El sentit del meu vot (per un pacte EUPV-BLOC ja!).

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
A poc menys d’un any de les pròximes eleccions al Parlament Valencià i de les municipals, i tal com s’estan produint paraules i fets a propòsit del pacte preelectoral entre EUPV i el BLOC (fonamentalment, encara que no exclusivament), em sent obligat a repetir una dita fins a la sacietat per molts i que respon, senzillament, al sentit comú, a les necessitats més bàsiques i democràtiques de centenars de milers de valencians i valencianes, i a l’esperança d’un gir cap a polítiques progressistes i d’esquerra: eixe pacte és imprescindible, eixe pacte és urgent, eixe pacte és vital.
És imprescindible, urgent i vital per a tirar al PP de la Generalitat Valenciana, i més encara perquè els seus inevitables successors, el PSOE, compten amb un argument de pes per a no repetir la història que ens va portar fins ací, perquè el PSOE, necessitat de suport per a poder governar el País Valencià, haja d’atendre les veus que des del valencianisme, l’esquerra i l’ecologisme polític puguen proporcionar-li els vots necessaris…, i justament açò és el que ens estem jugant tots els valencians i valencianes en estes negociacions entre EUPV i BLOC, no sols qui governa la Generalitat sinó com ho farà durant, presumiblement, més d’una legislatura.
Si una formació política no servix per a atendre necessitats tan òbvies dels ciutadans, llavors és que, senzillament, no servix per a res i ha de deixar pas a nous aires. Si una organització política no servix per a fer política, perquè els seus representats puguen portar les seues propostes i actituds a les institucions democràtiques, per a governar o exercir l’oposició amb dignitat i de forma efectiva, en eixe cas no mereix tal nom i cal qualificar la dita formació com un enquistament per a la societat i denunciar que els interessos que defensa segurament tenen més a veure amb el pessebre que amb els compromisos socials. No caben mitges tintes, els votants, els ciutadans mereixem el respecte de les organitzacions i amb el vot hem d’atorgar la confiança i, arribat el cas, també castigar a qui ens maltracta. La política o és un vertader contracte social o és l’instrument d’una tirania disfressada de democràcia.
Ho diré d’una altra manera, perquè quede meridianament clar: en este assumpte, i fins ara almenys, hi ha qui està demostrant claredat i alçada de mires, el BLOC, i hi ha qui s’està deixant portar per una visió mesquina, absurda, caínita i clànica de la política, EUPV; uns que tenen clars els objectius d’eixe desitjat i necessari pacte, el BLOC, i altres que juguen a la mordassa, a l’abraç de l’ós i a la depredació, els sectors d’EUPV que porten el pes negociador fins hui.
Estic segur que el que dic és compartit per desenes de milers de valencians, sóc un d’eixos més de cent mil votants del BLOC que per imperatiu legal no estic representat per la formació que sempre he votat, o dit d’una altra manera sóc un més d’eixes desenes de milers de vots que votaran amb satisfacció una àmplia coalició fonamentada per EUPV i el BLOC, que s’òbriga generosament a altres formacions menors però també importants per a tots, per a tirar el PP y obrir la porta a un govern valencià de progrés… Una coalició de sentit comú basada en un acord de sentit comú, just, clar i perfectament mesurable: la força electoral d’EUPV i del BLOC, és a dir aproximadament 60-40. Un pacte preelectoral basat en altres proporcions, simplement, ni és desitjable, ni generaria confiança i adhesió, ni serviria per a res.
Ja ho dic hui, i ho dic des de la llibertat que m’atorga ser un simple votant i no un militant d’una de les formacions que, per tant s’ha de mirar les paraules que es gasta: si hi ha coalició, el meu vot serà per a eixa oportunitat per a l’esquerra i el valencianisme, però si no hi ha coalició el meu vot continuarà sent per al BLOC l’any que ve, i espere que als més de cent mil d’ahir s’unisquen altres més de cent mil que EUPV haurà deixat òrfens de sentit comú.

Recuperem la nostra Sobirania

Article d’opinió de Joan S. Sorribes.
“Considerant que la llibertat, la justícia i la pau en el món tenen per base el reconeixement de la dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la familia humana (preàmbul)”…, “no hi haurà distinció alguna fundada en la condició política, jurídica o internacional dels país o territori de la jurisdicció del qual dependisca una persona, tant si es tracta d’un país independent, com un territori sota administració fiduciària, no autònom o sotmés a qualsevol altra limitació de la sobirania (article 2)”…, “tota persona té dret a una nacionalitat (article 15.1.)”…, “A ningú se li privarà arbitràriament de la seua nacionalitat ni del dret a cambiar de nacionalitat (article 15.2.)”…, això diu de forma textual la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i en això té la seua base el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, de l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU), de 1966, i en vigor des de 1976, que expressa: “Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’este dret establixen lliurement la seua condició política i proveixen igualment el seu desenvolupament econòmic, social i cultural (article 1.1.) i “Els estats part en el present Pacte, fins i tot, els qui tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideicomís, promouran l’exercici del dret de lliure determinació, i respectaran este dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides (article 1.2.). No són paraules menors, es tracta de principis amb efectes jurídics i polítics de valor universal, uns principis que partixen del reconeiximent de drets iguals de carácter individual per a tots els ciutadans i ciutadanes del planeta, i en funció d’això el consegüent reconeixement de drets col·lectius, es a dir, societaris o de poble.
La lliure determinació o autodeterminació partix doncs del valor universal de la llibertat de cada persona d’elegir la seua identitat col·lectiva i d’exercir-la com millor considere oportú en cada moment històric, una llibertat individual que es transforma en dret de pobles, sense cap limitació ni “distinció alguna de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió pública o de qualsevol altra classe, origen nacional o social, posició económica, naixement o qualsevol altra condició (DUDH 1948)”, per comú acord de la més alta instancia internacional, en perfecta línia argumental amb els valors de la democràcia i de la llibertat.
Doncs bé, nosaltres, els valencians, els ciutadans i ciutadanes que vivim en el territori del País Valencià, nascuts o no en el territori valencià, d’expressió valenciana o castellana, tot i gaudir del reconeixement jurìdic de poble, tot i ser un poble autogovernat amb institucions pròpies representatives de la nostra voluntad col·lectica (les que formen la Generalitat), estem fora d’eixe marc universal de drets reconeguts, i ho estem perquè nosaltres, els valencians, no podem determinar-nos per ser allò que lliurement decidim, ni les nostres decisions com a poble tenen plena sobirania sinó que estan sotmeses a una instancia (l’estat espanyol) a la que no hem decidit pertànyer sinó que ens ha estat imposada…, fins i tot, les nostres pròpies institucions d’autogovern i l’ordenament jurídic propi dels valencians tenen un carácter atorgat (en tant que són conseqüència d’un ordenament jurídic i constitucional que no ens conté com a comunitat i que ens diluix com a poble) i no són l’expressió d’un acte de pròpia voluntad, és a dir, de sobirania, perquè l’única sobirania que referma la Constitució espanyola vigent fins hui és la del poble espanyol…, dit d’una altra manera, vosté vota i decidix en funció de ser espanyol, no de ser valencià, els seus drets i llibertats civils ho són en la mesura de la seua condició espanyola, i això és així amb independencia que vostè vulga o no ser espanyol, vulga o no ser valencià; vostè és espanyol, vulga o no, i els seus drets civils, les seues llibertats, la seua ciutadania, partix de forma exclusiva d’este fet; vostè podria renunciar a ser-ho, a ser espanyol, i podria ser francés (i ciutadà de la Unió Europea, per tant), podria ser argentí, ugandés o japonés, i ser, doncs, ciutadà de ple dret d’Argentina, d’Uganda o de Japó, però de cap de les maneres la seua elecció pot ser, senzillament, ser valencià i exercir els seus drets i llibertats universalment reconegudes en funció d’esta identitat.
I sap vostè en què es basa això? Doncs per trobar la resposta cal anar a buscar-la quasi tres segles en la Història. L’any 1707, la monarquia borbònica espanyola, desprès d’haver-nos vençut als valencians en la batalla d’Almansa, exercia el seu Dret de Conquista (és a dir, aquells drets que el vencedor d’una guerra imposa al perdedor, o dit d’una altra manera, la força de les armes) i promulgava els Decrets de Nova Planta pels quals les institucions pròpies dels valencians, institucions fins aleshores sobiranes (tant era així que els reis de la Corona d’Aragó per ser reis del Regne de València havien de jurar els Furs, és a dir les lleis pròpies dels valencians), i amb elles l’ordenament polític i jurídic distintiu del nostre poble, van ser, senzillament, esborrades. Som espanyols, doncs, com a conseqüència directa d’una imposiciò armada, d’un acte de guerra i devastació, i des d’aleshores en cap moment de la nostra història hem pogut determinar-nos lliurement per sancionar una situació distinta a la que l’Estat espanyol ens imposa a cada valencià des del mateix moment del naixement.
En el moment històric actual una de les línies d’actuació més importants que podem seguir els diferents nuclis actius valencianistes és, precisament, desenvolupar propostes dirigides al nostre poble que avancen cap a la recuperació d’uns drets bàsics dels ciutadans i ciutadanes, àmpliament recollits per les institucions i els organismes internacionals, com són el d’identitat nacional, i el d’autoderminació i sobirania…, quan l’any 1707 la monarquia dels Borbons devastà les nostres institucions de govern i el nostre ordenament jurídic, va robar a cada valencià dos drets humans universalment reconeguts hui, el d’identitat i el d’autodeterminació, ens va robar a tots la nostra sobirania…, este fet no ha sigut esmenat fins hui en cap moment de la història, ni tan sols amb la recuperació de la democràcia i de la promulgació del nostre autogovern per mitjà de l’autonomia, perquè l’ordenament jurídic actual, que sí ens ha permet recuperar la nostra identitat política i les nostres institucions, manté encara la submissió de les nostres decisions com a ciutadans i ciutadanes, i la submissió de les nostres institucions de govern.
No parlem, doncs, només d’una pèrdua històrica, d’uns fets del passat, d’una reivindicació legítima però més o menys romàntica, parlem d’uns fets que hui ens maltracten com a ciutadans i ciutadanes, nascuts o no al País Valencià, parlem que hui se’ns impedix a cadascun dels valencians l’exercici de la nostra autodeterminació, a definir què som, què volem ser i com, un dret plenament reconegut per l’ONU a tots els pobles del món com a conseqüència directa de l’aplicació dels drets humans, parlem que hui se’ns nega la nostra sobirania a través una Constitució que atorga a les forces armades en última instancia el dret a imposar per les armes la unitat d’un estat i la pertinença obligada a ell de tots els pobles que el conformen.
Se´ns diu al capdavall que a casa nostra les claus de casa les té el veí, en aplicació dels drets de conquista de fa tres segles, com si forem llogaters i no propietaris del nostre propi país.., hem recuperat la Generalitat, el nostre estat, però no la nostra sobirania…, a un any del 300 aniversari dels Decrets de Nova Planta els Borbons de hui continuen exercint el dret de conquista imposat als valencians. És hora ja de recuperar la nostra sobirania, i no podem fer-ho sense avançar cap a la constitució d’una República Valenciana, és hora ja, com diu un dels nostres himnes, de “Ser lliures i ser valencians.

Contra el "vell estat" veneçola; revolució a la revolució

Article de Renaud Lambert
A Le Monde Dimplomatique
Implicat en el cop d'estat contra Hugo Chávez el 2002, Manuel Rosales serà el candidat únic de l'oposició a l'elecció presidencial –i democràtica– del proper 6 de desembre. No obstant això, el 18 d'agost, John Negroponte, director d’informació nacional del govern nord-americà, va anunciar el nomenament d'un “cap de missins especials” per a les operacions d'informació a Veneçuela (i Cuba), unint-se, així, als països de l'”eix del mal”, Corea del Nord i l'Iran.
Als despatxos no s’hi troba a gust i és ben conscient que amb la gorra al crani, la seva barba de tres dies i els seus texans tacats, desentona. Però no s’ha passat una setmana travessant el país per deixar-se impressionar a l'últim moment per un funcionari de l'Assemblea Nacional. Camioner de l'Estat de Zulia, Juan Guerra recorda que té drets i que està molest. Pica el puny sobre la taula: "No, no demanem. Exigim al camarada diputat que transmeti directament la nostra queixa al ciutadà president!”
L’any 2000, els 700 camioners que Juan i el seu company Jhonny Plogar representaven, van denunciar els empresaris de Cootransmapa, Coozugavol i Coomaxdi, tres empreses especialitzades en el transport de carbó que, segons ells, "usurpen el títol de cooperativa per aprofitar l’exempció d'impostos i contractes amb l'Estat". Cansats d’anar d’una oficina a una altra, no se’ls esacoltaran fins al cap de cinc anys, després d'haver multiplicat els correus dels quals Jhonny en tè còpia en una butxaca plena a petar: "Ministeri", “Ajuntament", "Govern de l'Estat", "Presidència", etc. Mentrestant, la Superintendència Nacional de les Cooperatives (Sunacoop) retirarà a les pseudocooperatives la "certificació". Però la societat nacional d'extracció de carbó les continua contractant! Per la seva banda, el Governador de l'estat, Manuel Rosales –signatari del decret que destitueix tots els cossos constituïts durant el cop d'estat d'abril de 2002– perd temps. Els patrons, de mentres, aprofiten per organitzar-se. Aviat amenacen els sicaris.
Aquesta història és gairebé normal aquí. D'altra banda, quan els tres companys arriben davant l'Assemblea Nacional per intentar fer-se sentir, una multitud també fa sentir la seva: "No a la burocràcia! No a la corrupció!" Arreu també, la mateixa certesa "Estem amb Chávez!" Perquè és amb una administració jutjada en el millor dels casos com a "ineficaç", i, en el pitjor dels casos, de "reaccionària", amb qui han de lluitar. El "ciutadà president", d’altra banda, ho declarava recentment: "El nostre enemic intern, un dels més perillosos per a la revolució, és la burocratització i la corrupció![1]"
Certament, aquest tipus de discurs ja ha estat utilitzat, a l’Amèrica Llatina i arreu, per imputar a càrrecs incompetents la mala gestió... de la política del president! Tanmateix, el "procés" (com se'l coneix aquí) bolivarià posa l'accent sobre la participació popular com a mitjà de transformar l'aparell de l'Estat. El que es diu a Veneçuela la "revolució a la revolució" .
Fins a l'elecció de Chávez el 1998, els dos partits polítics que es van repartir poder durant quaranta anys (el partit democratacristià COPEI i el socialdemòcrata Acció Democràtica), van saber utilitzar la renda petroliera per transformar aquestes dues plagues, la burocratització i la corrupció, en sistema d'organització de l'Estat. Al mateix temps que es distribuïen els llocs de funcionari per comprar la pau social, calia tanmateix sotmetre's a la ideologia vinguda del nord: la "necessària" retirada de les polítiques públiques. En aquesta situació gairebé paradoxal, la bombolla de l'aparell d'Estat no podia ser compensada més que per la conscient organització de la seva ineficàcia.
D'una altra banda, en aquest país amb separacions sociològiques caricaturesques, els funcionaris qualificats són sovint procedents de cercles totalment hermètics a qualsevol projecte de transformació social, de vegades per simple ignorància de les condicions de vida de la immensa majoria dels veneçolans. Gilberto Gimenez, director general del gabinet del Ministre d'Afers Exteriors, esbossa un somriure evocant la solució amb què mira de solventar el problema: "Actualment, la promoció està supeditada a cursets de dues setmanes en els "barrios" [populars]".
D’altra banda, els quadres polítics "sòlids" capaços de ser part activa a la transformació interna de l'Estat, no abunden massa. En menys d'un any, el Ministeri d’Afers Estrangers va acollir sis personatges diferents abans de trobar l'estabilitat amb el nomenament d’Ali Rodríguez[2].
La formació política que ha portat Chávez al poder, el Moviment per la V República (MVR), no és un partit. Es va constituir a corre-cuita a partir de 1994[3], a través de la base d'una coalició de partits d'esquerra i d'antics moviments guerrillers els dirigents dels quals començaven, per a cert, a trobar una certa comoditat en la societat que tant havien combatut abans. Pel seu costat, els joves executius formats pels instituts d'AD i de COPEI van comprendre de seguida que la candidatura de Chávez oferia noves possibilitats d'accés al poder. D'ací el nombre no gens important d'adhesions...
Tanmateix, quan el novembre de 2001, el president aprova 49 "decrets-llei" marcant el punt de partida de les reformes socials, l'artesà de l'acostament de l'esquerra veneçolana a Chávez, Luis Miquilena, els jutja de massa radicals. Dimiteix com a Ministre de l'Interior[4], seguit pels seus a l'Assemblea Nacional. "Hem perdut una legislatura –explica el sociòleg Edgar Figuera–. Quan les lleis es van aprovar, eren lleis de rebaixa: Veneçuela continua vivint en el marc legislatiu de la quarta República[5]." Paradoxa d'un projecte revolucionari que, abans de disposar de marcs legals propis, es construeix amb les eines llegades d’un Estat l'estructura del qual perpetuava el model neoliberal.
Des de desembre del 2005, els partits progovernamentals disposen de la totalitat dels 167 escons de l'Assemblea Nacional. Ja no tindran aquesta excusa per explicar eventuals retards en la reforma de les eines legislatives del país. Però la taxa d'abstenció (75%) que va caracteritzar aquest escrutini, si bé fruit del boicot calculat de l'oposició – va preferir retirar-se sabent que seria derrotada–, revela també un recel popular de cara a una deriva en processos revolucionaris a la qual Veneçuela havia de fer front: la substitució d'una elit burgesa per una elit política que en reprodueix els seus defectes, sobretot l'allunyament progressiu respecte a la realitat diària de la població.
Sense un vertader partit, sense un aparell d'Estat sòlid, sense prou executius revolucionaris, sense moviment social realment coherent (a hores d’ara, encara), el procés bolivarià no es diferencia gens de les altres experiències revolucionàries llatinoamericanes.
"El poble organitzat ha de formar part del nou Estat, participatiu, social, de manera que aquest vell Estat anquilosat, burocràtic i ineficaç sigui totalment capgirat", explicava Chávez el 2004. En aquell temps evocava sobretot les "missions", els programes administrats per la "comunitat", que esquiven el "vell Estat" per respondre a la urgència social. La recent creació dels "consells municipals", el 10 d'abril de 2006, representa una nova etapa important cap a la construcció d'aquest "nou Estat" i de les formes de govern local sobre les quals es fonamentarà.
A Vela de Coro, una petita casa protegeix la Unitat de Poder Popular (UPP). Una petita placa explica: els consells municipals "impulsen la democràcia participativa (...) per articular les organitzacions socials en la recerca de solucions als problemes col·lectius i saldar el deute social del país." Aquí, és l'Ajuntament qui ha pres la iniciativa d'ajudar a la creació d'aquestes organitzacions, “però nosaltres només aportem les eines, una ajuda en cas de conflictes. Únicament l'assemblea de ciutadans és qui pot prendre les decisions", precisa Xiomara Pirela, coordinadora de l'UPP.
La tasca principal del consell és la de coordinar i d'integrar les activitats de les organitzacions ja instal·lades en la comunitat: missions, comitès de terres urbanes, comitès culturals, etc. "No és el representant, sinó el portaveu de l'assemblea de ciutadans, que és l'últim òrgan de presa de decisió del poble", insisteix Pedro Morales, director de Fundacomun (l'organisme de finançament dels consells municipals) al "distrito capital", és a dir, Caracas.
La senyora Pirela remena els nombrosos informes "en curs" apilats sobre el seu despatx i en treu uns mapes dibuixats amb retolador, d'un dibuix de vegades maldestre: "La gent comença per fer un croquis social de la comunitat: les cases, els habitants, els ingressos, però també els problemes d'infraestructura, els problemes socials, etc." Aquest treball permet de preparar, en assemblea, el "diagnòstic participatiu" i de subratllar les prioritats: proveïment d’aigua, evacuació de les aigües brutes, creació d'un centre d’atenció sanitària, etc.
Sobre aquestes bases, el consell municipal proposa projectes a l'assemblea de ciutadans, els transmet a les autoritats competents i administra directament els recursos concedits a través d'un "banc municipal" que pren la forma d'una cooperativa. Cada projecte pot rebre fins a 30 milions de bolívars (prop de 12.000 euros), però sempre queda la possibilitat d’anar a trucar als Consells locals de planificació pública, a l'Ajuntament o als Estats per inscriure projectes més.
En els quatre estats de la regió Occidente –Barinas, Mérida, Táchira i Trujillo–, els més avançats, més de 3000 projectes ja han rebut prop de 92.000 milions de bolívars (més de 35 milions d'euros). A partir del 2007, la meitat de les quantitats sortides del Fons intergovernamental per a la descentralització (Fides) i de les assignacions de la Llei de les assignacions econòmiques especials derivades de les mines i dels hidrocarburs (LAEE) –prop de mil milions d'euros–, aniran directament al finançament dels consells municipals. Els ajuntaments i els Estats, que es repartien aquestes sumes, s'hauran de conformar amb la resta.
Es comprèn la temptació de certs alcaldes de fer escollir els "seus parents" en els consells, encara que ho prohibeixi la llei. Tanmateix, si "els consells municipals són una resposta als problemes de burocràcia i de corrupció, permetran també responsabilitzar una població acostumada a adreçar-se a un Estat paternalista i... a queixar-se", apunta Morales. I semblaria que la població estaria disposada a prendre les seves responsabilitats.
Aquest 16 juliol, a l'immens "bloc 45" del "23 de Enero", un barri popular de l'Oest de Caracas, s’hi acaba de “posar un cap", anuncia orgullosament una de les seves habitants. "És conegut per ser un dels més desestructurats d'Amèrica Llatina", ens explica mentre ens mostra els vòmits que voregen l'edifici, els habitants del qual els llancen per les finestres sense preocupar-se pels veïns. Avui, però, després de sis assemblees preparatòries, "la gent agafa les regnes!" Escullen el seu consell municipal.
Una mica més alt amunt del turó, el barri "El Observatorio" fa el mateix. Un toldo de plàstic enganxat en una cantonada del barri fa de mesa electoral ("l'escrutini ha de ser directe i secret", es recorda) i la cua s'organitza al davant les urnes de cartró, urnes que cadascú ha pogut comprovar que eren ben buides abans de l'escrutini. Com ocorre sovint en altres llocs, les dones han agafat les regnes de la qüestió. L'aposta és important i la llei molt clara. Hi ha cartells que adverteixen: "Si no som un 20% de la comunitat[6], l'elecció no serà validada i no podrem anar a queixar-nos després." Però les organitzadores hi confien: "Els homes vindran –explica una d'elles. Jo he advertit el meu marit: sense vot, no hi ha àpat, no hi ha bugada. No hi ha res!".
En pocs mesos, s’han creat milers de consells municipals, i molts estan en formació. Els que s’havien creat abans de l’aprovació de la llei es regularitzen poc a poc. N'existeixen ja més de 500 al "distrito capital". Se n'esperen prop de 50.000 a tot el país. Els barris residencials també entren al sistema "quan la gent accepta omplir les formularis sobre els salaris", ironitza Josephine, una habitant de Prado del Este. "Però almenys participen somrient Xiomara Paraguán i les seves amigues. Qui ho hauria cregut fa alguns anys!"
Però per què han hagut de passar set anys per crear aquests consells? "De fet, si els alcaldes i els governadors hagueren fet tots la seva feina, no se n'hi hauria hagut cap necessitat”, ironitza el Engels Riveira del consell de Camunare Rojo. “Tot això, en part, és gràcies a ells."
L’entusiasme que provoquen els consells municipals evidencia que són sobretot espais de democràcia que responen a una necessitat del "procés". La participació ja havia estat fomentada en l’àmbit del treball (cogestió, autogestió, desenvolupament de les cooperatives, que van passar de ser menys d'un miler el 1999 a ser més de 100.000 el gener de 2006) i de la cultura (a través dels comitès culturals de barri, per exemple). Només quedava organitzar-ne les modalitats en l’àmbit polític.
La "comunitat" –aproximadament de 200 a 400 famílies a ciutat, una vintena en el medi rural i a d’unes 10 en els indígenes, segons la llei–, esdevé l'estructura governamental "de base" del "nou Estat". I si, com ho assenyala Juan Carlos Monedero[7], "el socialisme del segle XX ha fracassat, sobretot per manca de participació popular", els consells municipals podrien ser una eina important en la construcció del "socialisme del segle XXI" en la qual s'ha implicat Veneçuela.
"I si finalment... si els diners no arriben", diu la senyora Paraguán. "Si els diners no arriben, anirem a buscar-los!", s'afanya a respondre-li un dels membres del consell de "El Observatorio". Des de les eleccions en aquest barri, el treball ja ha començat. La senyora Paraguán ha seguit un taller "d'elaboració de projectes socials" i exhibeix orgullosament el seu diploma. Aviat, totes les membres del consell seguiran una formació d'aquest tipus.
De cara a la inèrcia de certs buròcrates i "polítics", cal comptar amb el vigor del principi de la "controloría social", la "vetlla ciutadana" que pren la defensa del "seu" procés. Els consells municipals en podrien ser una versió més exitosa i ajudar els veneçolans a exigir de l'Estat els mitjans per exercir la seva coresponsabilitat. Cada dia, el camioner Juan Guerra és una de les expressions d'aquesta "controloría". Va ser rebut, finalment, per un diputat, i li etzivà: "La revolució és com una reixa de ferro que ens protegeix de la burgesia. Si nosaltres, el poble, deixem que el rovell s’hi acumule, la reixa caurà."

[1] “Aló Presidente!”, 5 de febrer del 2006

[2] La substitució d'aquest últim, el 8 d'agost, per Nicolas Maduro, fins aleshores president de l'Assemblea Nacional, és deguda a raons de salut.

[3] Any en què Chávez és alliberat després d'haver passat dos anys a la presó per temptativa de cop d'estat el 4 de febrer de 1992.

[4] Abans de participar en el cop d'estat d'abril de 2002.

[5] La Constitució de 1999 instaura la cinquena República.

[6] Voten les persones majors de 15 anys i que viuen al barri des de fa, almenys, 6 mesos.

[7] Investigador en el Centre internacional Miranda, ubicat a Caracas.