% o més dels ingressos familiars a retornar-li els calerons al banc de torn (durant la meitat del període com a mínim sense amortitzar capital i pagant només interessos, que si algú vol fer els números ja m’explicarà si no estem dins d’allò que legalment es qualifica d’usura).
En seté lloc, i la fiscalitat? perquè anem a vore, la vivenda és alhora un dret a un bé de primeríssima necessitat (i si no proven vostés a dormir sota un pont com alguns inmigrants al nostre país…) i un “patrimoni”, és a dir, una forma de tindre invertida “la riquesa”…, però amb centenars de milers de vivendes buides a casa nostra, la fiscalitat no fa cap diferència substancial entre la “vivenda on es viu” i la vivenda “que es posseix”, i menys encara “castiga” mantindre habitatges buits i sense ús.
En vuité lloc, i si es vol incentivar el mercat de lloguer encara que siga de forma transitòria cap a la propietat, perquè no incloure modificacions de la legislació en el sentit de proporcionar major seguretat als llogadors (via una assegurança universal i avalada per l’administració), via castigar el “lloguer irregular” (fora de contracte), via la regulació dels preus de venda i lloguer (ai, el “lliure mercat”, que se m’escapa…)?.
En nové lloc, com és possible mantindre que el preu del sól és l’element cabdal dels preus desorbitats de les vivendes i entossudir-se a no considerar el sól com un bé públic, a interposar mesures que impedisquen l’especulació, i a mantindre un estat de coses en què edificar a qualsevol preu és un negoci rodó no per satisfer una demanda social (miren vostés sinó la diferència que hi ha entre la construcció de VPOs i la resta, o on es construixen les noves urbanitacions…) sinó perquè rode la roda mentre no quede ni un pam de litoral ni un paratge natural sense formigó?.
I en desé lloc, i per no estendre’m en una llista interminable de dubtes i una molt més curta de certeses, què passarà dins de quatre anys, quan se’ls acabe la subvenció als qui la demanen el gener i tampoc puguen pagar amb el sou i la seua precarietat no ja una vivenda en propietat sinó la mateixa en lloguer?
Potser per a l’última qüestió tinc una resposta aproximada: en quatre anys més, tornaran a haver eleccions.

27 de setembre: Txiqui, Otaegui, García Sanz, Sánchez Bravo i Baena, sempre en la memòria

Article d'opinió de Joan S. Sorribes
Juan Paredes Manot Txiki (21 anys), Ángel Otaegui (33 anys), Ramón García Sanz (27 anys), José Luis Sánchez Bravo (22 anys) i José Humberto Baena (24 anys), els dos primers d'ETA, els altres tres del FRAP, van ser els últims afusellats per la dictadura de Franco l'any 1975. Els cinc últims assassinats d'un règim de terror que durà dècades.
Uns fets, com tants altres comesos pel règim, que amb la posterior Llei d'Amnístia quedaren també impunes. Un mes i vint dies després, el 20 de novembre, Francisco Franco morí de vell i malaltia (que a l’infern sia per tota l’eternitat!). Per tant podem dir que el dictador morí, tal com va viure: matant.
Què significaren aquelles morts? Per a respondre esta qüestió cal revisitar aquells anys (els qui vulguen més dades poden consultar desenes de llibres i documentals, com per exemple la sèrie de Víctoria Prego sobre la Transició espanyola…, però ja els avise i els recorde: la Història la escriuen els vencedors).
L’any 1975 es desenvolupava amb la més ferotge repressió de la dictadura sobre un creixent moviment antifranquista, concretament a Euskadi es vivia sota un declarat estat d'excepció, i les accions, mobilitzacions i vagues convocades per l'oposició es multiplicaven dia a dia: aquell any van haver dos potents vagues generals, centenars de manifestacions i d’accions... L'oposició creixia d'hora en hora, tant a l'exterior de l'Estat (amb una població exiliada de milers i milers...), com a l'interior, on fins i tot al sancta sactorum de l'exèrcit hi havia la UMD...
Franco es moria, però no s'acabava de morir, i el franquisme pretenia perpetuar-se sense ell, fóra com fóra. Salvador Puig Antich havia estat mort a garrot mesos abans, per donar una lliçó davant l'acció d'ETA que acabà amb la vida del dofí del règim, Carrero Blanco. Eren els mesos del procés 1.001 contra les Comissions Obreres i el sindicalisme. Uns temps convulsos, agitats, de morts en els carrers o en les dependències policials a mans de les autoritats, de tortures sense restriccions, de censura i persecució, d'atacs de les forces paramilitars de la dictadura, els seus Guerrillers de Cristo Rey i similars... Governava Arias Navarro i noms com el del comissari Roberto Conesa, i els seus lloctinents Carlos Domínguez Sánchez i Antonio González Pacheco, Billy el Niño, eren temuts i pronunciats en veu baixa. Altres noms causaven por i ràbia també, alguns com els de Manuel Fraga Iribarne i Rodolfo Martín Villa, van fer posteriorment una llarga carrera "democràtica", quan en aquells dies participaven, i tant!, de l'encarnissament contra els demòcrates.
Uns temps convulsos, agitats i confussos, perquè ja en aquells dies es perfilava el futur en les clavegueres, es dibuixaven les línies mestres del que havia de succeïr després: gent de l'oposició, amb el PCE de manera particulament important (perquè, el PCE era llavors El Partit), i gent del règim dissenyaven el que vindria a ser mesos després la Transició.
Que va ser la Transició? Ho respon el Tribunal Constitucional espanyol que en resposta a la demanda familiar de fer públic l'expedient de l'ajusticiament de Baena, sentenciava l'any 2004: "la Constitución no tiene efectos retroactivos por lo que no cabe intentar enjuiciar mediante su aplicación los actos del poder producidos antes de su entrada en vigor", és a dir: va ser, la d'Amnistia, una vertadera llei de punt i final.
Sí, la Transició va ser una imposició per a esborrar la memória, per a impossibilitar la justícia, per a mantindre el control de l'estat, per a permetre que la dictadura militar es succeïra a si mateixa en forma de monarquia imposada, per a impedir que la democràcia vinguera de les mans del moviment popular creixent..., una imposició que van pactar els del règim amb els opositors que preconitzaven la reconciliación nacional. Franco volgué, amb aquells afusellaments, lligar ben lligat el que hui tenim. I els qui van acompanyar el règim en la seua Reforma ho sabien ja aleshores, indubtablement.
Hi havia altra possibilitat? Òbviament els signants d'aquella claudicació, i els seus hereus de hui (els "constitucionalistes") diran que no. Jo no ho sé, amb sinceritat, si una altra eixida al franquisme era possible amb menys dolor.
Sí sé, però, que el dolor d'aquella eixida només el varen pagar els mateixos que havien sofert el colp d'estat del 18 de juliol del 36 i les posteriors dècades de dictadura. I sé també que hui podem contestar rotundament la pregunta inicial: Què significaren els afusellaments de Txiqui, Otaegui, García Sanz, Sánchez Bravo i Baena? Significaren l'assassinat dels qui no volien ja aleshores claudicar davant del règim, baixar el cap i oblidar-ho tot, acceptar que fóra la dictadura la qui imposara les condicions del seu propi final, assumir que la monarquia i l'estat construit pel franquisme es perpetuara amb Borbons i Constitució...

Contra la llei de partits, per la democràcia

Article d'opinió de Joan S. Sorribes
En dates recents, a propòsit de les últimes accions armades realitzades per ETA, s'ha tornat a parlar de l'aplicació de la llei de partits a ANB (Acció Nacionalista Basca), és a dir de la seua il·legalització. Este no és un article sobre ETA, ni sobre el terrorisme o l'acció armada, ni ho és tampoc sobre el conflicte basc, ni l'armat ni el polític, com no ho és sobre qui és qui en estos escenaris i què representa cadascú... De cap manera, este és un article, estrictament, sobre què significa democràcia, sobre quin és el valor de la llibertat, o per no ser tan grandiloqüent, sobre el valor de les llibertats.
La llei de partits, actualment vigent a l'Estat espanyol, una llei aprovada pel PP i pel PSOE (ambos partits amb una consistent i declarada voluntat d'espanyolisme...) és una de les legislacions més grollerament concebudes per a liquidar de fet una de les llibertats inviolables teòricament en una democràcia: la llibertat d'associació política. I és així perquè reclama una "declaració" prèvia a la "legalitat". Però, a més, ho fa de manera tramposa, negant la igualtat davant de la llei (que és bàsica en un estat de dret), perquè l'exigència no és igual per a tots, sinó solament per aquell que resultat "sospitós".
En democràcia hi ha un principi també que és la pressumpció d'innocència: la mera sospita no convertix ningú en un delinqüent, cal provar la seua culpa, inculpar-lo mitjançant un procés judicial amb totes les garanties. Quants preceptes democràtics porten ja mig esborrats a propòsit d'esta llei de partits?
Tampoc es pot amagar que el fet que ANB estiga present en les institucions representatives d'Euskadi i Nafarroa té dos premisses: la primera, va ser una opció votada per desenes de milers de bascos i navarresos; la segona, va ser votada així perquè els mateixos electors es veren impossibilitats de votar l'opció que realment volien (Batasuna). Impedir el lliure vot de desenes de milers de ciutadans és un exercici de democràcia? Un ciutadà, un vot..., no era així la regla marcada per la Revolució Francesa que tots diguem seguir..., o depén del sentit del vot, tots els vots no són iguals?
No trobareu que l'Estat espanyol, ni cap dels gran partits espanyols, facen una exigència de "condemna" de la violència a cap organització política, ni encara menys que se li amenasse amb la il·legalització... Això només passa amb aquells que resulten "sospitosos"..., i heus-ací la el moll dels ossos: "sospitosos".
Sospitosos? Qui és sospitós? El fet de no pronunciar-se sobre un tema és més sospitós que el fet de pronunciar-s'hi? S'és sospitós per alguna acció o s'és per tindre una posició pública i mantinguda al marge de l'òpinió del sistema? Si callar és indici de delicte i parlar amb plena llibertat pot ser-ho depenent d'allò que es diga..., quina són les llibertats que realment queden? I si les llibertats es qüestionen, quina democràcia és la que estos senyors i senyores del PP i del PSOE ens proposen defensar?
La llei de partits és un atemptat a la democràcia. Efectivament, les llibertats estan en perill: ells les posen en perill cada dia.

El Subcomandant Marcos, la Coca-Cola i el paradigma de l'esquerra

Article d'opinió de Joan S. Sorribes.
De vegades la vida et proporciona experiències vitals bastides de coses menudes que et conmouen la consciència i que són precísament les que et van fent crèixer com a ésser huma, com a ésser ideològic. La persona que sóc, doncs, és un producte d'estes petites coses, en el sentit més literal de l'expressió lúcida de Saint-Exupèry: les coses importants són invisibles als ulls. Dic això a propòsit d'una d'estes experiències que, en un quasi estat alterat de consciència sense drogues de per mig, he tingut una d'estes nits valencianes d'estiu, una experiència alliçonadora, minúscula, cinematogràfica en algun sentit, íntima..., relate –i excuseu-me que les citacions no siguen absolutament exactes i literals, la meua memòria no dóna per a més...- i vos explique.
Esperava jo la meua dona a l'eixida del treball, a l'Acqua de València que, per als qui no coneixeu el pany és un centre comercial que els entesos en fauna urbana hem batejat com Pijolandia, al bell mig d'una de les zones emblemàtiques de la capital, amb la Ciutat de les Ciències a l'esquena i la que serà futura Església de los Martires per la gràcia de l'Arquebisbe García-Gascón al darrere..., esperava allà a les dues la matinada, amb 36 graus de xafogor i una gentada eixint de la sessió golfa del cinema, dels restaurants de disseny de la zona, visitant el caixer automàtic una i altra vegada amb la targeta de crèdit ben esmolada, una gentada amb bermudes i samarretes de marca i colorins, vestidets i minifaldilles, gentada familiar en part -un xiquet en un carret, passetjat pel papà i la mamà, no baixava segur dels dos mils euros amb tot que duia a sobre- i jovenil en altra part, és a dir una representació sociològica, ociosa, desenfadada i electoralment àmplia, segurament, de la pròpia societat valenciana...
Mentre esperava sentia Ràdio Klara, l'emisora lliure i llibertària de València que estos dies complix 25 anys, que emetia un programa de solidaritat amb l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional des de la Selva Lacandona i Chiapas, amb un Sub-comandant Marcos que explicava la Sexta Declaració i l'Altra Campanya a un grup de visitants d'ONG´s europees en un dels Caracoles (que supose han de ser com una mena de pobles on governa de fet l'EZLN)... Marcos, després d'explicar als assistents la realitat de la vida a Chiapas, tant distant evidentment del que jo tenia davant dels meus ulls a eixes hores intempestives, amb una oratòria senzilla, barreja de poesia i de discurs social, intentava argumentar sobre els objectius de la lluita revolucionària (davant meu una colla de jovenets feia udolar les seues motos de gran cilindrada enmig les rialles de les seues xiques, raó per la qual potser em vaig perdre alguna de les raons del subcomandant). "Els nostres compas viuen, malviuen, amb 30 pesos -un gelat a l'Acqua costa més, doncs, que una setmana de salari a Chiapas, vaig pensar-, vivim d'allò que la Mare Terra ens dóna fruit del nostre treball amb les nostres pròpies mans... La qüestió és que hi ha uns pocs que ho tenen tot, i quasi tots que no tenen res", afirmava Marcos didàcticament a l'audiència.
El subcomandant Marcos continuà l'explicació dels posicionaments de l'EZLN, amb una referència a la Coca-Cola. La qüestió és que alguns visitants de l’Europa solidària havien criticat en les darreres setmanes que als Caracoles zapatistes es beu amb fruició el refresc oriund de l'Imperi. Marcos, planta un pot de la cola en la taula, i continua la seua reflexió: "Jo mire este pot de cola nord-americana i intente sentir què diu, intente sentir què parla..., però malgrat l'esforç, el pot calla, i he de ser jo qui pose les paraules...". I les posa: "Ens han criticat, gent vinguda de fora en solidaritat amb nosaltres, perquè bevem este refresc, nosaltres els zapatistes. I hem callat, no per estar d'acord, sinó per mostrar la nostra hospitalitat més amable... Però hui vull parlar de la cola i explicar-los a tots què pensem, ja que el pot s’entossudix a callar". I ho explica: "Davant d'este pot callat i vermell, ens diuen alguns que els revolucionaris no hem de beure'l, que si el consumim som còmplices de la maquinària del sistema. Ens proposen atacar el sistema colpejant-lo en el consum, i com a via canviar, doncs, els costums consumidors de la gent, en primer terme. Bé, és una forma de ser revolucionari… Encara hi ha una segona forma, que també ens encomanen altres solidaris amb nosaltres, que consistix a vendre la cola només en comerços de propietat comunal, fóra de les xarxes comercials del sistema, és a dir atacant el sistema en la seua distribució. Bé, és una altra manera de fer la revolució… Jo mire el pot de Coca-Cola i encara tinc una tercera forma, veig obrers, treballadors en fàbriques que produixen el refresc, als quals es paga pel seu treball però molt menys del que costa este pot que han fet ells mateixos, obrers explotats pel sistema, igualment que ens exploten a nosaltres. I l'EZLN creu que la millor manera de fer la revolució es cridar a estos obrers a unir-se a nosaltres, a prendre el control de les seues fàbriques, a traure-les de les mans dels seus explotadors que són els nostres. Esta és la nostra forma de fer la revolució...".
No sé jo si la qüestió de beure o no Coca-Cola a la Selva Lacandona és una qüestió definitòria de com fer la revolució, ni tan sols de repensar què vol dir això de la Revolució. A les portes de l'Acqua era tan evident que allò que em venia pel meu sentit de l'oïda -la ràdio llibertària, Marcos i els zapatistes, menys d'un euro per a sobreviure i agricultura de subsistència...- i el que em veia pels ulls -modernitat, consumisme, heterodòxia, oci, frivolitat, despreocupació, apariències i exhibicionisme, votants de tot l'arc polític i abstencionistes a les portes de Pijolandia-, era tan distint i distant entre si que només el fet de saber-ho amb certesa afirmava que eren realitats d'un mateix planeta.
Tan distant, tan distint? De veritat? Segurament ningú dubtarà que cap de les persones que jo estava veient -començant per mi mateix- canviaria la pròpia situació per viure en Chiapas, treballar amb les mans per acabar sobrevivint i tenint com a objecte de culte un miserable pot de Coca-cola. Però això no és tot..., la qüestió més punyent és quants habitants de la Selva Lacandona deixarien passar l'oportunitat de viure com qualsevol dels que aquella nit estàvem a les portes de Pijolandia, de tindre una Visa a la butxaca, un modelet que lluir, una rialla desenfeinada que dedicar al xiquet, una moto de gran cilindrada que fer rugir, de sentir una ràdio solidària que ens parlara d'una revolució llunyana i d'un pot de Coca-Cola...
La Coca-Cola ni tan sols té ja treballadors: te marca, presència universal i global, es cotitza en borsa, ven el fum d’una fòrmula zelosament guardada i d’una ingent inversió publicitària…, la “Chispa de la Vida” és el paradigma de la nova explotació, la d’una classe dispersa, organitzada en xarxa, fantasmagòrica, hetèria i, però, real i absolutament armada. Potser falla que, vist d'una manera global, a escala planetària, la definició de la situació, "La qüestió és que hi ha uns pocs que ho tenen tot, i quasi tots que no tenen res", no és exacta, no es correspon a la realitat de les coses. I si falla això, falla el paradigma de l'esquerra, de la revolució. Si els que estem ací no volem deixar de tindre tot el que tenim i els que estan allà aspiren sobretot a tindre allò que tenim ací..., tots bevem Coca-Cola, compa Marcos, tots bevem.

A les armes!

Article d'opinió de Maurice Lemoine

A Le Monde Diplomatique
Pluja d'armes nord-americanes al Pròxim Orient! Segons que va precisar el passat 2 d’agost la secretària d’Estat Condolezza Rice, els lliuraments armamentístics ascendiran fins als 46.000 milions d'euros en els deu pròxims anys. Beneficiaris: l'Aràbia Saudita, Egipte, Kuwait, Bahrain, Qatar, Oman i els Emirats Àrabs Units, aliats de George W. Bush a la regió. Que el subministrament de material sensible a l'Aràbia Saudita inquieta Israel? El 15 d'agost Washington augmentava gairebé una quarta part l'ajuda militar nord-americana a Tel Aviv; és a dir, que arribarà a 30.000 milions de dòlars en deu anys (1). I per acabar d’adobar-ho, esdevindrà un major benefici per al "triangle d'acer" –Boeing, Lockheed Martin, Raytheon– que, sens dubte, es retroalimentaran en el finançament de la propera campanya electoral.
Una resolució de l’Assemblea general de l’ONU el 7 de desembre de 2006 adoptada per 153 Estats autoritzava la preparació d'un tractat sobre el control de les transferències armamentístiques anomenades convencionals, fins aleshores sense normatives internacionals. Vint-i-quatre països s'hi van abstenir, entre els quals la Xina, Rússia, l'Índia, l'Iran, Israel i el Pakistan. Només un Estat hi va votar en contra: els Estats Units. El Consell de la Unió Europea va votar a favor d’aquesta resolució.
Gairebé paral•lelament, París signava amb Trípoli importants contractes: 168 milions d'euros per la compra per a Líbia de míssils antitancs Milan (que equipen ja les forces armades de quaranta-un països) adquirides a MBDA (2); 128 milions d'euros per a un sistema Tetra de ràdio comunicació a EADS. "Què se'm retraurà?” s'indignava el president Nicolas Sarkozy. “De signar contractes? De fer treballar les empreses franceses?" (3). No se l’acusa forçosament d’això, però sí de l'opacitat en la qual es desenvolupa aquest comerç mortífer i en què la representació nacional no hi té cabuda. I també pel manteniment d'una perillosa dinàmica de guerra... França hauria de vendre armes a l’estranger per un valor superior als 6.000 milions d'euros (en front els 3,38 mil milions el 2004), declarava el 18 de setembre de 2006 un portaveu de la Delegació General per a l'Armament.
Els membres de la Unió Europea estan, en principi, obligats a respectar un Codi de conducta que els prohibeix alimentar conflictes existents. Però per raons de guanys de productivitat, poques armes modernes es fabriquen només en un indret. Així, les empreses europees –com EADS– i nord-americanes proveeixen materials i tecnologia per al desenvolupament per al nou helicòpter de combat xinès Z-10, sense saber quina serà la política d'exportació de Pequín –que ja ha subministrat aparells militars al Sudan (4).
El negoci piròman dels Estats Units al Pròxim Orient provoca la reacció de Síria i de l'Iran, que sempre podran anar a buscar la complicitat de la Xina o Rússia. Níger s'inquieta pels "regals" de França a Líbia –que reivindica des de fa mesos 30.000 quilòmetres quadrats de territori nigerià rics en petroli i urani. Israel, particularment aviciat per la Casa Blanca, ja no es conforma amb importar: ha esdevingut el primer proveïdor d'armes a Colòmbia. Aquest fet preocupa Caracas, afegit a l'hostilitat de Washington, que mira cap a Moscou per tal de modernitzar el seu armament.
Però emergeixen d’altres venedors: l'Índia, Corea del Sud, Sud-àfrica... Mai com ara aquest sector no havia estat tan pròsper. Les despeses per a aquest tipus de materials havien arribat al rècord sense precedents de 1.058,9 mil milions de dòlars a finals del 2006 (5).
La "moral" d'aquesta història? No n'hi ha, evidentment. Ah! Bé, sí, potser que el Pentàgon ha perdut el rastre de 110.000 fusells d'assalt Kalaixnikov i 80.000 pistoles (sense parlar dels 115.000 cascos i de les 135.000 armilles antibales) ofertes al govern iraquià el 2004 i 2005 (6). No és impossible que aquestes armes hagin caigut en mans dels insurgents i que no serveixen per atacar els militars... nord-americans.

Nota: (1) AFP, 16 d’agost de 2007.
(2) Controlat per EADS (37,5%), l'italiana Finmeccanica (25%) i la britànica BAE Systems (37,5%).
(3) AFP, 5 d’agost de 2007.
(4) Campanya "Controleu les armes", iniciativa conjunta d’Amnistia Internacional, Oxfam International i de la Xarxa d'Acció Internacional sobre les Armes Lleugeres (RAIAL). http://fra.controlarms.org/pages/index-fra
(5) Ibidem.
(6) The Washington Post, 6 d’agost de 2007.